11 marzo 2009 (2)

11 març 2009 (2)

Ja ha quedat explicat que en aquest blog hi comptem amb la inclusió de diferents comentaris publicats en alguns dels molts blogs que parlen de la feina d’en Robert.

Un de aquests blogs es el d’en Pere Nieto, durant molt de temps Conseller Tècnic del Districte d’Horta-Guinardó.

Una de les seves opinions sobre l’acte de la presentació del llibre del dia 06 de març va ser molt comentada pels diferents “bloggers”.

11-M, cinc anys.

Robert Manrique, portaveu de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terrosistes (ACVOT) em va convidar a assistir divendres a la presentació a Barcelona del llibre "Madrid in Memoriam" un magnífic llibre de fotografies que commemora el maleït atemptat de Madrid de l'onze de març de 2004. Ja fa cinc anys. Ho recordo perfectament. Pujava al Districte, amb el cotxe i vaig rebre les primeres notícies per la ràdio. Primer incredulitat, ràbia i sobretot a mesura que coneixia l'abast de la tragèdia impotència. Davant de l'ordinador del Districte i seguint per la ràdio i per Internet les notícies vaig patir molt. Després la ràbia per les mentides, per la manipulació, per la prepotència, tot anant a la manifestació mentre començàvem a rebre per la ràdio notícies que confirmaven que ens enganyaven. Els assassins eren igual de cruels, els morts eren igual de víctimes, però la ràbia era més gran per culpa de la manipulació. Robert Manrique explicava a l'acte que quan va trucar el mateix dia li van dir que no calia suport des de l'associació catalana, que ja tenien prou. També una psicòloga de l'entitat va confirmar que van posar moltes traves a les seves propostes d'ajuda. Tinc un gran apreci per una entitat que és valenta. Mirant de superar el seu propi dolor s'organitzen per defensar els seus drets però sobretot per ajudar a qualsevol víctima del terrorisme. Ho fan des de la serietat, el rigor, la tolerància, el respecte. Fan molta política, però no fan partidisme. Crec que són una bona lliçó, per a tothom. Em transmeten confiança i no em fan oblidar la barbàrie del terrorisme. Pel respecte que tinc al Robert i a l'Associació no em volia perdre aquesta presentació. Però he de reconèixer que la presència de Pilar Manjón també era un bon reclam. Admiro aquesta dona. Poques persones representen tan bé la dignitat. La seva capacitat de comunicació és brutal. Una veu trencada però ferma. "Volem espais de record, però espais de pau". Amb les fotografies volen expressar solidaritat, tendresa, ajuda. També les mentides que hi van ser. Ells no van viure les imatges i el llibre els hi permet. No volen transmetre el que alguns mitjans de comunicació van fer. Pot plorar i parlar de tota la gent que va morir i fer-nos plorar alhora. La setmana havia estat molt dura de feina, tenia ganes de relaxar-me i descansar. Però no vaig trobar-me amb això. Em vaig trobar enmig de l'emoció profunda d'estar davant de gent que era capaç d'explicar que li van matar un fill i que volia parlar de solidaritat i de tendresa. Quan aquesta gent és capaç de transmetre confiança enlloc d'odi val la pena deixar-se atrapar per la seva emoció, per la seva personalitat. La seva dignitat fa més indigne qualsevol violència. Un divendres vespre per remoure'm les entranyes i per recordar-me que hem de seguir lluitant per una societat més lliure, més solidària i més justa. Cinc anys. Què fort!