domingo, 16 de enero de 2022

16 enero 2022 (2) La Vanguardia (opinión)

16 enero 2022

 


El exdirector general de Mossos cree que el Estado "no ha cerrado bien" los atentados del 17-A

Pere Soler considera que España no aborda el tema como "profundidad" como sí hizo con el 11-M

El ex director general de los Mossos Pere Soler considera que el Estado "no ha cerrado bien" la relación entre el CNI y el imán de Ripoll. En una entrevista en TV3, señaló que el Congreso no quiso hacer una comisión de investigación de los atentados en Cataluña y que los representantes del Estado no fueron a la que se abrió en el Parlamento. 

"No se quiere abordar este tema en profundidad. Y no se abre una investigación en el Congreso, como se hizo con el 11-M. Esto hace que cuando Villarejo hace estas declaraciones tengan cierta credibilidad porque el tema no está cerrado por buena parte de la sociedad catalana", ha afirmado.

Esta declaración contraresta la información sobre el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que cuestiona las actuaciones y conclusiones de los Mossos d’Esquadra en los atentados del 17 de agosto del 2017 en la Rambla de Barcelona, tras las declaraciones del policía acusado de delitos de corrupción. Su predecesor, Quim Torra, también lo hizo.

Opinión:

Pues no se puede decir mejor con menos palabras. Totalmente de acuerdo.

 

16 gener 2022 elnacional.cat (opinió)

16 gener 2022

 


Jordi Barbeta

Villarejo versus Cuixart i el silenci dels anilles

Els negocis de la família reial, les activitats criminals del CNI, la corrupció sistemàtica... no són una opinió, són fets objectius, són veritat, que, en absoluta connivència dels tres poders de l’Estat, s’amaguen sense cap vergonya perquè la veritat, que segons la cita bíblica ens farà lliures, i de moment amenaça a l’statu quo.

La divisió de poders es va inventar perquè hi hagués un equilibri, perquè un poder vigilés que no s’excedís l’altre, i ara resulta que tots van a l'una. I el pitjor és que compten, com a les dictadures, amb el suport de les organitzacions de la societat civil, de patronals i de sindicats, i molt especialment amb l’aquiescència dels mitjans de comunicació convencionals, que a Espanya han canviat la seva raó de ser pel suport incondicional al poder, del qual han esdevingut ostatges voluntaris i en alguns casos fins i tot hooligans en defensa de la mentida. D’aquest conjunt amb un sol objectiu se’n diu règim, perquè ha neutralitzat tots els contrapoders.

Els mitjans de l’establishment s’han afanyat a silenciar o a desacreditar les denúncies del comissari Villarejo, tot un símbol de l’Estat, sobre la connivència del CNI amb l’Imam de Ripoll, líder de la cèl·lula que va perpetrar els atemptats del 17 d’agost de 2017, amb un balanç de 23 morts i 151 ferits de diverses nacionalitats. Tanmateix, abans que ho digués Villarejo, es van publicar testimonis documentats que confirmaven que l’imam Abdelbaki es-Satty estava protegit en tant que col·laborador i confident del Centre Nacional d’Intel·ligència i que els seus moviments van ser monitorats pel CNI fins al moment dels atemptats. I que el CNI i la Guàrdia Civil van amagar als Mossos (i a les policies europees) la seva informació. Pot ser sí que, com diu Villarejo, que el CNI volia donar un petit ensurt als catalans. Això encara és una conjectura que convindria aclarir, però els catalans tenen dret a saber si l’Estat al qual paguen els seus impostos vetlla per la seva seguretat. Cal esbrinar com pot ser que al CNI se li escapi de les mans una cèl·lula terrorista que tenien controlada i ha estat capaç de cometre una tragèdia. No cal arribar a la conspiració. N’hi ha prou amb la sospita de negligència. L’explosió d’Alcanar no estava prevista pel CNI. Els deixebles d’Es-Satty, després de l’explosió d’Alcanar van improvisar a continuació els atemptats de Barcelona i Cambrils. Ara bé, si el CNI hagués avisat a temps els Mossos potser s’hauria pogut evitar la tragèdia.

Un desastre com aquest en qualsevol país democràtic hauria requerit una investigació en profunditat i independent per conèixer la veritat dels fets i perquè els errors no es tornin a repetir, però els tres poders de l’Estat s’han conjurat i s’han negat en rodó amb tanta obcecació que no costa arribar a la conclusió que tenen por de la veritat. És el mateix que passa amb el rei emèrit. Totes les institucions de l’Estat tanquen files perquè els dos reis i la Monarquia surtin sans i estalvis de la transcendència pública de les seves activitats delictives. La veritat és revolucionària i per això sorprèn especialment l’actitud inhibitòria d’Unides Podem i els comuns, que han renunciat a la defensa ni que sigui testimonial dels valors democràtics, de la transparència i de la veritat, fins al punt d’empassar-se l’expulsió del Congrés d’un dels seus diputats, condemnat sense haver-li respectat cap garantia. És especialment significativa aquesta renúncia de l’únic actor espanyol que s’havia compromès a moralitzar la vida política, perquè contribueix a la impunitat amb la que venen actuant els poders de l’Estat que la justifiquen tàcitament en el sentit que les reclamacions només venen de part de l’independentisme català, és a dir, dels enemics d’Espanya, i contra els enemics d’Espanya tot s’hi val.

Els negocis de la família reial, les activitats criminals del CNI, la corrupció sistemàtica... no són una opinió, són fets objectius, són veritat, que, en absoluta connivència dels tres poders de l’Estat, s’amaguen sense cap vergonya perquè la veritat, que segons la cita bíblica ens farà lliures, i de moment amenaça a l’statu quo.

La divisió de poders es va inventar perquè hi hagués un equilibri, perquè un poder vigilés que no s’excedís l’altre, i ara resulta que tots van a l'una. I el pitjor és que compten, com a les dictadures, amb el suport de les organitzacions de la societat civil, de patronals i de sindicats, i molt especialment amb l’aquiescència dels mitjans de comunicació convencionals, que a Espanya han canviat la seva raó de ser pel suport incondicional al poder, del qual han esdevingut ostatges voluntaris i en alguns casos fins i tot hooligans en defensa de la mentida. D’aquest conjunt amb un sol objectiu se’n diu règim, perquè ha neutralitzat tots els contrapoders.

Aquells polítics, aquells intel·lectuals, aquells cantautors, aquells periodistes que encara avui tenen la barra de presumir de la seva lluita antifranquista ens van enganyar a la generació posterior. Uns practiquen un silenci còmplice, el silenci dels anyells davant els abusos de l’Estat i d’altres encara fan mèrits elaborant teories per escarnir els febles en mig de l’atac dels poderosos

Els mitjans de l’establishment s’han afanyat a silenciar o a desacreditar les denúncies del comissari Villarejo, tot un símbol de l’Estat, sobre la connivència del CNI amb l’Imam de Ripoll, líder de la cèl·lula que va perpetrar els atemptats del 17 d’agost de 2017, amb un balanç de 23 morts i 151 ferits de diverses nacionalitats. Tanmateix, abans que ho digués Villarejo, es van publicar testimonis documentats que confirmaven que l’imam Abdelbaki es-Satty estava protegit en tant que col·laborador i confident del Centre Nacional d’Intel·ligència i que els seus moviments van ser monitorats pel CNI fins al moment dels atemptats. I que el CNI i la Guàrdia Civil van amagar als Mossos (i a les policies europees) la seva informació. Pot ser sí que, com diu Villarejo, que el CNI volia donar un petit ensurt als catalans. Això encara és una conjectura que convindria aclarir, però els catalans tenen dret a saber si l’Estat al qual paguen els seus impostos vetlla per la seva seguretat. Cal esbrinar com pot ser que al CNI se li escapi de les mans una cèl·lula terrorista que tenien controlada i ha estat capaç de cometre una tragèdia. No cal arribar a la conspiració. N’hi ha prou amb la sospita de negligència. L’explosió d’Alcanar no estava prevista pel CNI. Els deixebles d’Es-Satty, després de l’explosió d’Alcanar van improvisar a continuació els atemptats de Barcelona i Cambrils. Ara bé, si el CNI hagués avisat a temps els Mossos potser s’hauria pogut evitar la tragèdia.

Un desastre com aquest en qualsevol país democràtic hauria requerit una investigació en profunditat i independent per conèixer la veritat dels fets i perquè els errors no es tornin a repetir, però els tres poders de l’Estat s’han conjurat i s’han negat en rodó amb tanta obcecació que no costa arribar a la conclusió que tenen por de la veritat. És el mateix que passa amb el rei emèrit. Totes les institucions de l’Estat tanquen files perquè els dos reis i la Monarquia surtin sans i estalvis de la transcendència pública de les seves activitats delictives. La veritat és revolucionària i per això sorprèn especialment l’actitud inhibitòria d’Unides Podem i els comuns, que han renunciat a la defensa ni que sigui testimonial dels valors democràtics, de la transparència i de la veritat, fins al punt d’empassar-se l’expulsió del Congrés d’un dels seus diputats, condemnat sense haver-li respectat cap garantia. És especialment significativa aquesta renúncia de l’únic actor espanyol que s’havia compromès a moralitzar la vida política, perquè contribueix a la impunitat amb la que venen actuant els poders de l’Estat que la justifiquen tàcitament en el sentit que les reclamacions només venen de part de l’independentisme català, és a dir, dels enemics d’Espanya, i contra els enemics d’Espanya tot s’hi val.

Aquells polítics, aquells intel·lectuals, aquells cantautors, i aquests periodistes que encara avui tenen la barra de presumir de la seva lluita antifranquista ens van enganyar a la generació posterior. Ara queda clar que no buscaven la llibertat, sinó que els movia les ànsies de poder i de diners. Uns practiquen un silenci còmplice, el silenci dels anyells davant els abusos de l’Estat, i d’altres encara fan mèrits elaborant teories per escarnir els febles en mig de l’atac dels poderosos. Cap d’ells pot aguantar la mirada d’un Jordi Cuixart que ha estat víctima de la infàmia. Aquells demòcrates de tota la vida li han negat el pa i la sal i va haver de ser The New York Times qui va posar de manifest, per una banda, la injustícia amb Cuixart (i Jordi Sánchez) i, per l’altra, les renúncies del periodisme espanyol.

Ara que ha decidit fer el pas al costat, cal destacar el coratge i la coherència d’un lluitador com en Cuixart, perquè la seva lluita i la seva condemna és el que va posar de manifest el caràcter democràtic de les mobilitzacions catalanes i la determinació antidemocràtica dels poders de l’Estat. La persecució i condemna dels representants governamentals formava part de la mateixa operació, però aquests van assumir el risc que suposava desobeir les ordres del Tribunal Constitucional, mentre que els Jordis el que van fer va ser exercir els seus drets democràtics, de reunió, de manifestació, de llibertat d’expressió i els van condemnar per això i per això Jordi Cuixart es va negar a renunciar als seus drets i ho va solemnitzar davant del Tribunal Suprem amb la frase “Ho tornarem a fer”. Cal ser crítics amb el procés i molt i molt crítics amb alguns dels seus protagonistes, però des del punt de vista estrictament democràtic, Jordi Cuixart simbolitza el costat correcte de la història. 

Opinió:

Excel·lent resum sobre la problemàtica generada per el comisario Villarejo, malgrat un petit aclariment.

Suposo que en Jordi Barbeta es deu fonamentar en les dades de l’Auto de Procesamiento de octubre de 2018 per dir que son 151 ferits, quan després de la pressió jurídica presentada per la UAVAT i als companys de la Asociación 11-M Afectados por Terrorismo, la sentència de maig de 2021 otorga el reconeixement a 350 víctimes.

De la resta de acusacions a nivell associatiu, no en sabem res… ni tan sols si han fet quelcom relacionat amb les declaracions de en Villarejo i “el derecho a la verdad y a la justicia” que tant diuen defendre.


 

sábado, 15 de enero de 2022

15 gener 2022 (14.01.22) Tevecat (link entrevista)

15 gener 2022 (14.01.22)

 


Entrevista en el programa “Estat de la nació” amb Eduard Berraondo

Link entrevista:

https://www.youtube.com/watch?v=jtpGT_ELauM

 

15 enero 2022 (3) elespañol.com (opinión)

15 enero 2022

 


Sánchez Corbí: "No es cuestión de perdonar a los terroristas, sino de que cumplan la justicia"

El coronel de la Guardia Civil Manuel Sánchez Corbí concede una entrevista en exclusiva a El Español de Castilla y León, donde habla de su pasado profesional, centrado en la lucha contra el terrorismo de ETA

El coronel de la Guardia Civil Manuel Sánchez Corbí (Valladolid, 1963), aunque ahora ejerza sus funciones laborales fuera de la Benemérita, es por encima de todo un partidario incondicional de la Guardia Civil, asegura que "siempre seré guardia civil". Hijo y nieto de guardias civiles, se ha caracterizado por defender al instituto armado y sus competencias ante la Policía Nacional. En una entrevista en exclusiva a El Español de Castilla y León, habla de todo el fenómeno ETA, al ser considerado como uno de los mayores profesionales en la lucha contra la banda armada. Desde el asesinato de Melitón Manzanas hasta la liberación de Ortega Lara, son dos episodios que marcan los treinta años de profesión de uno de los guardias civiles, sino el primero, más condecorados.

El coronel Sánchez Corbí ha estado, en los dos últimos años, en el candelero de la actualidad mediática tras cesar como jefe de la UCO al poco de llegar Grande-Marlaska al Ministerio del Interior. La decisión fue acordada por el secretario de Estado de Seguridad, el 1 de agosto de 2018, por "pérdida de confianza" de la Dirección General de la Benemérita y del Ministerio del Interior. Un asunto que aún está en fase judicial.

En la lucha antiterrorista, este prestigioso coronel llegó a ser jefe de Operaciones contra ETA. Sánchez Corbí tuvo un papel fundamental en la liberación de Ortega Lara. En el año 2013, después de ascender a teniente coronel y cuando ETA dejó de atentar, pasó a formar parte de la Unidad Central Operativa (UCO), una de las marcas más prestigiosas de la Guardia Civil en su lucha contra la corrupción y el crimen organizado. En diciembre de 2015, asumió la jefatura, ya como coronel. En su haber tiene la detención del asesino de Diana Quer, José Enrique Abuín. Como responsable de la UCO, Sanchez Corbí se ha caracterizado por su independencia, investigando la corrupción de quienes eran sus jefes políticos, en casos como Púnica, Taula, Lazo o Acuamed. Ahora, alejado de los focos mediáticos, recibe a El Español de Castilla y León en la paz de un pueblecito salmantino, donde atiende a sus amigos, rodeado de fotografías taurinas firmadas por los propios diestros, instantáneas realizadas por él mismo, como defensor y aficionado taurino y gran fotógrafo.

 

P.- ¿‘Historia de un desafío’, es el libro desde el que ha podido expulsar todo lo que llevaba guardado dentro?

R.- No, el libro es escribir una página de la historia de España que no estaba escrita o, por lo menos, completa. Y, sobre todo, no estaba escrita desde el punto de vista nuestro, de los guardias civiles. Es meramente descriptivo, no contiene valoraciones personales. Es únicamente contar una historia que no se había contado y que, a la vista del resultado, ha sido una cosa buena, porque no he recibido críticas, ni ha tenido enmiendas, y hasta es historia pura y dura. Una narración de hechos acontecidos en España, sin más.

 

P.- Después de casi 15 años, ¿quién puede entender lo que pasó en Euskadi y España con ETA?

R.- Es complicado, es complicado. Creo que, al final, ahí se juntaron muchas cosas, como fue el final de un régimen autoritario, una democracia que empezaba y gente que se confunde, y que se piensa que es el momento de aprovechar la situación para conseguir otras cosas.

 

P.- En su libro, usted no deja de lado a la iglesia vasca de aquellos tiempos y, sobre todo, a José María Setién. ¿En realidad, qué papel jugó este prelado y la iglesia del País Vasco en todo el conflicto?

R.- Incluso, existen libros muy críticos de algún escritor del País Vasco ('Con la biblia y la parabellum', de Pedro Ontoso) sobre el papel de la iglesia allí y, al final, el papel de esa iglesia está escrito por los propios curas vascos incluso, porque tiene sus homilías. Si uno repasa esas homilías, ve que estaba firme, que  no trataba a todos sus feligreses por igual. Había buenos y malos y, casualmente, los buenos para él no eran los buenos para el resto de los españoles.

 

En la iglesia vasca de aquellos tiempos había buenos y malos y, casualmente, los buenos para él (Setién) no eran los buenos para el resto de los españoles

 

P.- ¿Llegó a conocer o, incluso, a tratar con el obispo Setién?

R.- No, no, no, no.

 

P.- A su entender, y con el amplio conocimiento que tiene de todo aquel proceso, como alto y destacado dirigente de la Guardia Civil, ¿qué pretendía ETA?

R.- ETA pretendía la independencia del País Vasco. Sin más, desde el principio de sus días hasta el final de sus días, la independencia del País Vasco.

 

P.- ¿No pudo tener algo de relación todo lo que acontecía, con tantos muertos y tanto sufrimiento, con el 23-F?

R.- Sí, con rotundidad, el 23-F es una consecuencia de los crímenes ETA. El 23-F surge, entre otras cosas, porque pasamos los años de plomo con muchos muertos, donde el Estado está absolutamente indefenso, y hay quien piensa equivocadamente que es el momento de cambiar el rumbo de la naciente democracia que empujábamos.

 

P.- ¿Qué supuso el asesinato de Miguel Ángel Blanco en todo este acontecer de ETA y su final?

R.- El secuestro y posterior asesinato de Miguel Ángel Blanco es el punto de inflexión donde todo el mundo ya se da cuenta de lo que es ETA y su entorno, y el que no lo sabía, a partir de ese día, lo supo.

 

P.- ¿Por qué no se comprendía por toda la sociedad civil el trabajo y esfuerzo de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, sobre todo de la Guardia Civil, principal blanco de ETA? Incluso, algunos sectores políticos y sociales, se ponían más del lado del entorno etarra que del Estado.

R.- Porque éramos el único muro que tenían enfrente. Con lo cual éramos un muro a derribar por todo el mundo, por unos directamente, y por otros socavando los cimientos de ese muro. 

P.- ¿En su vida profesional y personal, qué supuso la liberación de Ortega Lara, que permaneció secuestrado por la organización terrorista ETA entre 1996 y 1997, en un zulo inmundo?

R.-  Fue una operación tan importante, como muchas otras; aquí el hecho notorio fue que alguien que estaba condenado y muerto le devolvimos a la vida, y además se visualizó por todos los españoles en el rostro y cuerpo de José Antonio.

P.- ¿Sirvió para algo sacar adelante la liberación de Ortega Lara en la lucha contra ETA? ¿Tiene relación con él?

R.- Fue importante porque, durante más de 500 días, ETA mantenía un pulso y chantaje al Gobierno, y a todos los españoles, y lo ganaba todos los días, hasta que el feliz desenlace final demostró la fortaleza del estado de derecho y de la razón. Lara era un símbolo para todos y, como todos los símbolos, tienen un papel mucho más importante. En cuanto a mi relación, es muy esporádica, le entrevisté para el libro. Ortega Lara es un hombre que está retirado de la vida mediática, de la vida pública, y es entendible.

En este apartado, es importante contar que, en esa operación, intervinieron varios cientos de guardias civiles, la mayoría del Servicio de Información de Guipúzcoa. Yo estuve en un momento clave, pero hubo otros muchos que también estuvieron en otros momentos claves, los méritos son compartidos.

Ortega Lara era un símbolo para todos y, como todos los símbolos, tienen un papel mucho más importante. Mi relación con él es muy esporádica

P.- En aquellos tiempos, con tantas bombas, tantos tiros en la nuca, tantos muertos y heridos, ¿sirvieron para algo las sucesivas negociaciones políticas, de todos los gobiernos?

R.- La respuesta no es una valoración mía, hay que remontarse a las hemerotecas. Ninguna negociación, y hubo tres importantes, ninguna resolvió nada. Por el contrario, a ETA las negociaciones le supusieron un plus de legitimidad. Y a nosotros, a los españoles y al Gobierno de España, no le aportaron nada. ETA solo entendía la negociación como una cesión total a sus demandas, y eso era un trato imposible.

P.- ¿Se acabó el terrorismo de ETA?

R.- Sí, totalmente. No hay terroristas. Hemos acabado con los terroristas, con los jefes y con los pistoleros. Algo tan rotundo como eso y, además, los últimos terroristas fueron todos detenidos. Queda alguno con asuntos pendientes que se le persigue, pero ya no hay estructura, no hay jefes. Y creo que tampoco tienen ya ni siquiera la ilusoria capacidad de derrotarnos.

P.- Ahora vivimos el terrorismo yihadista.

R.- Sí, pero eso ha existido desde hace muchísimos años. Si no recuerdo mal, ya en los años 80 hubo un atentado contra un restaurante en Madrid frecuentado por militares estadounidenses (Restaurante El Descanso). Y esto es un tema con el que hay que convivir.

P.- Podemos decir que ahora vive el reposo del guerrero, a su edad y después de toda una vida en el primer foco de la actualidad, tanto en la lucha antiterrorista como al frente de la UCO de la Guardia Civil. Es decir, la élite.

R.- Tengo que decir que sigo muy activo, aunque en un mundo profesional muy distinto. Pero bueno, ya está, tras 35 años, ahora me dedico a otra cosa. Eso son páginas de la vida de cada uno, que se van cerrando y se abren otras nuevas, aunque en mi corazón siempre he sido, soy y seré guardia civil.

Tengo que decir que sigo muy activo, aunque en un mundo profesional muy distinto. Tras 35 años en la Guardia Civil, ahora me dedico a otra cosa

P.- Concretamente la Guardia Civil ha sido muy castigada, al igual que la sociedad, por muchos años de plomo, desprecio y miedo. ¿Debemos perdonar?

R.- El perdón es cosa de cada uno. El perdón ya es un tema individual. Creo que hay que remitirse a la justicia, igual que hay un montón de delitos que no se perdonan, sino que hay que cumplirlos. Pues el terrorismo igual, no es un tema del perdón, que ya es cosa de cada uno, y habrá quien perdone  y quien no perdone, y eso es cosa de cada uno. Pero bueno, aquí hablamos de justicia. El violador, por mucho que deje de violar, sigue teniendo que pagar por los crímenes cometidos. El terrorismo es igual, no es un delito como otro cualquiera, es más grave incluso. Entonces, perdonar, allá cada uno con su conciencia. Cumplir la justicia, sin más.

P.- ¿Qué opinión le merece la situación de desastre humano y político de Afganistán?

R.- La conclusión que debemos sacar es que no podemos implantar de golpe modelos democráticos, que nos han costado muchos siglos llegar a comprenderlos y asumirlos. No podemos importarlos de la noche a la mañana en sociedades que están todavía a años luz de nosotros. Hay un camino que las sociedades tienen que recorrer para llegar a ser como Europa, que lo ha hecho desde la Edad Media hasta la democracia actual, y que no se puede acelerar. Hay todo un largo proceso de maduración que no se puede ni obviar, ni acelerar. Pero cuando queremos trasladar un modelo europeo de democracia occidental, a un mundo que todavía no está preparado, es un fracaso absoluto.

P.- ¿Qué es para usted este entorno rural de campo y sierra donde pasa algunas jornadas?

R.- El entorno rural es paz y tranquilidad, pero a la vez es abandono y tristeza, porque aquí, en cada esquina, ves que este mundo se cambia y abandona por las grandes ciudades, y por mucha gente que no conoce este mundo y que vive rodeada de ruido, de coche, de humo. Y esto es paz.

P.- El entorno de una España vaciada.

R.- Dentro de una España vaciada y abandonada. Y a mí casi lo que más me fastidia y duele es que las administraciones de esta España vaciada lo asumen con resignación. Hoy en día, un niño que nace en este pueblo, sabe que no tiene las mismas posibilidades que un niño que nace en Madrid, o en Barcelona, o en Bilbao, que su futuro personal y profesional no puede ser el mismo, y eso en un país como España es injusto.

P.- Usted tenía en la provincia de Salamanca un gran amigo, José Pinto, que tristemente falleció y representaba los valores de esa España rural. Una persona que trasladaba el mundo rural, la ganadería y cómo se vivía en un pueblo por toda España.

R.- Pues sí, José Pinto era, aparte de un amigo, un ejemplo de las paradojas de esta España vaciada, como alguien que no tenía formación académica, que era autodidacta, era un cerebro, un erudito. Y luego peleaba mucho por poner al mundo rural, o por lo menos sacarlo, de los estereotipos y del ostracismo donde estaba. Fue una pena,  porque a su pueblo lo dejó huérfano, y creo que a toda la comarca y a toda Salamanca, porque él estaba todo el día promocionando su tierra y, de hecho, quizás eso fue lo que le llevó a la tumba, que llevaba una vida muy estresante y no paraba, y, al final, se lo llevó por delante. José Pinto mostraba las paradojas del mundo rural, cómo se puede vivir aquí y ser más listo que el 90 por ciento de los que somos de capital.

Opinión:

Solo me gustaría matizar el titular de la entrevista. El señor Sánchez Corbi dice que "no es cuestión de perdonar a los terroristas, sino de que cumplan la justicia".

Creo que no hay ninguna ley que obligue a perdonar a los terroristas, así que no habría que definirlo como una cuestión sino, mas bien, como una decisión en la que sería exclusivamente CADA VICTIMA la que perdonaría o no, según su propia decisión.

Lo aclaro porque, leyendo el titular, se puede entrever que es una cuestión de carácter general y, evidentemente, debería ser exclusivamente la del señor Sánchez Corbi.

En cuanto al resto del titular, la justicia se cumple… aunque ahí bien podríamos matizar que lo que realmente se cumple es la legislación y no precisamente la justicia.

Ejemplo: ¿es justo que un asesino cumpla 23 años por matar a tres personas mientras que el que asesina a una sola persona también cumple 23 años? Pues ese es el tema: no es justo pero es legal.

La justicia es una cosa y la legislación es otra.

Aunque imagino que el señor Sánchez Corbi ya lo sabe, en cuanto a lo sucedido en el Restaurante “El Descanso”, le refresco la memoria, ya que tengo contacto directo con víctimas de aquel atentado. Fue en abril de 1985 concretamente el día 12. Hubieron 18 asesinados y mas de 80 heridos… y hay pruebas mas que concluyentes de que el autor material del atentado llegó a ser uno de los mayores responsables de la red terrorista de Al Qaeda bajo las órdenes de Osama Bin Laden. Era un tipo pelirrojo llamado Mustafa Setmarian que, ironías del destino, llegó a casarse con una señora española…

Parecido a Abdelbaky Es-Satty?

 

15 enero 2022 (2) La Vanguardia

15 enero 2022

 


El Park Güell se blinda contra el vandalismo y el terrorismo

Inversión de 1,1 millones en sistemas de videovigilancia y de bolardos en los accesos para proteger el recinto

 

Uno de los lugares más mundialmente conocidos de Barcelona, imprescindible en cualquier guía turística de la ciudad, el Park Güell, contará con sistemas de protección contra el vandalismo y acciones terroristas. La empresa municipal BSM acaba de licitar las obras para instalar controles de acceso de vehículos y de aforo de visitantes en la zona monumental del recinto ideado por Antoni Gaudí, patrimonio de la humanidad, y de vigilancia en su zona central. La misma actuación salió a concurso el pasado junio, pero un error formal ha obligado a repetir el procedimiento. El valor del contrato es de 1.153.716,98 euros, IVA incluido, y el plazo de ejecución de los trabajos de seis meses. La previsión es que las obras se desarrollen entre el próximo verano y febrero del 2023.

El proyecto, que se ha diseñado teniendo en cuenta el alto valor histórico, patrimonial y natural del Park Güell, además de incrementar la seguridad de los visitantes y dar apoyo a la Guardia Urbana, a los Mossos d’Esquadra y al personal de vigilancia privada, es una herramienta del plan de autoprotección del recinto y de los planes de emergencia municipales.

En nueve accesos del parque se instalarán bolardos de seguridad para evitar la entrada de vehículos incontrolados –en la documentación técnica se dice que principalmente están pensadas para impedir ataques terroristas– equipados con videovigilancia de apoyo a distancia.

Los bolardos se comunicarán con el centro de control ubicado en la carretera del Carmel. Estos elementos se podrán ver con las cámaras de circuito cerrado de televisión (CCTV) de cada entrada. Así, se podrán subir o bajar manualmente con la supervisión de los vigilantes del centro de control. Su misión es controlar los posibles actos vandálicos o terroristas y dar acceso a los vehículos autorizados.

Además se colocarán cámaras de CCTV que permitirán ver las áreas del dragón y la sala hipóstila, con visión tanto diurna como nocturna. Su ubicación se ha elegido teniendo en cuenta el equilibrio entre el valor patrimonial, la seguridad y, por encima de todo, por ser la solución menos invasiva para el ciudadano. La gran extensión de la zona patrimonial, 12 hectáreas, imposibilita que pueda controlarse en su totalidad con videovigilancia ya que atentaría excesivamente contra el derecho a la intimidad, reconoce el proyecto. Por otra parte, añade, los recursos humanos que serían necesarios para supervisar el sistema elevarían mucho su coste económico.

Las visualizaciones en tiempo real se podrán efectuar desde el centro de control de la carretera del Carmel, la Caseta del Jardiner, la Casa Jaqués y también desde el centro de BSM de la calle Calàbria, así como desde la sala de la Guardia Urbana.

En los nueve accesos también se colocarán cámaras térmicas para contar el número de visitantes del recinto. Actualmente se controlan mediante la venta de entradas de la zona patrimonial.

Los trabajos obligarán a excavar rasas para la colocación de los cables y arquetas de las nuevas instalaciones de fibra óptica y de electricidad, ejecutar la cimentación superficial necesaria para los nuevos báculos, interfonos y bolardos y, finalmente, pavimentar con sablón, hormigón o panot , según las zonas.

 

15 enero 2022 Diario de Navarra

 15 enero 2022 

 


 

Interior gasta 1,8 millones en un ‘cerebro’ para predecir atentados

El proyecto es secreto y ha sido encargado a Fujitsu; se basará en algoritmos

Parece ciencia ficción, pero lo especialistas del Ministerio del Interior creen que la tecnología actual puede hacerlo posible. La Comisaría General de Información (CGI), los servicios antiterroristas de la Policía Nacional, ha cerrado con Fujitsu un contrato por valor de 1.853.701 para que la multinacional japonesa cree un software de enorme capacidad de gestión que sea capaz de predecir posibles atentados terroristas basándose en algoritmos a partir de datos de millones de datos de personas, organizaciones, redes sociales, comunicaciones interceptadas…

El proyecto, que ha sido “negociado y sin publicidad”, prevé que Fujitsu desarrolle este cerebro en un plazo de 21 meses a contar desde el pasado septiembre, cuando se cerró el contrato que el Ministerio del Interior declaró expresamente como “secreto”, pero que ha acabado filtrándose porque inexplicablemente la Dirección General de la Policía ha colgado el pliego de condiciones técnicas de este software en la Plataforma de Contratación del Estado.

Los pormenores de este proyecto para detectar posibles planes terroristas han acabado en esta web pública que no tiene ningún tipo de restricción de acceso a pesar de que el propio pliego asegura tajante que “la difusión pública de estas necesidades, así como de las características de estos sistemas utilizados por la CGI, los procedimientos de trabajo implementados para la explotación de la información y su análisis de inteligencia, así como las empresas proveedoras de aquellos, deben mantenerse con carácter secreto debido a que el simple conocimiento del sistema de inteligencia supone revelar información contraria a los intereses esenciales de la seguridad del Estado y que la delincuencia terrorista especializada pudiera emplear para anular la eficacia del mismo”.

 

14 gener 2022 (7) Vilaweb

14 gener 2022

 


Agustí Carles: “El ‘petit ensurt’ de Villarejo era fer esclatar la casa d’Alcanar”

Entrevista a l'advocat, que ha començat a fer encaixar les peces del 17-A arran de les declaracions de Villarejo


Quan l’ex-comissari espanyol José Manuel Villarejo va dir que el 17-A va ser un error greu del CNI, “que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya”, l’advocat Agustí Carles era entre el públic d’aquella sessió a l’Audiència espanyola. Va quedar perplex, sobretot quan va comprovar que ningú no s’immutava, ni els jutges ni els fiscals presents. Carles va viure unes llargues sessions en aquella mateixa sala uns mesos enrere, durant el judici del 17-A, com a advocat de Javier Martínez, el pare del nen de tres anys mort en l’atemptat de la Rambla de Barcelona. Juntament amb Jaume Alonso-Cuevillas, van aconseguir d’enfocar les ombres de la investigació, que ara revifen amb les paraules de Villarejo. Agustí Carles i Alonso-Cuevillas repassen l’extensa documentació d’aquell judici per comprovar si les paraules de l’ex-comissari hi encaixen. I la primera impressió que tenen és que sí.

És creïble, això que ha explicat en Villarejo?

—Hem de tenir molt en compte quan ho diu i on ho diu. Ho diu a l’Audiència espanyola, en un moment en què parla d’Ana Rosa Quintana, que no hi té res a veure. El marit de Quintana intentava d’aconseguir un vídeo d’un jutge de Marbella amb prostitutes i cocaïna. I hi ha un moment que el fiscal li comença a demanar si el va enregistrar el CNI. Apareix la figura de Félix Sanz Roldán, l’ex-director del CNI, i és quan Villarejo diu que ell hi col·laborava, i diu que d’espies n’hi ha de bons i de dolents, que Sanz Roldán era molt dolent, i posa l’exemple de l’atemptat de Barcelona.

Ningú no es va immutar.

—I hi havia una cinquantena d’advocats, dos fiscals, acusacions, tres jutges… En Gonzalo Boye hi era, perquè duu la defensa d’un acusat, i ens vam mirar com dient-nos: “Ha dit el que ha dit, oi?” I va acabar aquí. Ningú no va dir res.

Què vau pensar?

—Vaig començar a rememorar tot el judici del 17-A, i és el que faig ara: repassar-lo tot. Villarejo va dir que no en tenia proves directes, que li havien pres l’arxiu i la informació era classificada. Vaig pensar que, com que no tindríem pas la prova directa, calia comprovar la prova d’indicis. I ara miro de col·locar això que diu Villarejo amb tot el que va sortir en el judici, a veure si hi encaixa, per veure si té versemblança. D’entrada, hem de ser conscients que això ho diu un senyor acusat i que té dret de mentir i de dir el que vulgui, però miro de veure si és versemblant, tant amb la documentació del judici com amb les proves que ens van denegar.

 

I com ho veieu?

—La primera impressió és que hi ha moltes coses que, posades en ordre, em comencen a quadrar.

Quines coses?

—Hem de ser molt cauts, perquè parlem de Villarejo. Però hi ha coses importants. Per començar, la figura de l’imam. Sempre hem mantingut que era un confident del CNI, i en el judici va quedar clar que l’havien visitat a la presó. El van captar a la presó, cosa que és habitual a l’hora de captar confidents. Però quan surt de la presó i és a punt de ser expulsat després d’haver complert la pena, l’advocat de l’estat diu que l’expulsió quedi sense efecte, i li acaben donant un permís de residència permanent. A Abdelbaki Es-Satti l’acaben col·locant a la mesquita de Castelló i, un temps després, apareix a Ripoll. Ni més ni menys que a Ripoll, el bressol de Catalunya, on va anar a parar a una mesquita, fins que a final del 2015 va cap a Bèlgica. Entre el gener i l’abril del 2016 va a una mesquita a Bèlgica, el president de la qual declara en el judici que el va enxampar parlant per telèfon amb els serveis secrets espanyols.

Perquè era un confident, no?

—D’acord, els serveis secrets en poden tenir molts, de confidents. Però ara, quan ho posem tot en ordre, veiem que en aquell moment, l’abril del 2016, ell va tornar a Ripoll, i ho va fer com a imam d’una nova mesquita. Recordem que el desembre del 2015, quan feia poc que Es-Satti havia anat a Bèlgica, es va constituir a Madrid la nova associació de la nova mesquita de Ripoll. A Madrid, es va constituir. Però la mesquita no es va activar fins a l’abril del 2016, just quan ell va tornar de Bèlgica. La primera ho feia tot en català, i en aquesta nova tot era en castellà. Hi ha una altra qüestió important sobre Es-Satti.

Quina?
—Ell va anar captant tot aquest jovent de Ripoll entre el 2015 i el 2017, i els va anar adoctrinant. Però quan va organitzar la cèl·lula terrorista, ell en cap moment va aparèixer enlloc. Vull dir que ell no va anar a comprar precursors d’explosius, ni venia joies ni cercava finançament. Tot ho feien els joves. Ell sempre quedava en el món virtual; des del seu ordinador feia cerques, sobre com fabricar explosius, objectius, la Sagrada Família… Però ell no apareix en cap enregistrament, on sí que van apareixent els joves. Ell no surt mai enlloc. A mi això em quadra amb el perfil d’algú que preparava alguna cosa però que volia cobrir-se. Adoctrinava els joves i els feia fer allò que volia.

—On ens porta això?

—A demanar-nos on és la ciberseguretat de l’estat espanyol. Perquè els seus ordinadors i els seus mòbils estaven plagats d’informació, de com assecar els explosius, de moltes coses… El dubte és si no hi havia ciberseguretat perquè era un col·laborador del CNI. Perquè en aquest cas, és clar que ningú no el vigilava. Si més no, aquest és el dubte que tenim.

La qüestió és si era només un confident o si, com diu Villarejo, els serveis secrets van afavorir que preparés uns atemptats.

—Per això mirem de reconstruir els fets amb aquesta òptica, per veure si quadra. I fem un pas en aquest sentit, amb l’explosió d’Alcanar. Els Tedax dels Mossos mai no ens van saber explicar per què va esclatar el xalet. En el judici, vaig exposar una hipòtesi: com que queda acreditat que un minut després de l’explosió una furgoneta del senyor Es-Satti va sortir d’allà com un coet, i com que es van trobar nou granades de mà preparades, vaig demanar si era possible de llançar-ne una dins la casa des del carrer i marxar. I em van respondre que no era descartable.

D’acord amb aquesta hipòtesi, per què l’haurien de fer esclatar des de fora, la casa d’Alcanar?

—Per a fer el petit ensurt de què parla Villarejo. O sigui, fer esclatar una casa en un lloc tan inhòspit com una urbanització sense asfaltar, en un lloc on no podia fer estralls en altres cases. Esclata la casa, desapareix la furgoneta. I posteriorment, es tractava de trobar entre la runa, com va passar, precursors d’explosius com els utilitzats en els atemptats de París. L’ensurt era crear l’explosió, i que es posés en marxa la policia especialitzada, que no eren els Mossos, perquè aleshores eren fora del CITCO, de manera que no en sabien res. La policia espanyola i la Guàrdia Civil, arran de l’explosió, apareixerien i dirien que havien descobert un arsenal impressionant de bombes, que certament ho era, que s’havia d’investigar la cèl·lula que hi hagués darrere. Es passaria de l’alerta antiterrorista 4 a l’alerta 5 i dirien que venien a salvar-nos.

Però qui la va fer, l’explosió d’Alcanar?

—Amb això que diu Villarejo i entenent que l’imam era confident, ara pensem que va ser ell, i després va desaparèixer. I fixeu-vos com en parlava Villarejo.

Què deia?

—Feia servir aquestes paraules: “Quan se’ls va morir l’imam”. Volia dir que l’imam era seu, i amb aquesta expressió, segons em diuen agents d’intel·ligència que conec, diu que el van fer desaparèixer. La idea seria, segons aquesta hipòtesi, que marxava, el feien desaparèixer i se’n tornava al seu país. No havia de passar res més. Hi havia d’haver la notícia que s’havia trobat entre la runa un arsenal gihadista molt important, alerta terrorista 5 i a trobar els joves, que ja sabien on trobar-los: després d’uns dies o setmanes en tensió a Catalunya, els trobarien a Ripoll. Però és que ells ja sabien on eren, els tenien localitzats. La policia espanyola els detindria; gràcies, policia espanyola. Són tot dades que de moment he anat recollint i endreçant, afegides a la qüestió dels precursors.

A l’obtenció dels precursors?

—Sí. Com és que aquests nanos podien anar als magatzems a comprar precursors d’explosius si, precisament, una normativa europea feta després de París advertia tots els estats que si es compraven precursors d’aquesta mena, que s’utilitzen també en l’àmbit industrial, anessin amb compte perquè amb això es podien fer bombes. I tant en Jaume Alonso-Cuevillas com jo no vam parar de repetir en el judici que com podia ser que a l’estat espanyol no es prohibís. L’estat i el CNI van abaixar la guàrdia, aquells nois van poder comprar tot allò que van voler, sense cap problema.

Se’ls van descontrolar els joves?

—Sí. Villarejo diu: “No ho van controlar bé, se’ls va descontrolar”. No van pensar que els nois estaven tan radicalitzats que, quan l’endemà al matí van assabentar-se de l’explosió d’Alcanar, van improvisar i van anar a la Rambla i a Cambrils. Posant en ordre tot això, l’afirmació de Villarejo té una versemblança.

Però inicialment tothom va pensar que era una explosió de gas, la d’Alcanar.

—És que aquesta era la idea. Que hi anessin primer els Mossos, que no tenien cap contacte amb el CITCO, i expliquessin aquesta versió. Perquè després arribarien els bons, la policia espanyola, i dirien que res d’explosió de gas, que hi havia “la mare de Satanàs”, els precursors i tot plegat. Els Mossos tenien els ulls embenats.

I la mort de l’imam en l’explosió?

—Que ens demostrin que és mort. En el judici ja es va veure que no estava demostrat. És un altre interrogant que queda obert. I tot això us ho explico a partir de fets provats i de la denegació de proves en el judici. Perquè vam citar com a testimoni el director del CITCO, José Luis Olivera, i l’ex-secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, i ens els van denegar. Per què? No volem ser paranoics, volem posar els fets en ordre.

Per què penseu que Villarejo diu això sense venir a tomb?

—Pel que veig en el judici, ell se sent molt abandonat per l’estat. Fixeu-vos en això: ell entra a la presó el 3 de novembre de 2017, l’endemà de l’empresonament de mig govern català. Ell és un dels iniciadors de l’operació Catalunya, i justament quan s’executa del tot és el 2 de novembre. Amb tot el tema Trias, BPA, Pujol estava cremat, l’atemptat va ser un desastre, no van trobar les urnes… Doncs casualment, l’endemà d’haver tancat a la presó el govern, van empresonar Villarejo, que és qui ho sabia tot. Per a tenir-lo tres anys callat a la presó. Durant el judici, ell sempre es va queixant i dient “tant com he arribat a fer per Espanya, i m’heu abandonat”. I va deixant anar coses, com això del 17-A.

De què li pot servir, com a estratègia de defensa?

—L’estratègia de l’estat és dir que Villarejo és un comissari jubilat boig. I ell diu que pot estar jubilat, però que ha estat un agent d’intel·ligència, que ha treballat amb el CNI i que sap coses. I finalment, la fiscalia de l’Audiència espanyola ha reconegut que ell era un col·laborador estret del CNI. Per a ell, això és una victòria. I ara pot dir que ell, com a agent del CNI, va muntar un entramat empresarial que posava sempre a disposició de l’estat. Diu, si fa no fa, que ell feia tots aquests negocis, però que els invertia en Espanya, i ara que li han reconegut que treballava com a agent del CNI, va deixant caure coses, perquè es posin nerviosos.

Els intenta espantar?

—Sí, i tant. Ha recusat els membres del tribunal recordant-los que ha treballat per a ells. Coneix tots aquests jutges i fiscals, i els diu que com més el collin, més coses deixarà anar, perquè li han encarregat feines que no pot explicar. I ho fa sabent que té dret de mentir i sabent-se reconegut com a agent d’intel·ligència i no com a comissari boig.

Heu pogut parlar amb Villarejo?

—Sí, l’endemà li vaig demanar què s’havia de fer amb això que havia dit. I em va respondre el mateix que a la premsa. Em va afegir: “Aniré allà on em crideu, el que he dit aquí ho puc mantenir on sigui, si s’obre una causa o el que sigui, estic disposat a declarar-ho.”

Però què es pot activar, judicialment?

—Sincerament, ara mateix no ho sé. Ho estudiem. Perquè jurídicament no és cosa jutjada, la sentència del 17-A encara no és ferma, està pendent de recursos d’apel·lació. Obrir una causa nova? Ara tot són indicis, els que us he explicat. Però l’estat està tancat, blindat. No crec que cap tribunal a l’estat espanyol ens escolti, tot i que fem una feina molt tècnica i minuciosa. Ho veig difícil. En un estat democràtic, el recorregut seria demanar que es torni a investigar això i que ho acceptessin. Però la qüestió també és si toca fer-ho ara, perquè les defenses dels joves condemnats poden mirar de treure’n profit, amb l’argument que l’estat va utilitzar els seus clients. Pot ser perillós. Es tractaria d’obrir més endavant una nova investigació cercant nous autors i responsables, a part dels ja condemnats.

Hi va haver moltes víctimes internacionals. Això pot obrir la via de la justícia europea?

—Primer, hauríem de veure què passa en l’apel·lació amb el judici del 17-A. Perquè hem demanat que s’investiguin, per exemple, els dubtes sobre la mort de l’imam. Encara s’ha d’acabar de tancar la via del dret intern, i no descartem la possibilitat que aquestes víctimes no quedin satisfetes sobre com s’ha resolt judicialment el cas a l’estat espanyol i vulguin obrir una investigació judicial en el seu país. La via Villarejo obre preguntes interessants que podrien tenir força si el cas arribés a altres països. Ara, sempre essent conscients que és Villarejo qui ho diu i que s’ha de ser cautelós.

Per què no es poden fer públiques les proves que Villarejo diu que té?

—Sabem que en els darrers consells de ministres del govern del PP, tota l’operació Catalunya –des dels temes Trias, Mas, Pujol, Andorra–, tot es classifica en virtut de la llei espanyola dels secrets oficials del 1968. Això implica totes les autoritats, de manera que si Villarejo ho fes públic, cometria un delicte de revelació de secrets oficials. Ell es va quedar una còpia de tot. Quan van entrar a casa seva, van trobar aquest material, i el jutge instructor, García Castellón, va veure que era material classificat. D’ofici, ho va enviar al consell de ministres per si s’havia de desclassificar, però ho va tornar a declarar secret.

Si el jutge hagués volgut, ho hauria pogut desclassificar?

—Sí. Quan un jutge investiga un cas, pot demanar de desclassificar quelcom que tingui impacte en la causa penal, a efectes només de la investigació. Això seria així en tots els casos. Però quan la informació que demanes implica el propi estat, què? L’estat aixecarà el secret d’una informació que diu que l’estat hi està implicat?

 

 

 

viernes, 14 de enero de 2022

14 gener 2022 (6) elnacional.cat (opinió)

14 gener 2022

 


Junts, ERC i Bildu insten Europa a investigar el 17-A atès que Espanya s’hi nega

Els eurodiputats denuncien les revelacions de Villarejo a la Comissió Europea, al comissari de Justicia i a l’Eurocambra

Ofensiva a Europa dels eurodiputats de Junts, ERC i Bildu arran de lesre velacions de l’excomissari José Manuel Villarejo sobre la intervenció de la intel·ligència espanyola als atemptats de l’agost del 2017 a Catalunya. A través d’una pregunta davant de la Comissió Europea, i amb cartes al comissari de Justícia, Didier Reynders, i a tots els membres de l’eurocambra han denunciat que les autoritats espanyoles es neguen a investigar les circumstàncies de l’atemptat que es va produir a Barcelona el 17 d’agost del 2017 i el paper que hi va tenir el CNI, per la qual cosa demanen a la CE i al Parlament Europeu, com a garants dels drets fonamentals dels ciutadans europeus, “una investigació exhaustiva” de les revelacions de l’excomissari.

A través d’una pregunta a la Comissió Europea que signen Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí en nom de Junts, amb els republicans Diana Riba i Jordi Solé, i Pernando Barrena de Bildu, els eurodiputats expliquen que l’exagent policial i dels serveis secrets José Manuel Villarejo va declarar davant de la justícia que els serveis d’intel·ligència espanyols coneixien els plans per a l’atemptat del 17 d’agost però no van intervenir “per fer un ensurt a Catalunya”. Recorda que aquell atemptat va provocar 16 morts, entre els quals ciutadans de cinc estats de la UE, a més de 155 ferits de 39 nacionalitats diferents i que les paraules de Villarejo encaixen amb les revelacions de la premsa en què es documenten “amplis vincles” entre el responsable de la cèl·lula terrorista i el CNI.

El text recorda que tant el govern espanyol com el PSOE, el PP i Cs han “bloquejat repetidament” una comissió d’investigació sobre la connexió entre la cèl·lula terrorista i el CNI; i que també la justícia espanyola ha rebutjat la petició de les víctimes d’investigar aquestes acusacions.

Per tot plegat, els eurodiputats apel·len al paper de la Comissió com a guardiana dels tractats que consagren els drets humans a la UE, així com els drets previstos en els principals instruments internacionals de drets humans i la jurisprudència del TEDH sobre el dret a la veritat.

Carta al comissari de Justícia

Els eurodiputats signen també la carta que han fet arribar al comissari de Justícia, Didier Reynders, a qui demanen una investigació en profunditat per clarificar si les serioses al·legacions que connecten la intel·ligència espanyola i els cervell dels atacs són certes i per determinar les responsabilitats que se’n deriven i adverteix que aquest és un deure amb les víctimes, amb els ciutadans i amb la democràcia mateixa.

Els mateixos arguments i explicacions exposen davant de tots els eurodiputats en la carta que els han fet arribar on també adverteixen de la necessitat d’investigar els vincles entre el CNI amb el seu informant i responsable de la cèl·lula terrorista, l’imam Abdelbaki Es Satty. Els eurodiputats subtrallen el dret de les víctimes a conèixer què va passar per la qual cosa reclamen saber fins a quin punt el CNI coneixia la imminència dels atacs.

Opinió:

Consultant al link es podrán trobar les cartes a las que es refereix la informació.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/puigdemont-insta-ce-comissio-europea-investigar-atemptat-17-a-ates-espanya-nega_694602_102.html