25 març 2016 (2) La Directa

25 marzo 2016

Les arrels locals del terror fonamentalista a Europa

Del forn de pa al Bataclan passant per Síria mentre s’atrapen en un pensament extremista. Europeus van organitzar els atemptats de París i Brussel·les després de transitar cap al fonamentalisme i embrutir-se en el conflicte més mortífer del segle XXI

Ismaïl, Samy i Foued eren fa uns anys tres joves que compartien alguns trets en comú però que no estaven marcats per un perfil similar. Dos havien nascut i crescut en una banlieue de París, i l’altre ho havia fet en una petita localitat francesa de menys de 10.000 habitants. Si Ismaïl coneix una adolescència i joventut difícil amb detencions per petits delictes, no és el cas de Samy ni Foued. Un d’ells té un caràcter desafiant, segons afirmen els companys d’escola i feina, un altre és recordat com algú introvertit. Tots tres provenen de famílies migrants de classe treballadora i musulmanes, però cap d’elles es distingeix per professar l’ortodòxia ni ser especialment practicant: la mare de Ismaïl és portuguesa i es va convertir per amor a un algerià, la de Samy és activista feminista que mai ha portat el vel.

Durant els primers anys de la vintena, se’n surten amb més o menys dificultats. Foued va de treball en treball després d’haver cursat uns estudis tècnics i fracassar en els seus intents d’accedir al cos de policia i l’exèrcit. Ismaïl, que es casa i cria un fill, té durant un llarg temps una feina estable en una fleca i Samy, que no finalitza els seus estudis universitaris després de cursar el batxillerat literari, gaudeix d’un contracte fixe com a conductor d’autobusos a l’empresa de transports metropolitans de París.

La nit del 13 de novembre, els tres entren junts a la sala de concerts parisenca Bataclan armats amb fusells i cinturons explosius. En poc més de dues hores, segresten i executen lentament al públic que no ha pogut escapar. Quan la policia finalitza l’assalt al local, 90 persones, la majoria d’elles menors de 35 anys, que havien anat a veure un concert d’Eagles of Death Metal, han mort en un dels sis atacs que es van coordinar aquella mateixa nit a la capital francesa, l’autoria dels quals Estat Islàmic va atribuir-se un dia després.

Quan moren, ni Ismaïl Mostefaï, Samy Amimour i Foued Aggad arriben a la trentena: el més gran té 29 anys i el més jove, 23. Durant els anys previs a la massacre, transiten cap a un pensament extremista en un procés que els portarà a viatjar a Síria per lluitar i embrutir-se en les files d’Estat Islàmic d’Iraq i Síria, un grup que practica la guerra amb els mètodes més cruels i que es nodreix de joves que entren en contacte a través de les xarxes de captació, efectives tant a peu de carrer, a les presons i a internet.

Abans que les investigacions judicials esclareixin definitivament les connexions entre els atacants i el modus operandi d’organització dels atemptats, tot apunta a què els tres formaven part de la cèl·lula, integrada per una trentena de persones, responsable dels atacs de París i els de Brussel·les del passat dimarts. Com en els atemptats de Londres, els perpetradors identificats són tots nascuts o crescuts a Europa.

El trànsit cap a l’extremisme

Com és que aquests joves van deixar-se emportar per un pensament violent que es vesteix de fonamentalisme islàmic? La majoria no provenen de famílies molt religioses, no trepitjaven una mesquita i, en molts casos, desconeixen en profunditat la història de l’Islam i les seves confessions. Excepte alguns casos com el de Mohamed Merah, el jove que va dur a terme els atacs de Tolosa l’any 2012 i que tenia familiars que compartien un pensament extremista, gran part dels atacants de París i Brussel·les el van absorbir de fora dels cercles en els quals van créixer.

Un pensament extremista que ha crescut i mutat en els últims anys i que ha sobrepassat especialment les autoritats, però també sociòlegs, pedagogs o periodistes. Mediàtic, però minoritari. A França, menys del 0,1% dels quasi sis milions de persones musulmanes estan incloses en el registre per senyalar els casos de possible “radicalització”, alguns dels quals no estan confirmats o senzillament es basen en informació difusa i poc concloent.

De Molenbeek, el barri de Brussel·les que part dels mitjans, polítics i la població europea descriu ara com el cor gihadista al continent, passant per lesbanlieues parisenques fins a petites localitats o barris de les ciutats angleses de Leeds i Birmingham, la transició dels joves cap al dogmatisme es produeix en pocs anys i normalment al voltant de la vintena.

No hi ha cap indici que Abdeslam Salah, un dels implicats en els atemptats de París que va ser detingut al seu districte de Molenbeek quatre dies abans dels atacs a Bèlgica, estigués abduït per l’extremisme fonamentalista més enllà d’un any abans de convertir-se en home clau dels atemptats a França. Amb petites causes policials pendents, regentava un bar que les autoritats van tancar poc abans del mes de novembre de 2015 per venda d’estupefaents. Altres informacions indiquen que Abdeslam, germà de Brahim, amic d’infància d’Abdelhamid Abaaoud i conegut de Bilal Hadfi –tots tres membres de la mateixa cèl·lula, bevia alcohol i no seguia cap precepte religiós. Un altre dels seus germans ha afirmat que el va veure resar per primer cop “uns sis mesos” abans dels atemptats.

Molenbeek

La comuna de Molenbeek, situada dintre de Brussel·les i no a les afores com han afirmat molts mitjans, arrossega problemes derivats, en part, per la manca d’inversió crònica per part de les institucions públiques. És un districte en el qual conviuen més de cent nacionalitats i format majoritàriament per famílies amb arrels a Bèlgica que no reculen més d’una o dues generacions; un salari mitjà que no arriba als 800 euros en molts barris; i on estan basades nombroses entitats socials que penen a aconseguir els recursos necessaris per oferir, per exemple, cursos d’alfabetització. En aquesta comuna densament poblada, les persones musulmanes respresenten un grup important però no majoritari que volta el 40%, i més del 30% de la població local està desocupada, vuit punts per sobre de la mitjana a la regió de Brussel·les. En els barris de Molenbeek més populars, es calcula que un de cada dos joves no treballa.

Com explica l’antropòleg Alexandre Laumonier en un llarg text publicat  al diari francès Le Monde, després dels atemptats de París, el seu districte no és un gueto sinó que està format per micro-espais diferents. El que sí que pateix entre moltes d’altres coses, diu, és la desinversió, un creixent conservadorisme religiós o la manca d’espais comuns per trobar-se: “no hi ha, en el meu micro-barri [...] els llocs de troballa i de joia on éssers de tot origen i de tota opinió política o religiosa s’interpel·len al voltant d’un got”.

És en aquest entorn que xarxes de captació com Sharia4Belgium intenten convèncer el jovent amb un discurs basat en la injustícia que pateix l’umma(comunitat) musulmana arreu del món, una identitat comuna, el fonamentalisme i uns valors integristes intolerants però estables i inamovibles en el que alguns semblen trobar confort i refugi.

La força d'Aràbia Saudita a Bélgica

A Bèlgica, i amb més força que a altres països europeus, entra en escena el pensament ultraconservador wahhabita, dominant a Aràbia Saudita des de fa tres segles. El 1967, l’Estat del Golf va rebre de mans del rei belga l’usdefruit per 99 anys dels terrenys de la gran mesquita de la capital, que té continuïtat en el finançament de diferents iniciatives fins avui dia. Depenent del predicador, des d’allà es difonien diatribes molts cops “al límit de la legalitat”, segons afirma un resident de la capital. Uns discursos que arribaven a través de les ones de la ràdio, no només als musulmans que hi assistien presencialment.

La corrent salafista que pregona un retorn a l’Islam inicial es va estendre en algunes de les mesquites de la ciutat i alguns emigrants provinents del Magrib, majoritaris a Bèlgica i on es cultiva un corrent islàmic molt més tolerant i obert, van rebre finançament per estudiar a Aràbia Saudita. “Hi ha una gran demanda en les comunitats musulmanes [...] però està majoritàriament coberta per un Islam salafista ultraconservador” explicava fa poc l’islamòleg Michael Privot. Uns documents filtrats per WikiLeaks proven que les autoritats belgues van demanar el cessament del director del centre que gestiona la gran mesquita a causa del seu pensament extremista, una petició a la qual va accedir el govern saudita per posar en el seu lloc un responsable del moderat corrent sufí.

Al carrer, el proselitisme integrista s’ha estès entre aquells més proclius i/o predisposats dels entorns més fràgils davant la passivitat d’autoritats polítiques i acadèmiques. “El fracàs més gros ha estat deixar que aquesta situació creixi: no comprometre’s amb part de la població [...] que clarament està sent abandonada. Essencialment, permets que el buit creixi en el teu propi país. I aquesta és l’arrel del problema: on tens un buit, aquest s’omplirà”, assegurava fa pocs dies Peter Neumann, director del Centre Internacional per l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política.

Tot i això, el patró es talla pel context: al Regne Unit, molts dels que han viatjat a Síria per combatre en les files d’Estat Islàmic vénen de famílies benestants i són llicenciats universitaris. Del carrer a les presons: segons diferents estudis, a falta de xifres oficials, més de la meitat de les persones rere reixes a França serien musulmanes, tot i que els membres de la comunitat no sobrepassen el 10% de la població total. És allà on dos dels tres assaltants dels atacs a Charlie Hebdo i un supermercat kòsher es van conèixer i van entrar en contacte amb Djamel Beghal.

Beghal havia viatjat a partir dels anys noranta a Algèria o Afganistan i va formar part de la xarxa d’Ossama Bin Laden abans dels atemptats de l’11-S. Els controls, l’aïllament dels extremistes i el seu seguiment a les presons franceses com a mètodes de prevenció s’han revelat insuficients o erronis. Alguns apunten l’opció danesa -molt recent i sense que es pugui comprovar el seu èxit o fracàs- per no empresonar tots els retornats de Síria o Iraq: oferir-los un seguiment i opció d’explicar la seva experiència. Alguns dels que engreixen les files d’Estat Islàmic són joves que al de poc d’entrar en contacte desitgen tornar.

Hi ha moltes veus que demanen que les polítiques vagin més enllà del discurs securitari per construir ponts i no criminalitzar i alienar un sector de la societat que comportaria conseqüències regressives. Poques setmanes després dels atemptats de París, uns joves de la capital denunciaven en un vídeo del diari anglès The Guardian el seguiment policial i la desconfiança de les autoritats des que es va establir l’estat d’emergència a França i que està prolongat pels parlamentaris fins el 26 de maig. L’endemà dels atemptats, un resident de Molenbeek demanava, a través de les càmeres de la BBC, una major interacció entre la comunitat, les autoritats polítiques i la policial per tal d’involucrar les mateixes ciutadanes en la denúncia de la intolerància: l’Estat, deia, és quasi absent i sol aparèixer vestit d’uniforme policial. Mentre, els serveis de neteja només caminen els carrers quan les deixalles comencen a ser molestes, explica el resident i antropòleg Laumonier.

La guerra a milers de quilòmetres com a plataforma i atracció

De les presons a internet, on Estat Islàmic ha desenvolupat una presència constant i ha trobat el millor mitjà de reclam amb les imatges bèl·liques de la catàstrofe a Síria. El flux de combatents estrangers a aquest país empetiteix qualsevol comparació: “Síria acull la més gran, complexa i potent col·lecció dels moviments gihadistes sunnites de la història moderna”, explica l’acadèmic Charles Lister en el seu llibre sobre el gihad en el país llevantí. Més de 30.000 estrangers han engruixat les files de grups armats fonamentalistes, com Estat Islàmic però també del Front al-Nusra o Ahrar as-Sham. D’Europa, però també i més de Txetxènia, Tunísia, Líban i fins i tot Malàisia.

“Són lamentablement ignorants sobre l’Islam i tenen dificultats per respondre preguntes sobre la xaria, el gihad militant i el califat”, afirma en un article Lydia Wilson després d’entrevistar-se amb combatents d’Estat Islàmic capturats a Iraq. “Però un coneixement de l’Islam no és necessàriament rellevant en l’ideal de lluita per un estat islàmic”. L’odi a la societat en la qual van créixer, la construcció de l’ideal d’ells contra nosaltres -que també va utilitzar l’administració Bush després de l’11-S tant en l’àmbit intern com extern- predomina en l’adoctrinament que Estat Islàmic i grups de pensament similar imposen en els seus reclutes.

