martes, 26 de enero de 2021

25 gener 2021 (4) elmon.cat

25 gener 2021 

 


El fiscal dóna per certa la mort de l’imam i excusa els forenses marroquins

Informe final del ministeri públic

El judici del 17A ha enfilat l’espring final. Aquest dilluns han començat el torn dels informes finals. La darrera etapa d’un judici que ja acumula 26 jornades. Ha estat el torn del ministeri fiscal, que com ha estat habitual en tota la vista oral, ha continuat amb el seu perfil baix. De fet, la fiscal Ana Noé, encarregada de la primera part de l’informe, gairebé ha parlat més de l’imam Abdelbaky Es Satty que no pas dels tres acusats. Una curiositat perquè l’imam no té cap responsabilitat penal ja que el mateix poder judicial el dóna per mort. Però Noé s’ha esgargamellat a insistir que el presumpte cervell de la cèl·lula terrorista és mort i enterrat. Els fiscals han lloat la “meritòria” gestió que van fer els Mossos dels atemptats. Curiosament, els mateixos fiscals que durant el judici contra la cúpula del cos, van carregar els neulers sobre la policia catalana.

En primer terme, la fiscal ha donat per bo que un dels dos perfils genètics trobats a Alcanar era d’Es Satty, avalant així una de les proves més discutides per acusacions i defenses,  la prova d’ADN realitzat al Marroc. La fiscalia sosté que el perfil genètic trobat coincideix en un alt percentatge amb l’ADN de la seva mare i una de les seves germanes. Una prova que no s’ha ratificat en sala i que, a més, ha estat posada en dubte per part de dos catedràtics especialitzats en genètica. A més, la fiscal ha destacat que les restes trobades a la casa que va explotar fan “inviable la vida i la fugida”. Així ha tancat la porta a la sospita, que va ser investigada en el seu moment, que Es Satty hauria fugit.

De tota manera, sí que la fiscalia ha admès que es va trobar la furgoneta de l’imam a Sant Carles de la Ràpita i el seu mòbil. Tot i que l’Iphone d’Es Satty tenia totes les dades “esborrades”. Una circumstància que segons la fiscal és a causa de “l’obsessió de l’imam amb la seguretat”. Per altra banda, Noé ha defensat que la documentació manuscrita trobada entre els efectes de l’imam, el delaten com a inspirador intel·lectual dels atemptats. De fet, el ministeri públic ha afirmat que preparaven els atacs des del 2015, un cop l’imam va arribar a Ripoll. El seu capteniment era que l’imam i la cèl·lula seguien i es reconeixien com a “soldats de l’Estat Islàmic”.

Per altra banda, el fiscal Miguel Ángel Carballo ha defensat la tesi que els acusats formaven part d’una cèl·lula jihadista. És a dir, ha arguït que els tres acusats formaven part d’una organització terrorista que tenia la intenció d’atemptar. Carballo ha fet una lectura detalladíssima de la prova documental, de les transcripcions de les converses entre els integrants i de les declaracions dels testimonis. Un relat treballat, on destaca fins i tot, incoherències entre les declaracions dels acusats,  per concloure que tots tres, en diversos nivells, formaven part de la cèl·lula.

Així per a Mohammad Houli Chemlal, que va resultar ferit per l’explosió d’Alcanar, sol·licita la pena més alta, la de 41 anys, pels delictes de pertinença a organització terrorista, tinença, dipòsit i fabricació d’explosius, i conspiració per cometre estralls terroristes. “Va formar part d’una cèl·lula criminal local seguidora dels postulats de l’organització terrorista Estat Islàmic reunida al voltant de la figura de el mort imam de les comunitats El Fath i Annour”, de Ripoll.

En el cas de Driss Oukabir, la fiscal sol·licita 36 anys de presó pels mateixos delictes que Houli Chemlal, ja que estava “plenament integrat” a la cèl·lula terrorista en la que s’hauria integrat “a mitjans de 2017”. Ha subratllat que coneixia els plans, que va participar de l’organització logística,  que practicava la religió islàmica i que s’informava sobre del DAESH . Tot i que ha admès que potser era el “més díscol de la colla”. A Driss li limita la responsabilitat fins a Alcanar.

El tercer d’ells, Ben Iazza que s’enfronta a la menor petició de pena, 8 anys per col·laboració amb la cèl·lula, per prestar a Younes Abouyaqoub -autor material de l’atropellament a Barcelona- una furgoneta que era propietat del seu oncle, que utilitzava en el seu negoci d’alimentació, “sabent que anava a ser usada per a l’adquisició i transport de productes químics”.

 

lunes, 25 de enero de 2021

25 gener 2021 (24.01.21) (3) Vilaweb

25 gener 2021 (24.01.21)

 


A la recerca dels membres desconeguts de la cèl·lula de Ripoll

Després de totes les coses que s’han vist en el judici, hi ha com a mínim el dubte raonable de si hi havia un individu més o dos a la casa d’Alcanar

 

El judici del 17-A contra tres acusats de pertànyer a l’anomenada cèl·lula de Ripoll o d’haver-hi col·laborat no servirà per a determinar la responsabilitat de l’estat espanyol en aquells atemptats, per la negligència a l’hora d’haver permès la venda a l’engròs de precursors d’explosius i per la vinculació mai no explicada ni resolta dels serveis secrets amb Abdelbaki es-Satti. Perquè de bon començament el tribunal va tancar la porta a explorar aquestes qüestions. Però, en canvi, les sessions del judici a l’Audiència espanyola, que s’acabarà la setmana entrant, han permès de fer més grans aquests dubtes. Perquè els testimonis que hi han declarat i els documents que s’hi han exhibit han fet més evident la necessitat de respondre a les preguntes sobre si realment Es-Satti és mort i si hi havia més individus implicats en la preparació d’aquells atemptats.

L’acusació particular que més hi ha insistit, la que han exercit els advocats Agustí Carles i Jaume Alonso-Cuevillas en nom dels pares d’en Xavi, el nen de tres anys mort a la Rambla, ha aconseguit d’estendre i compartir aquests dubtes amb tota la sala. I si al començament del judici el tribunal mateix els titllava de conspiranoics, a l’acabament del judici s’han guanyat el respecte de la majoria de les parts, per la solidesa que tenien els dubtes exposats. I és per això que aquesta acusació ha demanat en les conclusions definitives que s’obri una nova investigació judicial. Perquè després de totes les coses que s’han vist en el judici, hi ha com a mínim el dubte raonable de si hi havia un individu més o dos a la casa d’Alcanar, on es preparaven els explosius per a cometre un gran atemptat, quan va esclatar el 16 d’agost de 2017.

Mohamed Houli és un dels acusats en el judici. És l’únic supervivent de l’explosió d’Alcanar. En la seva primera declaració davant dels Mossos, abans de declarar com a investigat, Houli va dir que aquella nit a la casa hi havia quatre persones. Si ell n’era un, Ioussef Aalla –que va morir en l’explosió– n’era un altre, i el tercer era Abdelbaki es-Satti, qui era el quart home? Però encara més, perquè aquella mateixa tarda, quan Houli se’n va anar amb Aalla a vendre joies, va arribar a la casa un noi amb una samarreta del Barça que parlava amb es-Satti. Aalla li va preguntar: “Qui és aquest?”, i Houli li va respondre: “Aquest és dels nostres, ja te’l presentarem.” Aquesta persona no ha aparegut mai.

Però no és això i prou. També hi ha testimonis a Alcanar que diuen que aquells dies anava a la casa un senyor marroquí amb una gel·laba blanca, que semblava un imam, més gran, d’uns seixanta anys, i que anava amb una altra furgoneta. I, casualment, entre la runa d’Alcanar va aparèixer una fotografia d’un individu amb aquesta descripció, tal com es va comprovar durant el judici. El testimoni en qüestió no va arribar a reconèixer el senyor a qui havia vist freqüentar la casa com l’home de la fotografia. Però el dubte roman: qui era aquell home de la gel·laba blanca? I el de la fotografia?

I, finalment, hi ha tots els dubtes sobre la certificació de la mort d’es-Satti. Perquè l’Audiència espanyola la va donar per feta el 2017 quan els forenses encara no la podien confirmar, i perquè la comissió rogatòria amb policies espanyols enviada al Marroc per a determinar si les restes trobades entre la runa d’Alcanar corresponien a es-Satti fou un desproposit. L’únic informe que diu que sí que són de l’ex-imam de Ripoll és del Marroc, es va fer sense seguir els estandars requerits a l-estat espanzol i sense rigor cientific i els autors no van arribar a declarar en el judici.

Per tot plegat, Carles i Alonso-Cuevillas diuen a l’Audiència espanyola: “Tots aquests fets han de propiciar una nova investigació judicial per a determinar qui i quins eren els membres restants de la cèl·lula terrorista que avui dia no han estat encara identificats, al marge dels tres acusats que es jutgen en aquesta sala.” I afegeixen que en la mateixa investigació “caldrà també establir i si cal confirmar biològicament i jurídicament la mort d’es-Satti el dia 16 d’agost de 2017 en l’explosió d’Alcanar”. I “si l’ADN trobat no és pas seu, identificar a qui corresponen les restes del perfil 2.”

Les acusacions, dividides

Dilluns se sabran els arguments de totes les parts a l’hora de demanar responsabilitats als tres únics acusats en el judici. La fiscalia, finalment, manté l’acusació contra dos d’ells, Mohamed Houli i Driss Oukabir, d’integració en organització terrorista, tinença i fabricació d’explosius, a més de conspiració per un delicte continuat d’estralls. Però no pas d’assassinat. No els fa pas responsables directes de les morts a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. Per a Houli demana 41 anys de presó; per a Oukabir, 36. I per a Said Ben Iazz, 8 anys de presó per col·laboració.

El debat jurídic en les acusacions d’aquest judici rau en aquest punt, en si es pot atribuir als dos principals acusats la responsabilitat directa de les morts. L’acusació dels pares del Xavi entén que sí, perquè ells formaven part del grup que havia estat preparant un gran atemptat, inèdit fins aquell moment a Europa per la quantitat d’explosius que fabricaven, i que el fet que hi hagués un canvi de plans per l’explosió d’Alcanar no alterava pas l’objectiu per al qual es van preparar.

Això ha fet que l’acusació en nom dels Bombers de la Generalitat hagi modificat la petició de penes inicial, incloent-hi ara l’acusació de mort en caràcter de temptativa pels dos bombers que van quedar afectats per la segona explosió d’Alcanar. Demana per a Huoli i Oukabir 97 anys de presó en comptes dels 44 inicials. En canvi, la consideració que fan els ajuntaments de Barcelona i de Cambrils sobre la responsabilitat directa de tots dos envers les víctimes és més semblant a la que fa la fiscalia. Entenen que no poden ser responsables d’allò que van decidir a correcuita els altres membres del grup que van atemptar a Barcelona i a Cambrils, i que cadascú és responsable dels seus actes personals.

 

25 gener 2021 (23.01.21) (2) El Temps

25 gener 2021 (23.01.21)

 


Clavegueres

Assenyalar judicialment la X dels GAL

Tres lustres més tard de l'entrada en presó de l'exministre d'Interior, José Barrionuevo, i de l'exsecretari d'Estat de Seguretat, Rafael Vera, ambdós del PSOE, pels GAL, la CIA va desclassificar uns papers en els quals s'assenyalava que l'expresident del Govern espanyol, Felipe González, «havia acordat la creació d'un grup de mercenaris per combatre a terroristes fóra de la llei». Aquella revelació va impulsar Pilar Zabala, germana del presumpte membre d'ETA assassinat per la guerra bruta i exdirigent de Podem al País Basc, a impulsar una plataforma per investigar els crims dels GAL sense resoldre i «assenyalar judicialment» la X del terrorisme d'Estat. Entre les primeres accions, hi ha el registre d'un escrit a la Fiscalia de Sant Sebastià per investigar González.

A les portes de la presó de Guadalajara, el soroll dels simpatitzants socialistes era força notable. Amb els càntics «d'innocents» i «llibertat», prop de 7.000 seguidors del PSOE s'havien concentrat per atorgar caliu a José Barrionuevo, exministre d'Interior, i Rafael Vera, exsecretari d'Estat, els quals havien d'ingressar a la garjola aquell 10 de setembre de 1998 com a responsables del segrest del ciutada Segundo Marey del l'any 1983. Venedor immobiliari i fill d'un exiliat socialista a França arran del cop d'Estat feixista del dictador Francisco Franco  l'any 1936, havia estat capturat per mercenaris finançats pel Govern espanyol de Felipe González. Els membres de l'escamot terrorista l'havien apressat confonent-lo amb el suposat dirigent de la banda criminal ETA, Mikel Lujua.

Abans que Vera i Barrionuevo accediren a la presó, van abraçar-se efusivament amb González, qui estava acompanyat, segons la crònica elaborada aleshores pel diari El País, per dirigents de la formació del puny i la rosa com ara Joaquín Almunia i Josep Borrell,  així com referents del socialisme espanyol com, per exemple, Alfonso Guerra. «El PSOE seguirà lluitant perquè Espanya tinga un futur de pau i no de rancúnia», va expressar Almunia. Ambdós exdirigents entrarien a les seues cel·les com a responsables governamentals d'autoritzar aquella operació, tot i que la seua estança entre reixes va ser inferior als tres mesos gràcies a un indult parcial del neocon José María Aznar. L'ombra dels GAL va perseguir durant aquella investigació González, a qui la junta de fiscals del Tribunal Suprem va decidir per unanimitat l'any 1996 no citar com a imputat.

Dècades més tard, però, la CIA va desclassificar uns documents que van revifar les sospites respecte de la implicació de l'exdirigent del PSOE en la guerra bruta contra el terrorisme d'ETA. Segons l'informe de l'agència d'intel·ligència nord-americana, el qual va ser destapat completament pel diari La Razón, «González va acordar la creació d'un grup de mercenaris, controlat per l'exèrcit, per combatre terroristes fóra de la llei». «El Govern espanyol està disposat a adoptar una estratègia poc ortodoxa en relació amb ETA», s'afegeix a un document que té ratllat en blanc les frases anteriors i posteriors a l'afirmació sobre González, i que va ser elaborat per un analista d'intel·ligència, tal com va analitzar eldiario.es.

Arran d'aquella revelació, ERC, EH Bildu, PNB, Junts per Catalunya, BNG o Compromís van demanar la creació d'una comissió d'investigació que va ser rebutjada gràcies als vots del PP, PSOE, Ciutadans i l'extrema dreta Vox. Unides Podem, qui en un primer moment va adoptar una posició de rebuig a la iniciativa, va sumar-se a la petició després de la telefonada de Pilar Zabala, dirigent dels morats al País Basc i germana del presumpte membre d'ETA segrestat, torturat i assassinat pels GAL, al vicepresident segon espanyol, Pablo Iglesias. En la sol·licitud registrada al Senat, les forces polítiques impulsores argumentaven que el naixement d'aquesta comissió serviria «per a actuar amb transparència i esclarir els diversos aspectes que fins al moment segueixen sense ser investigats».

La desclassificació del document d'intel·ligència, així com l'enrenou pel posicionament parlamentari d'Unides Podem, ha motivat Zabala per crear una plataforma civil amb la qual investigar les 482 accions criminals dels GAL sense resoldre, que suposen un 37% de tots els assassinats comesos per aquests mercenaris a sou de l'Estat espanyol. Anomenada B Egiaz, el projecte de recerca objectiva i científica d'aquests episodis obscurs de la història de l'Estat espanyol va arrencar el setembre de 2020. En les darreres setmanes, però, s'ha habilitat una pàgina web que actuarà com a una crida per a totes les persones que vulguen col·laborar-hi i aportar-hi els seus coneixements a la tasca de rastreig. «En un principi, ens proposem un termini de dos anys per realitzar aquesta recerca, en la qual volem explorar tota mena de fonts i documents que ens permeten posar-hi llum a episodis encara envoltats de foscor», apunta Jesús Maria Garate, una de les veus de la plataforma.

L'objectiu, tal com explica l'activista, «no és un altre que aconseguir informació fidedigna per demostrar allò que sempre s'ha intentat ocultar: la vinculació que han tingut determinades persones amb els GAL, que, en comptes de ser garants de l'estat democràtic i de dret, s'han prevalgut del caràcter públic per a escometre, ordenar o ocultar greus vulneracions de drets humans». «Per a moltes víctimes de vulneracions de drets humans, que no saben el que va ocórrer, fins i tot aquelles dels GAL, el realment lenitiu, al marge del reconeixement i la reparació, és la cerca de la veritat, amb majúscules. Sense veritat, no és possible realitzar un duel per a pacificar la memòria», recorda.

Aquesta tasca, tanmateix, «no és un assumpte exclusiu de les víctimes». «La memoria colectiva només pot sanar-se si es descriuen i publiciten, de manera objectiva, totes les violències causades i sofertes, interpersonals i polítiques, individuals i estructurals, civils i militars. Impulsar una veritat el més científic i independent possible ens permetrà reparar i rehistoriar les nostres memòries col·lectives i individuals. I per a elaborar un relat versemblant, la narració ha de partir d'unes dades objectives que siguen admeses pel conjunt de la ciutadania», ressalta.

La plataforma, la qual compta, en aquests moments, amb diverses persones de renom com ara exmagistrats, aspira a comptar amb persones de reconegut prestigi en els camps de la defensa dels drets humans, així com amb experts en àrees com ara la historiografia, la sociologia, el dret, la medicina i el periodisme. «Amb la pandèmia del coronavirus, la posada en marxa està sent un poc més lenta. Amb tot, tindrem una pàgina web més elaborada entre febrer i març. Una de les nostres prioritats és recopilar tot el material documental possible i contactar amb aquelles fonts que tenen coneixements d'aquests fets. El següent pas serà aprofundir en els fets, especialment posant-hi el focus al territori francés. No debades, va investigar-se menys», indica, per incorporar: «El propòsit d'aquesta iniciativa és també traslladar tota aquesta informació als tribunals. Volem assenyalar la X dels GAL als jutjats, encara que els delictes puguen estar prescrits a l'Estat espanyol. No descartem, de fet, acudir-hi a la justícia universal, tal com han fet les víctimes de la dictadura franquista».

Mentre la plataforma engega la seua recerca per enllumenar l'opacitat al voltant del terrorisme emanat des de les mateixes institucions estatals, Zabala va presentar a principis d'aquest mes un escrit a la Fiscalia de Sant Sebastià. A la denúncia, sol·licitaven que la justícia «dilucide si el senyor Felipe González Márquez ha de ser objecte de denúncia per haver incorregut presumptament en el delicte d'induir a cometre atemptats i desaparicions forçades a través dels GAL o en el delicte de, en comptes de ser garant de l'estat democràtic i de dret, haver-se prevalgut del seu càrrec públic de president del Govern espanyol per a tolerar, finançar o encobrir greus vulneracions de drets humans per mitjà dels fons reservats, tal com evidencien innombrables testimonis i informacions».

«El passat mes de juny sortia a la llum un informe redactat per la CIA en gener de 1984 en el qual s'asseverava textualment que 'Felipe González ha acordat la creació d'un grup de mercenaris per a combatre fora de la llei a terroristes'. La frase sobre el presumpte paper de l'expresident del Govern espanyol en la creació dels GAL queda suspesa entre dos grans buits en blanc censurats per l'agència d'intel·ligència americana abans de desclassificar el citat informe, per la qual cosa no s'identifica la font de la informació que permet fer aquesta afirmació. No obstant això, que tant la frase anterior com la següent estiguen ratllades denota un clar indici que no es tracta de declaracions indirectes, sinó de la revelació categòrica d'una o de diverses persones amb informació fidedigna, directa i privilegiada», s'argumenta a l'escrit judicial, on reforcen: «Quan el document segueix assenyalant que 'la premsa espanyola està plagada d'especulacions respecte de si les autoritats estan rere dels GAL [...], sí que es remarca clarament que les fonts provenen d'informacions periodístiques, al contrari que en el cas anterior». «És sorprenent que la data de redacció de l'informe de la CIA (gener de 1984) es produïsca en un moment fins i tot anterior a les primeres publicacions que apuntaven al fet que el Govern espanyol estava rere dels GAL», s'incideix.

L'escrit judicial, amb tot, incorpora més testimonis de la presumpta responsabilitat de l'expresident espanyol. «El 6 de juliol de 1983, tres mesos abans que els GAL començaran a actuar en territori francès (Joxean Lassa Arostegi i el meu germà van ser segrestats el 16 d'octubre en Baiona), el CESID [l'antic CNI] redactava una 'nota de despatx', l'encapçalament del qual deia: 'Accions a França'. Aquest informe [...] recollia com i de quina manera es havia d'actuar contra els presumptes membres d'ETA i concloïa que 'la forma d'acció més aconsellable és la desaparició per segrest'; això sí, subratlla que 'només qui està conduint la lluita contra el terrorisme en el seu conjunt, pot decidir o no aquest tipus d'accions'. Amb posterioritat, aquesta 'nota de despatx' va ser coneguda popularment com l'acta fundacional dels GAL», aporta Zabala.

«El ministre de Defensa del primer govern de José María Aznar, Eduardo Serra, en un programa de Salvados (La Sexta) es vanava de ser 'el protagonista de no desclassificar uns papers dels serveis d'intel·ligència que presumptament inculpaven a l'anterior president del govern d'haver col·laborat de manera poc legítima en la lluita contra ETA'. Serra argumentava que 'en el fons estic protegint el bé que m'encarrega la comunitat, la societat espanyola, que és que el terrorisme no continue fent estralls'», s'incorpora a la denúncia, i també inclou les paraules de Robert Pandreau, ministre delegat per a la seguretat del govern francès del conservador Jacques Chirac entre els anys 1986 i 1988, expressades a les autoritats espanyoles: «Jo us donaré quan sé, i procediré a les extradicions, però ho pararé tot si es produeixen a França atemptats antiindependentistes dels GAL». Aquestes afirmacions van produir-se originalment «quan Pandreau visitava oficialment Madrid per a entrevistar-se amb el ministre de lnterior de l'època, José Barrionuevo, i amb Felipe González, que va interrompre expressament les seues vacances estivals per a acudir a la trobada».

A partir d'aquell moment, segons es descriu a l'escrit judicial, «no es van produir cap atemptat dels GAL, excepte l'assassinat de Juan Carlos Garcia Goena, sobre el qual el govern francès va demanar immediatament informació i explicacions». «A París, ningú dubtava que els GAL era una eren una emanació del Govern espanyol», es remarca a la denúncia, que conclou: «Arran dels fets exposats, es desprèn tàcitament que els serveis secrets, tant francesos com espanyols, estan en possessió d'informació que apunta al fet que els seus governs posseeixen més que sospites respecte de si el senyor Felipe González Márquez hauria impulsat els GAL o, almenys, hauria autoritzat la seua creació». «Aquesta suposició es corrobora de manera directa als documents desclassificats de la ClA, on s'assegura categòricament que l'expresident va acordar la creació d'un grup de mercenaris per a combatre fora de la llei a terroristes», tanca la denúncia l'exdirigent basca d'Unides Podem i víctima dels GAL, l'ombra de la qual torna a planar amb força per sobre de González.

 

25 enero 2021 La Razón (opinión)

25 enero 2021


Hortensia Gómez: Madre de un guardia asesinado en Madrid

TESTIMONIO «¿Qué humanidad tuvo con las familias?»

Eran las 7:20 del 9 de septiembre de 1986 cuando, al paso del autobús ocupado por veinticuatro guardias civiles que iban a relevar a los compañeros encargados del servicio de vigilancia de la Embajada soviética estalló un coche bomba en la plaza de República Argentina. Eugene Kenneth, directivo de una empresa multinacional estadounidense que practicaba footing en las inmediaciones murió a consecuencia del impacto de la metralla tras dos días de agonía. Resultaron heridos hasta 16 guardias civiles. Ese día Alberto Amancio, un guardia civil de 23 años se salvó. «Mamá, no nos ha pasado nada, estamos bien». Esa fue la primera llamada que recibió Hortensia Gó- mez. Alberto no sentía miedo. Desde muy pequeño soñaba con ser guardia civil, «de siempre». «Lo llevaba en la sangre» y al mismo tiempo estudiaba la carrera de Derecho. Alberto vio con preocupación lo que les había pasado a sus compañeros y sintió mucho la muerte del ciudadano americano, como si fuera un guardia más.

«Le dije que dejara la Guardia Civil, que esta vez no le había pasado nada, pero que la próxima le iba a pasar», fue el consejo de su madre, quien se había quedado viuda muy joven y había tenido que sacar adelante «sola», subraya, a sus tres hijos. También esa fue la recomendación de una de sus tías que vivía en París. «Deja el Cuerpo, tú vas a ser el siguiente». Pero Alberto amaba demasiado la Guardia Civily les respondió tajante: «Si me tienen que matar, que me maten. Sé que a la próxima voy yo».

Su frase fue una fatal premonición y siete meses después, el Land Rover en el que viajaba junto a ocho compañeros más, voló por los aires el 25 de abril de 1986. El etarra palentino Antonio Troitiño detonó a distancia los artefactos que el «comando Madrid» había dejado en un coche-bomba: tres ollas a presión con doce kilos de goma 2, otros doce de amonal y cuarenta y ocho más de metralla, la mayor parte tornillos.

Con la nueva política de acercamiento y benefi cios penitenciarios para los etarras, Hortensia no puede casi ni encender el televisor. «Me pongo mala». Primero fueron los acercamientos, ahora la excarcelación. La Audiencia Nacional ha concedido el tercer grado a Troitiño por «razones humanitarias», lo que supone su Eran las 7:20 del 9 de septiembre de 1986 cuando, al paso del autobús ocupado por veinticuatro guardias civiles que iban a relevar a los compañeros encargados del servicio de vigilancia de la Embajada soviética estalló un coche bomba en la plaza de República Argentina. Eugene Kenneth, directivo de una empresa multinacional estadounidense que practicaba footing en las inmediaciones murió a consecuencia del impacto de la metralla tras dos días de agonía. Resultaron heridos hasta 16 guardias civiles. Ese día Alberto Amancio, un guardia civil de 23 años se salvó. «Mamá, no nos ha pasado nada, estamos bien». Esa fue la primera llamada que recibió Hortensia Gó- mez. Alberto no sentía miedo. Desde muy pequeño soñaba con ser guardia civil, «de siempre». «Lo llevaba en la sangre» y al mismo tiempo estudiaba la carrera de Derecho. Alberto vio con preocupación lo que les había pasado a sus compañeros y sintió mucho la muerte del ciudadano americano, como si fuera un guardia más. excarcelación. Esto indiga a la madre del guardia civil asesinado y más familias que prefi eren no hablar públicamente. «¡Sacan al asesino de mi hijo de la cárcel!», exclamó Gómez cuando se enteró de la noticia y se puso en contacto con la madre de otro de los guardias que también fue asesinado aquel día. «Estamos indignadas. Que no le saquen. Por matar a mi hijo ha pagado solo 9 meses de cárcel», lamenta.

 

Cuando escucha lo de «razones humanitarias» se pregunta: «¿Qué humanidad tuvo él con los padres de esos guardias civiles? ¿Y al apretar el botón?» «Nunca sufrí más en la vida». Han pasado 34 años de aquello, pero «a una madre no se le olvida. Enfermé por su culpa», la de Troitiño, y el resto del «comando Madrid». Y es que, al igual que les ha ocurrido a muchas víctimas del terrorismo, el sufrimiento terminó derivando en varias enfermedades, incluido el cáncer. «He llorado mucho. Cada vez que pasaba por donde lo habían matado algo se me rompía por dentro», recuerda Hortensia, quien dejó Madrid para poder sobrellevar el dolor.

Opinión:

Es evidente que el dolor nunca puede medirse y que la muerte de un hijo en atentado terrorista es un dolor añadido por el sinsentido del origen de esas muertes.

Pero me gustaría aclarar un concepto del que, por lo visto, no están informando a muchas víctimas del terrorismo. Información que sí ofrecimos a cientos de víctimas y a miles de ciudadanos anónimos en la campaña POR EL CUMPLIMIENTO INTEGRO DE LAS CONDENAS IMPUESTAS A LOS TERRORISTAS en 1995.

En aquella campaña, la antigua Asociación Víctimas del Terrorismo (AVT) explicó por activa y por pasiva que el hecho de los terroristas pudieran salir en libertad se debía a varios motivos:

Uno: el año de comisión del atentado.

Dos: el Código Penal vigente en el momento de la comisión del atentado.

Tres: que toda condena que sobrepasara los 30 años de duración quedaba reducida, por buena conducta, a 23 años.

Cuatro: que los atentados cometidos desde 1960 hasta 1995 estaban juzgados con el Código Penal franquista de 1973.

Cinco: que ese Código Penal franquista de 1973 permitía la reducción de condena por buen comportamiento de los 30 años máximos de reclusión para poder salir a los 23.

Todo ello dejaba clara una cuestión, totalmente legal: que a un delincuente (terroristas incluidos) que cometiera más de un asesinato... la segunda víctima le salía gratis (perdón por la expresión) en cuanto a cumplimiento de condena en prisión. Sí, muy duro, muy cruel, pero absolutamente legal... y más en un país donde no existía la pena de muerte. De haber existido la pena de muerte ¿matarían al delincuente una vez por cada víctima cometida?

Por ello, es cierto que hay asesinos que proporcionalmente cumplen un año (o menos) por cada uno de los asesinatos pero también es cierto que quien asesina a una sola víctima cumple exactamente los mismos años que el que asesina a cinco, diez, quince o veinte.

O a 191 como en los atentados del 11 de marzo de 2004 en Madrid.

Es muy duro pero es la ley. Y las leyes las hacen los políticos en el Parlemento español  y son los jueces los responsables de hacer que se cumplan.  

Desde 1995 esa cantidad de 30 años con rebaja a 23 terminó y se cumplieron 30 de los 30 máximos conforme a la legislación. Y desde 2004 son 40.

Lo que es una lástima es que todavía haya quien no quiere dar una simple información jurídica a sus lectores. Y de eso, evidentemente, la víctima no tiene la culpa.

 

22 enero 2021 (9) La Voz de Galicia (opinión)

22 enero 2021

 


La portavoz de Bildu en el Parlamento vasco evita condenar el terrorismo de ETA: «Cada uno tendrá su relato que hacer»

Horas después dice que sus palabras se habían manipulado y descontextualizado

La portavoz parlamentaria de EH Bildu, Maddalen Iriarte, afirmó este sábado que el daño causado por ETA está «reconocido» y en lo que respecta a los «términos justo o injusto» sostiene que «aquí cada uno tendrá su relato que hacer». Pocas horas después de publicarse estas declaraciones en una entrevista concedida a El Correo y recogida por Europa Press, Iriarte manifestó que sus palabras se han «descontextualizado» y «manipulado» y que su compromiso y el de su formación con la construcción de la paz y la convivencia es «indudable» y está «sobradamente acreditado».

En la entrevista, la portavoz parlamentaria de EH Bildu indicó también que gran parte de los presos de ETA se manifestaron a favor de Bildu y los considera «un activo para la convivencia en este país».

Tras destacar que su partido ha encontrado la «oportunidad de modificar una serie de políticas» en Madrid, advierte que son un partido que trabaja «a favor de una república vasca independiente». Y reconoce que la presencia de Pablo Iglesias en el Consejo de Ministros «facilita que las relaciones puedan ser más fluidas», pero asegura que también tienen «reuniones con el Partido Socialista».

Por otro lado, rechaza que se haya hablado de presos en la negociación de Presupuestos Generales del Estado, de tal forma que «los pasos que se están dando por parte del Gobierno de España son decisiones del Gobierno de España».

Iriarte subrayó que los presos de ETA han «reconocido el daño causado y se han comprometido de forma absoluta con la no repetición de lo ocurrido». Y añadió que por parte de EH Bildu el daño causado por ETA «está reconocido». «Los términos justo o injusto... Aquí cada uno tendrá su relato que hacer. Si le digo que las declaraciones de Mendia sobre que el Estado español está sobre la media de torturas... ¿Eso era justo o injusto? No me importa. Pero ella implícitamente acepta que la tortura fue sistemática y que ha mirado a otro lado», denuncia.

Las reacciones a estas declaraciones no se han hecho esperar y el portavoz parlamentario del PSE-EE, Eneko Andueza, ha respondido que el daño causado por ETA fue «siempre injusto» y «no depende de la verdad de cada cual». A través de su cuenta personal de Twitter dijo: «¿Esto es aplicable para todas las violencias o solo para lo que les corresponde a ellos?», se pregunta Andueza.

Por su parte, el PNV considera que es «el colmo» que EH Bildu hable de «tics del pasado» por parte de la Ertzaintza, mientras su portavoz «suelta esta barbaridad». El líder del PP, Pablo Casado considera muy desafortunadas las palabras de Iriarte por hacer una «equidistancia entre las víctimas y sus verdugos».

Opinión:

Qué lástima que se desaproveche una muy buena oportunidad para decir que, simplemente, “cometer acciones terroristas estuvo mal, fatal”. Ya en su día, cuando Arnaldo Otegi dijo que habían atentados que no debían haber ocurrido manifesté mi opinión en el sentido de que ninguno debía haber ocurrido.

Ninguno, ni los de la banda terrorista ETA ni los de otras bandas terroristas del mismo signo o de signo contrario, como BVE, GCR o GAL.

Podría entenderse que alguien, por venganza o por rencor, se tomara la justicia por su propia mano... de una persona contra otra persona. Pero el terrorismo era absolutamente aleatorio y nunca tuvo justificación alguna.

Sinceramente, mientras no se tomen decisiones más acertadas quedará mucho por hacer. Sí, es cierto, se ha hecho mucho. Los que antes mataban ahora ya no matan. Se les decía que “en ausencia de violencia se podía hablar de todo”. Muchos que antes jaleaban o miraban para otro lado tras cada atentado terrorista ahora están haciendo política... lo que se les exigía que hicieran no hace tanto tiempo.

Pero, desgraciadamente, todavía queda mucho por hacer. Menos que antes, pero mucho todavía. Por diferentes partes.

 

 

22 enero 2021 (7) Siglo XXI (opinión)

22 enero 2021 siglo XXI

 

El Centro Memorial de Víctimas reúne más de mil testimonios de damnificados del terrorismo en su Banco de Memoria

El 90% pertenecen a víctimas de las diferentes facciones de ETA y de los atentados del 11M

El Centro Memorial de Víctimas del Terrorismo ha recopilado un total de 1.098 testimonios de víctimas de diferentes grupos terroristas que han sido publicados los medios de comunicación y que podrán consultarse dentro de la exposición permanente ubicada en la sede de la Fundación, en Vitoria. Estos testimonios forman parte del proyecto denominado Banco de la Memoria y estarán a disposición de visitantes del museo e investigadores, que podrán acceder a ellos a través de soportes telemáticos.

Se trata de 872 documentos de texto, 161 vídeos y 65 audios y el objetivo, según ha informado el Memorial en un comunicado, es "preservar unida" la memoria de los damnificados para que se pueda utilizar en actividades educativas, investigaciones y contribuya a la concienciación social bajo el principio de "conocer para no repetir". De esta forma, se pretende facilitar "la escucha en primera persona" de las víctimas, "sin intermediarios ni intérpretes".

El 90% de los testimonios pertenecen a víctimas de las diferentes facciones de ETA y de los atentados del 11 de marzo de 2004 en la Comunidad de Madrid. "Son los dos grandes grupos de damnificados por el terrorismo que coinciden con los que han sido los principales perpetradores y los atentados múltiples más sangrientos en España", afirma el Centro Memorial.

También se incluye documentos de víctimas de los GRAPO, los GAL, de la extrema derecha y de otros grupos. En este Banco de la Memoria hay testimonios de los años 80, que suponen los peores del terrorismo, pero los más numerosos se registran, sobre todo, a partir del 2.000, y especialmente tras el final de ETA.

La entrevista más antigua que se conserva es la publicada en ABC a los hijos de Javier de Ybarra, pocos días después de que fuera asesinado por ETA en junio de 1977. Los grupos que aparecen más representados son los de las viudas (205) y los heridos (200), hijos de damnificados (102), hermanos (73) o madres de asesinados (41).

Otra referencia que se ha tenido en cuenta son los lugares donde se produjo un mayor número de víctimas y atentados y, por ello, se reflejan las ciudades más castigadas por el terrorismo. Madrid, la ciudad española y europea con mayor número de víctimas mortales, tiene 146 testimonios, mientras que la localidad vasca con más víctimas de ETA es San Sebastián, de la que existen 122 testimonios, y a cierta distancia se encuentra Vitoria, con 38.

Las fuentes utilizadas han sido prensa, vídeos, audios y otros documentos sobre la materia. El Memorial ha obtenido materiales de revistas editadas por asociaciones de víctimas como la AVT, 11M Afectados del Terrorismo, la Asociación Andaluza de Víctimas del Terrorismo, la Fundación Víctimas del Terrorismo, la APAVT, así como organizaciones como Gesto por la Paz o la Asociación en Defensa de la Dignidad Humana.

Los diarios El Correo, El Diario Vasco, Deia, Diario de Noticias, Diario de Navarra, La Rioja, ABC, El Mundo y El País han facilitado la recopilación de las entrevistas publicadas en sus páginas.

Los vídeos han sido aportados por diferentes asociaciones y fundaciones de víctimas como la AVT, Covite, Fundación Fernando Buesa Blanco, Fundación Miguel Ángel Blanco, FVT e Instituto Gogora. También han contribuido Navarra Televisión y proyectos de investigación realizados para el Memorial por el Instituto de Historia Social Valentín de Foronda de la UPV-EHU o para la elaboración del trabajo "Heridos y Olvidados".

Los audios proceden de programas de la Cadena COPE, Cadena Ser y del proyecto de investigación del Gobierno de Navarra, "Relatos de plomo". A ello, se añaden otros documentos proporcionados por el desaparecido grupo Bakeaz y la Fundación Fernando Buesa en su observatorio Zoomrights.

Acceso al material

Las voces de los damnificados por terrorismo estarán disponibles en el museo del Memorial, mediante un interactivo con pantallas que permiten búsquedas ágiles y también podrán consultarse en el centro de documentación.

Desde varios pupitres digitales interactivos se pueden seleccionar diferentes documentos escritos, como páginas de diarios, o archivos de sonido y vídeo en los que cada víctima saca a la luz sus vivencias y reflexiones. También estarán disponibles seis pantallas en las que con auriculares se pueden escuchar los testimonios en vídeo de diferentes víctimas.

La creación de este Banco de la Memoria está inspirada en diferentes memoriales de la Segunda Guerra Mundial, que han recopilado entrevistas a supervivientes del Holocausto. Asimismo, el Centro Memorial ha creado fuentes orales y ha realizado una larga tarea de recopilación de la labor realizada durante años por otros protagonistas, unas veces anónimos, como activistas por la memoria y por la paz u otras víctimas, y otras veces más conocidos, como medios de comunicación (diarios, revistas, cadenas de radio, etc.) y asociaciones de víctimas.

Se pretende que el proyecto del Banco de Memoria siga creciendo una vez que el Centro Memorial abra sus puertas al público y a investigadores. Para ello, la Fundación se abre a la recepción de donaciones de testimonios en diferentes formatos.

Opinión:

Será importante poder comprobar qué tipo de relatos se podrán escuchar o leer. Me habría gustado que el origen de los medios consultados hubieran sido más variados, más plurales.

Tan variados y plurales como somos los que formamos el colectivo de víctimas del terrorismo.

Esperando que no sea un nuevo órgano de difusión partidista, habrá que esperar para contrastar. 

 

22 enero 2021 (6) La Opinión de Murcia (opinión)

22 enero 2021

 


La Audiencia de Barcelona confirma la absolución de la CDR detenida por terrorismo

Considera que las protestas anunciadas en un grupo de WhatsApp sí fueron "actos de violencia

La Audiencia de Barcelona  ha confirmado la absolución de Tamara Carrasco, la CDR acusada de terrorismo que estuvo más de un año confinada en Viladecans (Barcelona) por orden de la Audiencia Nacional, aunque considera que las protestas que anunció en un grupo de WhatsApp sí fueron "actos de violencia".

En una sentencia, a la que ha tenido acceso Efe, la sección segunda de la Audiencia de Barcelona desestima el recurso de la Fiscalía contra la absolución de Tamara Carrasco por parte del juzgado penal número 25 de Barcelona, que descartó que en los mensajes que envió a un grupo de amigos sobre una asamblea de CDR diera consignas para alentar los desórdenes públicos.

Tras ser detenida el 10 de abril de 2018 por la Guardia Civil acusada de terrorismo, rebelión y sedición, Carrasco estuvo hasta mayo de 2019 confinada por orden judicial en la población de Viladecans (Barcelona), donde reside, hasta que finalmente se le rebajó la acusación al delito de incitación de desórdenes públicos por el que fue juzgada.

En su auto, contra el que cabe recurso de casación, el tribunal coincide con el juzgado en que remitir consignas o mensajes a un grupo de amigos en un chat de WhatsApp, a diferencia de las redes sociales, "no entraña difusión o distribución publica de su contenido".

No obstante, discrepa con la sentencia al considerar que las protestas de los días 26 y 27 de marzo de 2018 a los que aludía la acusada sí supusieron una alteración de la paz pública, puesto que dieron pie a "situaciones de violencia sobre las personas y las cosas".

Para el tribunal, "a no otra conclusión cabe llegar cuando se vierte aceite, como se hizo en vías principales de circulación, colocando y quemando en ellas balas de paja, cuando se cortan vías férreas y cuando se rodea la estación de tren y de metro de Sants".

"Cuando el tipo penal alude a actos de violencia sobre las personas no se circunscribe a aquellos que conlleven el despliegue de fuerza física sobre las mismas, abarcando, por el contrario, la violencia moral o compulsiva siempre que de alguna forma quede afectada con ello la libertad de obrar o la capacidad de actuar de las personas", mantiene la Audiencia de Barcelona.

Cortar carreteras y vías férreas o rodear una estación "tan importante como la de Sants" supone, en opinión de la Audiencia, "quebrantar la normalidad de la convivencia" y privar a las personas del "uso pacífico de los derechos que les asisten, algunos de ellos con el alcance o naturaleza de fundamentales, como el de circular por el territorio nacional".

La Audiencia insiste en que, aunque la Constitución reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas, este no puede servir de "instrumento legitimador de actos a través de los cuales se altere la paz pública y, en definitiva, se menoscabe el normal desarrollo de la convivencia ciudadana, el orden de la comunidad y el ejercicio por los demás de otros derechos fundamentales".

"Un estado democrático ha de tener sin duda entre sus señas de identidad el reconocimiento de situaciones conflictivas y el derecho a su expresión, pero siempre, obviamente, en el marco de protestas pacíficas y respetuosas con los derechos de los demás", añade la sentencia.

 

Opinión:

Ya dije en su momento que comparar el corte de carreteras, el levantamiento de las barreras de los peajes o el intento de cierre de la terminal de un aeropuerto no podía compararlo y mucho menos ponerlo al mismo nivel de un atentado terrorista.

Sinceramente, si alguien se sintiera afectado por un corte de carreteras ¿podría tener el mismo reconocimiento que un herido por un disparo de un terrorista, de un herido por una carta bomba o por la explosión de un coche cargado de explosivos? ¿En serio alguien podría pensar eso?

Sinceramente, me costaría entender que si alguien ha vivido realmente en primera persona un atentado terrorista sea capaz de meter todas esas cuestiones en un mismo saco.

Bueno, pues así son las cosas.