28 abril 2026 TV3 (opinió)

28 abril 2026 

"Avui: 50 anys en portada": el primer diari en català després del franquisme, a "Sense ficció"

L'Avui va sortir al carrer el 23 d'abril del 1976, diada de Sant Jordi. Durant 50 anys, ha estat testimoni directe de la història del país i ha contribuït a construir un llenguatge periodístic propi en català

El documental "Avui: 50 anys en portada", del "Sense ficció", repassa la trajectòria del diari Avui, el primer en català des del 1939 i un projecte que va obrir camí allà on no n'hi havia. Al llarg dels seus 50 anys, l'Avui ha tingut un paper clau en la història recent de Catalunya i en el desenvolupament del periodisme en llengua catalana. A través de les seves portades més emblemàtiques, el documental proposa un viatge periodístic i emocional per la memòria col·lectiva del país, on cada titular esdevé un testimoni del seu temps.

El naixement del primer diari en català després de la dictadura

L'Avui va sortir al carrer el 23 d'abril del 1976, diada de Sant Jordi. Impulsat per més de 34.000 ciutadans, el projecte va esdevenir molt més que un mitjà de comunicació, ja que es va convertir en un símbol de recuperació cultural i d'identitat.

La dictadura de Franco havia castigat doblement la premsa a Catalunya, ja que no només limitava la llibertat d'expressió arreu de l'Estat, sinó que prohibia també el periodisme diari en català. A les acaballes del franquisme, un grup d'activistes, encapçalats per l'empresari Josep Espar Ticó, va impulsar la idea d'un diari en llengua pròpia. Per fer-ho possible, es va posar en marxa una campanya de finançament popular a través de comptepartícips, ciutadans que aportaven diners de manera altruista per fer realitat el projecte.

La resposta va ser extraordinària: més de 34.000 catalans van aportar recursos econòmics i van convertir la iniciativa en un moviment col·lectiu de país. Paral·lelament, els promotors van iniciar les gestions a Madrid per obtenir el permís necessari per publicar el diari, una autorització que finalment va arribar el gener del 1976. En pocs mesos, el tàndem format pels periodistes Josep Faulí i Josep Maria Cadena va organitzar una primera redacció capaç de posar en marxa el diari, que va veure la llum la primavera d'aquell mateix any.

En els seus 50 anys de trajectòria, l'Avui no només ha explicat la història de Catalunya, amb una mirada compromesa amb la cultura i la realitat del país, sinó que també ha contribuït a construir un llenguatge periodístic propi en català, que s'ha convertit en un referent per a diverses generacions de professionals de la comunicació.

Testimoni dels grans esdeveniments dels darrers 50 anys

Al llarg de cinc dècades, el diari ha estat testimoni privilegiat dels principals esdeveniments del país, des de la primera victòria electoral de Jordi Pujol l'any 1980, fins a la crisi de la covid-19, passant per l'atemptat d'Hipercor, els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 o el procés independentista.

"Avui: 50 anys en portada" recorre aquesta trajectòria a través de les seves portades, que es converteixen en testimonis vius dels moments clau que han definit la Catalunya contemporània. Però aquestes pàgines no són només imatges del passat: són finestres obertes a la memòria col·lectiva d'un país que es reconstrueix després de la censura i la repressió.

A partir d'aquí, el documental fa un recorregut per aquestes cinc dècades de periodisme, a través de les persones que van fer possible que el diari fos competitiu malgrat les dificultats estructurals: la falta d'una empresa sòlida, la precarietat econòmica i l'etiqueta persistent d'una certa proximitat al poder. També es recupera la mirada dels directors que han marcat el rumb del projecte, com Santiago Ramentol, Vicenç Villatoro, Vicent Sanchis, que va haver d'afrontar el moment crític de la fallida del 2004, Xavier Bosch o Xevi Xirgu.

En aquest viatge històric, el relat periodístic es creua amb els grans esdeveniments del país i amb les veus dels seus protagonistes, tant coneguts com anònims. Hi apareixen figures com Jordi Pujol i Lluís Llach, però també històries personals com la de Marga Labad, víctima de l'atemptat a l'Hipercor; la gesta esportiva de l'equip femení d'hoquei herba campió als Jocs Olímpics del 1992; o el testimoni d'Helena Soler, professora represaliada després de l'1 d'octubre.ç

Opinió:

Des del primer cop que el diari Avui (després ElPuntAvui) em van contactar, han passat prop de 35 anys. Sempre he rebut una col·laboració absoluta per part de molts dels seus membres… en Vicenç Villatoro, Ivan Vila, David Portabella, Elena Encinas, Anna Serrano, Òscar Palau, Oriol Duran, Jordi Panyella, Xavi Aguilar, Sara Muñoz, Toni Padilla, Manel Cuyàs, Gemma Busquets… Gràcies a tots.

I gràcies també perquè la informació d’aquest “Sense Ficció” recorda la situació viscuda per tantes víctimes de l’atemptat a Hipercor. Com molt bé explica la Marga, un dels problemes amb els quals ens vàrem trobar a l’inic de tot plegat va ser la impossibilitat de poder contactar entre les mateixes víctimes, com va quedar molt palès l’octubre de 1989 quan ni tan sols vàrem ser informats oficialment del judici que s’havia de portar a terme a l’Audiència Nacional.

Malauradament, aquella manca de contacte conseqüent a l’absoluta manca d’interés per part de l’administració competent en la matèria, va fer que no fos fins temps després de la primera sentència quan vàrem poder fer la tasca de recerca… amb el problema que molt bé explica la Marga: que moltes víctimes no van poder adherir-se al primer recurs.

I val a dir que quan es van poder afegir, l’Estat va respondre que estaven fora de termini.

Crec que sobre aquest últim tema, algú li va passar a un eurodiputat la informació ja fa molts anys, però, que jo sàpiga, encara no han respós. Fora bo que ho preguntessin a qui va aportar aquesta informació i a qui la va rebre.