25 marzo 2016
Les arrels
locals del terror fonamentalista a Europa
Del forn de pa al Bataclan
passant per Síria mentre s’atrapen en un pensament extremista. Europeus van
organitzar els atemptats de París i Brussel·les després de transitar cap al
fonamentalisme i embrutir-se en el conflicte més mortífer del segle XXI
Ismaïl, Samy i Foued eren fa uns anys tres joves que
compartien alguns trets en comú però que no estaven marcats per un perfil
similar. Dos havien nascut i crescut en una banlieue de París, i l’altre ho havia fet
en una petita localitat francesa de menys de 10.000 habitants. Si Ismaïl coneix
una adolescència i joventut difícil amb detencions per petits delictes, no és
el cas de Samy ni Foued. Un d’ells té un caràcter desafiant, segons afirmen els
companys d’escola i feina, un altre és recordat com algú introvertit. Tots tres
provenen de famílies migrants de classe treballadora i musulmanes, però cap
d’elles es distingeix per professar l’ortodòxia ni ser especialment practicant:
la mare de Ismaïl és portuguesa i es va convertir per amor a un algerià, la de
Samy és activista feminista que mai ha portat el vel.
Durant els primers anys de la vintena, se’n surten amb més
o menys dificultats. Foued va de treball en treball després d’haver cursat uns
estudis tècnics i fracassar en els seus intents d’accedir al cos de policia i
l’exèrcit. Ismaïl, que es casa i cria un fill, té durant un llarg temps una
feina estable en una fleca i Samy, que no finalitza els seus estudis
universitaris després de cursar el batxillerat literari, gaudeix d’un contracte
fixe com a conductor d’autobusos a l’empresa de transports metropolitans de
París.
La nit del 13 de novembre, els tres entren junts a la sala
de concerts parisenca Bataclan armats amb fusells i cinturons explosius. En poc
més de dues hores, segresten i executen lentament al públic que no ha pogut
escapar. Quan la policia finalitza l’assalt al local, 90 persones, la
majoria d’elles menors de 35 anys, que havien anat a veure un concert d’Eagles
of Death Metal, han mort en un dels sis atacs que es van coordinar aquella
mateixa nit a la capital francesa, l’autoria dels quals Estat Islàmic va
atribuir-se un dia després.
Quan moren, ni Ismaïl Mostefaï, Samy Amimour i Foued Aggad
arriben a la trentena: el més gran té 29 anys i el més jove, 23. Durant els
anys previs a la massacre, transiten cap a un pensament extremista en un procés
que els portarà a viatjar a Síria per lluitar i embrutir-se en les files
d’Estat Islàmic d’Iraq i Síria, un grup que practica la guerra amb els mètodes
més cruels i que es nodreix de joves que entren en contacte a través de les
xarxes de captació, efectives tant a peu de carrer, a les presons i a
internet.
Abans que les investigacions judicials esclareixin
definitivament les connexions entre els atacants i el modus
operandi d’organització
dels atemptats, tot apunta a què els tres formaven part de la cèl·lula,
integrada per una trentena de persones, responsable dels atacs de París i els
de Brussel·les del passat dimarts. Com en els atemptats de Londres, els perpetradors
identificats són tots nascuts o crescuts a Europa.
El trànsit cap a l’extremisme
Com és que aquests joves van deixar-se emportar per un
pensament violent que es vesteix de fonamentalisme islàmic? La majoria no
provenen de famílies molt religioses, no trepitjaven una mesquita i, en molts
casos, desconeixen en profunditat la història de l’Islam i les seves
confessions. Excepte alguns casos com el de Mohamed Merah, el jove que va dur a
terme els atacs de Tolosa l’any 2012 i que tenia familiars que compartien un
pensament extremista, gran part dels atacants de París i Brussel·les el van
absorbir de fora dels cercles en els quals van créixer.
Un pensament extremista que ha crescut i mutat en els
últims anys i que ha sobrepassat especialment les autoritats, però també
sociòlegs, pedagogs o periodistes. Mediàtic, però minoritari. A França, menys
del 0,1% dels quasi sis milions de persones musulmanes estan incloses en el
registre per senyalar els casos de possible “radicalització”, alguns dels quals
no estan confirmats o senzillament es basen en informació difusa i poc
concloent.
De Molenbeek, el barri de Brussel·les que part dels
mitjans, polítics i la població europea descriu ara com el cor gihadista al
continent, passant per lesbanlieues parisenques fins a petites localitats
o barris de les ciutats angleses de Leeds i Birmingham, la transició dels joves cap al dogmatisme es
produeix en pocs anys i normalment al voltant de la vintena.
No hi ha cap indici que Abdeslam Salah, un dels implicats
en els atemptats de París que va ser detingut al seu districte de Molenbeek
quatre dies abans dels atacs a Bèlgica, estigués abduït per l’extremisme
fonamentalista més enllà d’un any abans de convertir-se en home clau dels
atemptats a França. Amb petites causes policials pendents, regentava un bar que
les autoritats van tancar poc abans del mes de novembre de 2015 per venda
d’estupefaents. Altres informacions indiquen que Abdeslam, germà de Brahim,
amic d’infància d’Abdelhamid Abaaoud i conegut de Bilal Hadfi –tots tres membres
de la mateixa cèl·lula, bevia alcohol i no seguia cap precepte religiós. Un
altre dels seus germans ha afirmat que el va veure resar per primer cop “uns
sis mesos” abans dels atemptats.
Molenbeek
La comuna de Molenbeek, situada dintre de Brussel·les i no
a les afores com han afirmat molts mitjans, arrossega problemes derivats, en
part, per la manca d’inversió crònica per part de les institucions públiques.
És un districte en el qual conviuen més de cent nacionalitats i format
majoritàriament per famílies amb arrels a Bèlgica que no reculen més d’una o
dues generacions; un salari mitjà que no arriba als 800 euros en molts barris;
i on estan basades nombroses entitats socials que penen a aconseguir els
recursos necessaris per oferir, per exemple, cursos d’alfabetització. En
aquesta comuna densament poblada, les persones musulmanes respresenten un grup important però no
majoritari que volta el 40%, i més del 30% de la població local està
desocupada, vuit punts per sobre de la mitjana a la regió de Brussel·les.
En els barris de Molenbeek més populars, es calcula que un de cada dos joves no
treballa.
Com explica l’antropòleg Alexandre Laumonier en un llarg
text publicat al diari francès Le
Monde, després dels atemptats de París, el seu districte no és un
gueto sinó que està format per micro-espais diferents. El que sí que pateix
entre moltes d’altres coses, diu, és la desinversió, un creixent
conservadorisme religiós o la manca d’espais comuns per trobar-se: “no hi ha,
en el meu micro-barri [...] els llocs de troballa i de joia on éssers de tot
origen i de tota opinió política o religiosa s’interpel·len al voltant d’un
got”.
És en aquest entorn que xarxes de captació com Sharia4Belgium intenten convèncer el jovent amb un
discurs basat en la injustícia que pateix l’umma(comunitat)
musulmana arreu del món, una identitat comuna, el fonamentalisme i uns valors
integristes intolerants però estables i inamovibles en el que alguns semblen
trobar confort i refugi.
La força d'Aràbia Saudita a Bélgica
A Bèlgica, i amb més força que a altres països europeus,
entra en escena el pensament ultraconservador wahhabita, dominant a Aràbia
Saudita des de fa tres segles. El 1967, l’Estat del Golf va rebre de mans del
rei belga l’usdefruit per 99 anys dels terrenys de la gran mesquita de la
capital, que té continuïtat en el finançament de diferents iniciatives fins
avui dia. Depenent del predicador, des d’allà es difonien diatribes molts cops
“al límit de la legalitat”, segons afirma un resident de la capital. Uns
discursos que arribaven a través de les ones de la ràdio, no només als
musulmans que hi assistien presencialment.
La corrent salafista que pregona un retorn a l’Islam
inicial es va estendre en algunes de les mesquites de la ciutat i alguns
emigrants provinents del Magrib, majoritaris a Bèlgica i on es cultiva un
corrent islàmic molt més tolerant i obert, van rebre finançament per estudiar a
Aràbia Saudita. “Hi ha una gran demanda en les comunitats musulmanes [...] però
està majoritàriament coberta per un Islam salafista ultraconservador” explicava
fa poc l’islamòleg Michael Privot. Uns documents filtrats per WikiLeaks proven que les autoritats belgues van
demanar el cessament del director del centre que gestiona la gran mesquita a
causa del seu pensament extremista, una petició a la qual va accedir el govern
saudita per posar en el seu lloc un responsable del moderat corrent sufí.
Al carrer, el proselitisme integrista s’ha estès entre
aquells més proclius i/o predisposats dels entorns més fràgils davant la
passivitat d’autoritats polítiques i acadèmiques. “El fracàs més gros ha estat
deixar que aquesta situació creixi: no comprometre’s amb part de la població
[...] que clarament està sent abandonada. Essencialment, permets que el buit
creixi en el teu propi país. I aquesta és l’arrel del problema: on tens un
buit, aquest s’omplirà”, assegurava fa pocs dies Peter Neumann, director del
Centre Internacional per l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política.
Tot i això, el patró es talla pel context: al Regne Unit,
molts dels que han viatjat a Síria per combatre en les files d’Estat Islàmic
vénen de famílies benestants i són llicenciats universitaris. Del carrer a les
presons: segons diferents estudis, a falta de xifres oficials, més de la meitat
de les persones rere reixes a França serien musulmanes, tot i que els membres
de la comunitat no sobrepassen el 10% de la població total. És allà on dos dels
tres assaltants dels atacs a Charlie Hebdo i un supermercat kòsher es van
conèixer i van entrar en contacte amb Djamel Beghal.
Beghal havia viatjat a partir dels anys noranta a Algèria o
Afganistan i va formar part de la xarxa d’Ossama Bin Laden abans dels atemptats
de l’11-S. Els controls, l’aïllament dels extremistes i el seu seguiment a les
presons franceses com a mètodes de prevenció s’han revelat insuficients o
erronis. Alguns apunten l’opció danesa -molt recent i sense que es pugui
comprovar el seu èxit o fracàs- per no empresonar tots els retornats de
Síria o Iraq: oferir-los un seguiment i opció d’explicar la seva experiència.
Alguns dels que engreixen les files d’Estat Islàmic són joves que al de poc
d’entrar en contacte desitgen tornar.
Hi ha moltes veus que demanen que les polítiques vagin més
enllà del discurs securitari per construir ponts i no criminalitzar i alienar
un sector de la societat que comportaria conseqüències regressives. Poques
setmanes després dels atemptats de París, uns joves de la capital denunciaven
en un vídeo del diari anglès The Guardian el seguiment policial i la
desconfiança de les autoritats des que es va establir l’estat d’emergència a
França i que està prolongat pels parlamentaris fins el 26 de maig. L’endemà
dels atemptats, un resident de Molenbeek demanava, a través de les càmeres de la BBC, una major interacció
entre la comunitat, les autoritats polítiques i la policial per tal
d’involucrar les mateixes ciutadanes en la denúncia de la intolerància:
l’Estat, deia, és quasi absent i sol aparèixer vestit d’uniforme policial.
Mentre, els serveis de neteja només caminen els carrers quan les deixalles
comencen a ser molestes, explica el resident i antropòleg Laumonier.
La guerra a milers de quilòmetres com a plataforma i
atracció
De les presons a internet, on Estat Islàmic ha desenvolupat
una presència constant i ha trobat el millor mitjà de reclam amb les imatges
bèl·liques de la catàstrofe a Síria. El flux de combatents estrangers a aquest
país empetiteix qualsevol comparació: “Síria acull la més gran, complexa i potent
col·lecció dels moviments gihadistes sunnites de la història moderna”, explica
l’acadèmic Charles Lister en el seu llibre sobre el gihad en el país llevantí.
Més de 30.000 estrangers han engruixat les files de grups armats
fonamentalistes, com Estat Islàmic però també del Front al-Nusra o Ahrar
as-Sham. D’Europa, però també i més de Txetxènia, Tunísia, Líban i fins i tot
Malàisia.
“Són lamentablement ignorants sobre l’Islam i tenen
dificultats per respondre preguntes sobre la xaria, el gihad militant i el
califat”, afirma en un article Lydia Wilson després d’entrevistar-se amb
combatents d’Estat Islàmic capturats a Iraq. “Però un coneixement de l’Islam no
és necessàriament rellevant en l’ideal de lluita per un estat islàmic”. L’odi a
la societat en la qual van créixer, la construcció de l’ideal d’ells contra
nosaltres -que també va utilitzar l’administració Bush després de l’11-S tant
en l’àmbit intern com extern- predomina en l’adoctrinament que Estat Islàmic i
grups de pensament similar imposen en els seus reclutes.
