19 juliol 2015 (16.07.15) directe.cat (opinió)

19 juliol 2015 (16.07.15) 

“Crec que l’Estat va permetre que la bomba d’Hipercor esclatés”

Julen Madariaga va ser un dels fundadors d’ETA i va pertànyer a l’organització fins a finals dels 80. Més endavant, va abandonar la lluita armada i va impulsar la creació d'Aralar. Parlem amb ell sobre aquells anys i la seva evolució política fins avui

Per analitzar en profunditat un conflicte històric com el d’Euskal Herria és cabdal conèixer les persones que n’han estat testimonis de primera mà. Julen Madariaga (Bilbao, 1932) és un dels seus màxims exponents. Militant històric de l’esquerra abertzale, als anys cinquanta va posar les bases per a la fundació d’ETA juntament amb uns quants companys de lluita. Fa molt de temps que viu a l’altra banda de la frontera, a les profunditats del País Basc francès. L'exdirigent d’ETA ens atén al seu estudi, davant d’un escriptori històric, el mateix que va utilitzar el seu avi per escriure l'esborrany del primer Estatut d’Autonomia basc. Sobre aquesta mateixa taula, Madariaga ha redactat les seves memòries. Al seu relat, escrit en èuscar, hi explica records i experiències que van des de la seva infantesa fins a, gairebé, l’actualitat. L’obra, titulada Egiari Zor (En deute amb la veritat), ha estat publicada recentment. Al llarg de l’entrevista, ens fa cinc cèntims sobre el contingut del llibre i sobre la seva trajectòria fins que va abandonar ETA i va condemnar la lluita armada.

 

Al principi de la seva autobiografia fa un relat extens dels seus primers records d’infantesa.

Sí, jo sóc un nen de la guerra i això em va marcar molt. El meu pare va estar implicat als cercles nacionalistes bascos des d’un bon principi, va ser assessor del lehendakari José Antonio Aguirre i conseller del ministeri de guerra del govern autònom basc que va combatre contra la sublevació feixista a partir de 1936. A causa de la seva activitat política, tota la família ens vam haver d’exiliar a Xile. No vam tornar a Euskal Herria fins a mitjan anys quaranta.

La seva experiència com a refugiat el va marcar en la seva deriva política posterior?

Efectivament, quan a les meves memòries em refereixo a la meva tornada a Europa dic que me’n vaig anar d’un món multicolor per arribar a un país en blanc i negre. Per mi, va ser un impacte. Xile era un país lliure i modern, mentre que el País Basc de l’època era un lloc gris i deprimit on no hi podies fer res: les parets hi sentien.

La situació que vivia Euskal Herria a l’època el va motivar a participar en la fundació d’ETA?

Va ser un dels motius principals. Durant els anys cinquanta, en ple franquisme, jo i uns quants companys vam decidir que havíem d’actuar. Euskal Herria era una nació exhausta que gairebé havia desaparegut a causa de la repressió. Les males condicions en què es trobava el país ens van empènyer a l’acció. Si no haguéssim estat nosaltres, els creadors d'ETA haurien sigut uns altres, era inevitable en aquell context.

Com va ser el procés que va dur a la creació del grup armat?

És una història molt llarga, no va ser d’un dia per l’altre. Els dos nuclis on es va fundar ETA eren al món universitari de Bilbao, entre l’Escola d’Enginyeria i la Facultat de Dret de Deusto. Entre d’altres, allà, ens vam ajuntar José Luis Álvarez Emparantza Txillardegui, Benito del Valle, José Manuel Aguirre i jo mateix per crear Ekin. En un principi, només era un grup d’estudi; fèiem una revista interna i ens reuníem clandestinament una vegada a la setmana. Ens interessava tot allò basc: la història del nostre poble, la seva llengua, la cultura… Ben aviat, ens vam adonar que no en sabíem res. A poc a poc, vam fer una biblioteca, on vam aconseguir recopilar molts llibres d’abans de la guerra. També vam escriure un Llibre Blanc. Cada capítol era sobre un tema diferent: jo em vaig especialitzar en moviments de resistència i d’alliberament nacional. Vaig escriure sobre els processos d’alliberament d’Irlanda i Tunísia i també vaig aprofundir en la formació de l’Estat d’Israel.

Sembla paradoxal que, durant la seva etapa de formació, rebés influència del sionisme quan, tradicionalment, l’esquerra abertzale ha destacat per la seva solidaritat amb la causa d’alliberament palestina.

Els israelians van tenir una influència enorme sobre nosaltres en un principi, tot i que més tard ens en vam penedir. Les accions de l’Estat d’Israel contra el poble palestí no es poden defensar de cap manera. Quan era jove, però, vaig llegir amb passió La rebel·lió: la lluita clandestina per la independència d’Israel. Es tracta d’una obra de Menahem Begin (líder sionista), en què ell mateix relata la seva experiència en el procés de formació de l’Estat d’Israel.

ETA va arribar a tenir relacions amb l’Estat d’Israel?

Aquí hi ha una història que mai no vam voler que es fes pública, però, a hores d’ara, ja no importa si surt a la llum. En una ocasió, jo mateix vaig entrar en contacte amb representants d’Israel per ordre d’ETA a París. Vam tenir una reunió amb els serveis secrets israelians i els vam demanar ajuda per la causa basca: vam sol·licitar finançament i suport per organitzar entrenaments. El Mossad va informar sobre la qüestió basca a Menahem Begin, que acabaria sent primer ministre d’Israel. Després de parlar amb ell, el seu enllaç ens va comunicar que no ens podien proporcionar ajuda tot i simpatitzar amb la nostra causa. El combat d’ETA contra l’Estat francès va ser l’entrebanc. França era un aliat molt important per Israel i no podien prescindir del seu suport.

Tornant enrere, quins van ser els motius que van fer que Ekin optés perl’ús de la lluita armada a finals dels anys cinquanta?

El pas d’Ekin a ETA de 1959 va ser fruit d’una evolució. En un principi, el que va treballar més la qüestió militar vaig ser jo. Vam plantejar tres etapes en al nostra estratègia: primer hi havia la cultural, la segona era de formació política i l’última havia de derivar cap a la lluita armada. La reacció completament desproporcionada de l’Estat espanyol en relació amb el que estàvem fent ens va reafirmar en la nostra posició i ens va dirigir, molt abans del que pensàvem, cap a la via armada. No nos dimos cuenta y estábamos pegando tiros en la calle.

Per què l’esquerra abertzale i ETA no van acceptar el règim polític de la transició?

Nosaltres no vam crear ETA només per lluitar contra Franco, anàvem més enllà de la lluita antifranquista. La nostra lluita era per recuperar les llibertats usurpades, perquè Euskal Herria havia perdut la seva independència nacional. L’Espanya postfranquista va continuar reprimint el poble basc, no va abandonar l’ocupació. Les seves institucions de poder, la seva policia i el seu exèrcit seguien a Euskal Herria. Hi va haver un debat intern profund sobre què calia fer. En la meva opinió, com que en aquell moment no sabíem com batre l’enemic, calia armar-se millor, més que mai. S’havia de continuar amb la preparació militar i no cedir.

Molta gent se sorprèn davant el fet que ETA augmentés la seva activitat armada amb la fi de la dictadura i el pas cap a la transició.

Sí, van ser uns anys molt durs, però el nou règim que va sortir del franquisme no era el que esperàvem. Personalment, al llarg de la meva trajectòria, he intentat no entrar en contradicció. No em penedeixo de la decisió que vaig prendre llavors. La meva actitud a l’hora de seguir amb les armes era que, per una banda, veia positivament que la posició de l’Estat espanyol canviés, però, com que no havíem aconseguit els nostres objectius polítics, calia continuar amb la lluita. Això no significava, però, que s’hagués d’entrar en l’onada de violència i d’atemptats massius que hi va haver durant les dècades següents. Moltes de les accions que es van cometre més endavant van ser una barbaritat.

