11 novembre 2019
“Mil contenidors cremats i cap Hipercor, tant de bo”
“No m’agraden els actes vandàlics, però no són
terrorisme; no es pot banalitzar el dolor per rapinyar quatre vots”
“Marlaska hauria de parlar menys i preocupar-se més
de les víctimes reals; n’hi ha moltes de no reconegudes per una qüestió
econòmica”
“La ‘kale borroka’ no es pot comparar amb els
aldarulls de Barcelona de cap manera”
Lluitador incansable
Treballava de carnisser a Hipercor quan, el 19 de juny del
1987, ETA li va canviar la vida. Explica que abans dels 24 anys, l’edat que
tenia quan presentava cremades per tot el cos, pensava que l’Estat assistia les
víctimes del terrorisme, però, comprovades les mancances del sistema, s’ha
passat tota la vida buscant i ajudant afectats
Que l’Associació de Víctimes del Terrorisme s’hagi personat
com a acusació popular en el procés judicial obert contra nou independentistes
detinguts el 23 de setembre ha estat la gota que ha fet vessar el got. Més
d’una cinquantena de víctimes del terrorisme han mostrat la seva indignació per
la politització d’algunes associacions, l’ús partidista que es torna a fer del
seu dolor i la banalització d’una realitat que han viscut massa de prop. Ho han
fet adherint-se a un contundent comunicat de Rosa Maria Cabré, que va perdre la
mare en l’atemptat d’ETA a Hipercor, i Sílvia Vidal, germana d’un soldat
assassinat pels Grapo. Robert Manrique, ferit en l’atemptat d’Hipercor i des de
llavors incansable defensor dels drets de les víctimes del terrorisme, és un
dels signants.
Què senten quan el ministre de l’Interior diu que la
violència a Catalunya “és de més impacte que la del País Basc”?
No m’agrada parlar de “les víctimes”, perquè totes són
diferents i no tenen ni han de tenir una veu única. Però moltes, moltíssimes de
les víctimes estan decebudes, i desconcertades i indignades. I no és una
qüestió d’ideologia. Aquests dies m’està trucant molta gent –també no
independentistes i de la resta de l’Estat–, i em diu: “Però com pot ser que
diguin que és terrorisme tallar una carretera?” Les víctimes desitgem que ningú
passi el mateix que nosaltres, i m’adono que algú està desitjant que passi i em
fa molt mal.
Fa uns dies demanava a Fernando Grande-Marlaska que deixés
de “mentir” i que anés davant la porta d’Hipercor a explicar-los “la seva
versió de violència”.
Sí, però que no m’ho expliqui a mi, sinó a la Nuri i l’Enrique, que van
perdre dos fills petits a Hipercor i la tieta dels nens, la Mercè. O a la Rosa, òrfena per culpa del
mateix atemptat, o a la Sílvia,
germana del jove assassinat pels Grapo el 1980. Estic segur que políticament no
pensen el mateix, però que el ministre els expliqui que cremar contenidors és
el mateix que que et matin dos fills, una mare o un germà.
A mi que es cremin contenidors o que es facin barricades no
m’agrada, però són actes vandàlics, no terrorisme. Perquè, si en diem
terrorisme, no només estem instaurant la por de manifestar-nos, protestar,
parlar o opinar, sinó que estem desnaturalitzant i banalitzant el terrorisme de
veritat, i també el dolor que causa.
Després el ministre va matisar dient que no havia vist mai
tanta violència “al carrer”.
Jo he vist la kale borroka i, a banda que el nivell de
violència no té res a veure, allà l’entorn era proetarra i aquí hi ha de tot:
radicals independentistes i no independentistes, antisistema, infiltrats... No
es pot comparar de cap de les maneres. Allà la kale borroka cremava
contenidors, sí, però després informava: “La matrícula del cotxe d’aquesta
persona és aquesta i cada dia surt de casa a les 8 del matí.” Això sí, quan al
País Basc es matava i tot cremava, ningú deia res, i ara tothom opina i els
polítics ho utilitzen per rapinyar quatre vots. Tant de bo l’any 1987 haguessin
cremat tots els contenidors de Barcelona i no hi hagués hagut cap Hipercor. Et
dirien el mateix les víctimes que conec de l’11-M i moltes altres. I no és fer
demagògia. Demagògia la fan ells quan comparen el que passa a Catalunya amb
terrorisme.
El president de l’Associació Catalana de Víctimes
d’Organitzacions Terroristes, José Vargas, diu que “és clar” que hi ha
terrorisme en el cas dels CDR empresonats. El molesta més que ho digui ell o el
ministre?
Jo vaig deixar l’associació que vaig fundar quan ja vaig
veure cap a on anava. Les associacions de víctimes no poden estar polititzades.
Qui està al capdavant de qualsevol associació d’aquest tipus no pot estar a les
llistes de cap partit polític com passa amb Vargas amb el PP. Però el pitjor és
que ho digui el ministre, que se suposa que ha de tenir molta més informació.
De fet, el que critica per sobre de tot és que els polítics
parlin tant de terrorisme i a la pràctica s’ajudi i s’atengui tan poc les
víctimes reals.
El 2014 vaig portar al Ministeri de l’Interior una llista
de 280 víctimes d’atemptats a Catalunya de tot tipus de terrorisme. Volia que les
busquessin i fossin informades dels seus drets, i em van contestar: “Qui vulgui
alguna cosa, que ens vingui a veure.”
Després dels atemptats d’agost del 2017 a Catalunya, es va
crear la Unitat
d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme, que vostè assessora.
Denunciava fa poc que el 82% dels afectats han vist com se’ls denegava el
reconeixement per danys psicològics. Per què?
Evidentment, és una qüestió econòmica: com menys víctimes
reconegudes, menys despesa. Alcanar n’és un cas paradigmàtic. No es considera
un atemptat, i per això hi ha persones que hi van perdre la casa i en van
resultar ferides però no són reconegudes com a víctimes. El mateix passa amb
gent de Barcelona i Cambrils que té importants seqüeles psicològiques però es
diu que no són víctimes perquè “no estaven en la trajectòria de la furgoneta”.
Fa poc vaig acompanyar una senyora d’Hipercor a presentar tràmits perquè la
medicació que pren li destrossa les dents i no rep l’ajuda necessària per pagar
el tractament. Marlaska i el ministeri haurien de fer servir menys les víctimes
per guanyar vots i instaurar un clima de por i s’haurien d’ocupar més de les
víctimes del terrorisme real.
I si finalment es demostra que alguns dels joves detinguts
en l’operació Judes estaven planejant fer explosius?
De moment només tenim dades filtrades i contradictòries.
Només tinc clar que si finalment hi ha proves en un sentit o en l’altre,
s’hauran d’extreure totes les responsabilitats. Malgrat tot, em genera confusió
que algú parli amb tanta seguretat d’ells com a terroristes i en canvi la
fiscalia sigui capaç de dir que no veu terrorisme en l’explosió d’Alcanar, on
segons la interlocutòria de processament hi ha 29 ferits físics a banda dels
psicològics.
