14 novembre 2008
L’escola on en Robert va estudiar des de molt petit va ser el lloc escollit per la presentació del llibre. De fet, allà es va presentar tambè la delegació catalana de l’AVT l’any 1991.
La web de l’escola “Menéndez Pidal” ho explicava aixì:
El passat divendres 14 de novembre l’escola es va vestir de gala, va tenir lloc ls presentació del llibre “Pido la palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima” del periodista Goyo Martinez. Aquest llibre es utilitzant les paraules del mateix autor: “un homenaje a quienes, en circunstancias crueles e imprevistas, se han convertido en auténticos tesoros escondidos de sensibilidad humana, unos héroes silenciosos y cotidianos”.
“Pido la palabra” te com a protagonista a en Robert Manrique, un ex alumne de l’escola i una de les víctimes de l’atemptat de l’Hipercor. Avui, en “Manri”, com el coneixem els seus amics, está al cárrec de les tasques socio-assistencials i de l’àrea de premsa de l’Associació Catalana de les Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT).
 |
| Jose Maria Fuster-Fabra, Goyo Martinez, Montserrat Tura, Robert Manrique i Juan Antonio Corredor |
A continuació us presentem el próleg que la Honorable Consellera de Justìcia de la Generalitat de Catalunya Montserrat Tura va escriure pel llibre “Pido la palabra”.
PRÒLEG
De totes les capacitats humanes, en voldria destacar una que, ben emprada, esdevé la base d'una part importantíssima del nostre coneixement. És una capacitat de la qual no podem treure profit si no acceptem la nostra ignorància en molts aspectes de la vida. Em refereixo a la capacitat d'observació i aprenentatge constant d'aquesta formidable escola del comportament humà que trobem al nostre entorn, si no passem per la vida d’esquitllentes o amb l’oïda i la mirada sempre ocupades.
Ens envolten excel·lents persones, autèntics tresors amagats de sensibilitat humana i de saviesa acumulada al nostre entorn. El saber acumulat per experiències pròpies o de la vida d'altres. Experiències no sempre agradables ni joioses, no sempre previsibles ni programades, però que cal compartir, posar a disposició d'altres que, si tenen capacitat d'observació i aprenentatge, s'enriquiran humanament.
Recordo com si fos ara la meva primera trobada amb una delegació de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. Sempre l'he recordada gratament i sempre l'he assimilat a la descoberta d'un doble fons en aquest gran bagul en què guardem la informació sobre un tema, que tot d'una ens fa adonar que fins aleshores ens havíem deixat portar per una informació insuficient, havíem tret conclusions sense aprofundir prou... I, tot d'una, la visió dels papers, les imatges, els objectes, les dades sobre les persones afectades esdevenen minses, superficials, pobres. Hi havia un doble fons en el bagul que ocultava un espai immens desconegut fins aleshores. Des de les insuficiències legals en la definició de víctima, des del descobriment del paper de l'atzar fins a la vivència trista i (en algunes ocasions) vergonyosa dels que han passat per aquesta cruel experiència.
 |
| Consellera Montserrat Tura, Blanca Santigosa, Jose Maria Fuster-Fabra i Silvia Llucià |
Portava la veu cantant el que n'era president aleshores, Roberto Manrique, però tots els que l'acompanyaven ampliaven i feien més evident i gràfic el desconeixement d'aquest món de sofriment i solidaritat que ells coneixen tan bé. Des del xoc inicial, desconcertant, irracional, terrorífic del moment de l'atemptat, la recuperació de les ferides físiques o la identificació dels cadàvers i les cerimònies de comiat, fins a l'aparició de les preguntes, de totes les preguntes. Des de l'esforç per acceptar l'atemptat a la incomprensió d'una part de l'entorn que creien amic i proper.
L'Associació Catalana ha fugit sempre de reduccionismes, de límits autoimposats. Ja en el precís moment del seu naixement va deixar clar que treballaria per les víctimes del terrorisme, i que víctimes ho eren tots els que n’havien patit les conseqüències, des de ferides de dolor insuportable a absències irreparables de persones estimades, els que s'estaven gestant i els que no figuraven amb els cognoms correctament escrits en els llistats oficials, però havien vist convertir la seva vida en un malson angoixós del qual no era possible despertar. En aquest doble fons hi ha totes les vivències personals, tots els sentiments, tota la necessitat d'escalf de qui abans de patir els efectes dels explosius no podia ni arribar a imaginar com és de terrorífic el terrorisme. I com de desmemoriada i amnèsica és la societat, que quan els diaris ja no en parlen i les televisions ja no en repeteixen les imatges, s'oblida del fet i ni sospita la pena que es clava en les mares i les vídues, els pares i els germans quan entren una vegada i una altra a les habitacions buides on abans la vida hi era esclatant.
El llibre que ara publica Goyo Martínez, a qui agraeixo que m'hagi demanat de prologar-lo, posa el dit a moltes llagues a través d'una part de les vivències de Roberto Manrique, el carnisser d’Hipercor que tenia vint-i-quatre anys, una esposa i dos fills petits quan va acceptar fer un canvi de torn que el va portar a descobrir l'infern a la terra la tarda del 19 de juny de 1987.
A través de les seves notes personals, de les cartes rebudes o enviades, dels llargs viatges fins a trobar fugitius de la tristesa que intenten curar el dolor amb una cuirassa d'aïllament i que només els que han passat per coses similars poden trenca. L’autor ens va mostrant com som d'ignorants del món de la desesperació que provoquen els fenòmens terroristes.
Roberto Manrique ha acumulat durant més de vint anys informació de totes les organitzacions que en un moment o altre han fet ús de la violència, han sembrat la mort per terroritzar els vius, han segat vides, amputat membres, conreat desolació. Ha pres bona nota de les mancances en l'atenció a les víctimes per part de les diferents administracions i ha fet el pas més important: dedicar tota la seva energia a configurar una organització de suport especialitzat a les víctimes. Des de llavors, amb una sistemàtica rigorosa ha identificat totes les que resideixen a Catalunya i ha posat a la seva disposició estima, suport jurídic i suport psicològic. L'Associació, avui presidida per Santos Santamaria, pare del mosso d'esquadra mort a l'Escala l'any 2001, ofereix compartir el dolor i buscar conjuntament l'alegria perduda. La troben sovint quan, gràcies a la seva intervenció, algunes persones tornen a somriure.
Realistes com són, saben i expliquen que l'atemptat d'Hipercor, tot i ser el de major nombre de víctimes, no va ser el darrer a Catalunya; per tant, Vic, Sant Adrià de Besòs, Viladecavalls, Ernest Lluch, també hi són. I també hi eren donant suport l'11 de març a Madrid. Els autors de l'atemptat només tenen importància a l’efecte d'assegurar que seran posats en mans de la justícia. Tot i que en el llibre hi poden trobar el recull fet per Roberto Manrique de les diferents bandes terroristes que han causat víctimes, el que prioritza l'obra que tenen a les mans és com el terrorisme ha canviat la vida a persones les quals l'atzar va fer coincidir amb el tret o la bomba.
Han recorregut tot Catalunya i bona part d'Espanya. Han parlat amb tothom qui els ha volgut escoltar. Tenen ben identificats els insensibles. Malgrat que segueixen atentament tot el que fa referència a l'evolució de les organitzacions terroristes, tots els processos judicials en curs, totes les reclamacions no ateses, la seva característica principal és que no són ni volen ser una organització amb protagonisme polític. I, personalment, em sembla corprenedora l'absència d'ànim de venjança, que significa, evidentment, que són exigents amb els mecanismes de l'estat de dret per veure com es persegueix, fins a detenir-los i imposar-los la condemna que correspongui, els autors de la trencadissa de les seves vides.
No hi ha posició més serena. No hi ha millor defensa de l'estat de dret que aquella feta per les víctimes dels qui el voldrien destruir amb el terror de les bombes.
És un relat ple de coratge, un coratge a prova de tota decepció. És el relat de qui no es va deixar vèncer per la por, ni el dolor de tota mena i ha constituït una associació de ciutadans desperts, que saben el que volen i són capaços d'organitzar-se per oferir tendresa. No reclamen compassió ni tutela; només busquen comprensió i reconeixement dels seus drets.
Robert, Sara, José María "Fusti", David, Santos, Rosa, José, Jordi, Pilar i tants altres han fet possible l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, una entitat oberta, generosa, que no s'ha arrossegat mai per la demagògia. Una entitat catalana que no s'ha deixat instrumentalitzar políticament i que no instrumentalitza el dolor. L'autor d'aquest llibre els mostrarà com començar a obrir el fals terra del bagul; però vostès, els lectors, hauran de fer l'esforç de treure'l del tot perquè no persisteixi una visió parcial dels efectes d'un atemptat terrorista.
Ho vaig entendre aquella tarda quan em vaig reunir amb ells per primera vegada. Ho intento fer entendre cada dia. No pararem d'explicar-ho. Especialment emotiu i alliçonador el viatge des de terres llunyanes de França fins a l'Escala, cada 17 de març, d'un matrimoni d'edat molt avançada, per deixar constància de la seva memòria al lloc on va morir Santos Santamaria. En la cinta de les flors que li ofereixen hi diu: “Et devem la vida, gràcies”.
MONTSERRAT TURA
 |
| Jose Maria Fuster-Fabra i Goyo Martinez |
 |
| Vicens Ferrer (Profesor), Nacor Manrique, Xavier Carulla (Director Escola), Charles (Profesor) |
 | |
| Nacor Manrique i Blanca Santigosa. El mig, Josep Maria Rubio. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario