13 juny 2024 elcritic.cat

 

13 juny 2024 

Com seria un món sense protesta?

El cas del Tsunami Democràtic constata la voluntat d'assenyalar i criminalitzar, amb l'acusació de terrorisme, l'exercici del dret a la protesta de milers de persones

El dimarts 7 de maig, després que la Junta Electoral prohibís, per motius electorals, la concentració de cada dos dimarts de la Comissió de la Dignitat davant de l’encara Prefectura de la Policia Nacional, desenes de persones es van trobar davant de la Via Laietana, 43, per cridar ben fort. Aquell dimarts, la concentració quinzenal de l’entitat memorialista omplia tota la Via Laietana. Les manifestants ho tenien clar, renunciaven a callar i a acatar la prohibició per invisibilitzar una demanda històrica per convertir un dels espais més emblemàtics de la topografia del terror a Barcelona en un centre de memòria, d’arxius i d’interpretació de la tortura i de la repressió. Entre una gran varietat d’intervencions, l’actual president de l’Associació de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, Carles Vallejo, va sentenciar: “Avui l’únic que estem fent és exercir els nostres drets; els drets s’han d’exercir encara que ens els vulguin negar”.

A quilòmetres de la Via Laietana, 43, més d’un centenar d’estudiants, organitzades i distribuïdes en una vuitantena de tendes de campanya, acampaven per Palestina, per demanar el trencament de les relacions de la Universitat de Barcelona amb Israel. Després de vuit mesos de genocidi a la Franja de Gaza, les estudiants de la Universitat de Barcelona se sumaven a les mobilitzacions dels moviments d’arreu del món —iniciades pel moviment estudiantil dels Estats Units— i feien un pas endavant per defensar els drets del poble palestí, en un clam de llibertat. Acampades des de la tarda del 6 de maig, les estudiants —amb una aliança teixida entre treballadores de la Universitat, juntament amb organitzacions de drets humans i moviments de solidaritat amb Palestina— es preguntaven: “Si ens fan fora, si ens neguen la veu, què ens quedarà?”.

Ambdues reivindicacions apuntaven al risc d’un món que restringeixi l’exercici que, codificat com a dret, anomenem dret a la protesta. I és que, com seria un món en què no poguéssim protestar? Un món en què la nostra capacitat per organitzar-nos col·lectivament, per expressar-nos i alçar la veu, per manifestar-nos i omplir els carrers estigués totalment coartada o, fins i tot, prohibida? Protestar és reaccionar, protegir-nos, és l’alternativa que tenim per assumir una acció proactiva davant d’un greuge. És un mecanisme de la societat civil per canviar les coses, imaginar i aspirar a viure en un món comú on defensem la vida amb justícia i llibertat iguals per a tothom, conscients que, si els drets no són per a totes les persones, són privilegis exclusius.

No tenir dret a la protesta seria sinònim de viure en un món estàtic, sense possibilitat de canvi ni d’avenç. És a dir, un món immòbil i passiu, incapaç de fer passes endavant pel que fa a la protecció dels nostres drets i llibertats, en què les vulneracions dels drets romandrien impunes i la repressió indenunciable. En un món així, la norma seria renunciar als nostres drets i llibertats, i assumir una posició passiva i derrotista basada en el “no hi ha res a fer”. No obstant això, les mobilitzacions setmanals i en potència que documentem arreu del territori ens mostren que fer front comú ens porta a superar aquesta passivitat.

Al llarg de la història, el dret a la protesta ha estat el vehicle de canvi i transformació social que ens ha permès guanyar un gran nombre de drets i de llibertats que no teníem, i que són conseqüència de la lluita de moltes persones, organitzades en moviments i entitats, que van empènyer col·lectivament cap a aquesta direcció. El dret a la protesta ens permet dibuixar una altra història, que s’escriu amb accions col·lectives i que ens permet protegir els canvis que hem aconseguit i perseguir-ne de nous. És un mecanisme essencial per mostrar rebuig, malestar i desacord amb els diferents nuclis de poder, per generar un diàleg per aconseguir canvis i per canalitzar la disconformitat i la dissidència.

El dret a la protesta és un dret plural, producte de la suma de quatre drets i llibertats (dret a reunió pacífica, llibertat d’expressió, llibertat d’informació i llibertat d’associació), reconeguts tant a escala internacional com estatal. És també un dret vector que és el vehicle promotor d’un gran nombre d’altres drets fonamentals. Tot i que no és un dret absolut i accepta limitacions, aquestes són excepcionals i, en qualsevol cas, s’haurien d’aplicar de manera proporcional, restrictiva i sempre a favor dels drets fonamentals.

No obstant això, en l’actualitat ens trobem en un moment en què es perden de vista quins són els drets i les llibertats, en què estem presenciant un deteriorament i qüestionament directe dels mecanismes que tenim per expressar-nos. La incapacitat de poder identificar els nostres drets fonamentals genera un efecte desmobilitzador clar i evident a l’hora d’exercir-los. La desinformació, acompanyada d’una persecució i criminalització de moviments socials i polítics, ens situa en un moment en què els nostres drets es desvirtuen i es veuen afectats directament, davant la voluntat evident per marcar els límits —cada cop més restringits— de la protesta. El cas del Tsunami Democràtic n’és un clar exemple, ja que constata la voluntat d’assenyalar i criminalitzar, amb l’acusació de terrorisme, l’exercici del dret a la protesta de centenars de persones que van ocupar els carrers de Catalunya l’any 2019.

Si bé el cas del Tsunami Democràtic no és l’únic, ens avisa d’un futur alarmant pel que fa a la utilització dels delictes més greus del dret penal per coartar els nostres drets i llibertats, amb una resposta totalment desproporcionada i intolerable, que limita els valors democràtics d’un Estat de dret. És per això que és important entendre l’abast de la nostra acció, que, si el cas del Tsunami Democràtic tira endavant acusat de terrorisme, generarà un precedent molt perillós per a qualsevol protesta, ja que haurà acceptat una nova línia que coarta el dret a la protesta i atemoreix aquelles persones que volen fer-ne ús, i les desmobilitza.

Tot i això, el dret a la protesta és un dret individual que s’exerceix de manera col·lectiva, d’on treu la seva força: el component social d’ajuntar-nos, sumar veus, unir lluites per una sola causa, per creure que una altra realitat és possible i posar-ho en pràctica. És la determinació de continuar lluitant, com fan des del 2015 un centenar d’organitzacions, per empènyer el Govern a fer efectiva una reforma garantista de la Llei de seguretat ciutadana, coneguda popularment per llei mordassa. Tot i les derrotes, el missatge que continua ressonant és clar: “Encara som aquí i no marxarem enlloc fins a aconseguir-ho”. Finalment, hem d’entendre que el dret a la protesta també és un mecanisme per trobar-nos i per compartir lluites, un mecanisme de solidaritat per donar-nos suport, en què la connexió és la clau per entendre que, quan sortim al carrer, no és en va.

La millor prova que el canvi és tan possible com inevitable és que, en gairebé tres setmanes d’acampada a la Universitat de Barcelona, les estudiants van aconseguir la declaració i el compromís del Consell de Govern de la Universitat de fer efectives totes les seves demandes; que, després de la prohibició de la concentració a la Via Laietana, 43, de la Comissió de la Dignitat, es van manifestar aquell dia i es continuen convocant, cada cop amb més gent; que més de 200 organitzacions s’han posicionat en un clam únic per dir que ni protestar ni el periodisme no seran mai terrorisme.

Es tracta d’invertir les regles del joc i, si més no, no acceptar les que se’ns imposen, sinó qüestionar-les i treballar per una millora de totes les regles per mitjà del dret a la protesta. Es tracta d’informar-nos, conèixer els nostres drets, no perdre’ls de vista i utilitzar-los per continuar omplint els carrers amb causes que necessiten la nostra veu.