miércoles, 31 de agosto de 2016

29 agosto 2016 El País (opinión)

29 agosto 2016



El respeto debido a los que acabaron con ETA
España vivió también medio siglo de ignominia, y al final el Estado derrotó al terrorismo

El mundo entero celebra, con generosidad y justicia, la paz que se abre paso en Colombia, tras la firma del acuerdo entre las FARC y el Gobierno de Santos, zaherido por los que esperan tacharlo en el referéndum de octubre. Pase lo que pase en ese momento histórico, fuerzas sociales y políticas colombianas y del resto del universo ya se han felicitado por la voluntad de diálogo que el Estado colombiano ha mostrado frente a la mayor amenaza que para la libertad y la vida ha ocurrido nunca allí. Medio siglo de pérdidas humanas, de desplazamientos, de extorsión, está detrás de ese acuerdo que ha abierto el camino de la paz.

En otras circunstancias, España vivió también medio siglo de ignominia terrorista, y al final el Estado ganó la partida, derrotando a ETA y obligándola a cerrar esa compuerta de sangre y de sufrimiento con la que decía defender la libertad del pueblo al que sojuzgaba con el terror. Fue sobre todo el ejercicio democrático de la política el que al fin puso a la organización terrorista cara a su propia desvergüenza: enarbolaba la bandera de la libertad para su pueblo, pero iba contra su pueblo. Quedan aún flecos del pasado de ETA, pero ya no existe sino en la sugestión de quienes querrían menos democracia.

En este tiempo en que se celebra, con justicia, el final del proceso colombiano, y que se ensalza lo que ha hecho el Estado de ese país para recuperar la paz, hay que llamar la atención sobre la poca consideración que se ha tenido en España por aquellos que consiguieron al fin que aquí se acabara con ETA. Se ha silenciado tanto ese mérito que parecería que esta anomalía antidemocrática de nuestra historia desapareció como por ensalmo. Y fue el Gobierno de Zapatero, su presidente y su ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, los que emprendieron, en medio de la incomprensión y la ingratitud de los que habían intentado lo mismo sin éxito, ese episodio final. Extraña, en este país tan conmemorativo, que ni siquiera en los momentos en que esto resulta adecuado se recuerde que, en efecto, fue el Estado, y fueron esos representantes elegidos del Estado, los que hicieron posible que este país, Euskadi y toda España, viviera en paz, con la libertad que garantiza la democracia.

Como decía un título bien adecuado de Julio Cortázar, “no se culpe a nadie” de este olvido, pero téngase en cuenta. A Rubalcaba —y a Zapatero— le culparon de todo los que han tenido cuidado de pasar de puntillas por estos méritos. En concreto, el que fue ministro del Interior, quizá el más insultado de los políticos de la democracia, volvió a su puesto en la Universidad Complutense, sigue enseñando química orgánica y todavía no tiene ni un átomo del reconocimiento que le alivie de los denuestos que le lanzaron. Es justo hacer que esta memoria no sea tan solo el regocijo que Zapatero, Rubalcaba y su equipo deben sentir, legítimamente, por el deber de servicio público cumplido.

Opinión:

Comparto absolutamente el fondo del artículo pero creo que falta un “pequeño” detalle: para terminar con la banda terrorista ETA ha sido necesaria e imprescindible la actitud de la infinita mayoría de víctimas de la banda que hemos aprendido a vivir con nuestro dolor respetando escrupulosamente la legislación, sin ánimos de venganza ni de devolver el daño recibido.
Y reitero, “la infinita mayoría de víctimas” porque, desgraciadamente, también hay aquellas víctimas o “pseudovíctimas” que plantean ideas y propuestas fuera de la legislación. Algunas lo han hecho incluso desde el autoproclamado cargo de “representantes”…. Aunque parezca mentira, la impresión es que les iba mejor estar “contra ETA” que “sin ETA”, excelente muestra de su desinterés por el bien del resto de la sociedad. Y eso lo decían personajes que ni siquiera aparecen en las sentencias  correspondientes o que públicamente han manifestado secuelas y heridas que jamás han sufrido.

Pero el tiempo está poniendo y pondrá a cada uno en su sitio.

28 agosto 2016 (17.08.16) El Mundo del Siglo XXI

28 agosto 2016 (17.08.16)



Jueces detectan descoordinación en operaciones antiterroristas
Denuncian en Interior duplicidad en media docena de investigaciones dependientes de CITCO
Antiterrorismo ficha a “hackers” del este contra el yihadismo


«En estos momentos, en cuestión de coordinación policial contra el terrorismo estamos peor que cuando no existía el Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el crimen Organizado (CITCO). Antes sabías que no estabas coordinado, ahora crees que lo estás y no lo estás, de modo que los errores entre policías en los atentados del 11-M, que motivaron la creación de este centro, se podrían volver a repetir». Un alto cargo policial explicaba de este modo tan contundente la situación en la que se encuentra en estos momentos el CITCO, creado en octubre de 2014 y uno de los organismos más necesarios en cualquier coyuntura, pero todavía más en la actual.
Otro alto responsable, en este caso de la Guardia Civil, atempera el diagnóstico: «Peor que antes que el CITCO es imposible. A ninguno nos gustaría volver a aquellas reuniones de coordinación en la que se suponía que íbamos a poner datos en común y aquello parecía una partida de mus. Nadie quería facilitarle datos a la competencia. Este centro de inteligencia es importante, apostamos por él y es útil... siempre que se utilice en el modo como fue concebido».
Precisamente, según las fuentes consultadas por este periódico, esa última parte es la que no se cumple: al menos en media docena de ocasiones, jueces de la Audiencia Nacional han denunciado ante la Secretaría de Estado de Interior duplicidad de investigaciones. Se han dado casos en los que un cuerpo policial ha detenido a colaboradores de otro porque no hay un registro en el que consten sus identidades, a pesar de que la necesidad de esta lista fue una de las conclusiones a las que llegó la comisión que investigó el 11-M. Así, se han producido detenciones o se han abierto investigaciones contra agentes que actuaban de forma encubierta. Todos los cuerpos policiales se guardan datos de las investigaciones, por desconfianza o para apropiarse de las indagaciones, torpedeando el principio básico por el que fue creado este organismo y, por lo tanto, su eficacia.
El CITCO nació, según los textos oficiales, con la vocación de ser el órgano de «recepción, integración y análisis de información referida al terrorismo, la criminalidad organizada y los radicalismos violentos». Su función es la de elaborar «inteligencia estratégica, ofrecer una valoración de esas amenazas y proponer y coordinar estrategias para combatirlas». El ejemplo que se utilizó para defender su puesta en marcha fue el dato de que «en España, al menos el 20% de las personas encarceladas por presunta pertenencia al terrorismo yihadista entre los años 2005 y 2011 habían estado en prisión por la comisión de otros delitos».
El procedimiento elegido para garantizar la coordinación consiste en que cada uno de los cuerpos policiales graba los datos de sus investigaciones en su sistema informático y, después, esos datos (que incluyen direcciones, teléfonos, escuchas, documentos y cualquier aportación valiosa) son trasladados a la base del CITCO. Si se produce alguna coincidencia, los ordenadores dan el aviso y se convocan reuniones hasta dirimir qué cuerpo sigue con la investigación. Teóricamente, los criterios para determinar quién tiene prioridad están claros: seguirán con el caso los investigadores que antes hayan instalado una escucha telefónica a uno de los sospechosos, o quienes antes lo hayan judicializado o quienes estén inmersos en una investigación internacional. El sistema falla si los datos no se introducen y si se buscan subterfugios para obviar los ordenadores del CITCO.
Al menos en media docena de ocasiones -una investigación referida a ETA y el resto, al yihadismo- jueces de la Audiencia Nacional han acudido a la Secretaría de Estado, sobre la que recae la coordinación de las Fuerzas de Seguridad a esos niveles, para que ponga orden porque un mismo caso había llegado por diferentes vías a varios juzgados.
Fuentes consultadas por este diario aseguran que la Policía intenta orillar al CITCO poniendo en conocimiento de la Fiscalía de la Audiencia Nacional sus investigaciones. Así, hacen recaer la responsabilidad de la coordinación en un Ministerio Público que no tiene ni las atribuciones ni la capacidad para ejecutar esa función, pero se aseguran de que los procedimientos tienen cobertura legal. Los agentes han venido argumentando que no están capacitados para registrar en los ordenadores del CITCO información -que califican de material clasificado- cuando les ha sido facilitada por el CNI o por una oficina de inteligencia extranjera como el FBI, y admiten que mezclan los conceptos de colaborador y testigo protegido para no tener que comunicar sus identidades.
Hasta el momento, ese tipo de comportamientos no ha recibido más que advertencias sin consecuencias por parte de la dirección del organismo -encabezada por el comisario José Luis Olivera- y de la Secretaría de Estado. Los agentes de la Guardia Civil, por suspicacia, responden evitando también el registro de algunos de sus datos. «Se han producido casos en los que agentes de diferentes cuerpos se encuentran en la calle sin saber que están cercando al mismo sospechoso», ilustra un mando del Centro.
La objetividad de los tribunales que deciden quién continúa con las investigaciones es otro de los asuntos controvertidos. Los policías más críticos consideran que la dirección del CITCO está promocionando a sus afines y los guardias civiles creen que la composición de los tribunales no está equilibrada y sus decisiones no son ecuánimes.
«Es mejor tener CITCO que no tener nada», sostienen los propios investigadores, «pero si no se corrigen esos errores, puede acabar siendo ineficaz», advierten.





