08 agost 2018
Llegint els milers de pà- gines del sumari dels
atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils un espera comprendre. Trobar
peces que encaixin i expliquin com uns nois de Ripoll es van convertir en
assassins. La investigació policial, les declaracions dels familiars, dels
amics, les llistes dels escorcolls, les fotografies, tot és explicatiu, però
res ajuda a arribar a comprendre. Sabem que l’imam va radicalitzar primer els
més grans, començant per Youssef Aalla, fent-los classes d’àrab i de religió.
Que després va continuar pels més joves i que en el termini de dos anys tots
van anar canviant “la manera de relacionar-se amb les dones”, van deixar de
comprar roba, de sortir amb els amics amb qui havien jugat a futbol; progressivament
van deixar de beure i de sortir de festa, deien menys paraulotes. Sabem fins i
tot que, “molt col·locat”, Driss Oukabir va confessar a un col·lega ser un
“jihadista” i que es va enfadar quan el seu amic va dir-li que no sabia el que
era.
També sabem que el pare d’un dels assassins
estava reconfortat perquè el fill resava ordenadament cinc cops al dia i no ho
deixava acumular, i que l’imam feia perilloses proclames en àrab que pocs
entenien. Només el filòsof iranià Ramin Jahanbegloo ens ajuda a comprendre quan
diu que els terroristes se senten cridats pel que anomena “la cultura de la
mort”. La descriu com el moment en què l’islamisme s’apodera de l’islam i mata
la cultura i la civilització.
No hay comentarios:
Publicar un comentario