Vostè va haver d’ingressar a la presó en diverses ocasions. Què em pot comentar de la seva experiència allà?

La conscienciació que prens quan estàs empresonat i les humiliacions que pateixes et fan canviar. A qualsevol polític li convindria passar un temps a la presó.

Quan va arribar a la conclusió que la lluita armada d’ETA era contraproduent?

Des de mitjan anys vuitanta, jo vaig tenir molt clar que la qüestió de la violència ens estava perjudicant molt. Per cada acció que feia ETA, durant els dies següents, l’esquerra abertzale perdia suports i les enquestes indicaven que els grups espanyolistes no feien més que pujar en intenció de vot. Jo em preguntava: és això el que realment vol ETA? No tenia cap sentit.

Vostè va intentar canviar la dinàmica des de dins de l’organització?

Vaig pressionar perquè hi hagués un canvi d’estratègia, però no vaig aconseguir influir suficientment els sectors d’ETA que continuaven estant a favor de la violència. Fins i tot vaig arribar a la conclusió que hi havia talps infiltrats a l’organització. Tenia sospites, però mai no ho vaig poder demostrar. Si realment n’hi va haver, els provocadors van jugar molt bé les seves cartes.

Quan es va desvincular definitivament d’ETA?

Vaig deixar definitivament el grup el 1989, en unes circumstàncies molt dures. Hi havia un conflicte molt fort entre una part de l’organització i jo. Vaig tenir moltes diferències amb Josu Urrutikoetxea Ternera, que llavors formava part de la direcció de l’organització. Vaig abandonar ETA després que ell mateix m’agredís físicament. Jo em vaig defensar.

A Catalunya, hi ha fets controvertits com el d’Hipercor, l’atemptat comès per ETA que ha provocat més víctimes mortals. Com ho va veure des de dins de l’organització?

L’atemptat d’Hipercor va ser un error, una salvatjada que no té nom. Tanmateix, en aquell cas, hi va haver una negligència molt greu per part de l’Estat espanyol: ETA va avisar més de tres vegades sobre l’existència de la bomba perquè es desallotgés l’establiment, però la policia no ho va fer i la càrrega va explotar. Es pot considerar un error policial, però jo crec que l’Estat, sabent-ho, va permetre que la bomba esclatés.

Si el que comenta fos cert, estaríem parlant d’un escàndol gravíssim, gairebé d’un crim d’Estat.

No tinc proves per confirmar-ho, però és el que crec. No obstant això, l’actuació de l’Estat no eximiria la culpa d'ETA. Uns quants anys després, el periodista Antoni Batista em va reunir amb el portaveu de les víctimes d’Hipercor, Roberto Manrique, en un sopar. El resultat va ser molt positiu, vam poder xerrar i exposar els nostres punts de vista sense pressió. Crec que mai no he patit tant pel que em podria explicar una persona com en aquella trobada.

Un altre cas molt controvertit va ser l’assassinat de Miguel Ángel Blanco.

Jo em vaig oposar als crims de persones políticament poc transcendents des d’un bon principi: deslegitimaven la lluita i desviaven l’atenció sobre les problemàtiques reals. Els assassinats de Blanco o de Gregorio Ordóñez van ser una greu equivocació. L’estratègia del segrest de Blanco el 1996 ja era poc racional d’entrada. No es pot reclamar una demanda política tan complexa com l’acabament de la dispersió dels presos bascos en un termini de 48 hores. Encara que l’Estat espanyol ho hagués acceptat, hagués estat impossible retornar els presos a casa en tan poc temps.

ETA ha estat només un grup de tots els sectors que integren l’ampli entramat de moviments socials que formen l’esquerraabertzale. Quin ha estat el paper dels altres grups?

A mesura que la lluita armada ha perdut suports, els grups polítics de l’esquerra abertzale han guanyat influència i poder de decisió per sobre d’ETA. Abans, era al revés: el grup armat portava el timó i el bàndol polític anava a remolc. El punt d’inflexió va ser la declaració d’Anoeta de 2004. Jo vull pensar que les idees que exposava als meus articles van influir Otegi i altres militants de l’esquerra abertzale per fer-los pensar en el disseny d’una estratègia que anés més enllà de la violència.

Vostè va participar activament en la creació d’Aralar, una formació política que procedia del món abertzale però que renunciava a la lluita armada.

Vaig ser una de les vuit persones que va fundar Aralar sota notari. Quan vam crear el partit, ens van atacar per totes bandes. Hi havia molta intransigència i menyspreu per part d’un sector de l’esquerra abertzale. Jo els anomenava el comissariat polític del moviment. Si no pensaves exactament com ells, passaves a ser un traïdor. Ells tenien la veritat; i punt.

Per què creu que, actualment, el govern espanyol està rebutjant qualsevol política de construcció de pau i no fa cap moviment per acostar posicions que transformin el conflicte?

No acabo d’entendre l’actuació de l’Estat. Em sembla que el PP està instrumentalitzant políticament la situació en benefici propi sense tenir en compte la necessitat que té Euskal Herria de tirar endavant el procés de pau. Hi ha algun sector de víctimes que té una posició semblant a la rigidesa del PP quan reclama constantment que els militants d’ETA demanin perdó. Aquesta qüestió ve d’una moral judeocristiana que a mi em sobra. Sembla que es busca el perdó com una forma de venjança política i no com una disculpa sincera.

Com a fundador d’ETA i personatge històric que ha estat testimoni de tota l’evolució del conflicte basc, quin balanç en fa? Tornaria enrere?

No és la primera vegada que em fan aquesta pregunta. Qualsevol persona que comença un projecte es posa unes metes, però no pots saber com evolucionarà el procés al cap de quaranta o cinquanta anys. Fer un balanç de tot plegat és extremadament difícil.

Com veu el procés que viu Catalunya actualment?

Catalunya ens porta molts punts d’avantatge. Els bascos hem d’aconseguir arribar a un procés semblant al català, per vies pacífiques i a través de la desobediència civil, però els mitjans no han de ser exactament els mateixos.

Opinió:

Apareixer aquesta informacio ha estat providencial. Es interesant poder llegir una entrevista gent que ha format part de l'altre "bandol" i reconeix publicament que l'atemptat de "Hipercor" ( i tants d'altres) van ser una bestiessa. La entrevista a Julen Madariaga ofereix moltes dades que va be coneixer, I mes quan encara hi ha gent que creu ser experta en el tema pero mai han dedicat un sol minut de la seva triste existencia a parlar amb "els altres" per tenir mes dades I poder opinar amb mes coneixements.

En canvi, hem estat molt poques les victimes que si hem dedicat hores i hores de la nostre vida per treballar en diferents ambits amb el proposit de evitar mes patiment a la resta dels ciutadans. Fins i tot hem tingut que sacrificar les nostres opinions personals I en algunes ocasions tenir trobades i converses que, si haguesim pensat a nivell individual, no ens venia gens de gust mantenir. Pero existia un compromis inexcusable amb la societat per arribar a la fita de octubre de 2011. I aixo sempre ho podrem dir amb el cap ben alt mentre altres hauran de baixar les urelles I fugir amb la cua entre les cames.

Dit aixo, vull aclarir que no estic comparteixo la declaracio de Madariaga que dona titol a la entrevista. De la mateixa manera que li vaig dir a ell en aquell sopar, pesento a continuacio el que diu la sentencia sobre aquesta questio I que cadascu tregui les seves conclusions.

“... sin ignorar que la verdadera causa de los hechos no fue sino la bomba colocada en el interior de un vehiculo en el aparcamiento de Hipercor, es lo cierto que la acción u omisión administrativa capaz de generar su propia responsabilidad puede ser coetánea o posterior a la causa principal, ayudándola o haciendo más gravoso el resultado...”.

En canvi, si puc dir que tinc el plaer de haver estat una de les primeres victimes (o potser la primera?) que va ser informada de la possibilitat del cesament de la activitat de la banda terrorista ETA I de altres temes relacionats.

Es la consequencia de portar mes de mitja vida dedicada a aquests temes.