martes, 30 de agosto de 2016

27 agosto 2016 El Periódico de Catalunya (artículo) (opinión)

27 agosto 2016



La política y el uso del dolor ajeno
El firmante de este artículo censura la utilización de las víctimas del terrorismo y de los colectivos, sin respetarse la pluralidad existente

'Una organización antisoberanista denuncia a Forcadell por desobediencia' era el titular de la noticia publicada en EL PERIÓDICO. Al leer que la entidad denunciante es el movimiento cívico Libres e Iguales la memoria me ha llevado al 23 de julio del 2014, fecha en la que el diario 'La Razón' titulaba 'Libres e Iguales presenta su manifiesto en el Congreso'. "50 intelectuales instan al Gobierno a que de al nacionalismo 'la respuesta que se merece' [...] se pide sin ambages al Gobierno y los partidos políticos constitucionalistas [citando expresamente al PP, PSOE, UPD y C's] que trabajen organizadamente por la deslegitimizacion intelectual y política del nacionalismo", añadía.
Recordé también que entre los firmantes en el 2014 se encontraba la entonces presidenta de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT), Ángeles Pedraza. Todo ciudadano, con las reglas de la educación y la democracia, tiene el derecho a expresar lo que crea oportuno, pero si lo hace como representante de un colectivo debería respetar la pluralidad existente en el mismo. Al no ser así se creó la lógica ¿e involuntaria? confusión de que 'las' víctimas del terrorismo estábamos de acuerdo con aquel escrito.
Cabe recordar que, según las cifras del Ministerio del Interior en el 2014, la representatividad de la AVT era de poco más del 50%, por lo que restaba un muy respetable porcentaje de víctimas que no estábamos representadas por la mencionada entidad y por tanto no éramos parte de 'las' víctimas que podrían estar de acuerdo con la opinión de la señora Pedraza.
En mi blog 'eltrasteroazul' también informé del reportaje que la revista 'Interviú' publicó el 16 de agosto del 2014 en el que aparecían miembros de la AVT manifestando su desacuerdo por el uso ideológico que de 'las' víctimas se desprendía al estar la AVT ente los firmantes del comunicado. Ahora, dos años después, ¿habrá quien pueda creer que 'las' víctimas del terrorismo estamos de acuerdo con la denuncia presentada? ¿O solo las que son miembros de la AVT? Es más, ¿han sido estas consultadas al respecto? ¿Alguien se atreve a preguntarlo?
Lastimosamente se sigue usando de modo partidista el dolor de todo un colectivo sin importar ni un aviso o una consulta previa.
En cambio, no recuerdo que alguno de los firmantes del comunicado, que seguramente entonces ya eran 'intelectuales', dijera nada cuando en diciembre de 1998 tres representantes del Gobierno español se reunieron con Otegi, Barrena, Goirizelaia o Iruin en un pueblecito de Burgos, en plena tregua de la banda terrorista ETA, 15 meses después del salvaje atentado contra Miguel Ángel Blanco o dos meses después de que desde el Gobierno se dijera aquello de "por la paz y sus derechos no nos cerraremos a la esperanza, al perdón ni a la generosidad. Seremos coherentes. Si ETA acepta las reglas de la democracia y demuestra una voluntad inequívoca de renunciar a la violencia, el Gobierno aceptará su política penitenciaria". Tampoco recuerdo que dijeran nada cuando Mayor Oreja dijo en enero del 2000 aquello de "estaría dispuesto a sentarme con ETA" o cuando el lendakari Ibarretxe presentó su plan de Nuevo Estatuto Político de Euskadi. Claro, la banda terrorista ETA estaba activa. ¿Dónde estaban entonces estos 'intelectuales'?
Resumiendo, mientras hay quien intenta arañar votos haciendo política utilizando a 'las' víctimas del terrorismo que lo permiten, otras seguimos preocupándonos de la asistencia integral que todas merecemos sin importarnos la ideología personal de cada una. No me consta que estos 'intelectuales' hagan nada por nosotros, aparte de firmar manifiestos. ¿Me ayudarán a buscar a 279 víctimas en Catalunya?
Lo dudo, les importa más hacer política.

Opinión:

Sólo agradecer los numerosos contactos recibidos dándome la razón por lo escrito en el artículo pero muy especialmente a las víctimas del terrorismo que se han tomado la molestia de hacerme llegar su opinión.
Tiempo habrá para explicar muchas más cosas en un futuro próximo, más próximo del que algunos podrían esperar y desear.





25 agosto 2016 (2) La Vanguardia (opinión)

25 agosto 2016



Editorial
Otegi y el fin del terrorismo
Arnaldo Otegi no podrá, en principio, ser candidato a lehendakari por EH Bildu en las elecciones autonómicas del próximo 25 de septiembre...

