jueves, 11 de mayo de 2023

11 maig 2023 Vilaweb (entrevista)

11 maig 2023 



Robert Manrique: “Els partits que més parlen de les víctimes no ens han trucat mai”

Entrevista a Robert Manrique, un dels impulsors de la UAVAT, que ara ha anunciat que es dissolia

La setmana passada, la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) va anunciar que es trobava obligada a dissoldre’s. “Hem arribat al límit de les nostres possibilitats professionals”, van dir en la compareixença de premsa, en què van denunciar el poc suport rebut de les administracions. Per entendre què ha passat, parlem amb Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor i un dels impulsors de la UAVAT, que confessa: “No volem pensar malament, però ens hi obliguen.” Manrique és molt crític amb la manera com s’ha comportat el govern espanyol. Assegura que sempre fan gala de ser els que tracten més bé les víctimes, però que tot és mentida. En realitat, les víctimes se senten abandonades. Però la culpa no és exclusivament del govern de Sánchez. La Generalitat també hauria pogut fer-hi més. Fa temps que promet de reobrir l’Oficina d’Atenció a les Víctimes de Terrorisme. Quasi sis anys després dels atemptats, encara l’esperen.

—La setmana passada comunicàveu que la UAVAT es dissolia. Prendre una decisió com aquesta no deu ser fàcil…

—No, gens ni mica. I més sabent tota la feina que ens quedava per fer. Ens preocupa que la sentència dels atemptats del 17-A sigui ferma i nosaltres no puguem arribar a la resta de la gent afectada. Però sabem que és impossible arribar-hi. I vam entendre que no tenia sentit presentar un projecte per al 2023. No tenim ni el suport de l’administració, ni els recursos ni la manera de poder continuar treballant. Esperem que aquesta tasca que nosaltres malauradament ja no podem fer la continuï l’administració, la de Madrid o la d’aquí, però que algú ho faci. Encara que l’administració espanyola ja ha demostrat que li és igual. I la d’aquí, per molta Oficina d’Atenció a les Víctimes que li hàgim demanat que reobrin, per molta llei autonòmica o protocols, encara esperem. Fa massa temps que esperem.

—Per situar la gent, hi ha més de 250 víctimes que surten en la sentència i que, per tant, tindrien una compensació i uns drets, però no us hi heu pogut posar en contacte?

—A tota aquesta gent no tenim la constància que l’administració els hi hagi dit res. L’única cosa que sabem és que nosaltres hem localitzat 225 persones més, i d’aquestes només a 3 ja els havien trucat des del ministeri. Aquí hi ha un problema, alguna cosa falla.

—Qui té l’obligació d’avisar aquestes víctimes?

—Legalment, per competències, entenem que és el Ministeri d’Interior. Més concretament, la Subdirecció General de Suport a Víctimes del Terrorisme, que decideix qui és víctima i qui no. La gent no ho sap, però si vols el reconeixement com a víctima de terrorisme, tens un any per a sol·licitar-lo al Ministeri d’Interior. Ens hem trobat amb una dona a qui han matat la mare a l’atemptat i ella mateixa ha tingut ferides greus, i no sabia que podia reclamar res. L’octubre del 2017, de cop li truca un advocat dient-li que pot tramitar tota la documentació per ser reconeguda com a víctima. Això no ho hauria de fer el ministeri? Aquest senyor no ho fa gratuïtament, eh? Ho fa a canvi d’una part de la indemnització per la mort de la seva mare. Si el ministeri no es preocupa de posar-se en contacte amb una senyora ferida greu, que a més a més li han matat la mare en l’atemptat, ho farà per una víctima amb la cama trencada o amb un tall a la cama? És clar que no! I només parlem de les víctimes que formen part de les llistes. No hi compto els qui tenen seqüeles psicològiques, a qui el ministeri els desestima els drets.

—Els nega que siguin víctimes, no?

