14 octubre 2024
.jpeg)
Una
impostora en la tragedia del Bataclan
El
terror viscut a la sala Bataclan de París, on el novembre del 2015 un comando
gihadista va assassinar 90 persones i, posteriorment, va segrestar-ne prop
d’una centena, va ser explorat per Isaki Lacuesta des de la perspectiva de dos
supervivents reals a Un año, una noche. Ara, abans de la sèrie que prepara
Jean-Xavier de Lestrade (El caso del Sambre) sobre un grup de veritables
supervivents de l’atemptat, Just Philippot (La nube) ens explica la història,
inspirada en fets reals, d’una dona que es reinventa com a amiga d’un ferit
imaginari i, segons el moment, com a supervivent ella mateixa.
En
aquesta primera (mini)sèrie francesa de Max, la versàtil Laure Calamy, molt
divertida a Call my agent i més emocional en, per exemple A tiempo completo,
interpreta Christelle Chris Blandin, una parisenca fanàtica del rock (Eagles Of
Death Metal inclosos) amb aparents problemes per trobar connexions emocionals.
En la nit dels atemptats de París i després de veure una supervivent del
Bataclan irrompre al metro, decideix convertir-se en part important d’aquesta
història; compartir un trauma que no li pertany. Afirma que el seu imaginari
amic Vincent és entre els ferits greus, li crea la seva pròpia pàgina de
Facebook, cultiva les seves relacions virtuals… I acaba convertida no només en
la confident del títol per a veritables supervivents, sinó en part indispensable
de l’associació de víctimes més important.
La
confidente es pot veure com un drama de relacions, però ja que moltes
d’aquestes relacions es basen en un artifici, és encara més fàcil parlar de
thriller psicològic. La qüestió no és si Chris serà o no descoberta, sinó quan
i com ho serà, però la inevitabilitat del desenllaç no resta tensió als
processos. Com en les seves celebrades pel·lícules, Philippot s’aproxima al
gènere com si rodés un drama social realista, sabedor que les esgarrifances de
terror o suspens són més efectives com més sembla que estiguem veient la vida.
El
nucli vibrant de la sèrie és Calamy en el paper (ja històric, s’atreveix a dir
aquest cronista) de Chris, aquesta dona alhora maquiavèl·lica però commovedora,
freda però empàtica, inquietant però útil als altres, clarament necessitada
d’alguna classe d’estructura en la qual poder sentir que li importa a algú. En
un moment fa tremolar i al següent demana a crits una abraçada, com quan
explica (o comença a explicar) el significat de Dancing with myself de Billy
Idol: en quatre paraules resumeix aquesta sèrie la immensitat d’una soledat.
Opinió:
Fa anys que espero que algú faci quelcom similar amb
relació a l'atemptat contra Hipercor. I llegint la informació, potser també hi
hauria sorpreses amb relació a gent que diu que estava a Hipercor malgrat que
hi ha diferents testimonis que diuen al contrari...
Estar en un llistat d'una sentència de 1989 no implica ser
víctima del terrorisme perquè, òbviament, els protocols de
"reconeixement" com a víctima d'una persona eren molt més laxos i,
sobretot, depenien del criteri del policia que acceptava la denúncia.
I si aquesta denúncia es presentava setmanes després
d'haver pogut fer un resum amb la informació que apareixia en premsa, qualsevol
teatrero o teatrera podia fer un excel·lent paper.
Què? Algú si vol posar?
No hay comentarios:
Publicar un comentario