19
abril 2024
Campanyes
terroristes
Ferran
Casas
ETA
i la seva relació amb Bildu apareixen a la campanya basca quan el progressisme
espanyol intenta taponar el "vot útil" progressista a l'esquerra
independentista per rellevar el PNB. Avui també són notícia l'ocàs de Margallo
i l'adeu de Gallego i Xavi
La
campanya basca és ja en l'últim tram. Els bascos triaran diumenge entre donar
de nou la confiança als nacionalistes conservadors del PNB o optar per un canvi
d'esquerres i sobiranista liderat per EH Bildu. Els socialistes, que es
perfilen com a tercera força, són els que haurien de decantar la balança. Els
dos grans partits tenen candidats nous i amb perfils més aviat discrets. La
gran novetat era l'absència total d'ETA. L'organització armada va deixar de
matar el 2010, va cessar les seves activitats el 2011, i es va dissoldre
definitivament el 2018. Queden poc més de cent reclusos i tots estan ja en
presons basques després que s'hagi posat fi a la dispersió arran dels acords
entre el PSOE i EH Bildua Madrid. Els debats estaven centrats en els serveis públics
(el PNB ha tingut problemes amb la gestió de la sanitat pública), el model
educatiu (la segregació i la doble xarxa lingüística són a la conversa), el
dret a decidir, i en si els socialistes continuaran facilitant la
governabilitat al PNB, cosa que fa anys que fan a grans ajuntaments i a
diputacions, o estudiaran alternatives progressistes.
Però
un debat semàntic i les inèrcies i urgències dels mitjans i els partits
estatals ha situat de nou ETA al ball. Dilluns a la nit, a la Cadena Ser, Aimar
Bretos preguntava a Pello Otxandiano, cap de llista d'EH Bildu, si ETA havia
estat "terrorista". És un terme amb el qual, darrerament, a Catalunya
estem familiaritzats gràcies a la impunitat judicial, que converteix en
terrorisme les protestes del Tsunami. Manuel García Castellón ja ho va deixar
clar en una de les seves darreres interlocutòries. Per ell, i sembla que també
pel Suprem, terrorisme és, gràcies a un Codi Penal ampli, el que convingui
segons el context, en aquest cas per mirar de burlar la llei d'amnistia. I com
que d'ETA se n'ha parlat entre poc i gens a la campanya, la pregunta del periodista
va agafar Otxandiano a contrapeu. Se'n va sortir amb titubejos i evitant un
qualificatiu que incomoda una part de la seva base electoral. Va fer, però, un
discurs clar sobre la necessitat de passar pàgina, de continuar treballant per
la reconciliació fent caure murs, i per una memòria digna per totes les
víctimes del conflicte. Ho podeu recuperar aquí.
La
polèmica s'ha fet gegantina a Madrid mentre, a Euskadi, la campanya continuava
fent el seu camí amb un impacte menor fruit també de la voluntat d'oblidar el
passat. I es fa gran perquè, malauradament, al debat públic espanyol ETA encara
dona dividends. Cada cop menys, però en dona. L'esquerra política i mediàtica,
que empeny i beneeix que els socialistes bascos no abandonin el confort dels
pactes amb el PNB —i evitar també que els nacionalistes flirtegin de nou amb el
PP a Madrid—, ha atacat durament Bildu. Segons ells, l'esquerra abertzale no ha
fet els deures i no usa el llenguatge que toca. Per això, es justifiquen, no
se'ls pot facilitar encara el govern basc. Una posició com a mínim
contradictòria amb la de donar-los accés al de Pamplona o demanar-los cada
setmana els vots a Madrid. Uns vots que Pedro Sánchez necessita, com els del
PNB, ERC i Junts, per seguir a la Moncloa.
Les
darreres enquestes situen EH Bildu al capdavant per ben poc i, com ja va passar
a Galícia, l'esquerra sobiranista és el "vot útil" per alguns votants
dels socialistes i del que hi ha a la seva esquerra, un espai que concorre
dividit entre Sumar i Podem i amb males perspectives. Si es vol un gir a
l'esquerra, la papereta socialista és mala solució perquè segurament faran
lehendakari al penebista Imanol Pradales. I si es tria Sumar o Podem, les
opcions de malbaratar el vot són elevadíssimes. D'aquí els atacs de
l'establishment progressista espanyol a EH Bildu en l'intent de frenar la seva
sagnia de vots. Lògicament, al convit s'hi han afegit el PP i la dreta
mediàtica. Amb goig, han pogut tornar a proclamar que Sánchez està, a Madrid,
en mans dels hereus d'ETA.
El
debat és semàntic i de marcs, i també de gestió de la memòria. És evident que
ETA va recórrer a la violència (molts cops indiscriminada, com bé sabem a
Catalunya) per aconseguir els seus objectius polítics, que eren la
independència d'Euskal Herria i el socialisme, i que no se'n va sortir malgrat
el gran dolor creat. Però també ho és que, assumit el fracàs de la via armada
entre el gruix de les seves bases i la totalitat dels seus dirigents,
l'esquerra abertzale ha fet un recorregut inequívoc i sense concessions per
part de l'Estat cap a la via exclusivament política. Fins i tot amb la
dispersió de presos o amb l'empresonament d'Arnaldo Otegi per
"terrorisme" durant sis anys —que Estrasburg va tombar— i en un
context d'il·legalitzacions. L'aposta pel que sempre se'ls havia reclamat, i
que certament es va fer esperar més del compte, els dona ara fruits electorals,
però, sobretot, ha permès que es passi pàgina amb el reconeixent al mal causat
a més de 800 víctimes mortals i amb iniciatives de reconciliació superant
divisions.
I
polítiques de memòria és, precisament, el que no s'ha fet a Espanya. Fa catorze
anys que ETA no mata i només en fa sis que va desaparèixer. En canvi, en fa
gairebé 50 que Franco va morir i encara hi ha una fundació que el reivindica
(fins fa poc amb subvencions públiques) i en guarda documentació, hi ha desenes
de milers de morts en fosses, els seus consells de guerra estan vigents, i hi
ha poders, com el judicial o el policial, que no han transicionat i que encara
beuen d'aquella dictadura. Fins i tot hi ha partits "d'Estat" que no
han condemnat els GAL (van matar 27 persones en quatre anys) ni la guerra bruta
en general. Allò també devia ser terrorisme i allò també hauria de molestar (i
avergonyir) l'esquerra espanyola benpensant. Sempre, és clar, que passés del
càlcul purament electoral davant la perspectiva de continuar en l'acompanyament
al PNB i poca cosa més.
Opinió:
De tot l'acurat anàlisi que presenta en Ferran Casas
voldria "aprofitar-me" de l'últim paràgraf i, ja que parla de
polítiques de memòria, recordar que ja fa molts anys vaig presentar a
l'Ajuntament de Barcelona la proposta de crear un centre de Memòria Històrica
sobre Terrorisme.
Ho vaig reprendre després de presentar l'estudi sobre
terrorisme a Catalunya el desembre de 2010 (tot just al mateix dia en què la
Generalitat va decidir, amb l'excusa de les retallades, tancar el Servei
d'Informació i Orientació a Víctimes del Terrorisme). Per tant, ja fa molts
anys que vaig presentar aquesta proposta i ara estic en contacte amb Tinençacia
d'Alcaldia per veure si, finalment, es decideixen a fer al mateix que ja fa
molts anys es fa a Vitória o a Madrid.
I, òbviament, amb el suport de més de 35 anys de
experiència en la matèria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario