09 novembre 2020 (3) Catalunya Radio

09 novembre 2020

 

Els atemptats del 17A, a judici: errors i interrogants 3 anys després

La Guàrdia Civil admet que no van percebre el perill, a la mesquita belga on Es-Satty va provar d'instal·lar-se sempre en van recelar i la germana d'un dels jihadistes malda per passar pàgina

El judici pels atemptats de Barcelona i Cambrils, tres anys i tres mesos més tard, posa sobre la taula alguns fets incòmodes i molts interrogants. Setze persones mortes, 140 de ferides, vuit terroristes abatuts i tres de detinguts són les xifres que resumeixen uns atacs que han provocat més víctimes de les que sembla i que han destapat errors de seguretat.

El líder arriba a Espanya i acaba a la presó

Els cossos policials reconeixen que no s'esperaven un atac com el de Barcelona i Cambrils. L'ideòleg dels atemptats, l'imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty, no apareixia als seus radars. La seguretat va fallar, segons el tinent coronel de la Guàrdia Civil Francisco Vázquez, de la Unitat de Lluita contra el Terrorisme Internacional:

El dia abans de l'atemptat, cap institució ni cos policial identificava Es-Satty com un perill. Se'ns va escapar del radar? Sí, i també els altres membres de la cèl·lula. 

Abdelbaki es Satty és un home fosc i solitari.Arriba a Espanya l'any 2000. La policia l'investiga per possibles vinculacions amb el terrorisme jihadista, però al final acaba a la presó de Castelló per tràfic de drogues. Allà, tancat, difon missatges radicals a qui el vol escoltar, com un jove convers del seu cercle:

No anava contra un militar o un govern: ell volia fer mal a la gent. Si tu mates un infidel, em va dir, ets un mujahidí.

També allà té els primers contactes amb el CNI. El mateix servei d'intel·ligència ho reconeix, però el subinspector de la unitat antiterrorista dels Mossos d'Esquadra assegura que això és normal:

El que hem pogut veure és que el CNI el va visitar a la presó per intentar obtenir certa informació, però no tenim res més que demostri aquesta vinculació. Que el vagin a veure no ens ha de sorprendre. No és un objectiu de la investigació, ni molt menys.

L'obstinació per fer-se imam

L'abril de 2014 Es-Satty queda lliure, convertit en un agent no se sap de què o de qui, i determinat a convertir-se en l'imam d'una mesquita. Ho prova a Castelló mateix. Res. Viatja a Catalunya i ho intenta a Balaguer i a Berga. Tampoc. Finalment, el contracten a Ripoll, a l'Associació Islàmica Elfath, però ho deixa al cap de poc per anar-se'n a Bèlgica, on fa d'imam durant sis mesos a la mesquita Youssef de Diegem, una petita població a dos quilòmetres de Brussel·les.

El president de l'entitat musulmana, Soleyman Akayouch, l'enxampa parlant en castellà i ell mateix li explica que té relacions amb el CNI:

Quan vaig entrar, estava parlant en espanyol i, afortunadament, ell mateix m'ho explica: "Són els serveis secrets espanyols que m'estan trucant, no em deixen." Això em suposava un problema perquè nosaltres no estem acostumats a tractar amb gent d'aquest tipus. Això no és pas normal. Això no passa, a Bèlgica.

A Bèlgica se'n malfien. Es-Satty al·lega problemes personals per no aportar el certificat de penals que li reclamen i el fan fora. Decideix tornar a Ripoll, on troba l'oportunitat que buscava, amb la segona mesquita que acaba de crear l'Associació Islàmica Annour. Ja té la plataforma que buscava, com assegura Mohamed el-Ghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya:

Aquest home va arribar entrenat, sabent molt bé el que es feia. Mai no va aixecar sospites. No es pot dir que va arribar a Ripoll per una feina d'imam i després va canviar les estratègies: hi va arribar amb un objectiu determinat.

Aquesta no deixa de ser una història coneguda, reproduïda mil cops en pel·lícules i sèries: un il·luminat que agafa el rave per les fulles coincideix amb un grup de joves desorientats que no acaben de trobar el seu camí vital. Uns i altres s'acaben trobant a Ripoll.

