lunes, 9 de abril de 2018

09 abril 2018 (3) Ara (opinió)

09 abril 2018



Les ombres de la transició
Morts oblidats i assassins impunes
L’historiador David Ballester investiga la vida de 20 víctimes de la repressió entre el 1964 i el 1980

El febrer del 1976 es va produir una de les mobilitzacions més importants de la Transició a Sabadell. El 12 de febrer, mestres, pares i alumnes van protestar, i la resposta policial va ser brutal; van rebre fins i tot els infnats. El 19 de febrer, més de 6.000 persones van tornar a sortir al carrer a Sabadell i la reacció de la policia va ser, altre vegada, repressiva. Mentre al centre de la ciutat hi havia corredisses i esbatussades, David Wilson intentava protegir els alumnes de l’academia FIAC, on donava classes d’anglès. Quan intentava abaixar les persianes, una bala de goma li va impactar al cap i va morir al cap d’uns mesos per les lesions. Tenia 37 anys i va deixar vídua i un fill. “El seu nom no surt pràcticament en cap relat de la Transició”, diu l’historiador David Ballester, que acaba de publicar Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1064-1980) (Universitat de Valéncia). Ni el seu nom ni el de molts altres.
Wison es una de les 20 víctimes de la repressió a Catalunya, moltes de desconegudes, que Ballester recull al llibre. Cap es víctima del terrorisme, sinó que van morir per la brutalitat policial, les tortures o assassinades per la ultradreta (amb la connivència activa o passiva de la policia). El cas de Wilson, que no prenia part en la manifestació, no és excepcional. De les 41 víctimes que hi va haver a Espanya, 10 simplement passaven per allà: “La repressió va ser transversal i indiscriminada; moltes de les víctimes són ciutadans anònims que no militaven enlloc o no particpaven en els fets”, diu Ballester.

Mort l’11 de setembre

Aquests morts no tenen plaques ni reconeixement ni noms ni carrers. La majkria de les víctimes que apareixen al llibre de Ballester han sigut oblidades: “La política de memòria o no existeix o és vergonyosament tardana e insuficient”, diu l’historiador. Els únics que han lluitat per recordar els seus noms han sigut els familiars o les organitzacions on militaven. “Hi ha una gran falta de sensibilitat”, denuncia Ballester.
Una de les víctimes mes joves que apareixen al llibre de Ballester tenía només 16 anys quan un policía li va disparar un tret del calibre 38 per l’esquena. Gustau A. Muñoz militava al PCE(i) i era forá actiu: va participar en l’acció de penjar una pancarta a Montserrat en protesta contra el consell de guerra a Els Joglars. L’11 de setembre de 1978 va anar a la manifestació alternativa que el Govern Civil havía declarat il·legal. Mai s’han aclarit les circumstàncies de la seva mort. Des de el 1979, cada 11 de setembre se li ret un homenatge al mateix lloc on va caure mort. “Només volem que es reconegui que el Gustau va ser víctima de la força policial de l’Estat i que aquestes víctimes tinguin un espai en els llibres d’història”, diuen els familiars del jove. Quan una vegada el germà del Gustau, Marc Muñoz, va protestar per la indiferència de les institucions, la resposta del diputat d’Unió manel Sila va ser: “¿M’has de dir tu quan va acabar la Transició?”
Aquesta falta de sensibilitat no ès excepcional. El 2014, Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions, va demanar ajuda a Sonia Ramos, responsable de l’Oficina de Suport a les Víctimes del Terrorisme –que depén del ministeri nde l’Interior, per als familiars de Juana Caso i José Muñoz. La resposta de Ramos, segons explica Ballester, va ser: “Si volen alguna cosa que em vinguin a veure”. Caso, de 25 anys i mare soltera, i Muñoz, de 16 anys, van ser assassinats per Salvador Durán Sánchez, cap comarcal de Fuerza Joven al Maresme, el 20 de novembre del 1980 a Cabrera de Mar. “Hi va haver connivència de les forçes policials”, diu Ballester.

No hi hagut depuració

La Transició va sre, segons el meu criteri, gairebè una obra mestra”, va sentenciar l’expresident del govern espanyol socialista Felipe González. És un discurs que han repetit per activa i per passiva tant el PP com el PSOE. Però la Transició, que comença amb la mort de Franco i acaba el 1982, no va ser ni un model tan perfecte ni tan exportable. “La Transició s’ha manipulat en benefici del PP i del PSOE per muntar un sistema bipartidista”, diu Ballester. Una de les grans ombres de la Transició és que no hi va haver depuració de l’aparell de l’Estat i es van mantenir els mateixos cossos de seguretat.
Tampoc s’han investigat moltes de les víctimes d’aquella èpooca: “L’únic policia depurat és un dels germans Creix (famosos per com s’aplicaven a fons amb cops, cops de puny i tortures en els interogatoris), que va acabar segellant passaports a l’aeroport del Prat –diu Ballester-. Hi ha molts altres Creix que no només no van ser apartats sinò que van ser ascendits”. Quan els socialistes van guanyar les eleccions del 1982 es va produir una paradoxa: “Alguns militants van escriure a Felipe González queixant-se que estava ascendint individus que havien sigut els seus torturadors –afirma Ballester-. Havien corregut davant d’ells, els havien pegat i ara els ascendien. Els socialistes volien fer la mínima trencadissa perquè tenien por”, afegeix.

Víctima del “gallet fàcil”

De les 20 víctimes que recull el llibre de Ballester, 12 ho van ser per una pràctica que l’historiador descriu amb el nom de “gallet fàcil”. És a dir, la policia va treure l’arma de foc de forma abusiva i sense que les circumstàncies ho requerissin. A José Luis Herrero li van disparar per l’esquena, a un pam de distància, quan l’estaven emmanillant. Ho recull la sentència de la sala tercera del Tribunal Suprem dictada el setembre del 1983: “La mort produïda s’hauria evitat si s’haguessin utilitzat la prudència i diligència mínimes que s’esperen d’un funcionari del Cos Superior de la Policía auxiliat per diversos col·legues”. Herrero tenia 29 anys i treballava  com a mecànic quan la bala que li va disparar Sebastián Trapote Gutiérrez, actualment responsable de la policia espanyola a Catalunya i aleshores jove sotsinspector del Cos General de Policia, el va matar. Va deixar una vídua, Pilar Torres, i set fills en una situació económica molt precària. Torres va haver d’ingressar dos dels fills en una institució. Arribar fins al Tribunal Suprem va ser molt difícil. Torres, que va aconseguir una indemnització de 420.700 euros. Explica que es va passar dies sencers a les portes dels despatxos, però ningú la volia rebre. No es va rendir. A Madrid, per rebre la sentència,hi va anar en autocaravana amb els fills i el seu advocat, Marc Viader.
Ballester dona moltes xifres al seu llibre, però la investgació ha sigut un altre calvari. “En aquest país ningúnsap on és la documentació policial (la denúncia) ni com accedir-hi. Molta de la informació que dono la vaig treure del Govern Civil quan l’arxiu era més accesible. Ara, si vols investigar, has de demanar hora i ho has de fer per escrit, i quan arribes a l’arxiu et trobes les carpetes sobre una taula. Però són els documents que ells hi han volgut posar i, a vegades, tot està barrejat o mal classificat”.
Algunes de les famílies han volgut parlar amb en David Ballester, però d'altres nohan volgut tornar al passat. “La majoria de les famílies se sorprenien aue algú es preocupés pels seus casos i han agraït molt que se les escoltés i s'expliqués la seva història”, diu Ballester, que treballa en un documental sobre el llibre que s'emetrà per TV3.

Opinió:

Ha estat un plaer poder colaborar amb en David en alguns dels casos que recull en el llibre. Mentre ho feia em venien al cap aquells anys tant durs en els que patir els efectes de les accions de la extrema dreta era sinònim de abandonament i desidia per part de les administracions. Recordava tantes i tantes hores de gestions assistint a diverses víctimes que es van veure obligades a tirar endavant sense cap tipus de ajut institucional i amb l'ùnic suport de la recièn creada “delegación en Catalunya de la AVT” (la dels principis, s'entén, res a veure amb l'actual i els seus satèlits).

Agradi o no a segons qui, aquesta es la realitat social que molta gent va experimentar. De fet i per molt que ens intentin enganyar des de els ministeris corresponents, encara queden moltes víctimes de aquells anys per localitzar que per aquesta manca de atenció i de interès administratiu no coneixen els seus drets.

No hay comentarios:

Publicar un comentario