10 novembre 2020 El Temps

10 novembre 2020 eltemps

 

Davant el judici al terror

Els atemptats del 17 d'agost de 2017 van sacsejar tota la societat catalana. Ara, amb l'inici del judici, tots aquells fets tornaran a copar les portades dels diaris i un espai preferent al debat públic. Hi haurà, però, persones que ho viuran amb especial interès i afectació. Es tracta de les víctimes i els seus familiars, que esperen trobar, entre les parets de l'Audiència Nacional espanyola, respostes que esclareixin la veritat dels fets succeïts i els permetin encetar una nova etapa del seu procés de dol.

Una furgoneta blanca envestint al cor de Barcelona va convertir en tragèdia la vida de centenars de persones que ara cerquen que es faci justícia. D'aquell 17 d'agost de 2017 en queda un balanç de setze morts en mans de la cèl·lula gihadista que dirigia l'Imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty. De víctimes directes n'hi va haver més d'un centenar, segons reconeixen els recomptes oficials. D’altres no han estat reconegudes, tot i que en alguns casos van veure el vehicle passar davant els seus ulls a tocar del mural de Joan Miró entre cossos estesos i crits de terror.

És el cas, per exemple, de la filla de Miguel López Montoro. De seixanta-tres anys i veí de Sant Adrià del Besòs, és una de les víctimes que sí que ha estat reconeguda i que és part de l'acusació particular que lideren l'Associació de Víctimes de l'11-M i la Unitat d'Atenció i Valoració a Afectats pel Terrorisme (UAVAT). El 17-A, Miguel passejava per la Rambla conjuntament amb la seva filla. Ell va ser ferit lleu, ella no va patir cap lesió física. Heus aquí la diferència.

Les ferides que ara afecten López, però, són les psicològiques. Unes nafres que, diu, comparteix amb la filla que l'acompanyava i també amb la seva parella i les altres filles que no eren a la Rambla i que van estar vuit hores sense saber res d'ells. Es van quedar incomunicats just després d'avisar que havien presenciat l'atemptat. "Això queda per tota la vida. Amb el pas del temps ho vas gestionant, però ho tens allà. No hi ha moment del dia en què no tinguis un apartat del teu cervell que no pensi en això. Penses en com deu estar la gent que ha perdut algú", detalla López. Té diagnosticat un xoc posttraumàtic greu i des del dia dels atemptats necessita medicació per dormir.

Amb tot plegat, no sap com el pot afectar el judici que començarà a l'Audiència Nacional espanyola el 10 de novembre. D'un costat, creu que serà el moment d'enfrontar-se "a una situació en la qual es deshumanitzarà el que va passar. Els judicis sempre són molt freds". L'altre punt que el preocupa és "no haver arribat al judici com hauríem volgut totes les víctimes respecte al tancament del sumari. Fa la sensació que no s'ha arribat fins al fons de les coses. Això crea desfici". Diu viure, també, en la dicotomia entre "voler amagar el cap" i saber que "cal lluitar fins al final". Una batalla que, per a ell, és una batalla per la veritat, perquè "s'arribi fins al fons de tot això. No és una cosa que ha passat i prou. Allà va morir gent i hi ha gent que està patint. S'han destrossat moltes vides. Si al judici no s'arriba fins al fons, serà molt dur".

Una contundència similar és la que branda l'Edita Cedeño quan afirma que espera que al judici "es faci justícia i s'aclareixi la veritat perquè en realitat no se sap res". Té quaranta-nou anys, és veïna de l'Hospitalet de Llobregat i el dia dels atemptats era a la Rambla, on es va aturar a menjar alguna cosa en un banc. Havia anat a buscar aigua a la font de Canaletes quan va irrompre la furgoneta zigzaguejant Rambla avall. "Vaig saltar. Si no, em mata", recorda ara compungida. Des de llavors, té diagnosticat estrès posttraumàtic: "tinc malsons, no puc dormir, em quedo en blanc... estic en tractament". Encara avui, la segueixen visitant els pèrits forenses.

Ara, a les portes del judici, el que més li dol, però, és la sensació d'abandonament. "El que em podreix per dins i em fa sentiment és que el Ministeri d'Interior no ens ha ajudat en res. S'acosta el judici i no hem tingut ni una trucada per saber com estem. Em sento humiliada, avassallada i trista. Ens han deixat de costat", relata Cedeño, que no defalleix en remarcar la seva indignació amb una administració que, diu, en l'acte del primer aniversari dels atemptats, els va prometre "que no ens deixarien abandonats i que mirarien per nosaltres, però que fins el dia d'avui no han complert".

Aquest suport, però, diu haver-lo trobat en els seus familiars i a través de l'Associació de Víctimes de l'11-M i la UAVAT. A través d'aquestes entitats, a banda de trobar assessorament legal i suport psicològic, ha pogut entrar en contacte amb altres víctimes del 17 i 18 d'agost de 2017, així com d'altres atemptats terroristes. "Ens ajuden, ens donen suport, ens demanen que lluitem perquè se'ns farà justícia i que no defallim", agraeix Cedeño, que reconeix que sovint li ha costat trobar comprensió entre aquells que no han passat per una experiència similar. "He perdut amistats per aquest tema, creuen que és una broma. Ningú no entén aquesta situació, només qui ho ha viscut. La meva vida ha canviat per sempre. Jo era una persona forta, valenta, em volia menjar el món. Ara em costa sortir al carrer, tinc molta por. Quan sento una ambulància o un helicòpter, de seguida penso que ha passat alguna cosa. Visc en suspens. Quan algú corre o crida pel carrer, ja penso que venen els terroristes a matar-nos", relata.

El suport, comenta, fa que de cara al judici se senti forta i que no vulgui "decaure" perquè sap "que se sentiran moltes coses i potser m'indigno pel que es digui, no ho sé". Això sí, assegura que vol "ser optimista" amb el que en pugui sortir.

López comparteix també l'esperit optimista, tot i que el posa entre cometes perquè, entre altres coses, troba a faltar que la Fiscalia i altres acusacions particulars reclamin càrrecs d'assassinat a les tres persones que seran jutjades. "Els tres que van quedar en vida i els sis que van morir eren tots part de la mateixa cèl·lula i haurien d'estar acusats d'actes de terrorisme", reclama. Els tres acusats als quals es refereix, no van ser ni a les Rambles ni a l'atac de Cambrils, sinó que estan relacionats amb l'explosió de gas butà que hi va haver a Alcanar (Montsià) dies abans.

Veritat i dolor

La realitat de l'Edita Cedeño i del Miguel López, malgrat que totes les realitats són particulars, no dista massa de la d'altres víctimes d'atemptats terroristes quan es troben a les portes del judici. Sara Bosch, psicòloga de la UAVAT, considera que el pas pels tribunals és "un punt capital per al procés de dol de les víctimes". Un moment, explica, en què per als afectats "s'obre la possibilitat de parlar o respondre al primer interrogant que neix al seu cap després de l'atemptat: per què ha passat això? No hi ha ningú que hagi perdut algú estimat en mans d'un ésser humà que no es faci aquesta pregunta. El judici, per les víctimes, té l'objectiu de donar resposta a aquestes primeres preguntes que encara tenen al cap".

Si els tribunals no donen resposta a aquestes preguntes, la psicòloga adverteix que això pot tenir efectes negatius sobre les víctimes. Esgrimeix que el pròxim cop que sentin paraules de suport des de les institucions polítiques no els donaran credibilitat i "tindran una percepció d'abandonament o creuran que són paraules buides. Estar al costat de les víctimes no vol dir només fer-ho emocionalment, sinó també posar al seu abans tot el que sigui possible per ajudar-les, esclarir els fets i prevenir nous atemptats". Bosch reclama, per exemple, la importància del reconeixement de les víctimes de lesions psicològiques per tal que puguin optar a les ajudes. El judici és un dels moments en què poden aconseguir el reconeixement.

Sobretot, però, el judici és un moment d'angoixa. Segons la psicòloga, tornen a transitar el camí d'allò que va succeir i, per tant, "és com posar el rellotge altra vegada al punt de partida. Tornar a sentir les notícies sobre com va ser la preparació dels atemptats, per exemple, és molt dolorós perquè en aquell moment el familiar encara estava viu. Situa les víctimes en aquella fantasia que els fa pensar que les coses es podrien haver evitat". Es refereix no tant a la possibilitat de pensar que hi va haver negligència com a les càbales de les víctimes sobre si podrien haver fet, per exemple, altres plans per aquell dia que haguessin permès la supervivència dels seus familiars.

Eulogio Paz, president de l'Associació de Víctimes de l'11-M, relata de manera similar la seva vivència en el judici dels atemptats d'Atocha, a Madrid. Explica que "va ser una experiència dolorosa perquè et remet als atemptats, als records, a les imatges. Ho revius". Però afegeix que, d'altra banda, ho va viure "amb l'esperança que es fes justícia".

Bosch remarca, també, que les víctimes enfronten el judici amb una narrativa diferent a com ho farà la majoria de la gent. "Nosaltres podem pensar en termes judici, processament, proves -tot aquell llenguatge jurídic i burocràtic-, però les víctimes pensen en un altre codi. El seu enfocament és humà. No és fàcil adaptar-se a la nomenclatura o a la versió més tècnica d'uns fets que a tu t'ha partit la vida per la meitat. El judici té un grau de fredor, que hi ha de ser. Però, al final, la realitat de les víctimes és que els falta un fill, per exemple", detalla la psicòloga de la UAVAT.

Un altre vector de dolor és el retrobament cara a cara, o de cara a pantalla, en aquest context Covid, amb els autors dels atemptats. Bosch concreta que veure'ls és un impacte gran per les víctimes perquè "els costa creure que puguin tenir un aspecte de persones normals i que hagin pogut formar d'una societat amb normalitat i gaudir de les mateixes coses que tothom. Costa normalitzar i cosificar persones que són capaces de fer alguna cosa així. Perquè, en el fons, vas pel carrer i et trobes humans arreu i no els pots identificar. És una sensació d'indefensió molt gran".

David Torrens, ara regidor de Badalona per Junts per Catalunya, era en el moment de l’atemptat un dels Mossos d’Esquadra que s’encarregava de dialogar amb les comunitats islàmiques i tenir el termòmetre del que hi succeïa. Un cop agafada l’excedència per fer tasca política, ha treballat estretament amb la UAVAT acompanyant víctimes. Remarca que en altres atemptats, hi ha un tema important que és la possibilitat de facilitar trobades entre víctimes i autors materials dels atemptats perquè els primers pugin «saber què va passar». Detalla que «amb el Javi [Javi Martínez, pare d’en Xavi, un nen de tres anys que va morir als atemptats} vam intentar parlar amb la mare del Younes [Younes Abouyaaqoub era el conductor de la furgoneta}. Ell té ganes de saber com se sent la mare de l’assassí del seu fill i posar en contacte dues realitats». Torrens detalla que accions d’aquesta mena són habituals en altres països per intentar desradicalitzar entorns i es pregunta si «estem fent prou per posar en contacte comunitats i perquè les víctimes puguin ajudar» perquè, per exemple, «les víctimes podrien anar a les escoles i fer tasca de sensibilització».

En casos com aquests, el factor mediàtic també té cert pes. "A l'11-M vam patir les teories de la conspiració. Això fa molt de mal. A més de ser víctima, t'ubica en la situació de lluitar contra la conspiració", diu Paz. Al seu torn, Bosch detalla que la mediatització té aspectes positius -"s'agreix el suport social i la solidaritat ofereix confort"- negatius. Aquest vessant complicat té a veure, segons la psicòloga, amb "que tota la part més íntima del dolor queda influïda per la repercussió" perquè "l'excés de notícies interromp o condiciona el procés de dol".

Una cursa d'obstacles

A tot plegat cal sumar-hi la gestió dels processos administratius. En parla Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'ETA a l'Hipercor l'any i 1987 i assessor de la UAVAT. En el judici dels atemptats del 17-A, constata, "ens trobem que ningú no ha citat a les víctimes ni les ha informat. Ara els comencen a enviar un missatge, suposo que per les protestes que hem fet, dient que podran seguir el judici per internet a través d'una clau". Denuncia, a més, el poc nombre de víctimes que podran declarar al judici, reclama que s'escolti més la seva veu i remarca que "en ple de judicis d'atemptats on he pogut anar, les víctimes són les darreres que se n'assabenten i no van ni a declarar".

Manrique ha fet la tasca de buscar moltes de les persones que constaven com a víctimes als papers oficials per explicar-los quins eren els seus drets. Ho va començar a fer després de veure que "l'Estat s'omplia la boca quan les víctimes no estaven ateses". Critica, també, el fet que siguin les víctimes les que hagin d'anar a demanar els seus drets i que si no fan dins del període establert, no els tinguin: "vaig anar a Madrid, al Ministeri d’Interior, amb una llista de 300 víctimes de diferents atemptats a Catalunya que no conec perquè em diguessin amb quines no havien contactat. Ells m'ho van negar i em van dir que qui volgués alguna cosa, els havia d'anar a veure. Ningú no fa la feina d'assessorar les víctimes i explicar-los els seus drets".

Finalment, Manrique lamenta que el llistat de víctimes "no inclou els que tenen seqüeles psicològiques i, per tant, no consten com a víctimes. No han citat aquesta gent. Tant els fa com estigui aquesta gent".

Un obstacle més per a unes víctimes que, més de tres anys després dels atemptats, assistiran al judici dels atemptats que van sacsejar Catalunya debatent-se entre el dolor dels records i l'anhel de veritat.