7 junio 1992 (aprox) El Punt de Girona

7 junio 1992 (aprox)

El “Diari El Punt” de Girona va fer un reportatge sobre la delegació catalana de l’antiga AVT en el que, a banda de la excel·lent informació, es important notar el detall de que la informació anava sota el encapçalament de la secció de “societat”. En Vicenç Planella va ser l’autor.

Víctimes del terror i de l’oblit

L’Associació de Víctimes del Terrorisme lluita perquè l’administració no els deixi de banda.

           

El vuit de desembre de 1990, un cotxe bomba va matar a Sabadell a sis agents de la Policia Nacional que anaven en una furgoneta. Un any i mig mes tard, Robert Manrique, delegat de l’Associació de Víctimes del Terrorisme a Catalunya assegura que “las viudes de Sabadell es troben en una situació física i psicològica ‘zero’”: “L’Estat espanyol els va donar uns diners a repartir i no arriben per res i ens hem trobat amb el cas que a una d’elles la van fer fora de la feina deu dies després de l’atemptat perquè no rendia en el treball”.

El delegat de l’associació afirma que pot explicar molts casos de persones que, a més de d’haver patit els efectes del terrorisme, han de fer front a greus problemes econòmics motivats per les lesions que els han quedat o per la mort del cap de família: “Hi ha una dona d’una família víctima de l’atemptat d’Hipercor que ha de pagar cada mes 96.000 pessetes a les infermeres que li cuiden les mans cremades; o el cal de l’Alvaro Cabrerizo, un home al qual li van matar la dona i les dos filles en el mateix atemptat i ha hagut de pagar al psicòleg de la seva butxaca. Ara es una de les persones més actives de l’associació”.

El mateix Robert Manrique, que treballava a l’establiment quan el 19 de juny de 1987 va esclatar un cotxe bomba i va provocar 21 morts i desenes de ferits, ha viscut el calvari posterior a l’acte terrorista: va ser un dels ferits greus, i desprès de quatre operacions a les mans, els braços, la cara, i la cama dreta i els peus i amb quinze mesos de baixa, assegura que només va cobrar de l’Administració, en aquests cinc anys, 360.000 pessetes.

Manrique qualifica de “tètric” el judici que el 1989 es va fer a Madrid contra els responsables de la col·locació del cotxe bomba a l’aparcament d’Hipercor, ja que, segons ell, “la sentència que va condemnar als etarres a 749 anys de presó recull, en el seu apartat tercer, una prohibició per als terroristes de tornar a Barcelona durant els sis anys posteriors al seu alliberament. Així, la mateixa sentència reconeix que sortiran un dia de la  presó i que poden tornar a Barcelona per fer un nou atemptat. En aquest cas, tant és que hagin matat una persona com vint-i-una”.

El judici per la matança a Hipercor, però, sí que va servir perquè Robert Manrique conegués l’Associació de Víctimes del Terrorisme, que es va crear fa 12 anys a Madrid a partir d’un grup de vidus de persones mortes a l’incendi , el 1979, de l’Hotel Corona de Aragón, de Saragossa, que davant la desídia de l’administració, es van decidir a actuar. L’abril de 1990, Manrique va posar el seu telèfon personal a disposició de la nova delegació catalana de l’associació, a la qual actualment hi estan vinculades 90 famílies víctimes directes del terrorisme a Catalunya, nombre que representa unes 500 persones en total. Manrique afirma que aquest nombre es pot ampliar fins a 3000 si s’hi inclouen les persones que han patit lesions lleus i que encara no s’han posat en contacte amb l’associació. “A mes de Madrid i Catalunya, també hi ha delegacions al País Basc, a València, a Sevilla i a Còrdova”, explica.

Subsidiaritat relativa

Després de l’atemptat a Sabadell, a l’Associació de Víctimes del Terrorisme a Catalunya s’hi va afegir l’advocat i professor de Dret Civil Josep Maria Fuster-Fabra, per qui la col·laboració gratuïta amb les víctimes del terrorisme “es una qüestió de sensibilitat social”. Josep Maria Fuster-Fabra i Robert Manrique coincideixen que “es una incongruència la sentència del Tribunal Suprem que fa responsable civil subsidiari l’Estat espanyol en les indemnitzacions als presumptes etarres víctimes dels GAL, quan nosaltres fa molt temps que reclamem la subsidiaritat de l’Estat en les indemnitzacions per a les víctimes del terrorisme d’ETA”.

Fuster-Fabra matisa: “La responsabilitat civil subsidiària de l’Estat en el cas del judici contra els GAL es correcte, però es escandalós que les víctimes de les bombes a Hipercor o a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic no hagin cobrat un duro de les indemnitzacions fixades pels jutges perquè els terroristes s’han declarat insolvents”.

L’Associació de Víctimes del Terrorisme ha proposat al Govern espanyol que els terroristes no puguin sortir de la presó fins que no hagin complert la totalitat de les seves condemnes, que les reduccions del temps d’empresonament per bona conducta o treballs al centre penitenciari es facin sobre els anys totals de condemna i no sobre el màxim actual de 30 anys de reclusió, i que tinguin a la presó el mateix tracte que la resta de delinqüents. “També volem –afirma l’advocat Fuster-Fabra- que es faci una aplicació estricta del Codi Penal en matèria d’apologia del terrorisme i col·laboració amb banda armada, que l’Estat es faci càrrec de la responsabilitat civil subsidiària en el moment que els terroristes es declarin insolvents i que les indemnitzacions cobreixin els danys materials i psicològics que pateixen les víctimes”.

Silenci administratiu

Davant aquestes reivindicacions, l’Associació de Víctimes del Terrorisme a Catalunya, segons els seus representants, només ha rebut el silenci de l’Administració espanyola. Robert Manrique afirma que “el Govern Civil de Barcelona no ha donat cap facilitat als afectats pel terrorisme perquè coneguin els seus drets o perquè es puguin posar en contacte amb l’Associació”. El delegat a Catalunya explica que només han trobat entrebancs per part de l’Administració espanyola, fins el punt que han decidit, després d’un atemptat, anar personalment als funerals per donar a conèixer el seu ajut a les víctimes.

Contràriament a la posició del Govern espanyol, els representants de l’entitat asseguren: “Les empreses privades ens han donat tota mena de facilitats quan hem dut a terme activitats lúdiques amb els fills de les víctimes”. Tot i això, tant Manrique com Fuster-Fabra agraeixen els ajuts de l’Ajuntament de Barcelona i del Departament de Benestar Social per a l’organització del concert ‘Digues prou amb nosaltres’, que dijous passat no va aconseguir reunir més de mig miler de persones al Palau Municipal d’Esports de Barcelona. Un acte que per Manrique pretenia ser “una demostració de rebuig a ls violència per part de la joventut catalana”. Manrique atribueix la poca resposta rebuda a la tràgica coincidència amb els darrers atemptats terroristes, “que van infondre por als assistents potencials”.