Els deixebles

El desarrelament, la falta d'un sentiment de pertinença del lloc on viuen, una idealització dels seus orígens familiars i una integració fracassada condueixen a la radicalització d'un grup de joves, quatre parelles de germans, tots nois, que comparteixen experiències familiars complicades i fan pinya contra un enemic comú. Tant se val si és real o inventat. Enrere queda una promesa de futur tranquil·la, però anodina. Anna Prieto, tècnica laboral de la Unió d'Empresaris, ho resumeix així:

Tenien futur, tenien il·lusió i una actitud perfecta. Estaven molt formats i tenien un grau superior. S'haurien fet un lloc a les empreses de la comarca, sens dubte.

Quan l'imam Es-Satty arriba a Ripoll, el 2015, aquesta colla està fora del radar policial. Fa una vida aparentment normal, però ja anhelen convertir-se en herois. Després dels atemptats es descobrirà que abans de conèixer l'imam ja estan interessats pel jihadisme.

Les investigacions no han pogut determinar si la trobada entre el líder i els deixebles va ser fortuïta o si Es-Satty ja sabia que hi trobaria un públic afí. El cas és que l'imam els dona respostes i els nois es van tornant cada cop més radicals, més intransigents i inflexibles. Companys i amics de Ripoll són testimonis d'aquest procés:

Em va dir que m'apartés dels cristians, que el que feia no estava bé.

Omar al començament era un bon noi, però a poc a poc em va començar a dir que no m'ajuntés amb els cristians, que ni els saludés.

La cèl·lula terrorista s'activa

El projecte d'Es-Satty va prenent forma. Ja ha constituït una cèl·lula amb una dotzena de militants.  El 26 de març de 2017 torna a Bélgica. S'hi està dos dies. No se sap què hi fa ni amb qui es veu, però a partir d'aquest punt s'acceleren els preparatius dels atemptats. El subinspector en cap de la Unitat Antiterrorista dels Mossos d'Esquadra ho explica així:

Per nosaltres és un punt d'inflexió. No hem pogut acreditar amb qui va estar en contacte, però res de delictiu. És un punt d'inflexió terrible que el va marcar d'alguna manera.

L'imam torna a Catalunya i poques setmanes després, al mes d'abril, viatja al Marroc, on viu la seva dona, Khadija Setty, i els seus nou fills. Fa set anys que no es veuen, explica la dona. Potser és un comiat?

De cop i volta, reprèn el contacte amb la família. Va tornar amb la seva furgoneta, carregat de regals, i va prometre que hi tornaria. Ningú ens ha explicat res, però després dels atemptats, la policia marroquina i l'espanyola es van presentar a casa i també a la de la mare d'Abdelbaki, a Xaouen.

Els plans avancen. El grup de jihadistes acumulen material per elaborar explosiu i el guarden en un xalet d'Alcanar. Pocs dies abans dels atacs, entre l'11 i el 12 d'agost, algun dels membres de la cèl·lula van a París. Es comporten com a turistes i es fan fotos amb la Torre Eiffel al darrere. En realitat, aquest era un dels objectius que pretenien atacar. 

Comença la cadena d'horror

Els viatges, la radicalització dels joves i, sobretot, l'acumulació d'explosius eren unes evidències que els serveis de seguretat van passar per alt. Francisco Vázquez, tinent coronel de la Guàrdia Civil de la Unitat de Lluita contra el Terrorisme Internacional, ho reconeix:

És una gran lliçó apresa. El sistema va fallar perquè no vam ser capaços de veure que hi havia individus acumulant explosius i preparant atemptats. I l'error fonamental va ser no ser capaços d'identificar una conducta radical.

I passa el que ningú pot o sap evitar. Tot es precipita i l'ideòleg, el líder del grup, l'imam Es-Satty, no veurà mai realitzats els seus plans. Primer és una explosió, aparentment fortuïta, al xalet d'Alcanar, on es guarden un centenar de bombones de butà. Es-Satty mor al costat d'un dels seus deixebles, Youssef Aalla. Unes hores més tard, quan els equips d'emergència n'estan retirant la runa, hi ha una segona explosió. Però encara ningú hi veu l'ombra d'Estat Islàmic. La relació s'establirà més tard, després dels atacs de Barcelona i Cambrils.