Arnaldo Otegi no podrá, en principio, ser candidato a lehendakari por EH Bildu en las elecciones autonómicas del próximo 25 de septiembre. La Junta Electoral territorial, haciendo suyas las tesis de la Fiscalía, afirma que la sentencia por la que cumplió más de seis años de prisión le inhabilita hasta el 2021. Y rechaza, por tanto, las tesis de la defensa del líder radical abertzale, cuyo entorno ha anunciado que agotará todos los recursos. En última instancia será el Tribunal Constitucional el que decida.
Existen dos vertientes que considerar en esta prohibición: la jurídica y la política. El nudo de la cuestión legal es si la reducción a seis años y medio de la pena de cárcel a Otegi dispuesta por el Tribunal Supremo afecta o no a la condena de inhabilitación política de diez años impuesta por la Audiencia Nacional. La sentencia del Supremo habla sólo de la reducción de pena de cárcel y no hace mención a la de inhabilitación política. Este vacío legal es el principal argumento jurídico de Otegi para reivindicar su derecho a presentarse a las elecciones. Una interpretación que abonó hace quince días el fiscal superior del País Vasco. “Nada es blanco o es negro. Todo es discutible”, admitió Juan Calparsoro, aunque se desdijo inmediatamente después. Quizás no sería descabellado relacionar esta rectificación con el carácter jerárquico de la Fiscalía. En todo caso, habrá que esperar a la decisión que tomen la Junta Electoral del País Vasco y, en su caso, el Tribunal Constitucional.
Pero es evidente que más allá de la mera cuestión jurídica está la política. Casi cinco años después de que ETA anunciara su renuncia al terrorismo –en octubre del 2011–, y dado que desde entonces no ha habido por su parte ningún atentado que rompiera aquella histórica decisión, la mayoría de los vascos desea avanzar ahora en la normalización de su vida política. La cuestión tiene mucho que ver con las víctimas del terrorismo etarra y sus familiares. Aunque se han dado algunos pasos hacia la reconciliación (encuentros de militantes de ETA y sus víctimas, declaraciones del entorno de la izquierda abertzale pidiendo perdón, etcétera), lo cierto es que se echa en falta una respuesta clara y contundente que restañe en parte el inmenso dolor provocado por 43 años de disparos y bombas, con 829 muertos.
Otegi se ha referido recientemente a dicho dolor, diciendo que “todo el mundo ha contribuido en este país al sufrimiento”, un argumento injusto puesto que equipara a las víctimas del terrorismo con las víctimas de la represión del Estado. Si bien todas las acciones que tuvieron como consecuencia esas víctimas son por igual inmorales y reprobables, algunas de ellas asumían voluntariamente el riesgo que suponía optar por lo que llamaban “lucha armada”, mientras que sus víctimas no tuvieron elección. Otegi fue uno de los que, desde el entorno radical, más contribuyeron en clave interna a que la banda abandonara definitivamente las armas. Pero los familiares de las víctimas de ETA tampoco olvidan que durante años se mostró insensible a su dolor.
Apartar a Otegi de la carrera política –al margen de que sus expectativas electorales estén en declive– podría conllevar el riesgo de abonar su victimismo. Y la campaña de Bildu girará en torno a su persona, sea o no al fin el candidato. El silencio que observa el PNV es, en este sentido, harto significativo. Pase lo que pase, es hora de que ambas partes, y en especial la izquierda abertzale, pongan punto final definitivo y explícito a un periodo tan dramático como el que alimentó ETA.

Opinión:


Sólo decir que es un excelente análisis de la situación. De 10 sobre 10.

25 agost 2016 Regió 7 (opinió)

25 agost 2016 



La junta electoral basca confirma la inhabilitació d'Otegi com a candidat
Bildu recorrerà la resolució que l'obliga a canviar de cap de llista

La Junta Electoral de Guipúscoa va confirmar ahir que Arnaldo Otegi no pot presentar-se a les eleccions del proper 25 de setembre al País Basc. En aquest sentit, la junta electoral va recordar que el cap de llista d'EH Bildu està inhabilitat per una sentència judicial. Aquest fet li impedeix presentar-se com a aspirant a lehendakari a les eleccions basques del proper 25 de setembre, una candidatura que el PP i Ciutadans ja van anunciar que impugnaran.

La Junta Electoral guipuscoana va adoptar per unanimitat aquesta decisió, que va ser traslladada ahir a la representació legal d'EH Bildu, en una acta en la qual posa de manifest que Otegi "es troba condemnat a la pena d'inhabilitació per a l'exercici del dret de sufragi passiu", per la qual cosa incorre "en causa d'inelegibilitat" per als comicis bascos.

La resolució de la Junta Electoral basca comparteix els criteris de la Fiscalia, que també considera que Otegi no pot presentar-se a aquests comicis perquè és "inelegible", perquè està inhabilitat per sentència ferma fins al 2021, després d'haver estat condemnat a deu anys de presó i inhabilitació per intentar reconstruir la il·legalitzada Batasuna, una pena que el Tribunal Suprem va reduir després a sis anys i mig.
Després de conèixer la decisió de la Junta Electoral de Guipúscoa, davant la qual EH Bildu podrà presentar al·legacions en un termini de dos dies, el portaveu d'EH Bildu, Oskar Matute, va avançar que la seva coalició té "la determinació" que Arnaldo Otegi sigui el seu candidat a lehendakari, alhora que va qualificar d'abús polític la decisió de la Junta Electoral, que, al seu entendre, "llasta la democràcia i debilita els drets del conjunt de la ciutadania basca".

En aquest context, el lehendakari i candidat a la reelecció pel PNB, Iñigo Urkullu, va advertir que l'esquerra abertzale ja coneixia "les circumstàncies" que afectaven la candidatura d'Arnaldo Otegi per EH Bildu, de manera que ara només queda esperar les resolucions que corresponguin i que ell respectarà.

La presidenta del PNB de Biscaia, Itxaso Atutxa, va manifestar, per la seva banda, que ha de ser "la ciutadania" la que decideixi si Arnaldo Otegi "ha d'estar o no al Parlament Basc", mentre que la secretària general de Podem Euskadi, Nagua Alba, va recalcar que la societat basca "no necessita tuteles" per decidir qui el representa o no al Parlament.

Una postura amb la qual va coincidir el secretari d'Organització del PSE-EE, Miguel Ángel Morales, que va comentar que els socialistes bascos "respecten" la decisió de la Junta Electoral de Guipúscoa sobre Otegi.

Els principals dirigents d'Units Podem, Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Alberto Garzón, van coincidir a criticar la inhabilitació d'Otegi en els seus comptes personals de la xarxa social Twitter.

Per contra, el president del Partit Popular al País Basc i candidat a lehendakari, Alfonso Alonso, va confirmar que la seva formació presentarà avui un escrit davant la Junta Electoral contra la presència d'Arnaldo Otegi a les llistes de Bildu, per "reforçar jurídicament" la confirmació de la seva inhabilitació.

El responsable de Ciutadans Fran Hervías, en declaracions a la seu del seu partit a Madrid, va recordar que Otegi no pot representar el poble basc perquè "seria un insult a les víctimes i la democràcia", després que ahir la Junta Electoral comuniqués a EH Bildu que el seu candidat està condemnat a la pena d'inhabilitació per a l'exercici del dret de sufragi passiu.

"Està inhabilitat fins al 2021, i si fos a les llistes electorals estaria enganyant la societat, enganyant la ciutadania i insultant totes les víctimes del terrorisme", va sentenciar Hervías.

Va advertir que el seu partit seguirà "molt de prop el procés i les al·legacions que presenti EH-Bildu, i en cas que la Junta Electoral o algun òrgan judicial estableixi que pot anar en alguna candidatura utilitzarem totes les eines al nostre abast perquè Otegi no pugui representar la societat basca i els espanyols".

El portaveu d'UPyD, Gorka Maneiro, va considerar que la "pressió" que havien exercit el seu partit i col·lectius de víctimes del terrorisme havia resultat "clau" per aconseguir la "molt bona notícia" de la inelegibilitat d'Arnaldo Otegi.

El Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc, Covite, va instar, finalment, els diferents partits polítics al fet que "mantinguin la impugnació de la candidatura d'Otegi", perquè, segons va dir, "tenen la responsabilitat de sumar-se a la persecució de condemnats per terrorisme".

EH Bildu disposa ara d'un termini de dos dies per al·legar la resolució de la Junta Electoral

Opinió:

Porto tot el matí parlant de aquest tema amb diferents medis i confirmo al que ja he dit... que acataré, com he fet sempre, el que decideixin els jutges amb la legislació pertinent.
Però hi ha una questió que no podem oblidar: alguns que ara es queixen no van obrir la boca quan va sortir la primera sentència. Potser si aleshores ho haguesin fet ara no tindriem tant sarao amb el tema.



24 agosto 2015 eldiario.es (opinión)

24 agosto 2015 



EH Bildu dará ahora la batalla legal que evitó cuando se confirmó la inhabilitación en enero de Otegi
La coalición independentista muestra su "determinación" de que Arnaldo Otegi sea su candidato a lehendakari y habla de "atropello político"

Oskar Matute: "No sólo el derecho de EH Bildu, sino el de todos los vascos de poder optar libre y democráticamente por el candidato que crean más adecuado para regir esta comunidad"

El diputado de EH Bildu en el Congreso Oskar Matute ha anunciado esta tarde que la coalición independentista tiene la voluntad de "no tirar la toalla" en la inhabilitación de Arnaldo Otegi y de "transitar" el camino de los recursos judiciales si fuera preciso. Primero ante el Juzgado de lo Contencioso Admnistrativo y, después, en amparo ante el Tribunal Constitucional si se mantiene el veto a su candidato iniciado este miércoles por la junta Electoral de Gipuzkoa. 

Es justo la vía que los abogados del líder de la izquierda abertzale desecharon en enero, cuando se confirmó que el periodo de inhabilitación de Otegi por la sentencia que le llevó a prisión por intentar reconstruir la ilegalizada Batasuna (caso Bateraguna) para ser elegido como cargo público se prolongaba hasta el 28 de febrero de 2021. Algunos de sus adversarios políticos de Otegi han visto en aquella decisión una "estrategia" de la coalición para marcar la precampaña electoral y rentabilizar políticamente desde el "victimismo" una decisión contraria del Constitucional a dar luz verde a la candidatura de Otegi a lehendakari. Es ahora, en pleno periodo preelectoral, en el que los letrados darán la batalla legal.
Matute, en su comparecencia de esta tarde en San Sebastián, ha reiterado que la coalición abertzale tiene "la determinación" de que Arnaldo Otegi sea su candidato a lehendakari y ha anunciado que presentará alegaciones a la decisión de la Junta Electoral de Gipuzkoa. Para ello a formación abertzale tiene ahora un plazo de dos días para presentar alegaciones. 
La Junta Electoral de Gipuzkoa ha decidido vetar al candidato a lehendakari, Arnaldo Otegi, porque "se encuentra condenado a la pena de inhabilitación para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo" y, por tanto, incurre "en causa de inelegibilidad" para los comicios autonómicos vascos del próximo 25 de septiembre.
En un tono en el que parecía que estaba en juego la democracia en España y los derechos fundamentales -como el de participación política-Matute ha insistido en que no hay "duda" alguna de que su formación seguirá "presentando batalla" ante "este atropello político", frente al que no se va a "rendir" porque, a su entender, "lastra la democracia y debilita los derechos del conjunto de la ciudadanía".

"El mejor recurso"

"No sólo el derecho de EH Bildu, sino el de todos los vascos de poder optar libre y democráticamente por el candidato que crean más adecuado para regir esta comunidad", ha recalcado el dirigente de la coalición abertzale que, según ha dicho, no prevé "quebrar la decisión que sus bases, prácticamente de forma unánime, tomaron en su día de que Otegi fuera candidato a lehendakari".
Ha desvelado que los abogados de EH Bildu intentarán "construir el mejor recurso posible" en los dos días que tienen de plazo, porque están "convencidos" de que la Ley les "asiste" y de que "es imposible en términos jurídicos vestir una decisión política absolutamente arbitraria, injusta e ilegítima", una idea que el propio Otegi ha remarcado en una entrevista en ETB.
"Lo que está claro es que Arnaldo Otegi era, es y será nuestro candidato a lehendakari porque nuestras bases así lo han decidido", ha recalcado. Y ha pedido contar con "las mismas oportunidades que el conjunto de formaciones políticas para poder llevar adelante su proyecto político" y que "las reglas de juego sean iguales para todos".

Opinión:

Sólo unas preguntas... si Bildu no lo hizo antes, ¿tenían alguna razón para ello? Es más, los especialistas, expertos y demás del Gobierno tan bien remunerados ¿no se dieron cuenta de que algo podría ocurrir en el futuro?

Sinceramente ¿dimitirán por su nefasta gestión?

18 agosto 2016 El Mundo del Siglo XXI (opinión)

18 agosto 2016



Rubén Múgica:
Las víctimas no entienden la táctica electoral del PSOE

Rubén Múgica, abogado de Covite y miembro de su Junta Directiva es también una víctima del terror. Su padre, el dirigente socialista Fernando Múgica, fue asesinado por ETA en 1996. Quizá por eso le duele especialmente que los socialistas se pongan de perfil en este caso y no impugnen la candidatura de Otegi. De todas formas no tiene dudas de que el dirigente de Sortu no llegará al Parlamento Vasco: «El artículo 44 del Código Penal es tajante», dice, «no podrá presentarse».

¿Se imagina a Otegi sentado en el Parlamento vasco la próxima legislatura?
No me lo imagino porque tal cosa no va a ocurrir. Está inhabilitado para ser elegido hasta el año 2021 y ni en estas elecciones ni en las siguientes será candidato.

Pues él está convencido de que no va a haber ningún problema con su candidatura.
Otegi miente. Estoy seguro de que sus abogados ya le han prevenido de que la inhabilitación hasta 2021 le impide ser candidato en septiembre de 2016 y en las próximas autonómicas. Tienen un plan B seguro. El artículo 44 del Código Penal es tajante. No puede ser elegido en ninguna elección ni nacional ni local ni autonómica ni europea hasta febrero de 2021.

¿Entonces la Junta Electoral no debe tener ninguna duda sobre qué hacer con la candidatura?
El calendario mantiene la inhabilitación hasta 2021 y la resolución es firme. Y la Junta Electoral tiene que tener en cuenta ese calendario firme y cumplir las sentencias. Lo que pedimos en Covite es que para acabar definitivamente con esta serpiente de verano la Audiencia Nacional, en la ejecución de la sentencia condenatoria de Otegi, le ordene a la Junta Electoral a que elimine Otegi de cualquier candidatura en la que aparezca. Puede hacerlo de oficio y la Junta tiene la obligación de acatar.

Así no serían necesarios los recursos de los partidos, ¿no?
No serían necesarios, pero Covite pide a los partidos que se impliquen. Los partidos tienen que defender la democracia, la convivencia entre iguales de los ciudadanos y por tanto, deben sumarse a la persecución de terroristas como Otegi.

¿Qué le parece que PNV y Podemos defiendan que estén en las listas y que los socialistas hayan decidido no recurrir la candidatura?
Del PNV y de Podemos Covite no espera ni más ni menos. El PSOE sin duda obedece a una táctica electoral que en cualquier caso las víctimas no entienden. Y vamos a dejarlo ahí porque nosotros no participamos en las elecciones. Que cada cual haga lo que crea que tiene que hacer.

Pues la secretaria de Estudios y Programas del PSOE, Meritxell Batet, afirmó ayer que Otegi, puede presentarse a las elecciones porque ha cumplido con sus obligaciones jurídicas. ¿Qué le parece?
Es un disparate jurídico con el que maquillar su ligereza y su falta de coraje político y ciudadano.
¿Y no cree que toda esta polémica sobre la candidatura está contribuyendo a devolver un protagonismo a EH Bildu, que las dos últimas elecciones ha perdido votos?
Lo que beneficia a Otegi y a Bildu es la ceremonia de la confusión que se ha organizado sobre algo que el Código Penal establece con total nitidez. Si la clase política en general y algunos opinadores profesionales en particular hubieran leído el primer día el artículo 44 del Código Penal, esta confusión habría durado un décima de segundo. Pero como España se ha convertido en un país de cháchara, donde la moneda de cambio es hablar por hablar, se ha alimentado una confusión que insisto, no tiene ningún recorrido.
Si pese a su criterio este asunto llega al Constitucional y se da la razón a Otegi, ¿qué pueden hacer las víctimas?
Las víctimas del terrorismo sólo pedimos que se aplique toda la ley en todo momento y que se aplique sobre todas las personas. Con que eso ocurra Otegi estará fuera en las elecciones de 2016 y de 2020.

Opinión:

No hablaré de la cuestión política porque opinaría lo mismo si en lugar del PSOE fuera otro partido. Cualquier otro partido.
Pero ya cansa ver cómo algunos, víctimas o no, se dedican a utilizar al colectivo como si fuéramos de su propiedad o como si todos pensáramos lo mismo. No recuerdo al señor Múgica hablando sobre la opinión de “las” víctimas cuando el gobierno del PP se reunió en 1998 con cuatro representantes de HB=ETA=izquierda abertzale o cuando intentaron engañar a toda España con las milongas sobre el 11M o cuando se aprobó la legislación por la cual las víctimas españolas de atentados en el extranjero no tendrían los mismos derechos que un español o un extranjero por sufrir un atentado en España.
Del momento en el que la asociación de la que es miembro solicitó el voto para UPyD tampoco le recuerdo palabra alguna o cuando el presidente de la AVT preguntó a sus miembros, mediante encuesta escrita y anónima, sus preferencias políticas para puntuar a los partidos políticos.
Defiendo que pueda aportar su opinión como víctima y por el mismo derecho yo aporto la mía: señor Mújica, por favor, no utilice mi dolor para hacer proselitismo partidista ni político. Muchas, muchísimas víctimas estamos hartas de esta situación y de tantos que hablan en nuestro nombre sin siquiera haber consultado antes nuestra opinión.





10 agost 2016 (26.07.16) elcritic.cat (opinió)

10 agost 2016 (26.07.16) 




Terra Lliure, 20 anys després. Balanç en temps del procés.

Aquest juliol es compleixen 20 anys de l'alliberament dels últims presos de l'organització armada Terra Lliure. Una part dels seus membres, juntament amb dirigents de Catalunya Lliure i del PSAN, que van propiciar l'acostament d'aquest sector a la via parlamentària, van integrar-se a les files d'Esquerra Republicana de Catalunya. Però què va ser Terra Lliure? Quina reflexió hauria de fer l'independentisme sobre la via armada que alguns sectors van emprendre durant aquells anys? Quin balanç es fa d'aquell temps en ple procés sobiranista? CRÍTIC contesta aquests interrogants donant veu a testimonis que, des de dins i des de fora, coneixien una organització que avui és un tema tabú.
Avui, 20 anys després de la desaparició total de Terra Lliure, Catalunya viu l’anomenat procés sobiranista: la candidatura independentista Junts pel Sí va guanyar les eleccions catalanes i l’independentisme ha arribat als seus màxims de suport popular en la història recent. Ha arribat ja el moment de parlar de Terra Lliure? Què va suposar per a l’independentisme? Va ajudar l’esquerra independentista a resistir? Va ser un problema perquè el moviment creixés? Què va significar exactament aquesta organització armada?
Per posar llum a les ombres, CRÍTIC ha parlat amb dos exmembres de l’organització. Un és Carles Benítez, que va ser-ne dirigent i va entrar-hi el 1980. L’altre militant, que prefereix mantenir-se en l’anonimat i a qui anomenarem Ferran, va estar-hi vinculat durant l’última etapa. Per complementar aquesta visió, CRÍTIC també ha volgut recollir reflexions de Xavier Vendrell, que va ser diputat d’ERC i conseller de Governació durant el primer Govern tripartit, i prèviament havia militat al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i a Catalunya Lliure, des d’on va viure de primera mà el procés d’integració a ERC dels membres de l’organització armada que van deixar Terra Lliure el 1991. També n’hem parlat amb Miquel Sellarès, que va ser director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat entre el 1983 i el 1984 i aporta la visió que tenia el Govern català de CiU sobre l’organització.

Terra Lliure, una organització filla del desencís

Terra Lliure (TL) va ser una organització armada independentista d’ideologia marxista que va néixer durant l’anomenada Transició espanyola. La seva fundació es remunta entre el 1978 —quan el nucli impulsor comença a bastir el projecte— i el 1979, l’any en què realitza les primeres accions, tot i no començar a reivindicar-les fins al 1980. L’any següent, el 23 de juny de 1981, es va donar a conèixer oficialment durant un concert al Camp Nou, on es van repartir fulls volants de Terra Lliure amb el seu primer comunicat, que portava el títol de ‘Crida de Terra Lliure’.
L’independentisme combatiu era aleshores una complexa sopa de lletres en transformació constant. L’embrió de TL és fruit del debat entre militants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional (PSAN-P), una organització nascuda el 1974 i que era una escissió del partit que duia el mateix nom (PSAN), fundat el 1968 des dels sectors més joves de l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC). El 1979, quan TL va començar a actuar, neixen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), recollint l’herència de l’organització antirepressiva Socors Català (SC). És també el 1979 quan el PSAN-P va fusionar-se amb la nord-catalana Organització Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN). De la trobada d’aquestes dues formacions, en va néixer Independentistes dels Països Catalans (IPC), que, juntament amb el PSAN, van dinamitzar l’independentisme combatiu dels primers anys de la dècada dels vuitanta. Precisament, del treball d’IPC i del PSAN, en va sorgir el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) el 1984. L’MDT va ser la punta de llança de l’independentisme durant aquells anys fins que tres anys després, el 1987, va quedar partit en dues faccions.
Des de l’independentisme ja hi havia hagut altres experiències armades a les acaballes del franquisme, com el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC), que va actuar entre el 1966 i el 1977; i l’organització coneguda com a Epoca, l’acrònim d’Exèrcit Popular Català, que va ser activa entre el 1976 i el 1980. Carles Benítez, exdirigent de TL, que anteriorment havia militat al PSAN, a IPC i als CSPC recorda que hi ha diversos factors que adoben el camí que va portar un grup d’independentistes a optar per la lluita armada en plena Transició. Segons Benítez, les bases ideològiques que van afavorir aquesta aposta ja es van donar al voltant del PSAN-P, sobretot a partir de l’execució del militant anarquista Salvador Puig Antich. També relata altres fets, com la ‘Carta de Brest’, que data de 1974 i és la primera declaració conjunta dels moviments d’alliberament nacional de l’Europa occidental; el context internacional amb les guerres colonials, com la d’Algèria; i els moviments d’alliberament nacional d’arreu d’Europa (Còrsega, Irlanda del Nord…) i també, en gran part, el miratge d’ETA al País Basc.

Un incipient suport social en creixement

La suma d’aquests factors, en un moment històric en què bona part de l’antifranquisme i de l’independentisme tenia la ruptura com a objectiu, és el que dóna el tret de sortida de Terra Lliure. Aquella generació de militants que s’havien forjat políticament amb l’ideal d’uns Països Catalans lliures i socialistes van arribar a la conclusió que el pacte constitucional a l’Estat serviria per enterrar qualsevol esperança de canvi. El desencís de la instauració de la Constitució és el que, segons expliquen ells mateixos, fa desencadenar el pas a l’acció de l’organització armada.
Per fer-ho, els impulsors de TL havien de cercar complicitats polítiques. Si bé el suport social era minoritari, la resposta violenta, tal com recorda Benítez, “era contemplada com a legítima” per bona part de l’independentisme més combatiu. Les primeres accions de TL, contra objectius que agredien el medi ambient o la llengua catalana, es van combinar amb un creixement de l’acció política des d’organitzacions com el PSAN, IPC i sobretot l’MDT a partir de la seva eclosió. Allò va dinamitzar un moviment que havia crescut en molt pocs anys.
Xavier Vendrell, exmilitant de l’MDT i des del 1991 a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), explica com la resposta de l’independentisme combatiu a la repressió va ajudar a dinamitzar el moviment. Posa l’exemple de la manifestació convocada a la Rambla de Barcelona durant la Diada de Sant Jordi de 1985, on un petit grup de manifestants van acabar, juntament amb llibreters i vianants, rebent càrregues i cops de porra policials que les càmeres d’Euskal Telebista van poder enregistrar. “Aquell any érem 50 persones. Va haver-hi una càrrega brutal de la policia […] i això va provocar que al cap d’un any a la manifestació de Sant Jordi en comptes de 50 fóssim 5.000. Si no haguéssim aguantat aquelles garrotades, després no hauríem estat 5.000”.

La flama es va anar apagant

Els especialistes en organitzacions com Terra Lliure defineixen les seves accions com de “propaganda armada, més que no pas de lluita armada”, ja que el seu objectiu principal era, sobretot, fer d’altaveu del moviment més que no pas combatre directament contra l’Estat espanyol des d’un aparell militar. Tanmateix, Ferran, un antic membre de TL que vol mantenir l’anonimat en aquest reportatge, matisa a CRÍTIC aquestes apreciacions i explica que, si bé des de la direcció de TL tenien molt clar que “no hi havia d’haver víctimes innocents”, en alguns moments “hi va haver accions destinades directament contra agents de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil, fins i tot amb bombes trampa”. En Ferran assegura avui que “si no hi va haver danys majors, va ser per atzar, però no pas perquè allò fos una línia vermella”.
En aquesta línia, Benítez recorda els agents de la Guàrdia Civil que van quedar ferits a l’atac contra la caserna del cos a Vallvidrera: “Fer mal a les forces d’ocupació no era un objectiu, però sí que en alguns moments se’ls va atacar com a forma d’autodefensa”. Assegura, però, que Terra Lliure “va deixar de fer diverses accions” per minimitzar riscos si no podien assegurar l’absència de víctimes innocents.

Terra Lliure va provocar una víctima mortal: Emília Aldomà i Sans, una dona de 62 anys, que va morir a les Borges Blanques quan li va caure una paret a sobre a conseqüència de l’explosió de l’artefacte col·locat per TL a l’interior dels jutjats del poble la vigília de l’Onze de Setembre de 1987. A més, les accions de TL van causar la mort de quatre membres de la mateixa organització.
Sobre la capacitat d’acció de l’organització, Benítez diu que “TL no tenia la línia de l’Epoca, que estava emmirallada en l’IRA dels anys vint. L’Epoca volia preparar un exèrcit català per quan es donés el moment idoni d’actuar. Nosaltres més aviat volíem fer una guerra de guerrilles”. En Ferran explica que la capacitat tècnica no era ni molt menys tan dolenta com s’ha dit: “Això era el que deia la premsa, però TL en els seus primers anys i fins a finals dels anys vuitanta utilitzava explosiu plàstic”. Diu que el mètode descrit com de “càmping gas” era el mateix que s’havia utilitzat per part d’altres grups armats, per exemple a Algèria, i especialment pels independentistes corsos. El traspàs d’aquesta tècnica prové de Resistència Catalana —un grup armat nord-català poc conegut— a través de l’Epoca: “Es buidava de gas i s’omplien de cloratita aprofitant la bombona com a recipient compressiu. La potència era molt major en les accions amb aquest sistema que durant la primera etapa… però això no és important políticament”.
Tot i això, l’expert en qüestions de seguretat i exalt càrrec dels governs de CiU, Miquel Sellarès, afirma que TL era una cosa molt d’estar per casa: “L’únic mínimament seriós que es va fer en aquest aspecte va ser l’Epoca; la resta no va ser altra cosa que una gran irresponsabilitat per part d’alguns líders independentistes”.

La ingerència d’ETA va ser un dels factors clau que van afectar Terra Lliure. Benítez explica que “l’atemptat de l’Hipercor va ser molt fort. A molta gent que contemplava la propaganda armada de Terra Lliure com una eina útil, aquella bomba els va trencar els esquemes”. L’atemptat va provocar 21 morts i 45 ferits al centre comercial de l’avinguda Meridiana el 19 de juny de 1987. Benítez recorda ara que aquell dia a la tarda hi havia convocada una manifestació dels CSPC que no es va poder fer perquè, a banda de policies, gairebé ningú no hi va assistir. L’atemptat d’ETA va estar a punt d’afectar un dels líders de l’MDT, Carles Castellanos, que estava amb la seva família comprant al supermercat en el moment de l’explosió. En Ferran apunta que els sectors més polititzats del moviment ja van adonar-se que “la ingerència d’ETA era negativa per als interessos de l’independentisme català molt abans de l’atemptat de l’Hipercor, però que lògicament aquella bomba va marcar el punt d’inflexió”. En poques paraules, en Ferran diu que “les accions d’ETA als Països Catalans van suposar una interferència que ens va destrossar la pedagogia de la lluita armada”.
Sellarès parla també de les seves relacions amb el País Basc quan era director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat: “Els de TL van rebre, per part d’ETA, les metralletes Stein i algunes pistoles… però de totes maneres, la informació que jo tenia, sobretot a través de Gorka Agirre i del sergent Goikoetxea, que dirigia els serveis d’informació de l’Ertzaintza i que va acabar sent assassinat per ETA, és que això de TL no era seriós. ETA no volia obrir un segon front, i per a ells TL era una cosa totalment instrumental”.

Divisió i final de Terra Lliure

Com a resultat de les tensions i les diferències estratègiques entre IPC i el PSAN, que tenien un paper dirigent a l’MDT, aquesta organització va patir un trencament el 1987 que afectaria tota l’esquerra independentista. El 1989, una part de TL es va escindir amb el que es coneix com a Terra Lliure IV Assemblea, a l’entorn del sector de l’MDT-PSAN. L’altra part, anomenada Terra Lliure III Assemblea, seguia a l’òrbita de l’MDT-IPC i les resolucions de 1988 de l’organització originària. La divisió de Terra Lliure no va ser altra cosa que el reflex de la fractura dins del moviment que s’havia donat mesos abans amb la divisió de sigles, fractura a la qual cal afegir-hi també diferents punts de vista sobre el rumb que havia de prendre l’organització.
Aquest fet, juntament amb la manca de suport social, les reiterades detencions de membres de TL i d’activistes al voltant del moviment, i el fet que ERC pogués donar una sortida política a les reivindicacions independentistes, van propiciar que una part de l’organització, Terra Lliure IV Assemblea, abandonés l’activitat. Aquest sector, liderat per Pere Bascompte, va anunciar en roda de premsa al juliol de 1991 —tot just fa 25 anys— la seva dissolució. Àngel Colom, aleshores líder d’ERC, va fer una sèrie de moviments que van ajudar a posar punt final a aquest sector de TL. ERC havia aprovat al congrés de 1989 convertir-se en un partit independentista, fet que va provocar que una part de l’independentisme combatiu hi apostés com una eina útil per arribar als seus objectius. Precisament, la dissolució de Terra Lliure IV Assemblea va ser el primer pas per a la integració de bona part dels seus militants i dirigents a les files d’ERC. En aquest procés va tenir un paper clau la candidatura Catalunya Lliure (CL), una marca electoral sorgida l’any 1989 afí a les tesis de l’MDT-PSAN i reforçada pel Front Nacional de Catalunya (FNC), per presentar-se a les eleccions europees i que va acabar esdevenint organització referent d’una part de l’esquerra independentista.
Xavier Vendrell, un dels líders de Catalunya Lliure del 1989 al 1991, explica que l’organització va sorgir per l’esgotament de la guerra de noms entre les dues faccions de l’MDT. Així l’MDT-IPC tornava a ser senzillament MDT, i l’altre sector, influenciat pel PSAN, esdevindria CL. Vendrell diu que hi ha tres elements bàsics que propicien la creació del partit, la desfeta de la IV Assemblea de TL i l’entrada posterior a ERC: “D’una banda, cal entendre el que va passar a escala internacional, és a dir, la caiguda del Mur de Berlín, les independències bàltiques… En segon lloc, el context estatal: l’atemptat de l’Hipercor, que allunya l’independentisme català d’aquells que havien patit de ‘basquitis’. I, en tercer lloc, hi ha un fet important, que és l’assumpció per part d’ERC, un partit parlamentari, del discurs independentista. Si hi ha un partit parlamentari que aposta per aquesta via, el camí que han seguit els bascos queda clar que no va enlloc i a Europa s’obren expectatives on esdevé quelcom normal l’aparició de nous estats, tot això fa que el que tingués sentit fos obrir una nova etapa entrant a ERC”.
Sobre el paper de Catalunya Lliure en la dissolució de Terra Lliure IV Assemblea, Vendrell diu que va fer de pont entre Colom i aquesta facció de TL. “Hi ha una sèrie de persones que en aquell moment van fer d’interlocutors. Les converses entre Colom i l’Estat no tenen cap sentit si al darrere no hi ha un lligam, un compromís, de l’abandonament de la lluita armada. Lògicament, Catalunya Lliure fa de pont. Per un costat, Àngel Colom i Carod-Rovira, i per l’altre costat gent que en aquell moment estava a la direcció de Catalunya Lliure. En Colom no parlava amb els dirigents de TL; nosaltres érem la garantia que això anava endavant”.
D’altra banda, els cops policials cap a la facció no dissolta, Terra Lliure III Assemblea, i per extensió a la resta de l’independentisme combatiu —l’MDT, els CSCP, les CUP, etc.— van ser constants des del 1991. TL va portar a terme les seves últimes accions armades a l’estiu de 1992, molt pocs dies abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona. Però el 28 de juny de 1992, el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’inici d’una de les operacions policials més grans contra l’independentisme: durant aquell estiu i els mesos posteriors, es va detenir mig centenar d’activistes, fossin o no membres de TL. La majoria d’ells van denunciar haver patit tortures en dependències de la Guàrdia Civil.
L’0peració Garzón va decapitar bona part del moviment. A partir de l’estiu de 1992, la III Assemblea de Terra Lliure no torna a realitzar accions, però l’organització no comunica la seva dissolució fins tres anys més tard, l’Onze de Setembre de 1995, quan fan públic el ‘Manifest de Terra Lliure’, en què anunciava el final, ara sí, de l’organització armada. Què va passar durant aquests tres anys d’hibernació? En Ferran ens ho explica: “Del 92 al 95 s’intentà reconstruir l’organització; hi havia ordres i gent disposada per fer-ho; per això no es dissol abans”. Carles Benítez assenyala que de la ràtzia del 92 en surt tocat tot el moviment, no solament TL, i ratifica que sí, que es va plantejar la reconstrucció, però que “finalment es va descartar perquè no era el moment polític adequat”.

Fer balanç en ple procés

Una pregunta a fer-se avui és: com van influir els anys de l’independentisme armat i del combatiu —no solament amb Terra Lliure, sinó amb tot el moviment de l’esquerra independentista— sobre la situació actual? L’exdirigent de TL Carles Benítez subratlla el següent: “Cal recordar que som un poble ocupat des de fa 300 anys i que, durant aquest llarg temps, l’opressió ha arribat a trencar el fil roig en alguns moments. Si l’any 2010 torna a renàixer l’independentisme, cal retrocedir fins a la ‘garzonada’ de 1992 per trobar de nou l’intent de decapitar aquest fil roig. Al llarg dels segles hi ha hagut reiterats intents d’aniquilar les nostres aspiracions nacionals, però mai ho han aconseguit. Hem continuat reeixint. És a dir, que hi ha una sèrie de condicions que han fet que a dia d’avui arribem on som. La lluita d’aquells anys va tenir sentit, evidentment”.
D’altra banda, en Ferran explica que TL va ser “clarament influent políticament”, ja que va tenir un paper important “a l’hora de fer visible una oposició al poder polític fomentant la capacitat de resistència, que va fer créixer el moviment independentista”. Explica que l’actitud combativa, l’agitació i l’activitat armada de TL “van fer de gran imant per a noves generacions”. “Tot allò va tenir sentit, sens dubte; el que passa és que traslladar aquell moment històric a l’actualitat no es pot fer, perquè la percepció de la lluita armada ha canviat al llarg de la història. Nosaltres volíem fer una guerra de guerrilles, no pas fer mal a la població civil”. En Ferran ho argumenta de la manera següent: “Forjar el model de l’esquerra independentista no només va ser cosa nostra; lògicament, va ser cosa de tot un moviment. El model de sectorials, que encara dura actualment, es desplega els anys vuitanta”.
Sobre si tot plegat va tenir sentit, Xavier Vendrell diu que “les coses s’han de contextualitzar en el moment en què es troben.És evident que avui això no tindria cap mena de sentit, però en aquell moment en què la reivindicació independentista era absolutament marginal, que per part de Convergència hi havia una obsessió a silenciar tot allò… i la seva estratègia no anava més enllà del pactisme, el peix al cove i el no fer soroll… o la mateixa ERC d’aquell moment amb l’Hortalà al capdavant. La sensació d’ofec absolut, amb la LOAPA pel mig… hi va haver gent que va decidir que la manera de fer-nos sentir era aquesta. Cal lamentar la gent que hi va perdre la vida, tant les quatre persones de l’organització que van morir com una àvia de les Borges Blanques que malauradament va ser víctima d’un d’aquests atemptats. Però, al marge d’això, el soroll que va generar segurament va ajudar que tot això [el creixement de l’independentisme] fos possible”.
Preguntat sobre com es va viure l’etapa de Terra Lliure des de la Generalitat i des del cos d’uns Mossos d’Esquadra que tot just començaven a treure el cap, Miquel Sellarès diu: “Es va viure lògicament amb preocupació, però alhora estàvem ben informats que allò no era una cosa seriosa. En Pujol temia que tot plegat ens pogués entorpir… Jo no sé com hauria reaccionat en Pujol si allò hagués estat una cosa més seriosa. Quina va ser l’actitud del president, del conseller Macià Alavedra o la meva mateixa? Doncs la d’intentar establir ponts perquè deixessin córrer el que estaven fent. Juntament amb en Colom, vàrem fer tot el possible perquè allò s’acabés”.
No obstant això, Sellarès hi afegeix que “algun dia en aquest país, s’haurà de fer justícia. Aquí perdonem sempre tots els altres, però els nostres… També caldrà reconèixer algun dia totes aquelles persones que han fet coses pel país i que se l’han jugada. Que estaven equivocats? És una apreciació de certa gent, però oi que se la van jugar pel país? Doncs tenen dret a tenir un reconeixement”, arriba a dir l’exdirector general de Seguretat. Sellarès opina que en aquella època ni la Policia espanyola ni la Guàrdia Civil no es refiaven dels Mossos: “No ho han fet mai. Només s’han refiat d’aquells que ells han posat a dins. Fins i tot hi ha comissaris que avui dia estan marcats perquè de joves havien militat al PSUC o al PSAN. Tota aquesta gent està marcada”.

S’ha de recordar Terra Lliure?

Carles Benítez opina que des de l’any 1990 fins a l’arrencada del procés hi ha hagut “una mena de pèrdua de consciència col·lectiva” amb la suposada bonança econòmica dels primers anys del segle XXI, i també “com a entitat nacional, amb la llengua com a punta de llança”. “Als anys vuitanta teníem claríssim que el català havia de ser l’única llengua oficial un cop independents, i avui dia aquest debat no és gens clar. Durant aquestes dues dècades, si bé hi ha hagut partits independentistes al Parlament, en el seu moment va quedar clar que l’independentisme no era la seva prioritat. Em refereixo, per exemple, als anys del Govern tripartit”, afirma l’exdirigent de TL.
Un altre membre de TL, en Ferran, afirma ara que en part entén que el gruix de l’independentisme actual no se senti hereu d’aquells anys i explica que en aquella època ja hi havia un independentisme latent que no ha fet el pas fins al dia d’avui. “El que és important apuntar és que als vuitanta, quan l’independentisme està desplegant aquesta confrontació, l’ànim de resistència el vam sembrar nosaltres. El sector àcrata era quasi inexistent. Encara més: la primera mani okupa, la va convocar l’MDT cap a l’any 85. Tot allò va quallar; algun dia o altre es farà una altra lectura d’aquells fets. Dit això, però, és lògic que, més enllà de l’esquerra independentista, hi hagi qui no vulgui reivindicar aquells anys, perquè evidentment a alguns actors polítics els pot incomodar, perquè constata la manca de confrontació actual”. En Ferran apunta que “en termes ‘econòmics’, tot plegat va ser molt útil; el balanç ha estat clarament positiu. Per exemple, comparat amb la lluita dels independentistes bascos, nosaltres vam patir numèricament pocs sacrificis, i els avenços polítics que n’hem recollit són molt més grans”.
Miquel Sellarès no estalvia crítiques sobre Terra Lliure i diu que “tot plegat ens ho hauríem pogut estalviar”. Però també hi afegeix que “una part de les noves generacions polítiques es pensen que l’independentisme ha arribat per obra i gràcia de l’Esperit Sant en els últims anys. Jo crec que l’independentisme ha arribat de resultes d’haver sembrat durant anys. Seria totalment injust obviar-ho i, sense ells, avui potser tampoc seríem on som”.
Xavier Vendrell, preguntat sobre les recents declaracions d’Artur Mas al programa ‘Els matins de TV3’, on va dir que “hi ha molta gent que se l’ha jugada per la independència. Però algú se l’ha jugada més que nosaltres?”, creu que tothom és lliure de penjar-se medalles, però que, si som on som, és per múltiples factors. Vendrell cita un article de Toni Soler aparegut recentment al diari ‘Ara’. “Toni Soler, tan encertat com sempre, explicava que l’independentisme l’hem construït els independentistes, però la possibilitat que Catalunya avui es pugui plantejar la possibilitat de ser un Estat s’ha fet gràcies a gent que ha fet una sèrie de coses. I les ha fetes Convergència des del Govern de Catalunya i el PSC des dels ajuntaments. Si nosaltres haguéssim governat, n’estic segur que hauríem fet més, però no vàrem tenir l’oportunitat i, per tant, qui va construir el país van ser convergents i socialistes”.
La conclusió de Vendrell, exdirigent de Catalunya Lliure i d’ERC, és que tothom es pot penjar mèrits: “Jo no li trauré gens de mèrit a Artur Mas. Per un projecte que fins fa quatre dies no hi creia, ha acabat deixant-s’hi la carrera política. Una part del mèrit és seva, sí. Ara bé, avui dia l’independentisme estaria on està sense que hi hagués hagut una primera brasa independentista? No, avui no seríem on som sense que algú hagués estat durant 25 o 30 anys denunciant l’engany de la Transició, del pactisme amb l’Estat. Tot això ha permès que avui no hi hagi corrent més gran a Catalunya que l’independentisme. Mèrits? Molta gent en té… És clar que la gent que es va jugar el físic contra dictadures primer i contra democràcies apanyades després, home, algun mèrit deu tenir”.

Opinió:

Començaré explicant que he tingut coneixement de aquest reportatge gràcies a un amic de la infància amb el que me he trobat en el lloc on he gaudit de alguns díes de vacances. Es l'avantatge de mantenir les amistats, que malgrat pasi el temps la bona gent sempre ens retrobem.

El reportatge ha estat motiu de una llarga, molt llarga sobretaula i vesprada. Resumint, una cosa es la història de una banda terrorista i un altre es el que les seves víctimes poguin pensar, víctimes que curiosament no tenen veu en cap moment. Es fa un recordatori de la víctima mortal (l'Emilia Aldomá Sans) però no s'en parla gairabé gens de les víctimes ferides, algunes d'elles inválides a consequencia de les activitats terroristes de Terra Lliure. He quedat per la propera setmana amb els amics que varem compartir el dinar per portar l'estudi sobre terrorisme a Catalunya que vaig presentar el desembre de 2010 i revisar les bestiesses que van perpetrar tant els membres de Terra Lliure como els del grups que també s'esmenten en anys anteriors. Sembla increïble constatar que hi ha gent que en sap molt d'ETA pero gairebé gens de altres bandes terroristes, especialment las que van realitzar els seus atemptats a Catalunya.

En quan a Terra Lliure com a tal, gràcies al tarannà català aquests terroristes no van tenir gaire recolzament a Catalunya i ha quedat molt clar que es pot defendre qualsevol idea sense la utilització de la violéncia i molt menys del terrorisme.

I ja posats, es podía haver explicat la serie de membres de Terra Lliure que es van poder beneficiar dels indults que van gaudir. El que queda molt clar es que a les seves víctimes ningú els va demanar la opinió. I els que parlen en aquest reportatge sobre les víctimes causades, malauradament, no recorden en cap moment als ferits que varen causar les activitats terroristes de la banda Terra Lliure… no hagués estat gens difícil fer-ho. Mes ben dit, hagués estat tot un detall, perque entre els ferits hi ha gent anónima que va quedar inválida per la resta de la seva vida.

Per no parlar de l’impresentable del Josep Musté que algún cop que m’el trovaba a l’andana del metro encara es feia el “milhomes” per haber deixat un paquet bomba en una oficina de l’INEM a Horta l’any 1992.

Per això llegir que el suposat membre de Terra Lliure (suposat perque no dona el seu nom real) digui que “nosaltres volíem fer una guerra de guerrilles, no pas fer mal a la població civil” mentres es posaven artefactes explosius a oficines de l’INEM o a la porta de un bar a un carrer proper a Les Rambles es una gran demostració de “no fer mal a la població civil” (ironía modo ON). Tant costa reconèixer que no havia cap argument válid per fer aquestes i altres bestiesses? I de la frase que diuen “també caldrà reconèixer algun dia totes aquelles persones que han fet coses pel país i que se l’han jugada. Que estaven equivocats? És una apreciació de certa gent, però oi que se la van jugar pel país? Doncs tenen dret a tenir un reconeixement”, que tal un reconeixement a les víctimes que “per aquest mateix país” van veure destrossat el seu present i el seu futur?

Malgrat alguns encara es pensen que van fer una tasca “profitosa” per la política a Catalunya, tinc cada cop mes clar que va ser precisament la seva desaparició la que va mostrar a tothom que es pot defensar qualsevol ideología sense l’ús de la violencia terrorista.  Si ara hi ha gent que demana i negocia i dialoga per asolir el mateix objectiu sense fer mal a ningú vol dir que mai cal fer mal a la resta de la gent sota cap concepte.

Per sort per tothom i gràcies al seny catalá, aquests descerebrats ja no son ningú.