26 octubre 2023
Les víctimes del terrorisme, sense socors
Un reportatge de TV3 presenta la incapacitat de les autoritats per acompanyar sostingudament un terrible dol
La queixa per la desatenció econòmica i emocional que pateixen les víctimes del terrorisme per part de les administracions espanyoles és prou coneguda i ha estat motiu d’infinitat de reportatges i informacions. El Sense Ficció que ha estrenat aquest dimarts TV3, Víctimes dobles, però, entra en detalls que donen una imatge terrible de la mesquinesa de les autoritats polítiques incapaces, per exemple, d’una simple trucada de consol.
El reportatge, dirigit per Xavier Baig i Jordi Rovira, recorre atemptats com el del Papus (setembre de 1997), d’Hipercor (juny 1987), d’Atocha (març de 2004) o el de la Rambla de Barcelona (agost de 2017) amb una breu referència al que va patir París (Bataclán, novembre de 2015) on hi va haver una víctima espanyola. Són episodis sagnants, tragèdies humanes d’enormes dimensions. El programa explica com al patiment per la pèrdua de fills, germans, esposes o marits s’hi afegeix un dol a perpetuïtat que les administracions no acompanyen, ni alleugereixen.
I el programa ho fa sense un narrador omniscient. Recorre a la successió de testimonis on sobresurt, juntament amb la psicòloga Sara Bosch, la figura de Robert Manrique, ferit a l’atemptat d’Hipercor, i que ha dedicat la seva vida a l’organització de l’empara econòmica i psicològica de les víctimes. Amb ell també coneixem el món de les associacions existents, o desaparegudes, amb la finalitat de protegir les víctimes i, en determinats casos, el seu ús polític per part de PP i Vox, particularment. Manrique va ser delegat a Catalunya de la AVT, entitat que va abandonar a la vista de la seva instrumentalització política. El programa ens mostra Manrique, Bosch i altres col·laboradors aquest 2023 abaixant la persiana de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme. La manca d’ajuda de la Generalitat i el Govern espanyol els va portar al límit de les seves possibilitats. En l’acte de comiat van recordar que “l’omissió del dret de socors és un delicte, oi?.. Doncs això han fet amb nosaltres”.
El reportatge no oblida la dolorosa peripècia de Pilar Manjón, que va perdre un fill universitari a Atocha. Bel·ligerant amb les mentides del PP sobre l’autoria de l’atemptat i crítica amb les precarietats que patien les víctimes, va presidir una època una associació alternativa de víctimes del 11-M. Durant vuit anys va viure amb escorta. I va ser així no pas per temor a una acció del terrorisme islàmic sinó per les amenaces de mort que rebia de l’extrema dreta espanyola. Un documental del 2010, Un largo invierno, ja va estar dedicat a la seva lluita.
Els testimonis que intervenen a Víctimes dobles detallen la dificultat burocràtica, un veritable circuit kafkià, per obtenir el reconeixement legal de víctima o de les lesions psicològiques que se’n deriven. Dura en especial va ser la sentència del Suprem de 2011 que només reconeix com a víctimes les persones que han patit directament l’atemptat. Segons aquesta sentència no ho són en cap cas els seus familiars. I es menciona un exemple: en l’atemptat de la Rambla només es considera víctima qui era a la ruta de la furgoneta assassina.
Tan significatiu de Víctimes dobles és veure qui ha volgut participar-hi com qui ha declinat fer-ho (com Rajoy, Aznar i dirigents de l’AVT). El documental inclou, sense necessitat, una declaració del comissari Villarejo sobre una hipotètica inhibició del CNI en l’atemptat de 2017 del qual podria tenir informació prèvia. És una coneguda intoxicació que pot viure en l’ànima d’alguna víctima, però que ha estat negada més d’una vegada. Per exemple, al documental 800 metros. A Víctimes dobles ho fa el periodista José Yoldi.
Víctimes dobles dibuixa un mapa de dolor i una gravíssima incapacitat de les autoritats per amortir-ho.
