27 octubre 2021
Víctimes, no pas d’ETA
i prou
El llibre 'Victimes en so de pau' (Pagès Editors)
recull testimonis de familiars de violència política a l'estat espanyol
Aquests darrers cinquanta anys, a l’estat espanyol més d’un
miler de víctimes han estat assassinades per raons polítiques. I no solament
per part d’ETA, sinó també pels GAL, els GRAPO, els Comandos Autònoms Anticapitalistes, la ultradreta (Triple A o el Batallón Vasco Español) o el
gihadisme. Els morts deixen darrere seu molts familiars. Alguns resten atrapats
en l’odi, però també n’hi ha que desenvolupen un procés en què treuen la part
millor d’ells mateixos. “Són les persones que aquest llibre vol escoltar”, diu
la solapa de Víctimes en so de
pau (Pagès Editors), d’Àlex Romaguera (1970). L’autor, periodista que
ha passat pel Temps, el Triangle, Gara i la Directa, per exemple, i que és coautor amb David
Fernández de Llums i
taquìgrafs: atles de la corrupción als Països Catalans, ha entrevistat quinze parents de
víctimes, víctimes ells mateixos: els pares, mares, fills, germans, parelles
dels morts, que en molts casos són desconegudes del gran públic.
En un pròleg ben documentat (llegiu-lo en pdf), Romaguera
recull les tres fases de violència política a l’estat espanyol –anys de
rebel·lia i repressió (1968-1975), transició a preu de bombes (1975-1982) i la
fràgil democràcia (1982-2011)–, acompanyat d’un interessant apartat final sobre
el ball de xifres. ETA, segons fonts diverses citades al llibre, ha assassinat
entre 825 persones un miler i escaig i ha vist morir 120 membres. Per una altra
banda, segons la Fundació
Euskal Memòria, “les morts per violència institucional serien
cinc-centes persones (de les quals el 46% són atribuïdes a les forces de
seguretat) i la resta en mans de grups feixistes o individus que actuaven de
manera incontrolada”. Els
atemptats gihadistes han causat 226 morts, els comandos Autònoms
Anticapitalistes 26 i els GRAPO 84 (amb 21 militants morts).
El llibre recull les experiències dels familiars de quinze
víctimes i, com s’escriu a les conclusions, s’hi pot veure el procés psicològic
que han viscut. Un primer instant de còlera, seguit d’un abatiment emocional,
que de vegades deriva en malalties greus (càncer, hipertiroïdisme,
cardiopaties), que es pot superar amb un procés de desvictimització, de deixar
de sentir-se culpable. L’obra mostra que hi ha un gran buit institucional i de
la societat envers aquests familiars.
Des de casos encara per esclarir, cosa que no permet de
tancar el cicle (Romualdo Barroso) a familiars que l’estat espanyol no reconeix
com a víctimes indirectes (Pili Zaballa). O atacs mediàtics per a embrutar la
imatge del familiar si no pren una posició política. És el cas de Pilar Manjón,
que no va seguir la teoria del govern Aznar sobre l’11-M i quan va demanar una
estàtua d’homenatge a les víctimes va haver de sentir el vice-batlle de Madrid,
Manuel Cobos (PP), dient: “Qualsevol moment vindran les prostitutes del carrer
i també me’n demanaran un.” Així mateix, es veuen atacs per a embrutar la
imatge del mort i vincular-lo a moviments violents (Yolanda González) i atacs d’unes
altres víctimes (com els familiars de Joseba Goikoetxea, ertzaina mort per ETA,
i militant del PNB, que unes altres víctimes d’ETA titllaven de “nacionalistes”
i els aïllaven). Alhora, també es veuen processos de reconciliació, com el que
explica Merçona Puig Antich,
germana de Salvador Puig Antich (1948-1974), membre del
Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) executat a garrot vil pel franquisme, que
relata l’alleugeriment que va sentir quan Tomás Gil Márquez, fill del policia
que el va detenir, va explicar que trobava que la seva execució havia estat una
bestialitat.
Llibre de 193 planes, amb una bibliografia final prou útil
per a documentar-se de totes les víctimes de violència política, i no solament
les d’ETA. I també per a veure com, més enllà de les administracions, la
societat també tracta amb duresa els familiars, cosa que no ha impedit que
molts acabin refent la vida amb mirades positives. “La vida és meravellosa i
val la pena viure-la”, va dir la vídua de Buesa a la seva filla, després de
l’assassinat del seu pare. Aquesta línia ressegueix tot el llibre.
Juntament amb el cas Salvador Puig Antich explicat per la seva germana Merçona, la resta de casos
comentats al llibre, fins a arribar a la quinzena, en capítols d’una desena de
planes, són aquests:
Eva Barroso, germana de Romualdo Barroso (1957-1976), treballador
extremeny mort a mans de la policia franquista el 1976. És un dels cinc obrers
assassinats a Vitòria per la policia sota les ordres de Martín Villa.
María Rueda, germana d’Agustín
Rueda (1952-1978),
militant anarquista mort dins la presó per les pallisses rebudes a Carabanchel.
Fermín Rodríguez, germà de Germán
Rodríguez (1955-1978),
mort d’un tret de la policia durant unes festes de Sant Fermí en què es
desplegava una pancarta en favor dels presos d’ETA.
Asier González, germà de Yolanda
González (1961-1980),
militant socialista assassinada per membres de Fuerza Nueva.
Iñaki García Arrizabalaga, fill de Juan
Manuel García Cordero (1927-1980),
delegat provincial de Telefònica assassinat pels Comandos Autònoms
Anticapitalistes.
Pili Zabala, germana de Joxi Zabala (1962-1983) primer assassinat
dels GAL.
Magda Labad, filla de Luisa Ramírez Calanda, morta per ETA
en l’atemptat d’Hipercor.
Guillem Agulló, pare de Guillem
Agulló (1974-1993),
mort per militants d’ultradreta.
Rosa Rodero, vídua de Joseba Goikoetxea (1951-1993), ertzaina, militant del
PNB, assassinat per ETA. Rosa és malvista per algunes altres víctimes d’ETA.
Sara Buesa, filla de Fernando Buesa (1946-2000), president del Partit
Socialista a Àlaba, assassinat per ETA, que havia de veure com l’entornabertzale el culpava.
Rosa Lluch,
filla d’Ernest Lluch (1937-2000), assassinat per ETA.
Pilar Manjón, mare de Daniel Paz Manjón (1983-2004), assassinat per
al-Qaida l’11 de març de 2004
a Madrid. Va ser objecte d’un linxament perquè no es va
afiliar a cap associació i li van reduir el finançament estatal d’un 60%.
Aitziber Berrueta, filla d’Angel Berrueta (1943-2004), botiguer de Pamplona que
la nit abans havia participat en una manifestació de condemna dels atemptats de
l’11-M, però que no va voler penjar un cartell que culpava ETA dels atemptats.
Arran de la negativa, va ser assassinat per un policia i el seu fill, instigats
per la seva dona.
Mavi Muñoz, mare de Carlos Javier Palomino Muñoz (1991-2007), que, anant cap a una
manifestació antifeixista, va ser mort per un militar ultra dins el metro de
Madrid.