23
abril 2022
Àlex
Romaguera: «He volgut enllaçar les diferents mirades a partir dels testimonis i
exemple cívic d’aquestes persones que ens ofereixen una mirada basada en la pau
positiva»
L’autor
ha publicat recentment “Víctimes en so de pau”
Àlex
Romaguera, Barcelona 1970. És periodista especialitzat en moviments polítics i
socials. Actualment és director de Nexe, la revista de la Federació de
Cooperatives de Treball de Catalunya. És coautor, amb David Fernàndez, de
Llums i Taquígrafs: Atles de la corrupció als Països Catalans. Ha publicat
recentment Víctimes en so de pau, en el que recull el testimoni de familiars de
víctimes de la violència política i el seu procés per avançar cap a la pau, la
justícia i la reparació. Testimonis com els de Pilar Manjón, Merçona
Puig-Antich, Rosa Lluch, Guillem Agulló, Sara Buesa o Pili Zabala formen part
d’aquest llibre documental.
Que
et va portar a escriure el llibre?
Vaig
conèixer el Robert Manrique, un dels ferits a l’atemptat d’Hipercor, i em va mostrar
la carta que l’autor de l’atemptat li demanava una trobada per mostrar-li el
penediment pel dany causat. Vaig tenir coneixement que a Euskadi s’estaven
portant a terme trobades restauratives entre víctimes d’ETA i victimaris, en el
mateix sentit, impulsades per la que era Directora de l’Oficina de Víctimes del
terrorisme del Eusko Jaurlaritza Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari
Jauregui. Ella i Mari Carmen Hernández, vídua del regidor de Durango Juan Mari
Pedrosa, creien que la mort dels seus marits era irreparable però que a partir
de la seva veu i aquestes trobades, una vegada ETA ja havia deixat les armes,
es podia començar el camí per superar el cicle de la violència que
caracteritzava el conflicte basc i obrir un escenari de pau. Vaig pensar que aquestes
experiències que s’anaven desplegant -malgrat van quedar aturades l’any 2012
per ordre del govern del PP-, vaig trobar que era important recuperar aquestes
veus, malgrat el dolor de la pèrdua no havien caigut en l’odi i la rancúnia
sinó que havien experimentat un procés de resiliència i s’havien implicat en la
defensa de la veritat i la justícia, els drets humans i aportaven el seu gra de
sorra en el camí de la reconciliació i l’apropament d’una societat molt
polaritzada pel conflicte.
Reculls
unes reflexions sobre que és i com es desenvolupa la violència
Per
mi era interessant explicar que la violència no es redueix a una agressió
física sobre una persona o grup de persones sinó que té tres angles que es
retroalimenten entre si: la violència física, la violència estructural, que són
les condicions econòmiques i socials que generen opressió i discriminació
contra un col·lectiu, i la violència cultural o simbòlica que assenyala o
estigmatitza tot un col·lectiu, imposa una cosmovisió de la societat. Era
important explicar-ho perquè la violència directa no s’explica si no hi ha unes
causes que donen peu, perquè no hi hagi violència cal desactivar-les. Una
societat més justa és lliure de violència estructural, sense violència
simbòlica que afecta al gènere, l’origen, la tradició… tindríem una societat
més inclusiva. Per anar a un escenari de no violència calen condicions per
viure en harmonia i satisfer els drets individuals i col·lectius.
Que
és ser víctima?
Víctima
és tota aquella persona que ha patit un dany o agressió a la seva integritat
física i psíquica. En el llibre destaco que no totes les víctimes causades han
estat reconegudes per l’estat; una cosa són les víctimes oficials reconegudes
com a tals, l’Estat espanyol té tipificades unes 6.000 persones, però hi ha
moltes més que no consten, per exemple totes les causades per les forces de
seguretat i funcionaris públics. És important precisar que hi ha víctimes
reconegudes -que analitzant bé hi ha algunes incloses de manera irregular
perquè no compleixen les condicions- moltes víctimes que ho són no són
reconegudes. El llibre és una apel·lació a la igualtat de condicions, que no hi
hagi víctimes de primera i de segona sinó que l’estat atengui a totes les
casuístiques que han patit el dany: directes i indirectes.
Com
vas triar els testimonis?
