03 març 2026 (19.02.26) DiarideBarcelona (entrevista)

 03 març 2026 (19.02.26) 

Robert Manrique: Víctima de l'atemptat d'Hipercor i cofundador de la Unitat d'Atenció i Valoració d'Afectats per Terrorisme

"Les víctimes tenim un vessant polític, perquè el terrorisme ho és. El problema és el partidisme"

El terrorisme ha estat una part clau del darrer segle de la història d’Espanya. Grups terroristes com ETA, els GRAPO, Al-Qaeda o l’Aliança Apostòlica Anticomunista van deixar una sagnant empremta en tot el territori de l’estat i una innumerable llista de víctimes.

Robert Manrique és una d’aquestes víctimes. El 19 de juny de 1987, mentre ell treballava com a carnisser a l’Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona, un cotxe bomba va explotar sota la seva estació de treball, provocant-li greus cremades en tot el cos.

Des d’aleshores, va decidir dedicar la seva vida a l’assistència a víctimes: ajudar els supervivents i respectar la memòria dels morts. Després de passar per l’Associació de Víctimes del Terrorisme, Manrique va muntar la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT) l’any 2018. En aquesta associació s’ha dedicat a localitzar i assessorar víctimes d’atemptats terroristes a Catalunya, especialment les del 17A. Tècnicament, la UAVAT està tancada des del 2023 per manca de recursos.

El Diari de Barcelona l’entrevista per preguntar-li sobre la seva feina assistint víctimes, les mancances de l’Estat en matèria d’assistència i la politització d’aquestes.

Quan diem que ets víctima del terrorisme, a què ens referim?

Mira, m’ho sé de memòria: “És víctima tota aquella persona que pateix mals físics o psicofísics derivats d’accions perpetrades per persones o persones integrades en banda armada o que intenten alterar la pau ciutadana”. Així ho diu la Llei 32/99 de Solidaritat amb les víctimes del terrorisme.

Això ho determina el govern central?

Sí, el Ministeri de l’Interior. Per ser més concrets, la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme. Qualsevol persona que hagi patit un atemptat, sigui directament o per la mort d’un familiar en primer grau o presencial, té dret a anar i demanar ser reconeguda com a víctima. L’Estat no li dirà res, ha de ser la víctima qui busqui a l’administració.

Aleshores, ha de ser la víctima qui demani ser reconeguda com a tal pel ministeri?

Així és. Un cop una víctima ha estat donada d’alta de les seves lesions, té exactament un any per acudir al ministeri i demanar ser reconeguda com a víctima per rebre les ajudes corresponents. Per exemple, el sumari de l’atemptat de les Rambles de 2017 recompta 350 víctimes, però la sentència només en reconeix 225, que són les que van demanar ajuda. I aquelles 125 víctimes què? Ens foten dues vegades: primer per no buscar-nos i després perquè no ens reconeix com a víctimes. “Direcció General de Suport a Víctimes”, però només a les que venen a demanar ajuda.

Això és problemàtic.

Ha donat situacions molt fortes. Recordo el cas d’una dona a qui van matar la seva mare i va ser ferida greu a les Rambles. Uns mesos després de l’atemptat, un advocat la va localitzar i li va portar els tràmits perquè ella fos reconeguda com a víctima de l’atemptat i es va emportar 30.000 euros de comissió. Si el ministeri hagués anat a buscar-la, aquesta dona s’hauria estalviat 30.000 euros. Si no han anat a buscar a una dona òrfena i ferida que viu al costat de Vic, aniran a buscar a algú amb fractura de fèmur o politraumatisme?

En el teu cas particular, vas tenir alguna complicació?

Jo no vaig haver de discutir mai el fet de ser víctima de l’atemptat d’Hipercor: primer, treballava allà; i després, les cremades. Però sí que vaig haver de discutir que havia patit un atemptat i no un accident laboral. Vaig estar set anys de judicis per demostrar una cosa tan evident com que, igual que els clients eren víctimes del terrorisme, els treballadors també.

"L'oficina del ministeri d'atenció a les víctimes del 17A només va estar oberta una setmana"

És inutilitat o inoperància?

L’administració és clar que ha ajudat, no dic que no, però és inoperància. Recordo que, arran de l’atemptat de les Rambles, el Ministeri de l’Interior va portar a col·locar a Barcelona una oficina d’atenció a les víctimes de l’atemptat, però aquesta només va estar oberta del 22 al 29 d’agost de 2017. Una setmana va estar, sense anunci a la premsa ni cap avís a la població. A una entrevista que li van fer a la subdirectora de la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme, va dir: “Aquí només som 40 persones treballant, no donem l'abast”. Però aquí a la UAVAT, que som tres, hem trobat a 270 persones.

Que et va portar a voler dedicar la teva vida al suport de les víctimes?

Va ser estar present al judici d’Hipercor de l’any 1989. Vaig arribar i vaig veure que als banquets només hi havia amics i familiars dels terroristes, no hi havia cap víctima. Durant els tres dies de judici vaig veure de tot: Josefa Ernaga, membre del Comando Barcelona, pintant-se les ungles mentre sentia els noms de les persones que havia matat; un testimoni dient que la Verge els va salvar de l’explosió; de tot vaig sentir. Veient aquell judici amb altres víctimes, vaig decidir que feia falta fer alguna cosa, perquè no ens podíem quedar de braços plegats.

Vas entrar a l'Associació Víctimes del Terrorisme (AVT). Com va ser allò?

Sempre dic amb ironia que aquella era l’antiga AVT. Entro en contacte amb ells l’any 1989, després del judici d’Hipercor. A la primera reunió de víctimes a Madrid, l’any 1990, van preguntar si algú venia de Catalunya, i com vaig ser l’únic en aixecar la mà, em van preguntar si em podia encarregar de buscar i assistir a algunes víctimes que tenien localitzades. Vaig dir: “Sí, per què no?”. I des d’aleshores m’he dedicat a això.

Per què era l’“antiga” AVT? La “nova” és de la que vas marxar?

L’any 2003 l’associació peta perquè entra molta gent a fer política. Aquella és la “nova” AVT. Aquell mateix any la nova junta de l’associació em va expulsar per dir a una entrevista a El País que la junta feia política. Els que em van expulsar ara un és senador per Vox, i l’altre diputat del PP a l’Assemblea madrilenya, així que no em vaig equivocar. Els va empipar que ho digués.

"Durant el govern d'Aznar es va alliberar 164 presos d'ETA"

Com va arribar a polititzar-se la junta?

Es pot remuntar a la treva d’ETA del 1998. El govern d’Aznar va començar a parlar de concessions penitenciàries i que “els etarres havien de deixar les armes pels escons”. L’antiga AVT vam parlar amb el govern i vam aconseguir la Llei 32/99, per cobrir les mancances que tenia la normativa de suport a les víctimes. Això pot enfadar molta gent, però si ETA no hagués presentat la treva del 98 no tindríem aquella llei, Aznar ens la va donar per evitar que les víctimes ens rebotéssim per les concessions als terroristes. No hem d’oblidar que durant el govern d’Aznar es van alliberar a 164 presos d’ETA.

La cosa és que l'any 2000 ETA trenca la treva assassinant un militar a Madrid, perquè no va arribar a cap pacte final. Jo era a Madrid aquell dia: vaig sentir l’explosió des del despatx. Va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Aleshores vam demanar explicacions al govern espanyol per les concessions i, com que ens van veure com una amenaça, van començar a infiltrar persones afins al PP a la junta de l’antiga AVT.

I com pot fer política la “nova” AVT?

L’antiga AVT mai hauria fet una manifestació contra cap polític. Si teníem algun problema amb algun, anàvem a parlar personalment amb ell. Però a partir de l’any 2004, després de l’atemptat de l’11M, la nova junta afí al PP comença a manifestar-se contra el govern de Zapatero. Quina casualitat, no?

Has mencionat abans l’11M, quina importància va tenir aquell atemptat?

Va canviar moltes coses políticament, fins i tot en la qüestió d’assistència a víctimes. Les víctimes de l'11M van haver-se de muntar una associació pròpia, perquè la “nova” AVT va dir que fins que no s'esclarís l’autoria real dels atacs no farien res. Un atemptat amb 1856 ferits i 193 morts, i l’AVT no els va assistir per política. Aquestes víctimes van ser assistides per l’Associació 11M Afectats pel Terrorisme.

[...]

De fet, amb l’atemptat de les Rambles de 2017 va passar una cosa similar: va ser l’associació de l’11M qui es va personar com a acusació a l’Audiència Nacional per l’atemptat, no l’AVT. Van ser ells qui van presentar 270 expedients de víctimes al judici. La resta d’associacions, res.

Les víctimes són un col·lectiu unitari?

Hi ha associacions i polítics que parlen en nom de totes les víctimes d’ETA, i no m’agrada que es parli en el meu nom. Aquesta gent no ha preguntat si totes les víctimes estan d’acord, ni tan sols a totes les víctimes de la seva associació. És problemàtic quan es diu coses com “les víctimes es manifesten”; potser algunes es manifesten, però es parla de totes les víctimes.

És un tema delicat, però què opines de les víctimes que entren en política?

Ho tinc molt clar: la gent que ja feia política abans de l’atemptat no passa res, perquè ja feien política abans. Per exemple, Eduardo Madina era membre de les Joventuts Socialistes d’Euskadi i perd la cama esquerra a un atemptat amb bomba adossada; després de l’atemptat va continuar fent política, perquè ja ho era abans. El que no m’agrada és quan gent que mai havia fet política comença a escalar dins de partits. A mi m’han fet ofertes per entrar en cinc partits diferents.

"Els partits es fan propietaris del dolor de les víctimes per fer política"

Aleshores, els partits polititzen les víctimes?

Les víctimes tenim un vessant polític, perquè el terrorisme és una qüestió política. El problema és el partidisme. Quan veig alguna víctima que només parla bé d’un partit, alguna cosa falla. Quan un partit fa alguna cosa bé o malament, ho dic, sense importar quin partit sigui. Els partits es fan propietaris del dolor de les víctimes per fer política.

Què opines del lema de “que te vote Txapote” per criticar Sánchez?

Patètic. Ja ho va dir la Consuelo Ordóñez, a qui Txapote va matar el germà, Gregorio. Però això és igual, ara estem a una època en què la política no existeix, només veure qui és pitjor. Cap partit pot donar lliçons a ningú. Al llarg de tots els governs de tots els partits s’han excarcerat presos d’ETA, però és que no ho decideixen els polítics, ho decideixen els jutges. Per aquesta gent, quan ho fa el PP no passa res, però quan ho fa el PSOE sí.

[...]

Evidentment, a mi em fot que surtin presos d’ETA, com em va fotre quan van sortir els d’Hipercor; que van sortir quan governava Rajoy. On era la gent que diu “Que te vote Txapote” i critica Sánchez quan es van excarcerar presos d’ETA durant el govern d’Aznar i Rajoy? Recordem també que Bildu es forma quan governava el PP. Per què no els van il·legalitzar si tenien majoria absoluta? Doncs ara no es poden queixar quan el PSOE pacta amb ells. La gent no té memòria.

Des de la dissolució d’ETA l’any 2018 s’està normalitzant la ficció i l'entreteniment sobre terrorisme. Com és per a una víctima que es faci cinema o documentals de la seva tragèdia?

Depèn. No s’hauria de fer una pel·lícula d’una víctima sense consultar primerament a la víctima, no a les associacions. En el cas de Maixabel (2021) van anar directament a la Maixabel Lasa i ella els va dir que sí. Han d’anar a preguntar on cal, no a gent que parla en nom d’altres.

En les pel·lícules La Infiltrada (2024) i El Fantasma en la Batalla (2025) es fa èmfasi en com els cossos de seguretat van acabar amb ETA. Què en penses?

Totes les víctimes, i aquí sí que diré totes, som les que vam acabar amb ETA. Perquè no hi ha hagut ni una sola víctima que decidís fer justícia pel seu compte. Les víctimes no venem, venen més els polítics, els uniformes i els infiltrats.

Ara tens la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), com funciona?

La vam obrir el febrer de 2018, fa vuit anys ja. Però tècnicament portem tancats des de març de 2023 perquè no tenim recursos per continuar. Ens hem dedicat a localitzar i assistir en atenció psicològica, valoració pericial i assessorament a víctimes de diferents atemptats terroristes de tota Catalunya. Si encara hem de localitzar 230 víctimes més, necessitem recursos de l’administració. A la sentència de cada cas hi consten les dades de les víctimes, però no puc anar a buscar-les perquè són dades personals. Ens faria falta tenir un conveni amb la Generalitat, per exemple, per poder contactar amb les víctimes en el seu nom.

Com hauria d’actuar l’administració per ajudar a les víctimes?

Primer de tot, que no hi hagués temporalitat per demanar les ajudes. No pot ser que després d’un any les víctimes no puguin reclamar els seus drets. I per sobre d’això, que mostri un interès real en contactar amb les víctimes. Recordo el cas d’una dona que treballava a un dels quioscs de la Rambla el 17A, i li van denegar inicialment l’estatus de víctima perquè van confondre el número del quiosc (el cinquè) amb el número del carrer, i per tant “estava mentint”. El primer que van pensar era que els estava intentant estafar: això no és seriós. També hi ha problemes amb les víctimes psicològiques.

Què vol dir?

La meva dona va trigar tres anys a mostrar les seqüeles de veure’m a l'UCI morint-me. Recordo que un cop un treballador social em va dir: “Però si reconeixem la teva dona per seqüeles psicològiques com a víctima, començaran a sortir víctimes de sota les pedres”. No hem tornat a parlar mai més. Les víctimes psicològiques també són víctimes i haurien de rebre el reconeixement.