25 octubre 2025 (2) ElPuntAvui

 

25 octubre 2025

Dolors Bramon Autora del llibre “L’Alcorà. Una immersió ràpida”

“L’Alcorà és una obra universal, que pot interessar a tota persona culta”

 “El text no és de lectura fàcil encara que es domini la llengua àrab. Això fa que sovint calgui interpretar-lo”

 “Hi ha males traduccions, de vegades interessades per raons polítiques o d’ideologia ultra”

Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és doctora en filologia semítica i en història medieval; i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona. També és la principal especialista del país en l’islam, una religió que professen milers de catalans i catalanes i sobre la qual pesen un munt de mites i d’incomprensions. Bramon ha dedicat alguns articles i llibres a aclarir conceptes. I ho ha fet sempre des d’una anàlisi rigorosa, fruit d’un coneixement profund i directe del que escriu i del que parla; i d’una forma ponderada però al mateix temps valenta, sense defugir cap controvèrsia. De fet, en el seu darrer llibre, L’Alcorà. Una immersió ràpida, dedica un capítol sencer, el quart, a explicar alguns temes candents, com ara si l’islam és una religió violenta i el paper de les dones en l’Alcorà. Parlem amb ella d’aquesta novetat editorial dedicada a un llibre tan citat com desconegut.

Per què cal recomanar la lectura de l’Alcorà a una persona que no professa la religió islàmica? Quin interès pot tenir?

Al marge que sigui el llibre considerat sagrat pels musulmans, l’Alcorà és una obra universal, que pot interessar a tota persona culta o preocupada pel fet religiós. En teoria, segueixen el contingut de la seva doctrina uns mil set-cents milions de persones i l’islam és la manera d’entendre Déu que més creix avui dia.

L’Alcorà, tal com remarca en el seu llibre, és “la paraula de Déu presa al dictat”, una diferència substancial amb la Bíblia, per exemple. Què representa això?

Això comporta que hagi de tenir una importància molt més gran que qualsevol opinió dels experts en islam. Val a dir, però, que té contradiccions i no sempre es pot entendre amb facilitat. El professor tunisenc Mohamed Talbi (mort el 2017) ho va resoldre afirmant que és paraula “teàndrica” perquè la mà humana va intervenir en la seva compilació. Cal assenyalar que penso que és un error creure que la seva doctrina és immutable, perquè la paraula de Déu, etern, no es pot circumscriure, només, a una època determinada.

Quin és el principal problema de l’Alcorà? Les males traduccions? Les tergiversacions que se’n fan? O les contradiccions del mateix text?

El text no és de lectura fàcil encara que es domini la llengua àrab. Això fa que sovint calgui interpretar-lo i, evidentment, el sentit que es doni a cada fragment dubtós o poc clar dependrà del moment i de la circumstància de cada intèrpret. D’altra banda, hi ha males traduccions, de vegades interessades per raons polítiques o d’ideologia ultra, i un bon exemple són les edicions no venals que editen i reparteixen alguns països del Golf. Pel que fa a les contradiccions, l’islam ho ha resolt tradicionalment, qualificant d’abrogada alguna aleia que una altra, després, la contradiu: inicialment es prescrivia un dejuni el dia 10 del primer mes de l’any (tal com fa el judaisme) i més endavant va ser substituït pel del mes de ramadà. Els musulmans acostumen de resoldre els canvis de doctrina amb l’expressió “Déu és el més savi” o altres de semblants.

En el llibre dedica un capítol sencer, el quart, a parlar d’alguns “temes candents”. Li pregunto directament per un d’aquests. L’Alcorà incita a la violència? O, dit d’una altra manera, crida els fidels a un enfrontament armat contra els que no són islàmics?

Cal partir del fet que el profeta de l’islam va crear un estat i que, com a polític, Mahoma (terme sorgit entre els musulmans berbers que tenien dificultats a pronunciar l’àrab i, en conseqüència, no és despectiu) va haver de lluitar i defensar-se dels enemics. L’Alcorà estableix i defineix molt bé quan una guerra és lícita: per respondre a una agressió, quan es du a terme per tal de defensar determinats valors i per tal d’evitar mals majors. Però mantes vegades al llarg de la història, aquests condicionants no sempre han estat respectats.

Diu que la vigència del gihad és contínua i que no es pot aturar “fins que tot el món hagi acceptat i abraçat l’islam”. Què vol dir exactament això?

El terme gihad té el doble significat de designar l’esforç que ha de fer cada fidel per ser cada dia millor musulmà i també el d’un enfrontament bèl·lic en una guerra justa contra no musulmans. En aquest doble sentit, és sabut que cap creient arribarà mai a la perfecció; i, d’altra banda, també és obvi que l’islam no s’ha estès a tota la humanitat. Cal assenyalar que un enfrontament armat, segons el prestigiós metge, filòsof i jurista andalusí Ibn Ruixd, conegut a Occident com a Averrois (1126-1198), només pot ser considerat gihad si compleix les següents condicions: “No s’hi poden matar ancians, ni dones, ni criatures. Tampoc malalts mentals, malalts crònics o cecs. S’ha de respectar la vida d’eremites, monjos, monges i homes de ciència, llevat que inspirin sospita d’enemistat. Tampoc no es poden matar pagesos, comerciants o mercaders, ni els minyons i els esclaus que acompanyen els seus amos. A més, no es poden talar arbres ni cremar collites, ni tampoc sacrificar animals, llevat que la seva carn sigui destinada al consum dels combatents. Està prohibit també escampar les abelles i destruir edificis, tot i que estiguin deshabitats. Finalment, les úniques armes permeses són la lluita cos a cos i les que aleshores eren habituals (com ara llances, espases o fletxes), però estan estrictament prohibides les enverinades.” (Pareu esment que l’última prohibició inclouria en l’actualitat l’ús d’armes químiques.) Així les coses, hem de concloure que Occident qualifica erròniament de gihad i gihadistes (o combatents en gihad) persones que cometen accions de terrorisme quan, en realitat, s’hauria de parlar de terroristes i d’assassins.