Inicialment
vaig partir d’un llistat de 50 persones, familiars de víctimes que considerava
que eren un referent ètic i moral pel seu exemple i actitud cívica. Persones
que havien transitat el dol i eren supervivents que públicament s’havien
posicionat en defensa de totes les víctimes, el respecte i partidàries d’una
societat més justa, equitativa i resilient, però vaig haver de fer una selecció
i finalment van ser 15 que representaven els tres períodes de la història
moderna de l’estat espanyol: el tardo-franquisme -del1968 al 1975- la transició
-del 1975 al 1982- i l’etapa democràtica -després del cop d’estat de Tejero
fins l’actualitat-; també representen contextos molt diversos, familiars de
víctimes de diferents grups armats, i de parentesc diferent respecte les
víctimes: fills, nets, pares, mares, companys sentimentals… en la diversitat
els uneix aquest fil conductor de ser persones que no s’han quedat en l’odi i
la rancúnia han experimentat un procés i avui són referent ètic pel seu treball
per trobar un marc de justícia, convivència i reconciliació.
És
gent molt diversa, ja sabien on s’hi posaven?
Inicialment
hi havia una reserva perquè d’alguna manera es miraven de reüll la resta, en
alguns casos van tenir certa prevenció. La voluntat era reunir persones de
perfils, trajectòries i posicions polítiques molt diverses però que la seva
pràctica i el seu discurs el que posaven en valor era la vida humana i
compartien el desig de treballar per exigir que totes les víctimes fossin
reconegudes i establir els mecanismes pels quals no es reproduïssin els fets. A
mesura que vaig explicar el projecte vaig aconseguir la seva complicitat. És
cert que abans de publicar els textos els vaig voler enviar per tal que els
validessin i se sentissin reconegudes i representades en el que deien.
Veritat,
justícia i reparació, les reclamacions de les víctimes en tots els processos de
pau.
Els
tres principis de Joinet, els principis internacionals sobre impunitat i
reparacions establerts per Nacions Unides, els que totes les víctimes exigeixen
i han de veure satisfets. De les quinze persones que entrevisto al llibre la
majoria ni tan sols han tingut garantit el primer dret, la veritat, i si ja
falla aquest, la justícia no ha estat corresponent i no ha vetllat perquè hi
hagués garanties i, evidentment, la reparació no ha vingut donada.
Gairebé totes comparteixen la doble victimització: la pèrdua per l’assassinat
d’un familiar per violència política, i el dolor conseqüentment, i la manca
d’una justícia reparativa. Això no només els ha causat un dany psicològic sinó
també uns efectes que s’han manifestat en forma de malalties, un greuge afegit
que s’ha estés a l’entorn més íntim. El fet que una persona perdi un familiar,
si a més no se’ls facilita un procés de justícia adequat i diligent el que fa
és agreujar les conseqüències, el que fa és estendre l’odi i la rancúnia, tal
com destaca Axel Honneth creador de la teoria del reconeixement.
Fa
poc s’ha estrenat «Maixabel», l’empatia de i amb les víctimes, el llibre
ha estat per tu un procés i punt de trobada?
Veient
aquestes 15 víctimes i malgrat que aparentment la gent no les vincula entre
elles, moltes no es coneixen, he volgut enllaçar les diferents mirades a partir
dels testimonis i exemple cívic d’aquestes persones que ens ofereixen una
mirada basada en la pau positiva. Persones que malgrat el dany patit han
contribuït per anar a una societat més dialogant on les diferències s’abordin
de forma col·lectiva i col·laborat iva. Posen de manifest que les persones
podem compartir actes i afectes que ens serveixin per créixer, per reconèixer
l’altre, superar les dificultats i transformar la realitat. Com un mecanisme de
defensa davant el que havien patit van fer aquest procés, moltes d’elles amb
suport psicològic i òbviament amb ajuda del seu entorn, per mi són un actiu, un
exemple a seguir i un mirall per una societat en que la condició humana i les
cures siguin al centre de les polítiques i l’activitat humana. Com Maixabel hi
ha moltes, aquest llibre recull quinze, els seus casos són molt diferents però
les uneix l’empatia, l’assertivitat, l’aproximació a l’altre, el reconeixement
de l’altre com a persona amb qui compartir projectes. Són persones que donen
una lliçó ètica en un context on de nou s’imposa la força, l’individualisme i
aquestes veus són un raig d’esperança per una societat més justa i resilient.