Els plans alternatius

El pla inicial de la cèl·lula és fer un gran atemptat a Barcelona, segons reconeix Mohamed Houli, un dels membres que acabarà detingut, davant del jutge:

Ens van dir que volien parlar amb nosaltres i ens van ajuntar en un parc, a Ripoll. Ens van dir que el que volien fer concretament era ensorrar la Sagrada Família i que havíem de ser amb ells.

Però l'explosió d'Alcanar frustra aquella idea i la cèl·lula passa al pla B. Tothom recorda on era i què feia quan va saber, gairebé simultàniament gràcies a les xarxes socials, que a les 16.50 una furgoneta Fiat Tipo blanca, llogada poc abans, s'enfilava al passeig central de la Rambla fent esses per atropellar el màxim de gent possible.

La condueix Younes Abouyaaqoub, que mata catorze persones i una més en la fugida, després de saltar-se un control policial. Quatre dies més tard cauria mort, abatut per la policia, a Subirats.

Poques hores després de l'atac de la Rambla, a la 1.30 de la matinada ja del dia 18, un Audi A3 negre envesteix a tota velocitat un cotxe patrulla dels Mossos a Cambrils i bolca uns metres més enllà. En baixen cinc individus armats amb matxets i destrals i amb cinturons d'explosius falsos. Maten una persona i ells mateixos cauen abatuts pels agents. Són Moussa Oukabir, Said Aallaa, Omar i Mohamed Hychami i Al-Houssaine Abouyaaqoub.

Més tard, la policia deté Mohamed Houli, Driss Oukabir i Ben Iazza, els tres únics que arriben a judici.

Estat Islàmic reivindica els atemptats, però no els ordena, segons Manuel Torres-Soriano, professor de Ciència Política a la Universitat Pablo Olavide de Sevilla i especialista en terrorisme jihadista:

Els d'Estat Islàmic no en tenien informació concreta, però sí que sabien que s'estava gestant un atemptat de magnitud a Barcelona o en territori espanyol.

Ripoll

Els atemptats del 17A han suposat per als Mossos d'Esquadra la investigació més complexa amb què s'havien enfrontat mai, i han sacsejat tot un país. Però sobretot han deixat una ferida molt profunda, molt difícil de guarir, en la poblacio de Ripoll, on va començar tot, on van veure que nois que jugaven a futbol i es trobaven a la plaça a xerrar, que veien cada dia al carrer, a l'escola, es convertien en assassins. Molts veïns no se'n saben avenir. Les respostes, les reaccions, l'estupefacció que provoquen uns fets com aquests no són unànimes. Les famílies dels terroristes han decidit continuar vivint a Ripoll i, com la germana d'un dels autors materials, encara busquen respostes:

Després de tres anys, ens hem curat una mica, però encara no tenim les respostes de per què ha passat i com. Jo encara hi penso: com és que aquest home [l'imam Es-Satty] ha entrat a casa nostra i ens ha fet això? No en vull saber res, dels imams. El que cal és informació, educació...

Les contradiccions dominen una població que intenta entendre per poder assumir el que potser no es pot entendre ni assumir. Com Joselina Soldevila. Said Aalla, un dels que va caure a Cambrils, va treballar al seu restaurant:

És un problema de sentiments. T'aprecies aquell noi i no veus el procés que fa. Quan el veus a la televisió penses que no pot ser perquè ell tenia una sensibilitat… i et quedes destrossat, et cau el món a sobre.

Més tard, Joselina va saber que el robatori al seu domicili setmanes abans del 17 d'agost va ser obra dels mateixos que van atemptar a Barcelona i Cambrils. Les ferides, diu, no s'acaben de tancar mai. Tampoc per a Anna Espelt, mare d'un company dels joves.

Ha passat el temps, però ho portaré sempre dins. Una cosa és veure una pel·lícula i una altra… És que l'has vist créixer! Veure el cos d'en Said allà tirat és que… només m'agradaria parlar amb en Houli i que m'expliqués… potser em trauria alguna cosa de sobre… Ells són víctimes també. Els han canviat el cervell, a uns nois que no eren males persones. He plorat per ells. I també per la gent que ha mort. He plorat per aquests nois perquè els coneixia i també són unes víctimes.