21 febrero 2009 Avui

21 febrer 2009

El company Toni Batista oferia un reconeixement a la tasca d’en Robert fonamentada amb la seva actitud contrària a l’ús polític que molts feien del tema del terrorisme i de les víctimes.

L’article va ser publicat al diari “Avui” del 21 de febrer.

L'APUNT

'In memoriam'

 

L'aniversari de l'assassinat del polític socialista Fernando Buesa va reunir en un mateix acte els candidats Antonio Basagoiti (Partit Popular), Juan José Ibarretxe (Partit Nacionalista Basc) i Patxi López (Partit Socialista d'Euskadi). No va ser una manifestació de fair play sinó un tribut a la lògica. Contra la mort, tots hauríem de ser del partit de la vida.

L'impecable acte no va tenir res a veure amb pretèrites utilitzacions polítiques de les víctimes i amb la comercialització electoralista del victimisme. L'any 2001, un referent a estudiar per no repetir, les víctimes van ser materialment presentades a les eleccions. A un míting central al Kursaal de Donostia, les seves fotos no es distingien de les dels candidats. Era, però, conseqüència d'una dinàmica de manipulació assumida.

A Euskadi s'ha fet molta política a costa de les víctimes, el Fòrum Ermua va arribar a prendre partit contra l'Estatut de Catalunya, i l'Associació de Víctimes del Terrorisme va acabar convertint-se en una plataforma de la ultradreta espanyolista.

Ara, tanmateix, es comencen a recollir els fruits d'una altra concepció i pedagogia de la víctima. La víctima que demana justícia però no revenja, la que vol respecte però no adoració, la que vol intimitat més que notorietat, la que sap, en fi, que el patiment no té color polític i que aquest patiment transversal posat en comú pot ajudar més que si allò que es posa en comú és l'odi.

Tinc molt endins humanitats profundes que han donat lliçons de civisme des de la condició de víctimes o de familiars. Alguns són amics. En Robert Manrique, que va sobreviure a les cremades de la massacre de l'Hipercor a Barcelona i va saber crear una associació de víctimes lliure de contaminacions partidàries. I la Rosa Lluch, que estic segur que fa exactament el que hauria fet el seu pare si hagués estat en el seu lloc.