04 maig 2023
COMUNICAT UAVAT
RODA PREMSA 4 DE MAIG DE 202
Aquest és l´últim acte públic de la nostra entitat.
Potser el tancament de la UAVAT no és cap noticia rellevant. Però si que ha de ser-ho el per què.
I aquest és el sentit d’aquest acte. Fer públic el que ja em transmès als nostres usuaris: Sense la feina de les administracions competents, sense la seva real, sincera i pràctica implicació, moltes, masses víctimes del terrorisme al nostre país seguiran restant tristament desateses.
Perquè ningú més pot fer aquesta tasca
No és el que us diran. Des del Ministerio del Interior us parlaran de xifres. I sens dubte -ho fan sempre- parlaran dels diners atorgats. I els mitjans de comunicació fareu ressò d’aquestes dades. Com també ho feu dels actes de memòria i homenatge. Però això no va només de diners.
Només aquells que llegiu la lletra petita us podreu aproximar a la veritat sencera. Una realitat que la UAVAT ha anat transmetent any rere any. Una realitat que senzillament es desprèn de feina feta i no d’imatges ni intencions. Feina pura i dura, expressada a les nostres memòries.
Després d’uns mesos de contrastar informació, la UAVAT va néixer al febrer de 2018, instant a l’Ajuntament de BCN a fer un seguiment. Es va tornar a confirmar que el primer i incomprensible error als protocols actuals és la manca d’informació envers al circuit de drets.
Conscients que les ferides físiques i les psicològiques tenen un temps d’evolució i no entenen de terminis legals. I conscients i coneixedors de que aquestes persones necessiten molt més que les mostres de suport de la ciutadania. Que necessiten persones professionals que les localitzin, que valorin les seves necessitats i els hi ajudin a atendre-les.
Sabeu que la llei així ho obliga?
Sabeu que són víctimes d’un delicte?
Que tenen uns drets?
Parlem molt més que de solidaritat.
Amb més de trenta anys d’experiència anterior, vam crear la UAVAT amb la innocència de qui vol fer aquesta tasca.
I en etapes posteriors, ja amb el suport econòmic -subvenció- de la Generalitat de Catalunya i particulars de la Diputació de BCN i l’Ajuntament de BCN hem trobat tants errors, tantes mancances, tanta ineficàcia... que fa por. Por de que aquells que ens han d’ajudar, o no tenen ni idea o miren cap a un altre costat. Perquè no són casos aïllats. Són errors d’incompetència arrelats i sistemàtics.
Potser la veu dels qui trepitgem les trinxeres no arriba mai als despatxos. Des de la trinxera, malauradament parlem d’allò que les administracions mai diuen. Perquè malgrat ser la seva obligació per llei, sempre parlen del que fan, però mai del que no fan. Són les mitges veritats de costum.
Hem trobat moltes, masses persones afectades que no estaven a uns llistats de salut com a víctimes dels atemptats d’agost de 2017. I ho eren. I han estat perjudicades per això.
Hem trobat dèficits incomprensibles en la filiació dels ferits. Llistats diferents i incomplerts. Hem comprovat que no hi ha hagut mecanismes adequats de localització ni informació. Ni amb víctimes nacionals ni amb víctimes estrangeres. Hem patit amb ells un circuit de reconeixement administratiu de les seves lesions psicològiques on han estat denegades amb arguments tan perversos que ens causen vergonya professional.
“No ser hi a la trajectòria de la furgoneta”. “No aportar informe d’assistència del dia de
l’atemptat o dies molt pròxims”. Més que sense cap mena de lògica, indignants.
Malauradament hi ha un ampli repertori. Us remetem a les nostres memòries tècniques. Ho hem transmès tot el que hem estat capaços.
I no passa res.
I quan va arribar un judici penal amb la seva sentència, el propi magistrat de l’Audiència Nacional expressa clarament que les víctimes han estat les grans oblidades d’aquest procés, senyalant errors greus.
I no passa res.
I passa el temps i de moltes (una cinquantena) de les persones que apareixen a aquesta sentència penal -quatre anys després dels atemptats- diu que “no consta informe mèdic”. A moltes més, encara ningú els ha informat (probablement de les 345 totals, unes 250). Ni de que hi són a una sentència penal ni de que podran exercir el seu dret. El Ministerio del Interior us dirà que ho faran quan la sentència sigui ferma.
Això no es fa així. Llegiu ara la lletra petita:
És correcte que alguns ho sàpiguen, disposant d’aquest temps, i altres no?
Que se n’assabentin i s’enfrontin de cop i sols, a un procés burocràtic?
Aquesta és la solidaritat?
Fins que no siguin víctimes amb “totes les de la llei”, tot i sabent que aquesta part no
s’alterarà, ni aixequen el telèfon?
Rebran un primer contacte des del MIR sis anys després dels atemptats?
Arribats a aquest punt, la UAVAT va presentar el seu projecte de l’any 2022 per fer aquesta segona tasca de localització i informació. Amb cura. Amb temps. Amb rigor. Però la Generalitat de Catalunya, que és qui dona suport econòmic a la nostra entitat, i que a més d’estar personada al judici penal, també té la competència legal com a Administració, només té bones intencions. No va ser capaç d’articular la manera de que la UAVAT podés contactar amb aquestes persones, anunciant-nos que ja ho faria la pròpia Generalitat amb la creació de la -tan reiterada- Oficina d’Atenció a VT. A dia d’avui, no s’ha fet aquesta tasca d’informació ni tenim cap notícia de la creació d’aquest servei públic per les VT.
Segurament tots ens assabentarem d’aquest servei pels mitjans de comunicació en algun moment de la història del nostre país.
Per que no passa res.
Literalment. La Generalitat no fa ús de les memòries que li lliurem cada any on es definiesen errors concrets que són de la seva competència (interior, justícia i fonamentalment els comesos per salut). Ningú ha atès la nostra demanda de treballar ni tan sols per analitzar-los.
Per revisar uns protocols que saben que han fallat i han contribuït a causar greuges perquè no preveuen els requisits que després posa el Ministerio del Interior. I a més, tampoc poden trobar la manera d’aixecar un telèfon per trucar a persones que són víctimes d’un dels pitjors delictes que podem patir als carrers de les nostres ciutats. En resum, no tenim un protocol d’assistència post atemptat adequat al circuit ni a la realitat de les VT
I literalment, tampoc passa res al Ministerio del Interior. Qui té les competències en reconeixement administratiu de les VT i el seu rescabalament. Ells es limiten a recordar nos els diners que han repartit. I que ho han fet amb aquelles víctimes que, o estaven a uns llistats de ferits enviats des de Catalunya (i sembla que ningú es sorprèn quan publiquen que a aquests llistats només hi ha 32 ferits de nacionalitat espanyola) o han presentat sol·licituds dins del termini establert. Però no us diran els arguments que han fet servir per denegar a tantes ni què opinen.. Ni que no mouen un dit per mirar de trobar a ningú. Us diran que van tenir una oficina oberta a Barcelona uns dies d’agost del 2017, que difícilment va conèixer ningú, com si això fos proporcional a l’atenció que cal. Us diran que han intentat coordinar-se amb nosaltres.
Us diran que tot ho fan bé, seguint les pautes legals i per això no els hi cal autocrítica. I que el fet de que al judici penal hagin finalment reconegut a totes les persones (moltes) que ells han denegat administrativament no és una qüestió jurídicament incongruent. I fins i tot potser us diuen el mateix que a nosaltres, que a Catalunya anem a la cua i no tenim ni llei autonòmica en matèria de terrorisme. I entre uns i els altres, les VT fan i tiren el seu dia a dia com poden.
Com faríem tots.
Però nosaltres vàrem néixer amb la innocència de treballar. Hem atès a 221 persones. Hem sumat 216 tràmits d’expedients (117 afectats que han fet sol·licitud amb el Ministerio del Interior). 94 tràmits d’al·legacions i recursos davant les seves denegacions. 59 tràmits jurídics a l’àmbit laboral. Judicis, derivacions psicològiques, més de 70 acompanyaments a valoracions mèdiques i mèdic-legals, 34 valoracions pericials forenses.
Acompanyament al judici penal i coordinació continuada amb els seus representants legals de l’Asociación 11M Afectados de Terrorismo. Hem fet difusió professional, a mitjans de comunicació, jornades i congressos. Hem participat activament en l’organització i coordinació als actes de memòria i homenatge i mantingut moltes reunions amb representants polítics i d’altres sectors. I amb els nostres usuaris hem intentat arribar on hem pogut i fer ho sempre amb tota la proximitat i caliu que mereixen sense perdre rigor. I aquest últim any, hem reorientat el nostre projecte per fer les bases -destil·lades de tota la nostra experiència- que han de servir a la Generalitat per continuar la nostra tasca.
Però el que més hem fet és guanyar-nos la confiança i l’amistat que ens portem.
Per això estem orgullosos de la nostra tasca. Professional i humanament. Atenent això la UAVAT mai hauria tancat.
Però la innocència era per treballar. No només per fer crítiques al vent. Hem arribat al límit de les nostres possibilitats professionals. Com us dèiem, la feina que cal fer, i que és urgent fer, transcendeix a unes sigles. Són la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de l’Interior qui només poden fer aquesta tasca que a més, la llei obliga a fer.
Francament, del Ministerio poc esperem. Que trist. Poc s’ha d’esperar de qui mai té cap
intenció de canvi i només es justifica. Però de la Generalitat encara esperem que es faci real aquesta anunciada Oficina d’atenció a les VT. Que es coordinin amb tots els agents implicats en el circuit pel que han de transitar els afectats. Que adeqüin els protocols a la realitat i a les necessitats. Que facin una llei catalana com ja tenen altres deu comunitats. Les intencions no fan país. Ni ajuden a ningú. Només esgoten i ens deixen en risc.
Esperem que es compleixi la llei.
I com no podem dir ho més alt ni volem fer ho cada any sense que passi res, aquest -que és el nostre últim- ho fem el més clar possible. I, segurament, mantenint la inocencia.
Aquesta per nosaltres és la veritable notícia d’avui. La que us agrairíem que transmetéssiu.
A totes les administracions competents, els demanem que entenguin que no es tracta de dir que es pot millorar l’atenció a les VT, ni de dir que estan al seu costat. Això és demagògia. Es tracta de resoldre urgentment els errors evidenciats per una Entitat que ha fet el seguiment pel que va néixer. Sense cap altra motivació que l’objectivitat. Que els hi fan mal. Que amb aquesta passivitat per resoldre els hi han fet mal. I si no posen remei, ho seguiran fent. Cada dia.
I no tenen dret a fer ho. El que tenen és l’obligació fins i tot legal d’ajudar- los. Treballant amb rigor.
Gràcies a totes les persones que d’alguna manera han contribuït a fer lis més fàcil el seu camí.
Gràcies a l’Associació 11M que és la única que ajudarà als nostres usuaris, també socis seus, a continuar el seu camí legal.
També als medis de comunicació, per ser curosos i sensibles en la vostra tasca informativa.
I per damunt de tot, gràcies als nostres usuaris/usuàries. Amics i amigues.
Hi ha vincles que no es trencaran mai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario