17 gener 2025
L’Estat
va ser igual de negligent amb els confidents el 17-A que l’11-M
Les
conclusions de la comissió d'investigació de l'11-M o la sentència d'Hipercor,
claus per entendre la negligència amb Es-Satty que va permetre el 17-A
Aquesta
setmana, un dels grans misteris dels darrers anys ha començat a aclarir-se. La
relació de l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, amb els cossos i forces de
seguretat de l’Estat i els seus serveis d’intel·ligència. Aconseguir dades
sobre aquesta relació tèrbola ha costat no només anys i panys, sinó Déu i
ajuda. De fet, ha calgut una inèdita carambola electoral que ha donat a Junts
capacitat de pressió per tal de forçar a un govern espanyol a desclassificar
documentació, que no vol dir tota, sobre l’imam considerat el cervell de la
cèl·lula jihadista que va perpetrar els atemptats de Barcelona i Cambrils de 17
d’agost de 2017.
Una
documentació que mostra la relació d’informador de l’imam amb agents estatals i
el control que els serveis de seguretat li van fer es va allargar fins,
suposadament, dos mesos abans d’anar a treballar a Ripoll, el febrer de 2015.
El cas d’Es-Satty, però, més enllà de l’opacitat que fins ara ha envoltat la
seva figura i la seva relació amb els cossos i forces de seguretat, mostra que
l’Estat espanyol no ha fet els deures ni ha corregit errors després d’altres
casos gravíssims com l’11-M o l’atemptat d’Hipercor, en què va ser determinant
una estructura de seguretat negligent o passiva amb els informadors o les
amenaces.
En
un cas, per refiar-se de col·laboradors dels serveis de seguretat que van
protagonitzar una massacre a Madrid. I, en l’altre, per la negligència per no
creure’s una amenaça com un avís d’una bomba en un concorregut supermercat de
Barcelona. Tot plegat alimenta la tesi que l’atemptat del 17-A va ser sobretot,
una clamorosa errada de seguretat i d’intel·ligència de l’Estat. I més, tenint
en compte que fonts de cossos policials i d’intel·ligència que actuen a
Catalunya, en conversa amb El Món, adverteixen que els “confidents mai no són
de fiar, normalment fan el doble joc”.
Documents
i confidències
Finalment,
el Consell de Ministres i el Congrés de Diputats ha desclassificat un total de
34 pàgines sobre la relació que mantenia el Centre Nacional d’Intel·ligència
(CNI) i el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil amb l’imam de Ripoll. Un
total de sis entrevistes, amb recollida d’informació oral i per escrit, sobre
els seus coneixements sobre jihadisme, cosa que el convertia en un informador.
A més, van fer-li un informe grafopsicològic que el definia com una persona amb
una “alta intel·ligència”.
Un
altre gruix de documents desclassificats és la declaració que l’exdirector del
CNI, el general Félix Sanz Roldan, a la comissió de control dels crèdits
destinats a despeses reservades del Congrés de Diputats, és a dir, la comissió
de matèries secretes i reservades. En aquesta compareixença, Sanz Roldán va
emfatitzar que van descartar continuar el seguiment d’Es-Satty perquè la
informació que donava no era rellevant, el desembre de 2014. És a dir, dos
mesos abans d’anar a Ripoll a treballar d’imam, tot i que encara va rebre a la
mesquita on exercia tres visites del Cos Nacional de Policia. “Es va decidir
abandonar el seguiment de les activitats d’Es-Satty”, va sentenciar Sanz
Roldán.
Un
abandonament, en tot cas, que va costar 17 vides i centenars de ferits en un
episodi colpidor per a la societat catalana, que va ser seguit d’una llarga
lluita política, social i judicial per aclarir el cas i les circumstàncies que
fins i tot ha arribat al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, amb una
demanda contra Espanya per vulneració del dret a saber la veritat. Els informes
desclassificats i el reconeixement posterior dels atemptats de la persona que
durant més temps ha dirigit els serveis d’intel·ligència de l’Estat del
descontrol d’un personatge relacionat amb el jihadisme encara palesen més la
negligència de l’Estat o com va fer el sord a les exigències legals.
L’11-M,
un model de confidents a evitar
El
cas d’Abdelbaki es-Satty indic que no es va fer cas de les profuses conclusions
de la Comissió d’Investigació dels atemptats de l’11 de Març de 2004 que es va
celebrar al Congrés de Diputats. Una comissió dura i intensa que va aprovar el
30 de juny de 2005 unes conclusions per la majoria parlamentària al voltant del
PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero, però també cada grup parlamentari va
deixar constància de les seves conclusions particulars. Ara bé, en el cas de
les conclusions conjuntes és especialment rellevant com es va apuntar a les
figures dels confidents dels cossos i seguretat de l’Estat, amb el benentès que
l’actuació de diversos informadors de la policia van ser peces indispensables
per cometre els atemptats, en tasques com ara el subministrament dels explosius
per fer-los esclatar en quatre trens de Rodalies de Madrid.
De
fet, les conclusions van tenir un apartat especial sobre els confidents. “A la
feina desenvolupada per la Comissió hem detectat que la figura del
confident/informant és un recurs necessari per a la tasca policial”, admetien
les conclusions. Però advertia que és “una figura que sempre s’instal·la en els
límits de la legalitat, tot i que aporta determinada informació d’interès
policial, que moltes vegades prové de l’altra banda de la frontera legal”. En
aquest sentit, la Comissió entenia que “la relació entre el confident i el
policia queda sempre a l’atzar de la seva personalitat i dels seus interessos
particulars”. Una situació delicada davant el “caràcter públic innegable, el
del policia, amb el consegüent risc jurídic que això comporta, tant per a aquest
com per a l’interès que protegeix”. A més, ja advertia que l’aleshores
“separació de funcions policials entre CNP i Guàrdia Civil” arrossegava la
“duplicació del risc jurídic i el risc jurídic esmentat es duplica i, per
descomptat, el risc de fracàs policial augmenta“.
La
comissió considerava “imprescindible regular legalment i reglamentàriament la
figura de l’informador policial, per definir els límits i les bases de
col·laboració de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat amb els seus
informadors”. L’objectiu era crear una normativa que havia de permetre, entre
altres coses, la gestió centralitzada d’una base de dades “d’informadors
policials”. Fins i tot, la comissió apostava per incrementar els pagaments per
la informació que es podia obtenir, sobretot, en matèria de lluita
antiterrorista. En conclusió, la comissió reclamava regular i endreçar les
“disfuncions” que suposava la figura del confident. Tot, en el context del
pitjor atemptat jihadista que ha viscut Europa occidental. El 2017 cap
d’aquestes advertències van funcionar o, en tot cas, no van ser operatives,
perquè es va considerar que l’imam, suposadament, no era cap risc. Tot i que va
ser una afirmació subscrita set mesos després dels atemptats i després d’una
greu crisi política a Catalunya i l’Estat arran del referèndum del Primer
d’Octubre.
El
cas Hipercor: “La policia, senzillament, no va fer res”
No
és la primera vegada que el mateix Estat reconeixia la negligència de l’Estat.
Encara que sembli una paradoxa. I també per un atemptat comès a Barcelona. En
concret, l’atemptat d’Hipercor a la capital catalana el 19 de juny de 1987. En
aquella ocasió, tant la sala del Contenciós Admnistratiu de l’Audiència
Nacional com posteriorment les sentències en cassació davant el Tribunal Suprem
van obligar a l’Estat a pagar milions de les antigues pessetes a les víctimes
de la massacre que va provocar 21 morts.
El
maig de 1994, la sala del Contenciós de l’Audiència Nacional, en el cas
Cabrerizo, condemnava l’Estat a pagar 45 milions de pessetes a un home que
havia perdut la seva dona i dues filles en la tragèdia per la inacció policial.
Els jutges van ser més que contundents: “No és que diguem que la policia no va
fer correctament el que havia de fer; és que, senzillament, no va fer res, i
això plegant-se a interessos comercials molt defensables, cert, però no a
qualsevol preu de vides humanes”.
Aquesta
mala praxi policial també es va reflectir en la sentència de juliol de 1997 de
la sala contenciosa del Tribunal Suprem que també reconeixia diverses
indemnitzacions, fins a un total de 112 milions, per la responsabilitat de
l’Estat en les conseqüències de l’explosió del cotxe bomba. Els magistrats no
es van mossegar la llengua i van concloure que “es va produir una certa
passivitat o per dir millor conducta omissiva de les Forces de Seguretat – sens
dubte determinada per la subjectiva impressió que es tractaria d’una simple
alarma, com tantes altres vegades, ja que mai no s’havia atemptat amb
anterioritat, en una actuació indiscriminada contra establiments mercantils-“.
“Així que la Policia”, prosseguia la resolució, “no va considerar convenient o factible l’evacuació de l’edifici ni es va impedir l’entrada de vehicles a l’aparcament ni finalment va acudir el servei de detecció d’explosius, tot i que segons els bombers n’hi havia prou amb deu minuts per desallotjar el recinte, per la qual cosa es pot interpretar (…) que no es van adoptar les precaucions pertinents, sobretot quan l’explosió es va demorar des de les 15.40, límit superior assenyalat pels terroristes i moment en el qual que es va reintegrar al servei normal una de les dues dotacions policials, fins a les 16.08″. La negligència va quedar escrita negre sobre blanc en la més alta magistratura espanyola.
Opinió:
A banda de l'extensa informació publicada per en Quico
Sallés, aporto el link per qui vulgui llegir part dels documents, inclosa part
de la sentència en la que l’Estat va ser condemnat a indemnitzar a 13 víctimes
de l’atemptat contra Hipercor.
De fet, és un dels capítols del llibre que me han
encarregat i on explico la realitat d'aquelles reunions mantingudes amb en
Santiago Montaner i Juli de Miquel el gener de 1991.
Link:
https://elmon.cat/politica/tribunals/cas-imam-17-a-estat-no-apren-errors-11-m-953047/