—Sí, però després el jutge Guevara diu que són víctimes encara que el ministeri digui que no; per alguna cosa hi ha unes pericials. El reconeixement administratiu els l’han denegat, però ho han acabat guanyant per reconeixement jurídic penal. Aquesta gent té el reconeixement perquè des de la UAVAT hem ajudat a lluitar pels seus drets. La pregunta és quanta gent no hem trobat? Aquest és el principal problema. Creiem que hi ha unes 250 persones amb qui no hem pogut establir contacte. Qui hi parlarà? Perquè amb la resta ens hi hem posat en contacte des de la UAVAT. El que fot al Ministeri d’Interior és la creació de la UAVAT, per fer la feina que no volien fer.

—Què voleu dir, que no us hi podeu posar en contacte?

—És molt fàcil de saber on són i establir contacte amb aquestes persones que surten en la sentència, però la llei de dades ens ho prohibeix, ens limita. Ho hauria de fer l’administració, que té el sistema per a fer-ho, i l’obligació. Naturalment, el Ministeri d’Interior, que en té la competència. Però també les administracions autonòmiques, que haurien de vetllar per la gent que malauradament ha estat víctima d’un atemptat en el seu territori. Perquè ho entengueu… Demanes a Salut: “Quanta gent va entrar a partir de les cinc de la tarda del 17 d’agost a un hospital?” I et diuen que moltíssima. Però qui consta com a víctima? Només aquells a qui consta com a motiu d’ingrés un atemptat terrorista. El problema és que la majoria dels metges no van posar-hi aquesta causa perquè no ho sabien. Aleshores et trobes que en la majoria de les víctimes, en el motiu de l’ingrés, hi diu coses com: atropellament, caiguda casual o allau. Tot això no passaria si hi hagués un protocol.

—Què s’havia d’haver fet?

—Si fos Salut, hauria anat a tots els hospitals a deu quilòmetres de Barcelona i hauria revisat tota la gent que hi va entrar aquella tarda per aquests motius que abans detallàvem. I a partir d’aquí, fer un cribratge. És curiós, perquè en el sumari sí que hi apareixen algunes persones de qui s’especifica que no van ingressar per l’atemptat. És a dir, tenen controlat els qui no hi eren per l’atemptat i els altres no? Home! Diria que en això sí que hi ha una mica de mala intenció no?

—La decisió que heu pres és una manera de pressionar les administracions?

—No era la intenció. No vam prendre la decisió pensant en això. Ho vam decidir quan vam rebre una documentació del govern espanyol que ens deia que fins que la sentència no fos ferma no pensaven parlar amb ningú. De debò? Sis anys després es posaran en contacte amb les víctimes? Faig l’esforç de pensar que em diuen la veritat! Què els diran? Què els portin la documentació? Però si l’han llençada, segur. Durant sis anys ningú no els ha fet cas, per què l’haurien d’haver guardada? No sé com volen que confiem que els buscaran, si no ho han fet durant sis anys! Tot plegat fa que ens adonem que no podem continuar. Per tant, quan vam decidir que ens dissolíem no pensàvem a pressionar l’administració. No era la intenció, però si serveix perquè les administracions competents per fi s’adonin que han de fer alguna cosa, benvinguda sigui la dissolució! Que s’ho prenguin com vulguin, però que ho facin.

—Hi ha hagut cap trucada després de la compareixença de premsa?

—No, cap! Tampoc no ho esperava. En cinc anys i escaig, hi ha partits que no han trepitjat aquest despatx ni han trucat per telèfon. Ells deuen saber per què no ho han fet!

—Per tant, confieu que reaccionin?

—Suposo que sí! M’encantaria que ho fessin. No fer-ho és no obeir la llei. La llei diu que les administracions competents han d’informar i assessorar les víctimes. Si no els busquen no sé com compleixen la llei. Què esperen, que la víctima vagi a preguntar? No té cap sentit. Molta gent no sap que s’ha fet el judici i que el seu nom surt en la sentència. No els n’han informat! Tant costa? Amb els recursos que té l’administració els troben en una setmana.

—Es farà l’Oficina d’Atenció a les Víctimes, per tant?

—El 17 d’agost de 2022 el conseller Joan Ignasi Elena va dir que es faria. Som al mes de maig i encara no s’ha fet. El tripartit el 2010 va trigar un mes i mig a fer-la, cosa que demostra que quan n’hi ha ganes les coses es fan. No entenc com costa tant, la feina ja és feta. Nosaltres tenim el protocol preparat des del 2003.

—El paper nefast del govern espanyol és clar. Però la Generalitat hauria pogut fer-hi molt més?

—Naturalment. D’ençà del 1960 a Catalunya hi ha hagut atemptats de vint-i-cinc bandes terroristes diferents. Com a víctima de l’Hipercor sempre ho he dit: a Catalunya no hem tingut només Hipercor, Vic i Ernest Lluch. Hem tingut moltíssims més atemptats. Però mai a ningú no se li havia ocorregut de fer una oficina dedicada a esbrinar i ajudar les persones que hem patit això. El 2010 es va fer. Es va estrenar a l’abril i el desembre del mateix any es va tancar. Quina llàstima. Si no s’hagués tancat, aquests anys d’experiència ens haurien servit per a evitar molts dels problemes que han tingut les víctimes aquests anys.

—Per què van tancar?

—Van dir que si les víctimes per terrorisme necessitaven res podien anar a l’Oficina de Víctimes del Delicte. Però és que el terrorisme és un delicte diferent. Perquè entenguis la manca d’interès i empatia: el govern espanyol sempre ens diu que ells van posar una oficina d’atenció a les víctimes del 17-A a Barcelona. Van obrir-la del 22 al 29 d’agost. De debò que es pensen que aquells dies la gent podia pensar que tenien uns drets com a víctimes? Ploraven els morts o eren als hospitals ingressats. El mínim que haurien pogut fer és venir a Barcelona durant un any, no? No calia cada dia, però sí deixar temps perquè la gent reaccionés i pogués anar-hi. Ens agradaria saber quanta gent va anar a l’oficina aquella setmana. No va sortir ni anunciat a cap mitjà. Com pretenien que ho sabessin les víctimes? No volem pensar malament, però ens hi obliguen. Ho fan tot malament…

—A part l’oficina, cal un protocol?

—Cal tot, però amb l’oficina no n’hi ha prou. Cal també un protocol i una llei.

—Per què és tan important?

—El protocol diria coses com ara que quan hi ha un atemptat les forces de seguretat han d’afiliar totes les persones que hi hagi, presencialment, tant si en aquell moment tenen un sentiment de culpabilitat, d’estrès, de por o de nervis com si no. Perquè això potser que avui no ho tinguis i que peti d’aquí a quatre mesos. És important tenir una llista de gent que sí que era allà. Que la gent no hagi d’anar a buscar un WhatsApp o una imatge d’una foto per demostrar que hi era. Hi ha hagut gent que ha hagut d’anar a buscar factures del dinar que havia fet aquell dia a la Rambla. Tots aquests maldecaps s’haurien evitat amb un bon protocol.

—La Generalitat sap la importància del protocol. Precisament, el bon funcionament dels Mossos d’Esquadra el 17-A va ser perquè havien planificat un protocol per si hi havia un atemptat d’aquestes característiques…

—Sí, hi havia protocol per a l’actuació de la policia, però no d’assistència a les víctimes. L’actitud dels Mossos d’Esquadra va ser brutal, res a dir. Però el problema va ser l’assistència a víctimes. Posem-ne casos reals. Hi ha un matrimoni que passeja per la Rambla. La senyora entra en una sabateria i el marit li diu que l’espera al bar. En el moment que se separen, baixa la furgoneta i la gent que veia l’atemptat des de les botigues és confinada. A aquella senyora, quan surt, a les onze de la nit, de la sabateria, després del confinament, ningú no li demana com es diu. En canvi, al seu marit sí. Ell consta a les llistes, però ella no. Per tant, ella no serà mai reconeguda com a víctima, malgrat que pugui tenir unes seqüeles psicològiques pitjors que la del seu marit, que sí que serà reconegut.

—Com pot ser que passin aquestes coses?

—Perquè no hi ha protocol. Tothom que vagi amb uniforme hauria de saber com actuar després de l’atemptat. Encara hi ha coses més bèsties. Javier Martínez, després d’haver d’identificar el seu fill de tres anys mort, a les quatre de la matinada, va haver d’agafar el cotxe i anar ell tot sol conduint fins a Rubí. El protocol hauria de controlar això, i fer que tots els familiars anessin acompanyats fins al seu domicili. Si preguntes al Javier com va arribar a casa no ho sap. Només sap que anava per la Meridiana i, just al seu costat, hi havia la grua amb la furgoneta que havia atropellat el meu fill. No recorda res més! No sap com va arribar a casa… Imagineu què hauria pogut passar. I quan va arribar a casa, qui l’esperava? La família, no hi havia cap psicòleg ajudant a gestionar aquesta situació tan complicada. Em sap molt greu dir-ho, però estem igual que en l’atemptat de l’Hipercor.

—Amb tot això que expliqueu es fa palès que a l’estat espanyol hi ha deixadesa respecte de les víctimes. Però hi ha una altra manera de fer? Què fan els altres països?

—A Catalunya tenim una víctima de l’atemptat contra el restaurant Le Carillon de París. I sempre ens diu que des de França li truquen cada dia per veure com està i què necessita. Hi ha una altra manera d’actuar. Cada país té la seva normativa. El que no té nom és que a Espanya sempre facin bandera del tracte que reben les víctimes de terrorisme. Han arribat a anar a l’ONU a dir que les víctimes de l’estat espanyol tenen la millor protecció mundial gràcies a la legislació espanyola! Quina manera d’enganyar el personal és aquesta? Perquè entengueu el tracte: l’orfe d’una persona morta a la Rambla que viu al Canadà va demanar de tenir accés a l’informe forense per saber si havia patit o no. És policia i sabia què demanava. Va estar tretze mesos esperant i no li contestaven. Un dia va venir amb la seva mare a Barcelona, van passar per l’oficina de la UAVAT i ens van explicar el problema. L’endemà es reunien amb el forense que va atendre el seu pare. Nosaltres ho vam aconseguir en dotze hores, i les administracions no es van dignar ni a respondre-li. Com es pot tractar les víctimes així?

—Per tant, el problema és que no es vol fer?

—Com a víctima em costa d’entendre que no es vulgui fer. Però quan he parlat amb els advocats i els psicòlegs especialitzats en temàtica terrorista, m’han arribat a convèncer que no es vol fer. Em fa mal dir-ho, com a víctima, però quan miro el meu cas ho veig clar. Vaig saber que començava el judici de l’atemptat de l’Hipercor perquè em va avisar un periodista que coneixia. Ningú no ens en va informar en cap moment. Encara més, només hi vam anar dues víctimes. No ens van citar ni a declarar. Només va declarar una víctima, que en la sentència diu que es va curar de les lesions al cap de dos dies i sense seqüeles. Era el ferit més lleu. Com pot ser? Al cap dels anys vaig descobrir que ho havien fet per sorteig. I els va tocar d’anar-hi a aquest noi i una noia estrangera que no entenia gens el castellà i no va venir. Quina casualitat, no? Ells havien de parlar del dolor de les víctimes? De debò? No m’ho crec. I, veient tot això, ara no puc creure que hi hagi interès a atendre les víctimes.

—I heu pensat mai per què no es vol fer?

—És cosa de diners! Em costa de creure-ho, no ho arribo a entendre. Com es pot entendre que no tinguin cap problema a donar 70.000 milions als bancs i no es puguin indemnitzar les víctimes dels atemptats? És molt fort! Entenc que, com menys gent trobem, menys diners hauran de pagar. La prova és que el govern espanyol no diu mai quantes víctimes han localitzat; et diu la xifra dels diners.

—Si avui hi hagués un atemptat, esperem que no, estaríem exactament en la mateixa situació?

—Pel que fa a l’assistència de víctimes, sí!

—Com s’entén que cada 17-A els polítics vinguin a fer-se la foto en l’homenatge i no actuïn per ajudar les víctimes?

—Els ho hauràs de demanar a ells. Tots vénen a l’homenatge, però hi ha partits que no han trucat mai a la UAVAT per preocupar-se com estan. En aquest despatx han vingut polítics de tots els partits excepte tres.

—Quins partits?

—Els partits que més parlen de les víctimes són els que no ens han trucat mai per interessar-s’hi. Aquí no ha vingut mai ningú del PP, ni de Vox ni de Ciutadans. En canvi, ha vingut gent de partits que ningú no coneix. De veritat, no han trobat un moment per venir durant cinc anys? Ostres! Després vinga a parlar de les víctimes.

—S’ha polititzat massa?

—Els atemptats del 17-A? Sí! Vam tenir els atemptats d’Alcanar el 16 d’agost, un altre atemptat el 17 d’agost a Alcanar, el de la Rambla, Pau Pérez, Cambrils, Olèrdola i en acabat Subirats, en només tres dies. Són molts atemptats, però després va venir el Primer d’Octubre que ho va eclipsar absolutament tot. Lògicament, totes les notícies van anar cap a allò, i no es van preocupar per les víctimes de l’atemptat. Nosaltres buscàvem informació, i ningú no en parlava. Vam entendre que si no sortia res era que l’administració feia bé la seva feina. Encara més, quan trucàvem al Ministeri d’Interior ens deien que estava tot controlat, que n’havien après molt, de l’11-M. Però al desembre ens truca una periodista d’El Periódico de Catalunya i ens diu que té una amiga que és víctima de l’atemptat de Cambrils i estan completament abandonats. Vam parlar amb ella i vam veure que necessitava ajuda. Vam posar-los en contacte amb l’Associació de l’11-M, que s’havien ofert a ajudar. Però al cap de no res ens arribava un altre cas. I així, ràpidament, van aparèixer deu víctimes. El mes de gener va ser una bogeria. Al final ja tenim més de quaranta víctimes. I així va néixer al febrer la UAVAT. Vam perdre sis mesos, pensant-nos que tot anava bé. Els sis mesos següents, vam localitzar setanta-quatre víctimes. La putada va ser que quan va arribar la setanta-cinc ja no la podíem personar al judici. Si haguéssim tingut més temps, al judici s’hi hauria personat el doble de gent. Si no haguéssim estat nosaltres, aquesta gent qui l’hauria atesa? Perquè les altres associacions de víctimes no les van anar a buscar, eh?

—Perdoneu, heu parlat de l’atemptat de Subirats, que és on els Mossos van matar Younes Abouyaaqoub, però Olèrdola no ho recordo.

—A la interlocutòria del procediment sortia una llista de les víctimes. A la Rambla, hi posen 127 víctimes ferides, n’hi ha tres de repetides. Però la cosa més curiosa és que n’hi ha una que no era a la Rambla. La número 111 es diu Montserrat, i el 17 d’agost era a Madrid de vacances.

—Com?

—Va tornar el diumenge de Madrid, i el dilluns se’n va anar al Carrefour d’Olèrdola a comprar. I quan va acabar es va asseure al cotxe i es va posar a fumar. S’hi va acostar un home amb un bastó, que la va començar a pegar per robar-li el cotxe. Qui era? Younes Abouyaaqoub! La Montserrat comença a cridar, la gent de seguretat del Carrefour surt i en Younes se’n va corrent. Aquesta dona és víctima del terrorisme. Li volia fer com a Pau Pérez. Però com pot ser que figuri com a víctima de la Rambla? Això et demostra com s’ha fet la instrucció de tot plegat. Un desastre!

—Per acabar, m’imagino que dir a les víctimes que tancàveu va ser complicat.

—Els ho vam dir abans de la compareixença de premsa. Per això en van venir més d’una vintena. Volien ser-hi. No tan sols els del 17-A, en realitat tots plegats. Han fet pinya i es fan costat els uns als altres. Això és el que l’administració no volia. Ara hem de lliurar tots els expedients a les víctimes. És la feina que ens queda per fer.

—I què passarà amb la gent?

—Oficialment, no podem continuar, però per descomptat els continuarem assistint. La UAVAT és formada per gent que té un compromís personal amb les víctimes de terrorisme. Continuarem implicats, no ens en desentendrem. Per exemple, enguany hi ha judicis laborals pendents d’algunes víctimes. Ho continuarem portant. No ho podem deixar. Però no podem continuar buscant les víctimes. Ens encantaria, però no és possible. Ara, si a mi em truca una víctima sempre li respondré. I com jo, tota la gent de la UAVAT.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario