10 gener 2024
Scala, cas obert
David Ballester
A l’inici de la Transició, aquesta sala de festes de Barcelona es va incendiar i les flames van emportar-se la vida de quatre treballadors. Després d’una investigació policial inexistent, sis membres de la CNT van ser detinguts i condemnats. Quaranta-cinc anys després dels fets, encara hi ha més preguntes que respostes
Diumenge, 15 de gener del 1978. La sala de festes Scala, situada al xamfrà entre el carrer del Consell de Cent i el passeig de SantJoan de Barcelona, està tancada. Aquest establiment d’oci nocturn, inaugurat pels germans Ramon i Antonio Riba el 1973, s’ha fet un lloc en la nit de la capital cata-lana, assolint una gran popularitat. La premsa, el dia dela inauguració, destaca que es troba a l’altura de les millors sales de festes de l’estranger “por su modernidad, aire suntuoso y elegante, buen gusto y gracia”. Avui, però, les lletres il·luminades de la façana estan apagades.
Això no vol dir pas que l’edifici estigui desert. A l’interior, quatre operaris treballen en tasques de manteniment: Ramón Egea Gómez, Bernabé Bravo Bejarano, Diego Montoro Barajas i Juan López Masip. Un d’ells pertany al servei elèctric i els altres tres al de neteja. A tots, a casa els espera una esposa, i als tres primers, dos fills a cadascun. Egea està afiliat a la UGT i dos més estan inscrits a laCNT. Feinegen tot cantussejant i, quan ensumen la pudor de socarrim, ja és massa tard. El foc s’escampa molt ràpid. En pocs minuts, una fosca columna de fum, visible des de diferents punts de la ciutat, s’alça per la part posterior de l’edifici. Veïns i curiosos s’amunteguen al carrer per veure què passa. Arriben uns quants cotxes de bombers, però, davant les flames, l’aigua i els esforços humans no són suficients: els quatre operaris perden la vida i l’edifici, de sis plantes, queda convertit en un munt de runa.
La versió oficial de l’incendi arriba quan l’escenari encara fumeja. La causa: quatre còctels Molotov llançats contra la porta de la sala de festes. Els autors: un grup de joves anarquistes. Però, des del primer moment, es posa de manifest quelcom estrany al voltant del succés; una ombra que, avui, més de quaranta-cinc anys després, encara no ha estat esvaïda.
Aquell mateix dia, Barcelona havia estat escenari d’una manifestació convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en contra dels Pactes de la Moncloa, signats l’octubre anterior entre el govern espanyol d’Aldolfo Suárez, els principals partits polítics amb representació al Congrés, les associacions empresarials i el sindicat Comissions Obreres (CCOO). Uns acords que perseguien dos objectius: procurar l’estabilització del procés de transició al sistema democràtic i adoptar una política econòmica que contingués la forta inflació.
La CNT treu pit al carrer
La convocatòria havia estat un èxit. La central sindical anarcosindicalista havia experimentat una certa revifalla des de la seva legalització, el maig del 1977, encara que, quantitativament i segons la incidència enel món laboral, es trobava a molta distància de CCOO, la UGT i, fins i tot, la Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors (CSUT) i el Sindicat Unitari (SU). Les grans fites d’aquell darrer any havien estat el míting de l’avinguda de Maria Cristina, a Montjuïc, que s’havia celebrat el 2 de juliol, en el qual havien intervingut representants de l’exili, com la mítica Frederica Montseny, i de l’interior; i les Jornades Llibertàries, que s’havien celebrat entre el 22 i el 25 de juliol, tant al Park Güell com al saló Diana, al carrer de Sant Pau.
La manifestació va transcórrer sense incidents pel Paral·lel i fins a la plaça d’Espanya. En acabat, un grup de joves assistents que hi havien participat i que portaven una motxilla carregada de còctels Molotov, per si calia ferlos servir contra la policia o altres grups ultres, va decidir desfer-se’n llançant-los a una claveguera. Però un dels acompanyants, un home que els doblava l’edat i a qui veneraven perquè, suposadament, era un vell lluitador àcrata, Joaquín Gambín El Grillo, va proposar un canvi de guió, que va acabar tenint conseqüències funestes.
Des de feia dies, Gambín encisava els seus acompanyants de lluita amb relats ficticis de suposades gestes contra el capitalisme opressor. Però el viejo anarquista era en realitat un confident policial, que havia estat reclutat a la presó a principis de l’any anterior. I ,en aquell curt espai de temps, ja havia propiciat la detenció de nuclis confederals a Múrcia i València.
Així, doncs, al final de la manifestació, ElGrillo –com explicaria anys més tard– va convèncer els joves anarquistes, sis nois i una noia, que no desaprofitessin els còctels i els fessin servir per atemptar contra la mítica sala de festes, “temple de la burgesia”. Segons el testimoni d’un d’ells, Xavier Cañadas, quan van arribar ja van poder veure una columna de fum que sortia de la part posterior de l’edifici, però no van identificar-ne l’origen.
A continuació, van llançar tres artefactes incendiaris contra la porta de la sala. La fugida del lloc dels fets va ser ràpida, però van tenir prou temps per observar com les flames dels còctels s’esmorteïen.
Les primeres detencions
La matinada del dilluns, la policia va detenir una quinzena d’anarquistes, tant els que havien protagonitzat els fets, com d’altres que no hi tenien cap relació. Encara que, aparentment, l’operatiu policial semblava que havia solucionat amb èxit el repte d’esclarir els fets, en realitat era tot el contrari. A les dependències policials, els detinguts van ser “debidamente apremiados a preguntas”, l’eufemismeque es feia servir aleshores en els informes policials per encobrir les tortures. I és que, malgrat trobar-nos en un estat on ja s’havien celebrat unes eleccions democràtiques, encara se seguien practicant de manera impune.
El mateix dilluns, dia 16, la CNT es va desvincular de l’atemptat i el va condemnar: “Fets d’aquesta índole són inconcebibles en medis confederals”. També deixava clar que els detinguts no tenien res a veure amb el succés. I donava a entendre que es tractava d’un“complot contra la CNT perquè està en contra dels Pactes de la Moncloa, contra les eleccions sindicals i la política general del capitalisme”.
D’altra banda, i en un sentit contrari, el dimarts 17, la policia feia pública una nota en la qual assenyalava la CNT com a instigadora d’actes violents que “tienen como fines el desarrollo de un movimiento social y revolucionario y la práctica del comunismo libertario como camino hacia la anarquia integral, (...) llegando incluso a la insurrección armada”. A més, alertava que la CNT “está constituïda por ‘grupos específicos’ e ‘individuales’, cuyo credo es la violencia y el terrorismo, sirviendo de apoyo en todos sus propósitos a la Confederación Nacional de Trabajadores, a la que están íntimamente ligados, como brazo amado”.
De tots els detinguts, sis persones van seure al banc dels acusats: Xavier Cañadas, José Cuevas, Arturo Palma, Luis Muñoz, que era menor d’edat en el moment dels fets, María Rosa López i María Pilar Álvarez. Les dues últimes van sortir en llibertat provisiona lel 28 de juny del 1978, després d’abonar una fiança de 25.000 pessetes. María Teresa Fabrés també va ser empresonada, però, com que no se la va poder relacionar amb el cas, va ser alliberada.
El cas Scala va passar a l’Audiència Nacional, però allà es va decidir que no es tractava d’un atemptat terrorista, i va tornar als jutjats catalans, on es va abordar com un accident laboral, una decisió que va tenir conseqüències importants per als processats i per a les famílies dels difunts. El judici va ser molt curt: va començar a principis de desembre del 1980 i, el dia 8 del mateix mes, ja es feia pública la sentència. No va respondre moltes de les preguntes obertes, fins i tot, en va generar de noves. Per exemple: Per què no es va investigar l’origen del foc, que segons molts testimonis no va començar a la porta, sinó a l’escenari,tal com es podia veure a la fotografia que només va publicar El Correo Catalán, el dia 19?
Una instantània capturada per un veí d’un bloc de pisos situat davant de l’Scala, a qui van comprar els negatius a nom d’El Noticiero Universal, i que després van desaparèixer. Perquè no es va seguir la pista del fòsfor que van trobar els bombers? Un element químic que en la seva versió blanca es feia servir per confeccionar bombes incendiàries i que era especialment utilitzat per l’exèrcit. Per què una unitat mòbil de TVE desplegada per retransmetre l’espectacle de la tarda va ser retirada? Per què no es va aclarir la misteriosa mort d’un testimoni que va ser assassinat poc després dels fets? Es tractava del propietari (iexguàrdia civil) del quiosc que es trobava davant de la Scala, que va testificar a ver vist entrar a la sala quatre homes ben vestits portant unes maletes. Per què ni els propietaris de la Scala ni els familiars de les víctimes no es van personar com a perjudicats en el judici? Per què el Govern Civil va qualificar l’atemptat de polític i no de terrorista? Aquest fet va propiciar que els propietaris del local poguessin ser indemnitzats per les companyies d’assegurances, que no cobrien el segon supòsit. Per què es va demolir l’edifici sense que s’haguessin portat a terme totes les proves pericials necessàries? En definitiva, un grapat d’incògnites per a les quals avui encara no tenim resposta.
Malgrat que semblava evident la implicació de l’aparell o dels serveis de seguretat de l’Estat en el rerefons dels fets, Cañadas, Cuevas i Palma van ser condemnats a disset anys de reclusió. Se’ls va considerar culpables de fabricació de material inflamable i explosiu, concurrència a manifestació portant material perillós, estralls i imprudència temerària amb resultat de mort. Van estar a la presó set anys i mig cadascun. Durant la reclusió, Cañadas va escriure un llibre sobre el cas i després va acceptar algunes entrevistes si tenien lloc en un marc d’afinitat ideològica. Va morir el maig del 2023. Per la seva banda,José Cuevas, quan va sortir de la presó, se’nva anar a viure a la seva Andalusia natal, des d’on feia visites freqüents a la capital catalana i es relacionava amb els membres dels estatges anarquistes del carrer de Joaquín Costa. Va morir el novembre del 2022.Luis Muñoz García va ser condemnat a un any i mig de presó, per complicitat no necessària, estralls i imprudència temerària amb resultat de mort. López, parella de Cuevas, va ser condemnada a cinc mesos d’arrest major com a encobridora d’estralls. En aquests dos darrers casos, el temps que van romandre en presó provisional –dos anys– va ser superior al de les seves condemnes. Álvarez, parella de Cañadas, va ser absolta. També van ser encausats Jesús Emilio Fortes, Carlos González García i Francisco Martínez Pérez, però van fugir a França i Itàlia. Els advocats defensors van maldar per aconseguir que el ministre de l’Interior del govern espanyol, Rodolfo Martín Villa, i el confident Gambín fossin cridats a declarar, però no ho van aconseguir.
Què se’n va fer, de Gambín?
El Diario de Barcelona, el 16 de desembre del1983, definia Gambín com “el confidente contratado para terminar con la CNT”. El Grillo va desaparèixer, acusat també de ser el responsable de la caiguda dels membres del’Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors (ERAT). Va ser localitzat per periodistas de Cambio 16, que li van poder fer una entrevista, que no es va publicar fins que es va acabar el procés judicial. El 1979, va ser detingut per causes no relacionades amb el cas Scala, però va aconseguir fugir de la presó en circumstàncies mai aclarides.
L’any següent, El País el va trobar a Múrcia portant una vida normal. Finalment, el desembre del 1981, va ser detingut a València, carregat amb una maleta amb armes i explosius. Llavors es va reobrir el cas i va ser jutjat. En referència al cas Scala, va acceptar que havia animat els joves a llançar els còctels, i que amb posterioritat els va denunciar. També va reconèixer que era un confident i que havia participat en operacions policials. Però ni el tribunal ni la fiscalia no van voler aprofitar el procés per estirar el fil i arribaral veritable origen dels fets. Va ser condemnat a set anys de presó, però va acabar aconseguint la llibertat provisional.
El cas Scala va avortar la reconstrucció i el creixement de la CNT? Malgrat l’evident commoció ciutadana que va comportar l’incendi, no va ser aquesta la causa de la crisi que va afectar el sindicat. De fet, la CNT va assolir la màxima cota d’afiliació el maig del 1978, quatre mesos després. Els arguments de la davallada cenetista caldria cercar-los en problemes de caire estratègic i orgànics lligats a la pròpia dinàmica del sindicat, a més d’una evident pugna pel poder en el seu si: “El montaje no tuvo efectos sobre la relevancia y proyección pública, social o sindical del anarcosindicalismo en ningún momento, ni a corto ni a medio plazo. El caso Scala no afectó al papel que la CNT jugó en el mundo laboral en los siguientes años ni hubo colectivos de trabajadores que lo tuvieran en cuenta a la hora de acercarse o alejarse”, aclareix l’historiador Héctor A. González Pérez.
El silenci de les víctimes
Respecte a les famílies de les víctimes, van quedar completament desemparades. El 29 de gener, va tenir lloc un concert profamiliars, que va aplegar cinc mil persones al Palau dels Esports de Barcelona, i pocs dies després el mateix Martín Villa lliurava l’import de la recaptació a les vídues. I, a partir d’aquell moment, cobrant una pensió minsa, iniciaven una llarga travessia d’estretors econòmiques. No va ser fins al 1998 que, gràcies a Robert Manrique i l’Associació de Víctimes delTerrorisme, van aconseguir el reconeixement com a tals i, en conseqüència, van poder accedir a les ajudes econòmiques establertes per la llei, però sense cap tipus de retroactivitat.
Josefa Gómez, vídua de Bernabé Bravo, va declarar que el cas “no va quedar mai clar, malgrat la sentència, però, per por que els passés alguna cosa a les meves filles, no vaig voler aprofundir-hi mai”, a més d’afegir que durant anys va viure amb por. Per la seva banda, el fill de Ramón Egea, Antonio, afirmava que “l’incendi de la Scala va ser un crim d’estat. Un muntatge policial, una martingala que se’ls en va anar de les mans”. Les runes de la Scala van ser remogudes abans que s’haguessin pogut portar a terme totes les indagacions necessàries. El juny del1980, l’Ajuntament de Barcelona va concedir la llicència per reconstruir la sala de festes, i tres anys després van començar les obres. Les portes de la Scala van tornar a obrir l’1 de novembre del 1984. L’octubre del 1991, perdut el glamur de la seva època daurada, es va reconvertir en bingo, per tancar definitivamente l’estiu següent. I, avui, és un bloc de pisos. Però, quan passeges per aquell indret, encara et sembla sentir un lament comú en aquells primers anys de la Transició. “En la Scala hay sangre de cuatro obreros / No fueron los anarquistas, que fue el Gobierno”. El 2028, prescriu el secret d’estat que cau sobre la documentació emanada del cas. Caldrà esperar fins llavors per saber tota la veritat?
L’INFILTRAT
Gambín, segons Xavier Cañadas “(...) el 11 de enero de 1978, Joaquín Gambín Hernández ‘el Grillo’, bajo las órdenes del comisario Manuel Gómez Sandoval, jefe de la Brigada Operativa de Madrid, se desplaza de Murcia a Barcelona. La noticia de que el viejo anarquista (...) llega a Barcelona corre como la pólvora por todos los sindicatos de la CNT. Los jóvenes radicales nos mostramos deseosos de conocer a tan brillante personaje. Nadie conoce cuál es su historial anarquista (...). El 14 de enero de 1978 (...) nos invita a tomar un café. (...) –¿Vais a ir a la manifestación, verdad? –nos preguntó–. –No. (...). De hecho hacía algunos meses que no íbamos a manifestaciones (...). Habíamos decidido pasar (...) [a la] acción directa y formar un grupo armado; (...)”. Però els va convèncer. Aquest va ser el quilòmetre zero de la tragedia.
Opinió:
Doncs res més a dir... per part meva, agrair el reconeixement a la tasca feta en aquells anys tan difícils per part de l'ANTIGA Asociación Víctimas del Terrorismo. Una mostra més que certifica i documenta la tasca que ha de realitzar una associació: el fet d'ajudar en tot el possible en l'assistència als seus membres i el desig de conèixer la veritat dels fets succeïts.
I aquesta tasca encara queda pendent amb un gran número de víctimes, incloses les dels atemptats d'agost de 2017 a Catalunya.
Per cert, qui fa aquesta feina ara a Catalunya?
No hay comentarios:
Publicar un comentario