22 setembre 2023
Josu
Urrutikoetxea: “He volgut donar explicacions a la societat espanyola”
Entrevista
a l'ex-membre i ex-representant d'ETA Josu Urrutikoetxea amb motiu de l'estrena
avui del documentari 'No me llame Ternera' al Festival de Cinema de Sant
Sebastià
El
documentari No me llame Ternera ha suscitat polèmica. Avui s’emet per primera
vegada al Festival de Cinema de Sant Sebastià, per a la premsa, i demà i demà
passat se’n faran dues sessions. Els periodistes Jordi Évole i Màrius Sánchez
han entrevistat Josu Urrutikoetxea (Ugao, Biscaia, 1950), ex-membre i
ex-representant d’ETA, i més de cinc-centes persones van demanar al festival
que no emetés el film. La sol·licitud no va ser acceptada. Aquestes últimes
setmanes han parlat sobre el film i la polèmica Évole, Sánchez, el director del
festival –José Luis Rebordinos–, la víctima d’ETA que apareix al film
–Francisco Ruiz–… Han estat molts, que n’han parlat; Urrutikoetxea no. El diari
Berria ha acudit a Urrutikoetxea. La cita és a Ziburu (Lapurdi), ahir, dijous,
al matí, sota la pluja.
—S’ha
alçat polèmica sobre el documentari-entrevista No me llame Ternera. Què hi dieu
vós, que sou protagonista del film?
—Ara ha
estat perquè es fa el Festival de Cinema, Zinemaldia, i algunes altres vegades
ha estat per unes altres coses; les polèmiques entorn meu han sorgit amb
relativa facilitat. Precisament, a causa del trofeu que han construït a l’estat
espanyol sobre la meva figura han fet una imatge que fan servir d’acord amb els
seus interessos i en el moment que els interessa. Per tant, no és pas una cosa
nova ni sorprenent que el front mediàtic, les forces polítiques i la resta dels
que es mouen al voltant de certs interessos hagin organitzat aquest soroll.
—Cinc-centes
catorze persones van sol·licitar en un article a Zinemaldia que retirés el
film, perquè “s’emblanqueix” ETA i a vós. El festival no ha acceptat la
petició.
—Què voleu
que digui… És la decisió del festival.
—D’ençà
que va sorgir la polèmica, heu tingut cap relació amb el festival o amb els
autors del film?
—Amb un
autor del film, sí.
—Precisament
fa vint anys hi va haver una polèmica pel conflicte basc, quan Zinemaldia va
emetre Euskal pilota.
—Ho
recordo. Aleshores el soroll que es va crear es movia també per interessos
concrets. Aquest soroll s’ha de situar en la lectura del conflicte polític, en
el relat del guanyador i del perdedor.
—Què heu
cercat participant en el documentari No me llame Ternera?
—Aquest
treball es basava en un projecte ambiciós. No va tirar endavant per motius
diferents, però jo continuava disposat a fer l’entrevista. Després d’haver
restat lliure, el 2020, les primeres relacions van ser a París, i al final ha
sortit això. Però m’heu preguntat per la meva intenció. Avui dia, la
comunicació i els mitjans de comunicació han esdevingut una eina de guerra;
guerra en un sentit ampli. Atesa la importància de la comunicació i tenint en
compte per mitjà de qui es fa efectiva i en mans de què i de qui estan aquests
mitjans de comunicació a l’estat espanyol, a França o a escala mundial, i fins
a quin punt es “comunica”, s’anteposen als fets. És a dir, abans que esclati
l’afer ells ja han fet el muntatge. En tenim molts exemples: l’Irac, Xile fa
cinquanta anys i al País Basc a dojo.
—Per tant, heu volgut aprofitar aquest film.
—Sí. Per a
donar explicacions a la societat espanyola. Potser és una gota d’aigua en
l’opinió pública espanyola, però jo vull que sigui el principi d’alguna cosa.
El bombardament mediàtic començat el 1936 continua actualment, i en això es
basa l’atac polític i mediàtic al País Basc. Aquest és un conflicte de l’estat
espanyol i francès contra el País Basc. La comunicació ha de prendre una força
tremenda a casa nostra, i també en la societat espanyola, i fins ara no s’ha
fet. Allò que no apareix no existeix.
—Quin
missatge heu volgut donar?
—Jo volia
dir que havíem d’anar a l’origen i l’origen és un conflicte polític. És a dir,
que la primera cosa que qualsevol estat deu a un poble oprimit és donar-li la
paraula. Volia demostrar que és un conflicte polític. Aquest era el missatge
que volia transmetre, sense dir com fer el film, perquè això correspon a
l’autor: la forma, el muntatge que es fa…
—Heu
vist el documentari?
—Sí, fa
unes quantes setmanes. Aquest fil polític és el que hi falta per a mi. Crec que
hi falta contextualitzar, i hi apareix la meva opinió davant uns fets durs.
Vaig arriscar-me i aquest no és el resultat que jo esperava, però no entraré en
la feina que han fet. Ells han fet allò que creuen, jo tinc una altra visió i
una altra idea d’aquesta feina, però ho dic amb tot el respecte.
—“Hi
apareix la meva opinió davant uns fets durs”…
—Ha estat
un conflicte polític, amb les dures, crues i irreversibles conseqüències. Això
era el que volia mostrar a la societat espanyola. Que no pensin, d’alguna
manera, que algú sentia plaer per aquests fets. Les accions polítiques tenien
objectius polítics. Això volia mostrar. I quan entrem en aquesta dinàmica en
una lluita tan dura i violenta, per una banda i per una altra, es perd
l’empatia amb l’altra banda.
—Aquests
últims dies s’ha publicat –els de Berria encara no ho hem vist– que al
documentari heu reconegut que havíeu tingut relació amb l’atemptat mortal comès
per ETA el 1976 contra el batlle de Galdakao, Víctor Legorburu. No és habitual
que un ex-membre d’ETA en llibertat digui una cosa semblant públicament.
—Sí, ho he
reconegut. Hi va haver moltes hores d’enregistrament i no recordo exactament
com va sortir el comentari. En el context de la dècada de 1970, s’esmenten més
atemptats i les campanyes realitzades per l’organització [ETA] s’emmarquen
abans i després de la mort de Franco, incloent-hi les que es feien contra els
càrrecs electes —no havien estat elegits per la gent—, i crec que és en aquell
moment quan surt això.
—Explicar-ho
ara tenia cap objectiu?
—No. Va
aparèixer en aquest context.
—Després
de restar lliure, ara fa tres anys, vau oferir entrevistes a Berria, Gara i
mitjans de comunicació francesos; algunes, àmplies. Reconeixeu que l’entrevista
d’aquest film, que emetran a Zinemaldia i a més llocs, pot tenir un altre abast
i un altre impacte?
—Sabia que
hi hauria un gran soroll. I les coses es poden moure una mica. El front
mediàtic mourà allò que li interessi i, és clar, no em beneficiarà.
—La Guàrdia Civil us ha
considerat un símbol de la trajectòria d’ETA. A Espanya teniu casos oberts.
—Fan servir
a la seva manera la imatge que han creat sobre la meva figura. Per tant, que
això pot tenir conseqüències ara? Sí, és clar. Però abans també van fer
muntatges contra meu; per exemple, dient que en la meva detenció del 2019 em va
trobar la Guàrdia Civil,
i això és una mentida absoluta.
—A
Madrid teniu pendents dos judicis: per la causa de les herriko tabernak, el
Suprem va dictar penes menors de dos anys, i pels atemptats del desembre del
1987 de Saragossa…
—Sí. Al
jutjat de París han donat el vist-i-plau perquè em jutgin a Espanya per aquests
dos casos. L’Audiència espanyola va decidir fa dos anys la data del judici i
l’havia fixada el mes de gener. No obstant això, en vista del curs dels
procediments [de França], l’Audiència espanyola mateix va decidir al juliol de
suspendre les dates d’aquest possible judici i ajornar-les, sense fixar-ne cap
més.
—El
fiscal, per aquest cas de Saragossa, en què ETA va matar onze persones, us ha
reclamat una pena de presó de més de dos mil tres-cents anys.
—Sí; no pas
per participació, sinó –si no m’equivoco– atribuint-me la pertinença a la
direcció [d’ETA] i el fet de formar part de l’ordre que es va donar.
—I?
—Sempre he
dit dues coses: que no formava part de la direcció i que, per tant, no hi vaig
tenir res a veure.
—A
França teniu obert un procediment, el contenciós 2002-2005, considerat com a
coincident.
—Després de
la meva detenció del 2019, hi va haver un plet fa dos anys, però, veient que a
la instrucció s’havien fet certes coses d’aquella manera, el jutge va decidir
que el cas tornés a la instrucció.
—Fa cinc
anys que Marixol Iparragirre i vós vau llegir el manifest de la dissolució
d’ETA. Com veieu la situació actual al País Basc?
—D’una
banda, l’esquerra independentista és on és avui, després de tants anys de
prohibició, i aquesta situació és difícil d’entendre si no s’entén el País
Basc. El moment és molt interessant. Això no vol dir que no sigui dur, i mòbil,
i s’ha pogut veure tant l’agudesa com els passos de l’esquerra independentista.
Però això no ens ha d’encegar. Tot i que a Madrid es formi una altra vegada un
govern progressista, la situació no serà fàcil; si hi ha una altra mena de
govern, serà molt més difícil. Però tots els avenços necessiten una solidesa
potent. És a dir, cal oferir a la ciutadania la possibilitat de construir les
bases de la casa; la ciutadania s’ha de sentir part d’aquest llarg procés.
Aquesta és una de les claus per a avançar. I també serà molt important la feina
de transmissió dins l’esquerra independentista mateix.
Opinió:
Si ja
he dit en diferents ocasions que és molt adient veure el documental, després
d'aquesta entrevista crec que encara ho es més...
Després,
que cadascú decideixi...