miércoles, 5 de septiembre de 2012

3 septiembre 2012 El Periódico de Catalunya (opinion)

3 setembre 2012

 “La majoria dels etarres malalts excarcerats des de 1996 encara viuen”

A diferencia del ‘cas Uribetxeberria-, en anteriors processos no es va requerir que el reu estigues terminal

Mayor Oreja va fixar en el seu pas per Interior els criteris per donar la llibertat condicional per raons de salut

L’excarceració de presos malalts és una possibilitat prevista al Codi Penal, a la llei general penitenciària i en reglament penitenciari per raons humanitàries. Cap d’aquests textos legals determina si el reclús a qui es posa en llibertat ha de morir en un determinat període de temps. Des que el PP va accedir per primera vegada al poder el 1996, s’han excarcerat 23 presos d’ETA, i hi ha 11 reclusos més de la banda terrorista que es troben en règim de presó atenuada i compleixen la pena al seu domicili.. A aquest últim grup no se’ls ha concedit el tercer grau ni la llibertat condicional, però sí  que se’ls la aplicat l’article 100.2 del reglament penitenciari, que permet als reus accedir a un règim de semillibertat i sortir de presó. Alguns d’aquests reclusos d’ETA han mort, però la gran majoria, anys després, encara viuen.
A diferència de la resta de procesos d’ercarceració, que es van fer d’una manera discreta i sempre amb el vistiplau de la Fisvcalia de l’Asudiència Nacional, el cas de Iosu Uribetxeberria Bolinaga s’ha convertit en un polémic culebró estiuenc amb tots els ingredients de sainet preelectoral. Només l’excarceració de l’etarra Iñaki de Juana Chaos el 2007 va provocar un enrenou mediàtic i polític similar.

Un precedent

Belén González peñalva, exmembre del comando Madrid i una de les interlocutores de la banda amb el Govern en les converses d’Alger del 1989, va ser excarcerada el 2009 perquè patia un càncer. Compleix persó atenuada al seu domicili. En el seu moment, ningú es va preguntar quant de temps li podia quedar de vida. Ni si la seva malaltia era o no terminal. González Peñalva viu. I, pel que se sap, s’ha desvinculat d’ETA però mai ha manifestat públicament cap mena de penediment o perdó.
¿Per què es te ara en compte el temps de vida que li pot quedar a Uribetxeberria si no s’ha fet en altres casos? Tothom sabia –a l’esquerra abertzale, al Ministeri de l’Interior, entre les víctimes i a la Fiscalia de l’Audiència Nacional- que el jutge de vigilància penitenciària, José Luis Castro, un gallec rigorós, el primer de la seva promoció i escrupulós en el compliment de les lleis, es decantaria per excarcerar l’home que va mantenir segrestat José Ortega Lara. ¿Per què s’ha muntat doncs tot aquest embolic?
En el fons, el PP no ha fet més que recollir des del Govern el que va semblar en la seva relació amb les víctimes durant els seus anys d’oposició. I aquestes víctimes no han fet més que mantenir un discurs –que diu que tot benefici penitenciari per a un etarra suposa una traïció- que en els últims anys s’ha vist fomentat per destacats dirigents del PP, com l’exministre Jaime Mayor Oreja. Curiosament, va ser en l’etapa de Mayor Oreja com a titular d’Interior quan Institucions Penitenciàries va dictar una circular sobre els criteris que s’havien d’aplicar per excarcerar un pres malalt; el text suggeria concedir la llibertat condicional a reus amb un risc de mort superior al 10% en el termini d’un any o superior al 50% en un termini de cinc anys. Segons l’informe hospitalari, la probabilitat que Uribetxeberria mori en els pròxims 12 mesos es del 90%.
Per una altre part, ningú s’ha preocupat de comprovar l’estat de salut dels etarres que al seu dia van ser excarcerats i que segueixen vius. José Luis Elkoro, un dels fundadors d’Herri Batasuna, de 76 anys, està en llibertat, amb polsera de control telemàtica, des de l’octubre del 2010. I el febrer d’aquell mateix any també va ser excarcerat Juan José Rego Vidal, un dels etarres que van plantejar atemptar contra el Rei a Palma de Mallorca l’estiu del 1995.
L’any passat, Institucions Penitenciàries, que dirigia Mercedes Gallizo, també va posar en llibertat Sagrario Ioldi Múgica, de 55 anys d’edat, condemnada per col·laborar en els segrestos de l’advocat Cosme Delclaux i de l’empresari José María Aldaya. A la presó des de l’any 2002, va abandonar la presó el setembre del 2011, per una malaltia mental incompatible amb la seva estada a la presó. També José Ramón Foruria, afectat per un càncer a la bufeta, i Juan Pablo Diéguez Gómez van recuperar la llibertat.
Altres etarres que estan en llibertat controlada des del 2008 són María Dolores Gorostiaga, amb càncer de pit i Angel Carlos Figueroa Fernández, afectat d’epilèpsia. El 2009 van quedar en llibertat Mikel Gil Cervera, que va intentar suïcidar-se a la presó, i Bautista Barandalla.
En alguns casos, el Govern o el jutge van tenir en compte l’efecte negatiu que podia tenir la presó en la greu malaltia que patien els reclusos, encara que aquesta no fos mortal. Per exemple, l’ex membre del comando Bizkaia José Manuel Azkárate Ramos va ser excarcerat el 1992 per patir varius esofàgiques. El març passat, 20 anys després, va ser detingut a França per incomplir les compareixences que li havien estat imposades des del juny del 2011. Va quedar en llibertat, amb noves mesures de control, el mateix dia.
Però n’hi ha d’altres que moren. Esteban Esteban Nieto, company de de Juana Chaos en el comando Madrid i condemnat a 3.150 anys de presó per 21 assassinats, va ser excarcerat l’abril de 1999 desprès que se li diagnostiqués un càncer hepàtic terminal. Va morir cinc mesos després. Santiago Díaz Uriarte només feia quatre anys que era a la presó dels 46 a què havia estat condemnat quan se li va detectar un tumor i va quedar en llibertat. Va morir al cap de pocs mesos.

Opinió:

Mayka, res a dir... una magnífica tasca de investigació per mostrar els estranys interessos que ara se estan descobrint. No te ni cap ni peus que el que es va permetre amb terroristes molt mes assassins (comptant el número de víctimes causades) ara quedi en l’oblit o be que, fins i tot, els que denunciant el cas actual siguin els mateixos que van deixar que succeís tot l’anterior o els mateixos que van callar a  saber per què.
La pregunta es la que es planteja en el escrit: ¿Per què s’ha muntat doncs tot aquest embolic? I jo afegeixo... per què ARA?





No hay comentarios:

Publicar un comentario