Un pensament maniqueu que és darrere els diferents corrents salafistes que van ressorgir en la regió en la dècada dels setanta, en part, impulsades pels petrodòlars, les constants aventures militars estrangeres, i com a alternativa a la frustració de societats sotmeses als règims militars dictatorials, corruptes i repressors que governen molts dels estats de la zona.

Però el paradís embrutit que ven Estat Islàmic per atraure estrangers és el mateix que abominen les poblacions locals de Síria o Iraq, que rarament parlen sobre un retorn a l’Islam primigeni i estan tan poc habituades com els musulmans europeus a vestimentes d’estil nicabs imposats per Estat Islàmic a les dones. La denúncia de moltes i la resistència d’algunes residents en territoris administrats per Estat Islàmic també té continuació en la majoria de grups armats opositors de sirians que s’enfronten, si el context bèl·lic ho permet, amb els militants. L’exemple més representatiu de lluita contra aquest fonamentalisme va ser el “despertar sunnita” a Iraq l’any 2006, quan tribus locals es van unir amb el govern per impedir l’expansió i consolidació del programa fanàtic que volia imposar Al-Qaeda a la província d'Anbar.

Violència justificada en la religió però sense coneixement d’ella

De Tunísia a Afganistan, de Iemen a Mali, poblacions que aspiren a un major grau d’autonomia i guanyar progressivament llibertats enfront uns règims militars que s’aferren al poder des de fa dècades i actuen amb impunitat per repartir entre una elit el control dels recursos i mantenir sota control la població. Des de les agències de seguretat sirianes, que controlen i espien el que diuen quatre joves universitaris asseguts en la gespa d’un parc, fins els tentacles del règim militar egipci, que aparta el rais Mubarak però manté els milers de tentacles en administracions i empreses públiques i privades, mentre una quarta part de la població viu sota el llindar de la pobresa i el 31% dels nens menors de 5 anys estan malnodrits.

I a aquest context de frustració, s’afegeixen els desastres de les intervencions internacionals, amb el “fiasco” d’Iraq com a principal punt d’inflexió i entre les principals causes del context bèl·lic i progrés extremista: mala planificació i arrogància a l’hora d’envair un país del qual els neoconservadors estatunidencs en van demostrar ser ignorants. Van justificar la seva decisió amb proves falsificades o creient-se i amplificant la veu d’un opositor que viu sense suport intern, convençut que els iraquians rebrien amb els braços oberts als soldats estatunidencs; i a més, ocupant un país sense tenir en compte les necessitats per assegurar la seguretat d’uns amplis territoris molt diversos, alhora que ordenen arrencar l’uniforme de desenes de milers de policies, soldats i oficials de l’exèrcit. Molts d’aquests, al veure’s sense res a fer davant el caos i l’ocupació estrangera, formaran part de la insurgència d'on naixerà Estat Islàmic. Hi ha documents i testimonis que proven que, abans de ser els constructors a l’ombra d’Estat Islàmic, van ser alts càrrecs a l’exèrcit secular iraquià de Saddam Hussein.

“[La guerra d’Iraq] va ser el terreny més fèrtil pel reclutament [de combatents] que mai ha existit, molt més del que Bin Laden mai va imaginar en els seus somnis més salvatges”, escriu Robert Pape, que ha avaluat amb els seus col·legues de la universitat de Chicago més de 4.600 atemptats suïcides des dels anys vuitanta. Uns combatents estrangers que durant els primers anys de conflicte iraquià van trobar a Síria un lloc on refugiar-se i des d’on organitzar i preparar estratègies i atacs. Això amb la connivència de les poderoses agències d’intel·ligència sirianes, que molt difícilment no podrien ser coneixedores del que passava, tal com demostren nombrosos documents i testimonis.

El caos i la guerra en el cor del llevant àrab són un vector essencial sense el qual no s’entén l’existència i expansió de grups criminals transnacionals que ocupen i administren territoris. I element clau en la complexa maquinària que desemboca en el reclutament d'Ismaïl, Samy i Foued, tres joves francesos que en pocs anys van passar de ser conductors d’autobusos, forners o tenir una joventut de petita delinqüència a executar 90 persones en una sala de concerts.