10 octubre 1989 Diari de Barcelona

10 octubre 1989

El mes d’octubre es va portar a terme el primer judici contra els autors de l’atemptat contra els Magatzems “Hipercor”. En aquell primer judici es trobaven casualment dos de les víctimes que hi van assistir com a públic, ja que no havien estat citats ni com a testimonis dels fets. En Robert guarda en el seu arxiu privat gran quantitat de la informació (escrita, en video o en audio) publicada aleshores. Com a homenatge a la història periodística del nostre país, hem extret una petita part del que es va  publicar en medis que ara ja no existeixen.

Robert Manrique amb el seu pare, mort el febrer de 1994, en el judici de 1989

El “Diari de Barcelona” del 10 d’octubre deia el següent en la informació signada per en Catherine Mordos i l’Enric Pereda.

Deixeu-me’ls una estoneta

Només dues o tres víctimes de l’atemptat van viatjar a Madrid per assistir al judici. No hi va haver concentracions a l’exterior de l’Audiència Nacional, contràriament al que va passar en el judici del comando Madrid. I no gaire públic a dins. Mercedes Ernaga –baixeta, brusa verda i texans- i Troitiño –ulleres, camisa color salmó i pantalons blaus- comentaven animadament les incidències del judici, tapant-se la boca amb la mà. Troitiño va somriure quan els cops secs d’un martell van sonar en una audiència en obres. El moment més tens va ser quan els etarres van decidir abandonar la sala. “Deixeu-los que vinguin aquí, que vinguin aquí amb mi una estoneta”, va cridar des dels seients reservats al públic Robert Manrique, un carnisser d’Hipercor afectat per la bomba.

Però ningú el va sentir. La sala on són habitualment jutjats els membres d’ETA està dividida en tres espais delimitats clarament per grans mampares de vidre. La veu dels etarres, tot i ajudada per un micròfon, no sempre arribava bé. Quan Troitiño va declarar que l’artefacte el van col·locar a un quart de tres de la tarda i que van donar un marge suficient abans de l’explosió, Manrique va deixar anar un sonor “cabró”.  

Els afectats es neguen a cobrar les indemnitzacions que el govern els ofereix. Manrique no accepta les 360.000 pessetes que li donen per les cremades. “En vaig demanar més i al cap d’un temps em van concedir un augment de 1200 pessetes”.

Vestit amb tons foscos, Alvaro Cabrerizo es confon entre els assistents a la vista pública en silenci, explicant el seu drama amb ulls de vidre. Alvaro va perdre les dues filles i l’esposa a l’atemptat. Tot i que s’ha casat de nou, porta encara fotografies de la seva família a la cartera