11 agost 2018 (4) Vilaweb

11 agost 2018 

Defugir el silenci: el camí per a superar el dol pels atemptats i prevenir-ne de futurs

Les accions violentes deixen traumes que la societat ha de gestionar promovent la pau

‘Les mostres espontànies de condol a les Rambles per part de la ciutadania, la seva retirada en el moment just i les manifestacions pacífiques en defensa de la pau demostren que som una societat madura, perquè reaccionem pacíficament en front d’una desgràcia que considerem injusta’, diu el psicòleg expert en gestió del dol, Ricard Díaz, que analitza com ha reaccionat Catalunya als atemptats terroristes del 17-A.

Tot i això, també hi deixa anar una crítica punyent: ‘Hem fet molt bé la coreografia, les manifestacions públiques de després dels atemptats, però no hem anat més enllà, no hem arribat al fons de la qüestió. No s’han fet passos per a treballar la idea de “l’altre”, la cultura de la pau i el tabú de la mort a escoles, centres de treball o centres cívics’, assegura el psicòleg, el qual tracta algunes de les víctimes de l’atac d’ara fa un any.

Les guerres, els desastres naturals, els atemptats, generen traumes col·lectius que marquen i defineixen una societat. Les desgràcies que acumula i la manera com s’hi enfronta permeten d’entendre-la. Ara fa un any els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils van colpir Catalunya, que ha hagut de fer-hi front, preguntar-se’n el perquè i reaccionar a les morts que hi van deixar.

Catalunya i l’estat espanyol, a diferència de gran part dels països occidentals, han viscut una història molt recent de violència amb els atemptats d’ETA. ‘Aquí, la mort violenta no ens és aliena. I qualsevol mort violenta genera un odi que cal que aprenguem a canalitzar, gestionar i reconvertir. El camí és anar cap a l’agermanament i no atiar el conflicte’, diu Díaz.

Les dificultats per a superar les morts violentes, si no es gestionen adequadament, es fa palès en la guerra del 1936-1939, de la qual tant la societat catalana com l’espanyola encara arrosseguen la ferida. Evidentment, els atemptats de l’any passat no van involucrar tanta gent ni es van perllongar en el temps, però també exigeixen un període de dol per a abordar la ràbia i, com apunten els experts, atacar-ne les causes.

Precisament, per il·lustrar-ho, la psicòloga clínica i coautora del primer i únic estudi fet a l’estat espanyol sobre el trauma i la seva transmissió, Anna Miñarro, subratlla les dificultats que hi ha, encara avui, per a parlar del franquisme i fer realitat la reparació de les seves víctimes. Amb això critica fortament els qui argumenten que ‘no s’ha de remoure el passat’: ‘Cal parlar dels fets dolorosos que afecten una societat. La memòria activa preserva la salut mental individual i col·lectiva. El silenci, en canvi, només fa que el trauma resti, per tot allò que no s’ha dit ni treballat’, explica.

Per això és molt crítica amb la manca de suport i acompanyament ofert a les víctimes dels atemptats. ‘Si no es fa, el trauma es converteix en un dol patològic, que s’hereta i es transmet de generació a generació.’

Contra la categoria de bons i dolents

Després d’un atemptat o de qualsevol situació violenta sempre s’identifiquen dos bàndols: els bons i els dolents. Per a treballar el dol i superar-lo, cal que la societat en el seu conjunt condemni la violència i, alhora, que trenqui aquesta dualitat, que manté el conflicte en el temps, car perpetua la idea que hi ha un grup que ha provocat el dolor.

‘La gestió del dol també serveix per evitar la fractura social. Hem de condemnar els discursos xenòfobs que van aparèixer després, que qüestionaven els orígens familiars dels atacants o l’educació que havien rebut’, diu contundent Miñarro. I és que superar la idea dels bàndols i agermanar la comunitat és un pas important per a guarir qualsevol trauma i, a més, prevenir més accions violentes.

Quant a això, il·lustra Díaz, hi va haver símbols bonics, com l’abraçada entre el pare del nen de Rubí mort a les Rambles i l’imam de la població el dia de la manifestació a favor de la pau a la vila. ‘És una imatge bonica, però acabarà com una fotografia o la idea que vol transmetre arribarà a les aules?’, es pregunta el psicòleg.

Interpel·lació personal

Però, si no s’ha viscut l’atemptat de prop ni es coneix ningú que hi hagi mort, com és que igualment ens sentim interpel·lats per l’atemptat? Doncs perquè anava dirigit als vianants que passegen per Barcelona en concret i per les ciutats occidentals en general. I en aquesta categoria tots ens sentim connectats emocionalment amb la desgràcia.

L’espai on passa també és important. I les Rambles, un dels llocs més emblemàtics de Barcelona que tothom reconeix, encara acosta més les morts. ‘Són un espai simbòlic que la ciutadania ha perdut, perquè ja no hi resta res que no sigui per als turistes. Després dels atemptats hi va haver una reconciliació, que va durar uns dies, amb les Rambles i amb els turistes’, reflexiona l’antropòleg Manuel Delgado. ‘Tots som passejants de la ciutat’, conclou.

Amb tot, hi ha una clara diferència entre el dol que passarà algú que ha patit la mort d’un familiar o persona propera, algú que ha viscut els fets en primera persona, i la societat en general. ‘La societat, acostumada a veure atemptats per la televisió, quan els viu al costat, té por. I és lògic’, analitza Miñarro.

L’homenatge, només una ‘floritura’ institucional

Les institucions organitzen l’acte d’aniversari dels atemptats a Barcelona el 17 d’agost. Però segons els experts i en contra d’allò que afirmen els polítics, l’acte no servirà als parents de les víctimes mortals, perquè els familiars no s’hi han sentit inclosos, ningú no els ha demanat res ni sobre què hi volien ni tampoc s’han sentit acompanyats la resta de dies.

De fet, Díaz explica que, d’una banda, els processos administratius com a víctimes del terrorisme han estat carregosos. I de l’altra que les víctimes no tenen dret de cap mena de suport psicològic per a enfrontar-se a la ràbia i la impotència de l’assassinat d’algú pròxim. ‘Els han ignorat i, fins i tot, els han complicat la vida durant aquest any i ara els organitzen un acte? Les víctimes no s’ho creuen.’

Miñarro, a més, critica durament l’actitud de l’estat espanyol: ‘Els nois van ser captats per una organització sectària. D’acord. Prou. Però, i l’estat? L’imam de Ripoll era confident del CNI. Això genera un desemparament enorme, perquè és la institució que representa que ens ha de protegir com a ciutadans’.

Tot i això, les víctimes també s’han sentit soles en molts altres àmbits de la seva vida, en part pel tabú que hi ha amb la mort, especialment si és violenta. ‘No sabem acompanyar algú que pateix psicològicament. En aquest país no es fa sinó receptar fàrmacs, però això no resol el problema, només l’anestesia’, afirma Miñarro.

L’altra cara es troba a Ripoll, la població dels atacants, d’on Díaz destaca el treball social, educatiu i cívic fet ‘en la bona direcció’. ‘S’hi ha treballat molt bé perquè en comptes de generar odi, aquest fet serveixi per a millorar el lligam entre comunitats. Han gestionat l’etiqueta de ser el lloc “dels dolents” i ho han fet amb una societat compromesa a treballar-hi perquè no torni a passar’, reflexiona el psicòleg.