14 desembre 2025
Arturo
Anguera Vallés, l’aviador tortosí que ens feia mirar al cel
El
comandant torna a sobrevolar la ciutat gràcies a un dels molts records d’Arturo
Gaya explicats al llibre ‘Estic fent història’
Pocs
hem fet de grans el que volíem fer de menuts. El comandant d’aviació Arturo
Anguera Vallés, sí.
Nascut
el 5 de desembre de 1941 a Tortosa, sa mare era Encarna Vallés Climent, «la
corsetera» i son pare, Pepito Anguera Navarro, que portava la bòbila d’Anguera
juntament amb sons germans Emilio i Alberto. Encarna i Pepito vivien al costat
del Parc amb sons fills Fernando, Encarnita, José, Arturo, Ada, Cinta Rosa,
Jorge, Lali i una afillada austríaca, Ilse.
El
pare ja havia marcat un rumb per al fill i Arturo va estudiar i va acabar
comerç als «Hermanos», escola situada a l’ombra del fortí d’Orleans. També de
jove va remar amb el Club de Rem i va formar part de la junta de la UEC a
Tortosa mentre son pare en va ser president. Entre d’altres coses, van
construir el refugi del Port, amb molts tovots marca Anguera. Arturo va passar
la major part dels estius de la seua vida al Port i coneixia la zona pam a pam,
tant que quan algú es perdia recorrien a ell per a trobar-lo.
El
pare el volia a la fàbrica però ell volia volar, i ja als vint anys es va
traure el carnet de vol sense motor a Somosierra. Després, el 15 d’abril de
1963 entrà a l’exèrcit com a alumne de pilot de complement a la base aèria
d’Armilla, a Granada, on va fer el primer vol el 18 de setembre de 1963 amb un
biplà d’entrenament, l’E-3B Bucker.
Després,
el gener de 1964 anà per a caporal a la base aèria de Matacán, a Salamanca on
va provar la força dels motors americans, el T-6 Texan i al setembre el
destinen a L’Escola de Reactors de la base aèria de Talavera la Real, a
Badajoz, on pilotarà el Lockheed T.33, el primer reactor subsònic d’entrenament
de l’Exèrcit de l’Aire.
El
setembre de l’any 1965, a Morón de la Frontera, va arribar la primera
destinació com a pilot de complement, va conduir per primera vegada un dels 200
avions de caça de reacció dissenyats pels Estats Units provinents de la Guerra
de Corea, lo C-5 Sabre. Dos anys després va ser destinat a la base aèria de
Saragossa.
L’octubre
de 1968 es va casar amb Roser Blanch Blanch, filla del matalaper de Roquetes
Ramon Blanch Bahima i de Maria Cinta Blanch Rodríguez, filla de l’encarregat de
la Lira de Roquetes.
La
parella de noucasats se’n van anar a viure a la base aèria de Saragossa, on van
nàixer les tres filles, Roser, Blanca i Eliana. Des d’aquí, sempre demanant
permís, va fer les seues famoses visites aèries amb el C-5 Sabre o amb lo CASA
C-101, de vegades acompanyat per altres col·legues, com Lorenzo García Pérez, i
de vegades sol. En 20 minuts es plantava damunt de la seua terra i de la seua
gent estimada. A Tortosa quan se sentia «com un tro allargat» tal com relata
Arturo Gaya al seu llibre Estic fent història (Cossetània 2025), tot se parava
i tothom mirava al cel, cercant-lo.
L’any
1977, el van nomenar tinent i el maig de 1986, va ser destinat a la base aèria
de Manises, on va pilotar, entre d’altres, el model Mirage-III, conegut pels
valencians com «la planxeta». Des d’allí també ens visitava sovint.
Meticulós,
exigent i un dels millors instructors de vol i pilots del país (els tortosins
en podem donar fe) el juny de 1989, va rebre l’última destinació: el
comandament del sector aeri de la Barcelona preolímpica, i es va instal·lar a
l’aeròdrom d’El Prat.
El
8 de gener de 1992, a les 14.45 hores, dos etarres que l’esperaven van disparar
al vehicle on anava, deixant així orfe el nostre cel d’un mite que els
tortosins no hauríem d’oblidar.
Opinió:
Magnífic article que recorda al comandant Arturo Anguera
Vallés. L’atemptat que va patir i on també van ser ferits en Jaume Amposta i en
Lluís Arnau va ser un dels primers en els quals vaig haver d'atendre com a
delegat a Catalunya de l’ANTIGA AVT i amb els minsos recursos de l'època, tant
als familiars del comandant com també als ferits i els seus familiars.
Una nenorme abraçada per tots ells.
Val a dir que tots, absolutament tots, van ser persones
que varen mostrar una col·laboració excel·lent, com la immensa majoria de
víctimes que he tingut l’honor de conèixer.
Com a mostra, uns recordatoris de la campanya on em vaig
desplaçar fins a Tortosa. La mateixa Roser va coordinar els permisos amb
l’Ajuntament per posar una carpa i una taula per recollir les signatures que
tothom signés A FAVOR DEL CUMPLIMIENTO INTEGRO DE LAS CONDENAS IMPUESTAS A LOS
TERRORISTAS.
Encara guardo, amb molt plaer, aquestes fotografies…
moltes víctimes, des de l’anonimat, han col·laborat en activitats que honoren
al col·lectiu.
I òbviament no són las que ara parlen tant…
