24 abril 2026 (20.04.26) Catalunya plural (opiniò)

24 abril 2026 (20.04.26)

Àlex Romaguera: “La instrumentació del dolor només provoca divisió i enfrontament en el si de la societat”

Àlex Romaguera i Vendrell és periodista especialitzat en temes vinculats a la lluita pels drets humans i a la memòria històrica. Fa poc ha publicat el llibre “Victimas S.A” en el que analitza l’ús polític de determinades associacions de víctimes del terrorisme a l’Estat Espanyol. Anteriorment havia publicat Víctimes en so de pau i Llums i Taquígrafs: Atles de la corrupció als Països Catalans. Actualment, és col·laborador de la Directa, Gara i Público

En el llibre afirmes que hi ha una lògica excloent en el reconeixement de les víctimes. Per què creus que l’Estat espanyol s’ha sentit més còmode reconeixent algunes morts i invisibilitzant d’altres, com les de la “guerra sorda” o la violència policial?

Aquesta iniquitat té a veure amb el discurs segons el qual Espanya va assolir la democràcia a partir d’un procés pacífic i modèlic. Per sostenir aquest relat, ha calgut ocultar el fet que gairebé mig miler de persones que abocaven per una veritable ruptura amb la dictadura van morir en mans de la Policia Armada i les trames negres que durant la dècada dels 80 –“Els anys de plom”- operaven sota les ordres dels governs de l’època. Assumir aquestes vulneracions seria com admetre que l’actual Estat s’ha bastit través de la repressió contra els sectors dissidents, raó per la qual tant el PP com el PSOE posen l’accent en què la violència només ha vingut dels grups insurreccionals, i, salvant alguna excepció, que les altres morts són fruit d’episodis en què les forces d’ordres han hagut d’actuar d’acord amb el dret a la legitima defensa.

Quins són els mecanismes o criteris polítics que acaben dictant qui és una ‘víctima de primera’ i qui queda relegada a la ‘segona categoria’?

Els criteris venen fixats per la Llei estatal de solidaritat amb les víctimes, aprovada el 1999, i la posterior ampliació el 2011 amb la Llei de reconeixement i protecció integral. Mitjançant aquestes normes, s’estableix que són víctimes oficials les causades per ETA, els GRAPO, el gihadisme i altres grups o individus considerats terroristes per haver actuat contra l’ordre establert; mentre que, en un segon estadi, figuren les provocades per grups ultres i el “terrorisme d’Estat” (els GAL), les víctimes del qual han hagut de batallar individualment per ser admeses en la llei. En canvi, contravenint el Conveni internacional per la repressió del finançament del terrorisme, que les Nacions Unides va adoptar el 2001, han quedat fora de qualsevol reparació i reconeixement les víctimes comeses per les forces i cossos policials. Així és com s’ha delimitat a qui cal catalogar com a víctima i qui no se’n pot considerar com a tal, la qual cosa projecta una memòria sesgada respecte a la violència registrada des del tardofranquisme fins a l’actualitat. 

Quin és el paper d’associacions com l’AVT, COVITE o el Foro de Ermua? Al llibre observes que aquestes entitats han deixat de ser grups de suport per convertir-se en ariets ideològics d’un projecte polític concret?

Sobretot és l’Associació Víctimes del Terrorisme (AVT) qui exerceix aquest rol. Primer, quan el PP i el PSOE van conferir-li la presidència de la Fundació Víctimes del Terrorisme (FVT), l’ens creat el 2001 per encabir les entitats que es dediquen a atendre i donar suport psicològic i legal a les víctimes. Però després tot va canviar arran dels atemptats gihadistes de l’11 de març de 2004 als trens de rodalies de Madrid. A partit d’aquell moment, i sota la presidència de Francisco José Alcaraz, l’AVT va aparcar l’equidistància per apuntar-se a l’anomenada ‘Teoria de la conspiració’ que ‘El Mundo’, ‘La Razón’ i altres mitjans conservadors van ordir contra el PSOE de Rodríguez Zapatero, a qui van acusar d’haver-se catapultat a la Moncloa gràcies a la massacre. No sols això: des d’aquell instant, i amb l’ajuda de l’ala dura del PP, la jerarquia catòlica i altres associacions de víctimes afins, s’ha dedicat a arremetre contra els successius governs progressistes, titllant-los de traïdors a les víctimes per haver negociat la fi de la violència al País Basc, posar en risc la unitat d’Espanya per pactar amb el nacionalisme basc o català en el Congrés o, mitjançant les lleis pel dret a l’avortament o el matrimoni homosexual, trencar els principis catòlics que, segons aquests grups, han de regir la societat. Atiant el dolor de les víctimes, doncs, és com la AVT i aquelles entitats que giren al seu entorn s’han convertit en veritables instruments de l’ofensiva reaccionària que avui protagonitzen la dreta i l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

Quin paper juguen el finançament públic i el suport de partits com el PP o Vox en la consolidació d’aquestes associacions com a grups de pressió?

És cabdal, perquè allà on governen, siguin municipis, diputacions provincials o autonomies, les reguen amb una gran quantitat de diners. En general, les partides es canalitzen en forma de subvencions pels serveis que aquestes entitats haurien de prestar a les víctimes. A l’hora de la veritat, però, només serveixen perquè facin proselitisme del seu missatge maniqueu en publicacions, activitats lúdiques o en les condecoracions amb què distingeixen a càrrecs polítics, escriptors o estaments policials i militars de la seva corda. Amb aquests fons, i els que obtenen de forma ordinària des del Ministeri de l’Interior o per mitjà de la Fundació Víctimes del Terrorisme, aconsegueixen que la seva propaganda arribi a àmplies capes de la població.

Parles d’un relat hegemònic, com s’articula aquest relat?

Son diverses les vies amb què es projecta. Una són les terminals mediàtiques que en reprodueixen el discurs, entre les quals els diaris ‘El Mundo’, ‘La Razón’, ‘ABC’, els digitals ‘Ok Diario’ o ‘Libertad digital’, a més de la ‘COPE’, ‘Telemadrid’ i desenes de plataformes que operen a les xarxes socials. En segon lloc, la presència a l’espai públic a partir de campanyes com ‘El itinerario de la libertad’, a Madrid, ‘Zaragoza no os olvida’, a la capital de l’Aragó, i altres destinades a col·locar plaques en els punts on s’han produït assassinats d’ETA, els GRAPO o el gihadisme, obviant posar-ne en els llocs on hi ha hagut morts per part de l’extrema dreta, el “terrorisme d’Estat” o les forces policials. Després cal afegir la presència, en qualitat d’acusació particular, a judicis contra activistes bascos però també contra qualsevol músic, artista, escriptor o intel·lectual que es posiciona a favor de l’acostament dels presos, o contra aquells municipis que no pengen la bandera espanyola al balcó del consistori. En tercer lloc, amb les desenes d’activitats de mindfulness que ofereix a l’entorn familiar de les víctimes, així com les curses populars i altres iniciatives impulsades conjuntament amb els sindicats més conservadors de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Sense oblidar, com a forma de inocular el seu relat, la presència en escoles i instituts, en els quals la AVT difon els seus ‘Cuadernos de concienciación’ a fi que l’alumnat rebi la seva visió unívoca i parcial de la violència registrada a l’Estat. I, per últim, els actes que organitza al Centre Memorial de Víctimes, situat a Vitòria, les cerimònies d’homenatge a les víctimes, els comunicats, a banda dels congressos, les taules rodones, les concentracions i les marxes que impulsa amb l’objectiu de pressionar els partits i marcar l’agenda política.

Al llibre apuntes que el dolor s’ha usat com a arma llancívola. Quines són les conseqüències té per a la convivència democràtica la utilització de les víctimes?

Té una gran repercussió social, ja que la instrumentació del dolor només provoca divisió i enfrontament en el si de la societat, quan si alguna funció poden tenir les víctimes és esdevenir un antídot contra la violència i, a través del seu testimoni, mostrar que els conflictes poden abordar-se de forma pacífica i dialogada. Així ho consideren la majoria d’elles, les quals observen amb estupor com se les instrumentalitza per reforçar unes determinades posicions, sense que mai se les hagi consultat l’opinió, i que, mentre unes són mereixedores de reconeixement, altres són bandejades a raó de les seves idees, quan totes haurien de ser tractades en peu d’igualtat. Emprar el dolor com a mitjà per atacar l’adversari només fa que el sentiment de venjança i la polarització s’escampi entre l’opinió pública, obviant que posar en relleu les diferents vivències pot vacunar-nos contra l’odi i ajudar a que empatitzem amb l’altre perquè, allò que va patir, no es produeixi mai més.

Per què les víctimes de les forces de seguretat continuen topant amb un mur? Quins són els principals impediments, legals o polítics, perquè rebin la mateixa reparació que les del terrorisme?

Les accions dels funcionaris públics estan blindades per la llei estatal i el monopoli de la violència que li confereix l’Estat a través de la Carta Magna i altres disposicions. L’única salvetat són les lleis basca de 2016 i la navarra de 2019, adoptades pels respectius parlaments amb el propòsit de garantir la reparació i el reconeixement de les víctimes que aquests han causat. Dues normes que, d’alguna manera, venen a subsanar aquest dèficit, si bé a la resta de l’Estat les vulneracions comeses pels cossos policials segueixen gaudint d’impunitat, tal com han denunciat reiteradament un gran nombre de víctimes i diversos organismes i experts en resolució de conflictes.

Quins passos hauria de fer l’Estat per aplicar un model de justícia restaurativa real per a tothom? 

El més urgent es desconstruir aquest marc d’impunitat que es va aixecar amb els Pactes de la Moncloa. En particular la Llei d’Amnistia del 1977, de la qual els relators de les Nacions Unides en reclamen la derogació per haver exonerat els criminals franquistes. I, en aquesta línia, abolir dues normes claus adoptades en el darrer tram de la dictadura: la Llei de condecoracions de 1964 i la Llei de secrets oficials de 1968, la qual faculta a l’Estat tenir sense desqualificar episodis com els GAL o els mateixos crims de Franco durant cinquanta anys. Resultat d’aquesta anomalia és que, davant la negativa de l’Estat a revisar el passat, molts dels assassinats perpetrats en la Transició s’estan dirimint a hores d’ara a l’Argentina. De manera que, només abordant aquestes reformes, a les quals cal afegir la supressió de l’Audiència Nacional -hereva del Tribunal de Orden Público (TOP)-, la depuració dels estaments policials i judicials provinents de la dictadura i el respecte pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (aprovats per l’ONU el 1966), l’Estat espanyol podrà iniciar un veritable procés de justícia transicional que l’homologui a la resta de democràcies del món.

Opinió:

Llegir la información de la Carme Porta i el llibre de l’Àlex Romaguera em porta a aquells anys de feina com a delegat a Catalunya del que sempre anomeno com ANTIGA AVT.

I és ben cert que en el llibre es pot captar perfectament el que van ser aquells anys de lluita per defensar els drets de totes les víctimes del terrorisme que ens van donar la seva confiança i comprovar com, malauradament, els interessos partidistes, polítics i fins i tot personals de molta gent, entre ells els d’alguns vividors del dolor aliè, van aconseguir el propòsit prioritari dels que manaven: treure del mig a la gent que pogués denunciar l’ús inapropiat de terrorisme  I DE “LES” VÍCTIMES per assolir objectius polítics.

Però amb el qual no comptaven era en què hi hauria un grup d'aquelles víctimes dels pitjors anys del terrorisme que, per sobre d'ideologies personals, continuaríem defensant el dret a pensar amb criteri propi i amb la recerca del benefici col·lectiu: que ningú més passes pel que ja havíem passat tants altres.

El llibre és molt clarificador de la situació que algunes víctimes portem denunciant des de fa dècades i, per fi, sembla que es comença a demostrar QUIEN ES QUIEN en tot el món de l'anomenada victimologia terrorista.

Ara només queda que sigui la mateixa administració competent la que es dediqui a comprovar moltes de les coses que s'expliquen en el llibre. Mentrestant, els de sempre, els que portem més de mitja vida, més de 35 anys en aquesta tasca, continuarem fent la feina que d'altres haurien de fer si, realment, estiguessin dedicats a l'assistència al col·lectiu de víctimes del terrorisme i, per sobre de tot, al respecte a la pluralitat ideològica en un grup de gent tan ampli, malauradament, com el nostre.