05 agost 2017
Els torturats de l’operació Garzón responen
«Quan vam començar a parlar de tot allò a què havíem estat
sotmesos, ell, el senyor Garzón, ens va recordar que les preguntes les faria
ell, i que qualsevol referència al tracte rebut es faria al final. D'aquesta
manera es decontextualitzava la declaració de la pràctica de les tortures
rebudes.»
Dinou dels detinguts de l’operació
Garzón han escrit aquest article, en què responen a les últimes declaracions de
l’ex-jutge Baltasar Garzón al diari La Vanguardia. Com
que l’esmentat diari no ha volgut publicar-los la rèplica, han demanat que es
publiqui a VilaWeb.
Les mentides reiterades de l’ex-jutge Garzón
El senyor Garzón, en l'article publicat
a La Vanguardia
el dia 31 de juliol, diu que ‘la postveritat és la mentida emotiva, quan allò
que ha ocorregut en realitat té menys importància que la percepció que es pot
tenir del fet en sí’. En el cas que ens toca, allò que ha ocorregut i, segons
ell, té menys importància, són les tortures que va fer la guàrdia civil l’estiu
del 1992, poc abans dels Jocs Olímpics, a diversos militants independentistes.
Un delicte de lesa humanitat.
Amb un començament d’article com aquest, l’ex-jutge Garzón
ha desaprofitat una ocasió d’or per a fer una autocrítica i desmarcar-se de les
clavegueres de l’estat, de les quals en algun moment de la seva vida va voler
treure profit per a fer carrera política. Cal recordar que ell treballava per a
l’Audiència Nacional, la instància judicial hereva directa del Tribunal de
Orden Público franquista que va continuar fent les noves funcions sense cap
revisió, neteja o ruptura.
El motiu pel qual el passat mes de juliol uns quants
encausats vam fer el pas d’esperar-lo al Parlament de Catalunya és que ell
havia estat el responsable judicial de l’operació en el marc de la qual vam ser
torturats. Un responsable innegable, ja que va ser qui va ordenar les
detencions. És difícil d’acceptar que un jutge que veu passar els cossos
nafrats del molts dels detinguts,
senzillament no pugui pensar que passa alguna cosa d’aquesta mena. Li
vam fer aquesta pregunta el dia del parlament i ell no la va voler contestar.
Era ingenu o era còmplice?
El dia 16 de desembre de 2012, en el programa Salvados de la Sexta , el senyor Garzón va
afirmar taxativament que, de les persones que havien comparegut davant d’ell,
ni una de sola havia denunciat tortures. Òbviament, quan va fer aquesta
afirmació, mentia. Està enregistrat i vostè mateix es desmenteix de manera
implícita en aquest darrer article. L’abril del 2013 el setmanari la Directa va fer públiques
les actes de les nostres declaracions, en què es demostrava que set de les
persones detingudes havien denunciat tortures davant d’ell. Hem d’apuntar que,
abans de declarar davant del jutge, els agents de la guàrdia civil ens havien
amenaçat de tornar a ser torturats si no repetíem les declaracions que havíem
après quan érem a les seves mans. Ens havien demostrat amb escreix que no es
tractava de cap postveritat, senyor Garzón, i els judicis es van fonamentar
sobre aquestes declaracions, fetes sota amenaces, que mai no van ser anul·lades.
Malgrat tot, set persones vam denunciar tortures davant del
jutge, i quan vam començar a parlar de tot allò a què havíem estat sotmesos,
ell, el senyor Garzón, ens va recordar que les preguntes les faria ell, i que
qualsevol referència al tracte rebut es faria al final. D’aquesta manera es
decontextualitzava la declaració de la pràctica de les tortures rebudes.
L’ex-jutge diu que ell no podia fer res més del que va fer,
que la competència era del jutjat ordinari i de la fiscalia corresponent. Diu
que la sentència d’Estrasburg diu que la seva actuació va ser impecable, cosa
que no apareix enlloc del text de la sentència… Senyor Garzón, fa un relat a
mida dels seus interessos, sense ni un bri d’humilitat.
Diu el senyor Garzón que, dels quinze detinguts que van
sostenir la denúncia al Tribunal Internacional d’Estrasburg (TEDH), sis van ser
condemnats per l’Audiencia Nacional, i que eren persones que feien servir el
terror com a mitjà per a transmetre les seves idees. La relació d’algunes
d’aquestes persones amb Terra Lliure no justifica la pràctica de la tortura.
Aquest posicionament és a les antípodes de la defensa dels drets humans. Per
una altra banda, hem de considerar que les altres nou persones que havien
denunciat tortures i que no van ser condemnades ni processades són danys
col·laterals de la ràtzia policíaca? És així com vol ser un defensor dels drets
humans? Rellegeixi el que ha escrit en el seu article. De quina
postveritat està parlant?
Diu que no entén la insistència a intentar reivindicar
visions del passat distorsionades, que no val la pena perdre-hi el temps… Les
visions distorsionades del passat les hem suportat durant moltes dècades en
aquest país, i els encarregats de difondre-les han estat persones com vostè,
que s’han dedicat a construir versions oficials tergiversades amb impunitat
total. Diu que ningú no és perfecte, i que ha fet autocrítica en nombroses
ocasions i vol continuar fent-ho. Senyor Garzón, no ho sabem, si ha fet
autocrítica, però el text del seu article més aviat va per una altra banda, més
aviat és l’actitud d’algú que, si tingués dignitat, demanaria perdó abans de
proclamar-se defensor acèrrim dels drets humans.
Però, malauradament, més enllà del cas que nosaltres vam
viure, l’ex-jutge en qüestió és conegut en algunes instàncies de defensa dels
drets humans justament pel seu
paper obstaculitzador en matèria de drets humans, i al seu currículum hi ha més
causes semblants. Hem recordar casos com el d’Aritz Beristan, detingut el 2002
per ordre del senyor Garzón, davant del qual havia denunciat tortures, i la
sentència posterior del TEDH, que condemnava de nou l’estat espanyol per no
haver-les investigat.
O el cas de les cinc persones detingudes a Vilanova i la Geltrú acusades de
pertànyer a Al-Qaeda que van denunciar que havien estat torturats davant dels
jutges de l’Audiència Nacional, Andreu i Grande-Marlaska i, posteriorment,
davant de l’ex-jutge Garzón. Al cap d’un temps, el mateix Tribunal Suprem va
anul·lar la sentència de l’Audiència Nacional apuntant que no s’havien investigat
les tortures malgrat els indicis racionals que n’hi havia.
Senyor Garzón, parlem de tortures, no del procés que viu
Catalunya, parlem d’un delicte de lesa humanitat, no d’independentisme.
Opinió:
Evidentment,
per poder opinar sobre això hauriem de tenir accés a la documentació que diuen
tenir els dos costats.
Malgrat tot,
hi ha una questió que sembla no interesar a gairebé ningú i que entenc es
important recordar. Pocs díes abans de aquestes detencions dos membres de Terra
Lliure (Josep Musté i Joan Antón Rocamora) van atemptar contra les instalacions
de una oficina de l'INEM al carrer Argimón del barri d'Horta a Barcelona. Els
resultats van ser de prop de una vintena de ferits, una de elles amb
incapacitat absoluta a comseqüencia de les ferides que va patir.
Pocs mesos
després del judici i amb el propósit de “restablir la vida social a Catalunya”
als autors van ser indultats. Encara recordo que en la roda de premsa on varem
denunciar aquell indult no hi havia cap dels que ara diuen treballar i
repesentar a les víctimes del terrorisme... es clar, estic parlant de l'any
1995 i en aquells difícils i complicats anys gairebé ningú se atrevia a donar
la cara per les víctimes, sense importar quina fos la banda terrorista autora
dels fets.
Anys despres
ja van anar apareixent els trepes de torn... i així va ara la cosa...
Per cert,
pense'm una mica, per “restablir la vida social a Catalunya”, calia indultar a
dos terroristes?
No hay comentarios:
Publicar un comentario