23
juny 2026 RM
Des
del divendres em demanen si es possible tenir accés a l’escrit que en Xavier
Valls, orfe amb el seu germà Jordi a causa de l’atemptat d’Hipercor, va
preparar i llegir el passat divendres.
“Bon dia a tothom.
Les víctimes aquí
presents, i moltes altres que voldrien ser-hi però no hi han pogut assistir,
agraïm sincerament la seva presència en aquest acte, avui, quan es compleixen 39
anys del maleït atemptat contra els magatzems Hipercor.
Aquell dia van ser
assassinades 21 persones, entre elles el meu pare, Xavier Valls Bauzà.
Vint-i-una persones absolutament innocents, alienes al conflicte que una partdel
País Basc mantenia amb la resta de l’Estat.
Des d’aquí volem tenir
un record per a totes i cadascuna de les víctimes que el terrorisme —qualsevol
forma de terrorisme— ha causat al nostre país.
Cal dir que aquests 39
anys no han estat fàcils. La immensa majoria de víctimes coincidim en la
sensació d’abandonament i de desídia que vam patir. Vidus, vídues, orfes, pares
i mares als quals van assassinar els fills, persones ferides i familiars de les
víctimes podríem passar hores parlant, donat testimoni, d’aquesta manca d’assistència.
Alhora, massa sovint,
les víctimes hem carregat i encara carreguem ambsentiments de culpa, de
vergonya i amb silencis que mai no ens haurien d’haver pertocat. Perquè mentre
els atemptats queden enrere per a la majoria, per a nosaltres continuen
presents cada dia de la nostra vida.
Per això, amb la
dignitat, la paciència i l’educació que la immensa majoria de víctimes hem
demostrat al llarg de tots aquests anys, demanem que els ajuts i el suport que
no vam rebre aleshores es mantinguin en l’actualitat i continuïn millorant.
Demanem que les
institucions estiguin a l’altura de la seva responsabilitat perquè cap víctima
torni asentir-se tan sola ni tan abandonada com ho vam estar nosaltres durant
aquelles tristes dècades d’oblit.
Volem agrair i posar en
valor el camí que s’ha començat a recórrer amb iniciatives com el servei del
SASPAT (Servei d’Atenció i Suport a les Persones Afectades pel Terrorisme) del
Departament d’Interior o amb el CITBAR (Centre d’Interpretació del Terrorisme
de Barcelona) al Castell de Montjuïc.
L’any vinent commemorarem
els quaranta anys de l’atemptat d’Hipercor, una data especialment significativa
per a les víctimes, les seves famílies i per a tota la societat.
Esperem que les
institucions estiguin a l’altura d’una efemèride tan rellevant i que aquesta
commemoració serveixi no només per recordar les víctimes, sinó també per reafirmar
el compromís col·lectiu amb la seva memòria, la seva dignitat i la seva atenció.
En aquests 39 anys, les
víctimes anònimes, les víctimes desconegudes, hem demostrat que amb voluntat,
compromís i perseverança es pot fer molta feina i es poden aconseguir grans
coses. Gràcies per la seva atenció”.
Em
diuen que volen comparar la seva opinió amb les paraules d’algú que diu ser
víctima del mateix atemptat i parlar en nom de “LAS víctimas del atentado en
Hipercor”.
El
tema podría estar en saber quantes d’aquestes “LAS” van asistir a algun altre
acte…
I
ja posats en el tema, també incloure els poemes que es van recitar i que,
òbviament, van dirigits a “LAS” víctimes de veritat, les que formen part d’un
ample col·lectiu representat en l’acte de las 10:30 del matí. Víctimes d’ETA,
GRAPO,Terra Lliure, extrema dreta, de la Scala Barcelona o terrorisme gihadista
del 17-A o de l’11-M..
POEMES
HOMENATGE EN MEMÒRIA I RECORD DE LES VÍCTIMES
Fragment
poemari “ESE GRAN SIMULACRO” de Mario Benedetti (castellà)
Cada
vez que nos dan clases de amnesia
como
si nunca hubieran existido
los
combustibles ojos del alma
o
los labios de la pena huérfana
cada
vez que nos dan clases de amnesia
y
nos conminan a borrar
la
ebriedad del sufrimiento
me
convenzo de que mi región
no
es la farándula de otros
en
mi región hay calvarios de ausencia
muñones
de porvenir/arrabales de duelo
pero
también candores de mosqueta
pianos
que arrancan lágrimas
cadáveres
que miran aún desde sus huertos
nostalgias
inmóviles en un pozo de otoño
sentimientos
insoportablemente actuales
que
se niegan a morir allá en lo oscuro
el
olvido está tan lleno de memoria
que
a veces no caben las remembranzas
y
hay que tirar rencores por la borda
en
el fondo el olvido es un gran simulacro
nadie
sabe ni puede/ aunque quiera/ olvidar
un
gran simulacro repleto de fantasmas
esos
romeros que peregrinaran por el olvido
como
si fuese El Camino de Santiago
el
día o la noche en que el olvido estalle
salte
en pedazos o crepite/
los
recuerdos atroces y los de maravilla
quebrará
los barrotes de fuego
arrastrarán
por fin la verdad por el mundo
y
esa verdad será que no hay olvido.
LLETRA
A DOLORS de Miquel Martí Pol (català)
Em
costa imaginar-te absent per sempre.
Tants
de records de tu se m’acumulen
que
ni deixen espai a la tristesa
i
et visc intensament sense tenir-te.
No
vull parlar-te amb veu melangiosa,
la
teva mort no em crema les entranyes,
ni
m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em
dol saber que no podrem partir-nos
mai
més el pa, ni fer-nos companyia;
però
d’aquest dolor en trec la força
per
escriure aquests mots i recordar-te.
Més
tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent
que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions,
desigs, prenen volada
per
tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i
amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
T’em
fas present en les petites coses
i
és en elles que et penso i que t’evoco,
segur
com mai que l’única esperança
de
sobreviure és estimar amb prou força
per
convertir tot el que fem en vida
i
acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu
ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran
els blats i el vent tal volta
desvetllarà
secretes melodies;
tu
ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre
el record de tu, que m’acompanyes,
i
aquell esforç, que prou que coneixes,
de
persistir quan res no ens és propici.
Des
d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre
la tarda suaument declina.
Tots
els colors proclamen vida nova
i
jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment
vibrant i harmoniosa.
No
tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que
em costa imaginar-se absent per sempre.
