15 novembre 2019 (2) Ara

15 novembre 2019 

Terrorisme sense terror

La justícia va començar a manipular el terrorisme en retirar-li el factor polític

Toni Batista

El diccionari de l’Acadèmia Francesa de 1798 refereix el concepte terrorisme a l’estat al règim de “ la terreur” de Robespierre, al qual Joan Coromines també es remet. Les definicions dels diccionaris catalans i de les llengües pròximes coincideixen en la successió d’actes violents per infondre "terror" –certament, la paraula axiològica que precedeix el sufix - isme–, un terme carregat de significats tremebunds dels quals ens il·lustra metafòricament tot un gènere cinematogràfic fet de seqüències horripilants. ¿Això és el que ha definit tant les protestes catalanes postsentència perquè es plantegi tipificar-les com a tal delicte?

Un primer punt en què la justícia referida a contrario sensu va començar a manipular gramaticalment el terrorisme va ser quan va retirar-li l'atribut de la violència política, que també està present en la majoria de definicions: del diccionari de María Moliner, en castellà, a les enciclopèdies Britànica i Larousse, en anglès i francès, respectivament. Aquesta sostracció del factor polític és deguda a la necessitat de criminalitzar a partir de la delinqüència comuna, en una operació de resta que, tanmateix, als estats que es pretenen democràtics els suma el fet d'evitar-se el llast estigmatitzant de tenir presos i condemnats que es puguin considerar “polítics”. Una derivada elevada a l’absurd és que aquesta mala praxi s’estengui al procés català, de la qual cosa en resulta que els convictes del Tribunal Suprem no s’hagin de definir oficialment com a presos polítics sinó com a polítics presos, que és el galdós rang dels corruptes.

El salt de terror a terrorisme és l’extensió, la multiplicació de la por consegüent a la reiteració criminal que acaba per fer sentir paüra a poblacions àmplies: la socialització de la mort, la màxima exposició a la violència. Si creuem el factor polític i la indiscriminació aleatòria de la violència, el resultat que en surt no és el que pot semblar a primera vista, sinó que ens remet a l’antiga definició enciclopèdica: el principal victimari del terrorisme no han estat les organitzacions terroristes tal com les entenem avui, sinó els estats totalitaris que han volgut pervertir els seus potencials de foc –sempre superiors– emparats per la legalitat. Un punt de partida pot ser l’incendi de Roma, l’any 64 –segons alguns historiadors, induït–, que va ser utilitzat per Neró per imputar-lo als cristians i perseguir-los per sabotatges que estaven als antípodes dels seus principis evangèlics de parar la galta. Del segle I fins a arribar als dictadors de tots els colors del segle XX: Hitler, Mussolini, Franco, Salazar, Stalin, Ceausescu, Pinochet, Videla, Amin, Saddam... L’ISIS del segle XXI...

La transversalitat terrorista va quedar retratada –en tots els sentits de l’expressió– en un final de la II Guerra Mundial que no es va resoldre als camps de batalla sinó amb les cruels massacres civils d’Hiroshima i Nagasaki, i, més cap aquí, en l’encaixada de mans amb Nobel de la pau inclòs entre Yitzhak Rabin i Iàsser Arafat, que havien compartit terrorismes ideològicament oposats pel vèrtex. Quina paradoxa més bèstia que, per acabar amb crims contra la humanitat, es malmetin les consciències obrint-los les portes del relativisme i de la banalització del mal que no el considera un mal en ell mateix sinó en funció de la causa que el motivi. Un catecisme del nacionalcatolicisme ho predicava sense embuts trasbalsant el cinquè manament: “Mataràs amb justícia”, la diferència entre assassinar i ajusticiar que, a partir d'un text d’Agatha Christie, tan bé filma Billy Wilder al final de Testimoni de càrrec. Reciclar policies alemanys com a policies anticomunistes de la Caça de Bruixes maccarthista va ser un delme del garantisme de les cèlebres esmenes de la Carta de Drets nord-americana. En una línia semblant, dos dels pitjors peatges de la Transició van ser requalificar agents de la Brigada Social adscrivint-los a la Brigada d’Informació i admetre una jurisdicció especial com l’Audiència Nacional, denunciada per tants juristes: l’aparell jurídico-policíac antiterrorista de la Constitució del 78.

Aquesta adjudicació de l'adjectiu terrorista ha arribat a paroxismes com que els nazis acusessin de ser-ho els lluitadors per la democràcia de la Resistència Francesa i que els feixistes espanyols enviessin al patíbul milers de demòcrates condemnats per una ley de bandidaje y terrorismo(1947) que, per estalviar-se molèsties, conjuminava des del seu propi títol delinqüència comuna i delinqüència política. En democràcia, tanmateix, eixamplar el terrorisme a la criminalització de protestes i dissidències polítiques, socials i civils hauria d’estar prohibit per una qüestió de pura higiene moral. Convertir l’adversari en enemic ja és un gran salt, però acusar-lo de terrorista és una indecència. Roberto Manrique, víctima d’Hipercor –allò sí, terrorisme amb tots els ets i uts, amb tot el dramatisme– ha tingut l’altura moral de denunciar aquesta generalització del terrorisme que ara es pretén abocar a l’activisme independentista.

Estrategs militars van ser clarividents de veure que si hi havia una tercera guerra mundial el concepte de guerra en ell mateix canviaria de paradigma: no es lliuraria en fronts de batalla on els exèrcits s'enfrontarien en un eix coincident de coordenades espai-temps, sinó que serien comandos els que atacarien les rereguardes buscant víctimes civils, i rebrien contraatacs de diverses maneres. Els atemptats de les Torres Bessones i l'11-M els van donar tristament la raó, i les legislacions d’arreu hi van respondre ampliant el concepte de terrorisme fins als excessos que avui ens toquen tan de prop. Sintetitzant estudis de molts anys, vaig arribar a la meva definició, amb la màxima austeritat verbal: “S’anomenaterrorisme a la violència amb què no s’està d’acord”, i afegeixo avui que el grau relatiu d’aquesta violència pot ser el que abans anomenaven “disturbis” o “aldarulls” i que no cal ni tan sols que s’hagi produït, n’hi ha prou d’inferir-la a partir de proves circumstancials. El terrorisme aplicat a la Catalunya d’avui és, en definitiva, un terrorisme sense el terror que li donava tot el sentit semàntic.