Aquesta es la primera entrevista que en Robert va oferir a raó de l’atemptat, mentre encara es trobava en període de baixa i patint les doloroses cures diàries que tot cremat greu ha de patir. Va ser al desaparegut “Diari de Barcelona”. El periodista va anar a casa d’en Robert per que el seu pis ha estat sempre obert per tothom. Ens consta a tots. I es adient recordar que coneixem la tasca d’en Robert des de que va començar com a delegat català de l’antiga AVT però ja portava pensant en idees associatives molt temps abans. A l’entrevista en parlen de tot plegat.
L’atemptat, viscut per un empleat d’Hipercor
Feia calor aquella matinada d’estiu. Robert estava allà estirat, al llit, amb les mans embenades sense poder fer res. Com tantes altres vegades passava l’estona escoltant la ràdio. De sempre Robert hi ha estat aficionat. De sobte va sentir aquella pregunta d’un oïdor demanant algú que expliqués en què consistia l’alternativa KAS defensada per ETA. Això el va esvalotar. “Vaig saltar del llit” recorda Robert un any després de l’atemptat contra Hipercor que li va produir cremades de tercer grau a les mans i avantbraços i de menys importància a la cara.
Robert va córrer cap al telèfon i quan el van passar a l’antena va fer dues coses. En primer lloc, va traduir al català un text explicatiu sobre el contingut de l’alternativa KAS. Fet això va deixar anar la seva ràbia contra els responsables de l’atemptat amb cotxe bomba fet contra els magatzems Hipercor, una de les més grans matances de civils que hi ha hagut a Espanya des dels bombardeigs de l’aviació franquista sobre la població. La irada intervenció va cridar l’atenció del locutor de Catalunya Ràdio, Carles Cuní, que de seguida va indagar l’origen de la diatriba escoltada per milers d’oients del programa “La nit dels ignorants”. La contundent resposta de l’interlocutor –‘es que jo era allà’- va obrir la porta a una viva entrevista radiofònica.
L’empleat eventual d’Hipercor Robert Manrique Ripoll tallava uns llibrets de llom al primer soterrani dels magatzems quan es va produir l’explosió a la segona planta del soterrani. “Mes que el fum, el que recordo es la calor que feia”, afirma. El primer pensament va ser sortir com fos. Robert sabia que la porta d’emergència era tot just al darrera de la carnisseria i va córrer cap allà, però la calor ho envaïa tot. No podia obrir la porta. Ni tocar-la. Finalment va haver de trencar un vidre per sortir de l’infern. De seguida va trobar l’encarregat que corria per socórrer les víctimes. Uns segons més d’exposició a la calor i les cremades a la cara haurien sigut fatals. L’home va estar de baixa fins que no va poder aguantar més temps inactiu. Al desembre va forçar la màquina per anar a treballar, però va haver de deixar-ho poc després perquè la manipulació de carn dificultava la cicatrització de les ferides. Des del febrer treballa amb normalitat. Al juliol o a l’agost Robert haurà de tornar passar per quiròfan en la que espera sigui l’última operació. Han passat dotze mesos, però les conseqüències encara es deixen sentir a la família Manrique.
Els nens s’adonen de tot encara que els adults ho vulguin amagar i els dos fills del matrimoni no són una excepció. Els nens corren per la casa seguint Totó, un conillet de dos mesos que amb pro feines té un minut de descans. Fa uns dies Joel, el gran, se li va acostar per dir-li que estava content que estigués allà, viu. El petit, Nacor –que significa ‘el que va primer’- pateix enuresi –incontinència d’orina- des que va passar tot allò.
Robert i la seva muller Esperanza son Testimonis de Jehová i semblen feliços. Robert, que pertany a la plantilla d’Hipercor des de fa un mes, recorda que quan li van donar l’alta i lla seva muller el va recollir a
No hay comentarios:
Publicar un comentario