06 febrer 2026
cinema
i terrorisme
Respectar
la memòria de les víctimes al cinema
Com
les productores afegeixen el testimoni de les víctimes en el cinema sobre
terrorisme
La
representació de tragèdies reals al cinema sempre ha estat una qüestió
complicada. Traduir successos que han destrossat vides al llenguatge
cinematogràfic és una operació que s'ha de fer amb precisió quirúrgica i amb
molta sensibilitat, perquè en cas contrari es pot caure en dramatitzacions
excessives o en ridiculitzacions dels afectats. En tragèdies com el terrorisme,
s'afegeix el perill de ferir sensibilitats no només emocionals, sinó també
polítiques, complicant molt més l'operació.
Des
de l'anunci de cessament definitiu de l'activitat armada de la banda
independentista basca ETA, l'octubre de 2011, el cinema espanyol s'ha sentit
cada cop més còmode per fer cinema i sèries sobre terrorisme, especialment
sobre ETA.
El
nou cinema sobre terrorisme ja no se centra en els terroristes o els atemptats,
en canvi, se centra en les històries de les víctimes i l'impacte de les bandes
terroristes en la societat civil.
La
marca d’ETA a la societat espanyola és innegable, la presència d’històries
sobre la banda terrorista a la cartellera ha generat alguna polèmica. Un dels
casos més coneguts és el del cartell promocional de la sèrie d’HBO Pàtria
(2020), que adapta el llibre homònim de Fernando Aramburu. En aquest es veien
dues imatges: una víctima cridant a terra i una persona sent torturada.
Robert
Manrique, supervivent de l’atemptat d’Hipercor a Barcelona de l’any 1987,
recorda que “el cartell el van haver de retirar perquè ofenia a algunes
víctimes, personalment a mi no, però puc entendre a les que es van ofendre”.
Incloure
la visió de les víctimes
Per
evitar que es donin situacions similars, les productores d’aquests projectes
tracten tenir en compte la visió dels protagonistes d’aquestes històries reals,
i així respectar la seva memòria.
Una
de les praxis més comunes és deixar que les víctimes revisin el guió i atenguin
el rodatge, d’aquesta manera s’asseguren que es fa una representació adequada i
respectuosa. “Quan Ganga Producciones va fer el capítol de l’atemptat
d’Hipercor a Cuéntame Cómo Pasó (2001-2023), em van trucar per si podia
supervisar el guió i veure com ho gravaven, per si podia ofendre a alguna
víctima”, relata Manrique sobre el novè episodi de la 19a temporada de la
mítica sèrie.
Manrique
afegeix que el gest de la productora el va commoure: “S’han escrit un munt de
coses sobre ETA i mai ningú ens ha demanat l'opinió de les víctimes, i ells ens
van tenir en molta consideració. Se’m posa la pell de gallina només pensar-hi”.
Un
cas molt similar és el de la pel·lícula Maixabel (2021), que relata la història
real de Maixabel Lasa, dona del polític assassinat per ETA Juan María Jáuregui,
qui va decidir reunir-se amb integrants del comando que va assassinar al seu
marit. La pel·lícula tracta el viatge personal de Maixabel després de
l’atemptat i les reunions amb els victimaris del seu marit, per això mateix,
els productors van saber que havien de tenir el punt de vista dels implicats al
llarg de la producció.
“El
procés inicial de producció va començar amb entrevistes personals entre Isa
Campo i Icíar Bollaín, les guionistes del film, amb tots els personatges reals
que surten a la pel·lícula, i amb els personatges protagonistes fins i tot els
vam oferir revisar el guió abans de començar el rodatge”, explica Koldo Zuazua,
productor de Maixabel. Zuazua detalla que els personatges reals de la història
van seguir de prop la producció, tant la mateixa Maixabel Lasa, com Ibon
Etxezarreta i Luis Carrasco, els dos victimaris de Juan María Jáuregui.
Assistència
d’experts
Sovint,
per representar els fets de la forma més respectuosa i acurada possible, cal
assessorar-se per persones expertes en la matèria, com és el cas de la
pel·lícula Un Año, Una Noche (2022), del català Isaki Lacuesta, que va rebre
assistència de víctimes, experts i forces de seguretat. Aquest llargmetratge
tracta la superació del trauma d’una parella que viu els atacs a la sala
Bataclan a París l’any 2015.
“Va
haver-hi un treball molt intens de documentació, començant per tot el que ens
va explicar Ramón González, l’autor del llibre en què es basa el film, que
havia viscut els atemptats en primera persona”, narra Ramón Campos, productor
de Un Año, Una Noche.
“També
vam parlar amb forces de l'ordre franceses. Recordo especialment els
testimoniatges d'alguns agents que recordaven haver entrat a la sala Bataclan
quan mai ho havien fet”, destaca Campos, admetent que les entrevistes amb
forces policials franceses els va donar recursos per representar com queda
afectada la memòria d’una persona que pateix un succés traumàtic.
És
cert que el cinema sobre terrorisme, si se centra en les històries de les
persones afectades, pot ser una manera d’honrar la memòria de les víctimes i
recordar les seves experiències. Però per tal d’aconseguir el resultat
desitjat, s’ha d’incloure a les víctimes en el procés i deixar que narrin els
fets tal com ells ho van viure.
Opinió:
Llegir aquesta informació em confirma la importància de
dedicar una mica de temps a continuar amb aquest blog, oferint la meva opinió
que, em consta, és compartida per moltíssimes altres víctimes amb les quals
parlo al llarg dels dies.
I llegir aquesta informació em confirma també que és una
bona manera de fer arribar informació que no apareix en el que serien els
“conductes oficials”, sempre farcits de missatges polítics, partidistes i
ideològics en els que no cal coincidir com si fos la versió oficial, al mantra
que interessa fer arribar a la resta de la ciutadania. Per això sempre demano
que qui parli sobre la realitat de les víctimes del terrorisme demostri ABANS
de parlar que el que diu i explica és VERITAT, CERT i VERÍDIC.
I, òbviament, que a aquells impresentables que no puguin
demostrar el que diguin perquè s’ho hagin inventat per viure del dolor que hem
patit els altres, se’ls aparti definitivament del món de ”LAS” víctimes del
terrorisme.
Tot sortirá… intueix-ho que oportunitats no faltaran.
D’altra banda, adjunto el link de la notícia el 23 de març
de 2018 del capítol de “Cuéntame cómo pasó” per qui el volgui visionar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario