19 junio 1993 Aniversari atemptat Hipercor

19 junio 1993

Una prova mes de això es el reportatge publicat per la Victòria Hita el 19 de juny de 1993. Aquest article es una mostra mes de la història viva de les víctimes del terrorisme a Catalunya i a Espanya, del desenvolupament de l’assistència als afectats en tots aquests anys i de les millores que en Robert ha aconseguit en tots aquests anys per totes elles.

Les víctimes de l’atemptat d’Hipercor sis anys després

Avui fa sis anys, a primera hora de la tarda del 19 de juny de 1987, l’explosió d’un cotxe bomba col·locat al soterrani d’uns grans magatzems de la firma Hipercor, a Barcelona, produïa vint-i-una víctimes mortals i quaranta cinc ferits, un balanç que en un primer moment havia estat menor, però que va augmentar a mesura que passaven els dies.

L’atemptat va ser reivindicat per la banda terrorista ETA. Totes les persones que hi van perdre la vida o van quedar ferides eren clients dels grans magatzems, a excepció d’un treballador mort i un altre de ferit. Aquest darrer es l’actual delegat a Catalunya de l’Associació Víctimes del Terrorisme (AVT), Roberto Manrique, que va patir greus cremades a tot el cos, especialment als braços. A Manrique ja li han fet quatre operacions i a causa dels medicaments que ha estat prenent des de l’atemptat d’Hipercor li han quedat dues hepatitis cróniques. Es un jove de trenta anys, pare de dos nens i carnisser de professió.

El responsable a Catalunya de l’AVT comenta que “al principi tot van ser bones paraules, però ha anat passant el temps i s’han oblidat de les promeses”. Manrique es refereix a l’oblit que han patit totes les víctimes per part de l’administració, afirmació que ratifica un altre afectat, Alvaro Cabrerizo: “l’estat no ens ha atès com calia. Hem estat víctimes innocents del terrorisme i de la desatenció de l’estat, des de el punt de vista psíquic i econòmic”.

Promeses oblidades i desatenció a les víctimes

Cabrerizo va perdre en l’atemptat la seva dona, de 39 anys, i dues filles adolescents. Després de la tragèdia ha rebut tractament psicològic durant tres anys amb unes despeses de tres milions de pessetes que ha hagut de costejar ell. En aquest sentit, les demandes que reivindiquen les víctimes d’Hipercor són que es façi un seguiment actualitzat de les persones afectades, que els atemptats siguin reconeguts quan se’n responsabilitzen els grups terroristes i que l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat, a través del Departament de Benestar Social, proporcionin als afectats un local per reunir-se

Tots estan d’acord a criticar molt durament les diferents administracions, “perquè avui dia no existeix cap departament municipal o de la Generalitat que vetlli per les víctimes d’atemptats terroristes, tant en matèria de pensions com d’ajuts econòmics per viduïtat o per superar les seqüeles físiques de la tragèdia. Tot está centralitzat al Ministeri de l’Interior, a Madrid”.

El dolor , la incomprensió i la rancúnia

Responsables del Consistori barceloní han informat que “concretament, per a les víctimes del terrorisme no hi ha cap iniciativa municipal en l’àmbit d’ajuts, encara que el districte de Sant Andreu, el més pròxim a Hipercor, sí que els ha donat més suport”.

En canvi, els afectats asseguren que des de la conselleria de Benestar Social de la Generalitat “ens han assessorat i ens han ajudat moralment”. Les dues administracions recorden que es l’estat, a través del Ministeri de l’Interior, el responsable directe en qüestions de terrorisme. Als tres mesos de l’atemptat va ser enxampat l’escamot Barcelona d’ETA, i dos anys després, l’octubre de 1989, va ser jutjat. La sentència del jutge condemnava els etarres detinguts a 749 anys de presó, però es van declarar insolvents per pagar la indemnització als afectats. “Ni ho paguen ells ni l’estat”, puntualitza Manrique.

També mostra el seu descontent pel codi penal a l’estat espanyol, que preveu un màxim de trenta anys de presó, després de fer reduccions de la pena per bon comportament o per cada dia treballat a la presó.

Malgrat la rancúnia de totes les víctimes el terrorisme, la majoria de les persones consultades es mostren en contra de la pena de mort i no reclamen venjança, sinó que l’estat reconegui els seus drets. El nombre de famílies afectades per l’atemptat d’Hipercor és de cinquanta, encara que associades a l’AVT hi ha un total de vint-i-vuit, entre les quals hi han dues de Huelva, una de Santiago de Compostela i una altre de Extremadura. Manrique considera que això es degut al fet que “hi ha moltes persones que no han volgut saber res més després de l’atemptat, el que volen es oblidar, perquè quan s’ha perdut un fill o una filla en un acte terrorista, al dolor s’afegeix la incomprensió”.

El portaveu de l’AVT afegeix que “el que comenten molts afectats es que ja tenim prou desgràcia”. En aquest sentit, segons càlculs dels advocats que treballen en el cas Hipercor, “per cada assassinat en atemptat terrorista l’Estat hauria d’haver pagat trenta milions de pessetes”.

Mentrestant, algunes de les persones afectades comencen ara a tramitar les sol·licituds per rebre una pensió, ja que per part de l’administració mai no se’ls havia dit que hi tenien dret. En aquest aspecte, un exemple significatiu es el de Mari Carmen Candalijas, víctima de l’atemptat de Hipercor de va patir cremades en un 50 per cent del seu cos, principalment a les mans i a la cara, i només ha rebut 90.000 pessetes per part de l’administració.

Les persones afectades per l’atemptat d’Hipercor no són les úniques víctimes d’ETA. Concretament, al marge dels danys materials, després de 25 anys del primer assassinat de la banda terrorista, els etarres han causat 740 morts a tot l’estat espanyol, els GRAPO han assassinat 82 persones i Terra Lliure, 1.