Un pensament maniqueu que és darrere els diferents corrents
salafistes que van ressorgir en la regió en la dècada dels setanta, en part,
impulsades pels petrodòlars, les constants aventures militars estrangeres, i
com a alternativa a la frustració de societats sotmeses als règims militars
dictatorials, corruptes i repressors que governen molts dels estats de la zona.
Però el paradís embrutit que ven Estat Islàmic per atraure
estrangers és el mateix que abominen les poblacions locals de Síria o Iraq, que
rarament parlen sobre un retorn a l’Islam primigeni i estan tan poc habituades
com els musulmans europeus a vestimentes d’estil nicabs imposats per Estat Islàmic a
les dones. La denúncia de moltes i la resistència d’algunes residents en
territoris administrats per Estat Islàmic també té continuació en la majoria de
grups armats opositors de sirians que s’enfronten, si el context bèl·lic ho
permet, amb els militants. L’exemple més representatiu de lluita contra aquest
fonamentalisme va ser el “despertar sunnita” a Iraq l’any 2006, quan tribus
locals es van unir amb el govern per impedir l’expansió i consolidació del
programa fanàtic que volia imposar Al-Qaeda a la província d'Anbar.
Violència justificada en la religió però sense
coneixement d’ella
De Tunísia a Afganistan, de Iemen a Mali, poblacions que
aspiren a un major grau d’autonomia i guanyar progressivament llibertats
enfront uns règims militars que s’aferren al poder des de fa dècades i actuen
amb impunitat per repartir entre una elit el control dels recursos i mantenir
sota control la població. Des de les agències de seguretat sirianes, que
controlen i espien el que diuen quatre joves universitaris asseguts en la gespa
d’un parc, fins els tentacles del règim militar egipci, que aparta el rais Mubarak però manté els milers de
tentacles en administracions i empreses públiques i privades, mentre una quarta
part de la població viu sota el llindar de la pobresa i el 31% dels nens menors
de 5 anys estan malnodrits.
I a aquest context de frustració, s’afegeixen els
desastres de les intervencions internacionals, amb el “fiasco” d’Iraq com a
principal punt d’inflexió i entre les principals causes del context
bèl·lic i progrés extremista: mala planificació i arrogància a l’hora d’envair
un país del qual els neoconservadors estatunidencs en van demostrar
ser ignorants. Van justificar la seva decisió amb proves falsificades
o creient-se i amplificant la veu d’un opositor que viu sense suport intern,
convençut que els iraquians rebrien amb els braços oberts als soldats
estatunidencs; i a més, ocupant un país sense tenir en compte les necessitats
per assegurar la seguretat d’uns amplis territoris molt diversos, alhora que
ordenen arrencar l’uniforme de desenes de milers de policies, soldats i
oficials de l’exèrcit. Molts d’aquests, al veure’s sense res a fer davant el
caos i l’ocupació estrangera, formaran part de la insurgència d'on naixerà
Estat Islàmic. Hi ha documents i testimonis que proven que, abans de ser els
constructors a l’ombra d’Estat Islàmic, van ser alts càrrecs a l’exèrcit
secular iraquià de Saddam Hussein.
“[La guerra d’Iraq] va ser el terreny més fèrtil pel
reclutament [de combatents] que mai ha existit, molt més del que Bin Laden mai
va imaginar en els seus somnis més salvatges”, escriu Robert Pape, que ha
avaluat amb els seus col·legues de la universitat de Chicago més de 4.600
atemptats suïcides des dels anys vuitanta. Uns combatents estrangers que durant
els primers anys de conflicte iraquià van trobar a Síria un lloc on
refugiar-se i des d’on organitzar i preparar estratègies i atacs. Això amb la
connivència de les poderoses agències d’intel·ligència sirianes, que molt
difícilment no podrien ser coneixedores del que passava, tal com demostren
nombrosos documents i testimonis.
El caos i la guerra en el cor del llevant àrab són
un vector essencial sense el qual no s’entén l’existència i expansió de
grups criminals transnacionals que ocupen i administren territoris. I element
clau en la complexa maquinària que desemboca en el reclutament d'Ismaïl, Samy i
Foued, tres joves francesos que en pocs anys van passar de ser conductors
d’autobusos, forners o tenir una joventut de petita delinqüència a executar 90
persones en una sala de concerts.
