26 octubre 2023
Sara Bosch, article a web “Sense Ficció” TV3
La ferida més directa que ningú els podia fer
Sara Bosch és psicòloga experta en l'atenció a les víctimes de terrorisme. Fa 30 anys que assisteix, de mil maneres, les persones que han perdut fills, germans, pares... o que han quedat ferides en atemptats. Va dirigir l'atenció a víctimes del terrorisme de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) i va ser cap de la Unitat d'Atenció i Valoració d'Afectats pel Terrorisme (UAVAT), creada arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. El seu compromís continua actiu.
Escoltar-los sempre impressiona. No hi ha res pitjor que perdre un fill, diem. I quan els escoltes, saps que no hi ha res pitjor que si te'l maten. Així. En nom d'una idea. Que no saps ni quina és. Terrorisme, diuen. Pels pares, pels que queden congelats en l'últim moment que els han vist, l'únic nom és Sílvia, Jordi, Dani, Juan Alberto, Xavi... I estem amb ells, tots tenim el cor amb ells. I quan sentim amb la seva pròpia veu que, malgrat tot el que han patit i pateixen el que no podem ni imaginar perquè som de la part de l'altra banda de la vida, ens diuen que se senten abandonats... ens indignem.
Atendre una mare quan li acaben de matar un fill
Al llarg de la meva professió com a psicòloga he tingut l'honor de coneixe'ls. D'escoltar-los sovint. D'entendre'ls. De parlar amb ells, de plorar amb ells i d'indignar-me amb ells. Els terroristes, siguin de la idea que siguin, els han deixat sols. Però els bons, en bona part, també.
Pilar Manjón, mare del Dani, a qui, com ella diu, aquells maleïts van matar a l'11M, deia dels psicòlegs que hi havia aquell dia a IFEMA: "No estaven preparats per tenir davant una mare. No ho aprens a la facultat. No hi ha màster. No hi ha pràctiques." Certament, ajudar-los no deu ser cosa fàcil. Ajudar una mare, un pare, en el pitjor moment de la seva vida, que just acaba de començar a ser una altra. Perduts. Incrèduls. Plens de preguntes. Desfets. Encara em recordo d'ella en un dels dies del judici, tres anys després, acompanyant-la a parlar amb la metgessa forense que havia vist la cara del seu fill. La cara del seu fill. La Núria, mare de la Sílvia i el Jordi. L'Enric, el seu pare. Anys de silenci entre ells. Intentant no fer-se més mal. Res estrany. A moltes famílies el dol és així si ningú els ajuda a fer-lo millor. Silenciós com aquella joguina que et trobes.
No és un dolor que s'entengui, com he llegit en algun document oficial. És un dany. Un dany pel qual molts tenen incapacitats absolutes. Els pares continuen caminant, però no bé. No sans. No són víctimes indirectes, perquè no hi eren, al lloc, com es llegeix en sentències i en respostes del Ministeri de l'Interior, la seva Direcció General de Suport a Víctimes del Terrorisme. És la ferida més directa que ningú els podia fer. El terrorisme és així. Ells sí que les comptabilitzarien. Ja n'hi ha prou d'emparar-se en el fet que la culpa és de la llei. Si aquests pares no són víctimes del terrorisme, la culpa és vostra.
Víctimes incòmodes
Això ja no va de diners. S'ha acabat el temps de parlar només de diners. De congressos. De recursos. De protocols i xarxes d'assistència en emergències. Tenim una de les millors lleis per a víctimes. Si només cal escoltar-los per saber que estar al seu costat és mostrar interès de debò. De ser-hi i no deixar de ser-hi. D'acompanyar la mare i la germana del Juan Alberto al judici de París, que no hi vagin soles. Que l'ajuda psicològica que necessiten va més enllà d'oferir-la perquè la llei ho recull. Que és el nostre deure ser-hi quan estan desfets. I ser-hi quan no seran ells qui ens demanin hora. I ser-hi accessibles. Proactius. Persones. Ser-hi en els primers moments, quan no recordaran aquell psicòleg si no és que el tornen a veure... això si el protocol ho permet. Esclar que necessiten ajuda, però no saben quina, ni com, ni fins quan. I sí, n'hi ha alguns com el Javier que se senten capaços de conduir després de deixar el seu àngel dormint per sempre en un institut de medicina legal. I el deixem que sol agafi el cotxe. I parlo del 2017, no de 1987. I deixem que sigui ell qui ens demani el que li cal, perquè a l'administració no tenim prou recursos per anar-li trucant. Deu ser una víctima incòmoda, com moltes altres. Perdó, volia dir afectat, que el títol de víctima encara ningú l'hi ha donat. Que trist que això encara sigui una reclamació.
No és fàcil l'ajuda psicològica per a víctimes del terrorisme. No ho és. Perquè quan et maten un fill, d'aquesta manera que no s'assembla a res, l'absurd més impossible, per la idea més menyspreable, cosificant-lo i desprenent-lo de qualsevol empremta de la seva humanitat... tu pateixes el mateix. Pares, mares, no sou indirectes. Sou dobles. La vida del fill i la vostra. Us mereixeu els millors psicòlegs del món. Que hi entenguin, del dany i de la causa del dany. Perquè tristament, almenys ara per ara, si el camí de les víctimes del terrorisme és difícil i ple de tràmits, burocràcia i fredor, per a vosaltres a més s'afegirà un solemne condol televisat. Poca cosa més. Si us escolten, i si tant de bo les veus dels psicòlegs us acompanyen també en això, potser descobreixen que el que demaneu és tan poc... si us escolten.
La Sara Bosch acaba de publicar un llibre que proporciona eines a pares i mares per gestionar la relació amb els fills en situacions quotidianes crítiques i moments especialment difícils.
No hay comentarios:
Publicar un comentario