08 setembre 2018
Dolor i oblit: el
tortuós camí de les víctimes del terrorisme a Catalunya
Les dificultats dels afectats del 17-A per aconseguir el
ple reconeixement de l'Estat són herència d'una situació que fa dècades que
arrosseguen els d'atemptats d'ETA
Patir un atemptat o haver-hi perdut una persona estimada és
una vivència que acompanya les víctimes tota la vida. Ningú està preparat per
encaixar un cop tan dur, i al dolor s'hi afegeix haver-se d'enfrontar a la
burocràcia estatal per reclamar els drets que tenen els afectats per
terrorisme. Malgrat que els tenen reconeguts per llei, han d'afrontar un
tortuós camí que no garanteix un reconeixement ple per part del Ministeri de
l'Interior. S’hi
estan trobant les víctimes dels atemptats gihadistes del 17-A a Barcelona i
Cambrils, però entre les d'ETA hi
ha la mateixa sensació de sentir-se abandonades des de fa dècades. Ara els 30
anys de l’atemotat d’Hipercor i el 17-A han contribuït a rescatar aquestes
experiències de l'oblit.
No són víctimes malgrat perdre dos fills i una germana
La queixa més recorrent és que ningú els ha informat sobre quins passos han de seguir per ser reconegudes i la manca de sensibilitat de l'Estat quan es tracta d'atendre-les encara que els successius governs espanyols i el PP i el PSOE sempre hagin reivindicat que estan al seu costat. Nuria Manzanares i Enrique Vicente van perdre els seus fills de 13 i nou anys a l'atemptat d'Hipercor del 19 de juny del 1987. La germana de Manzanares també va morir en aquella massacre. Malgrat això, el Tribunal Suprem i el Ministeri de l'Interior consideren que no són víctimes del terrorisme perquè no estaven en el lloc de l'atac. Tenien dues sentències guanyades, però l'Estat les va recórrer i van perdre, fins i tot malgrat que tenen reconeguda la incapacitat absoluta laboral per estrès posttraumàtic.
Se'ls posa en dubte que les seves malalties tinguin
l'origen en el fet d'haver perdut els fills durant l'acció terrorista. Ell
també ha hagut de ser operat tres vegades per un tumor al cap. Manzanares, que
ara té 67 anys, i Vicente, que en té un més, encara reclamen que se'ls atorgui
l'estatus de víctima. "Seria que ens reconeguin una mica tot el dolor que
hem passat durant 30 anys", afirma ella. Els permetria també tenir un
increment en la pensió i ajudar el seu tercer fill, l'Enric, del qual
Manzanares ja n'estava embarassada quan es va produir l'atemptat sense saber-ho
i que els ha estat tan cabdal per resistir tots aquests anys.
Les germanes Rosa Maria i Guillermina Cabré van perdre a
l'atemptat d'Hipercor la mare, Rosa Valdellou. "Existim només en moments
puntuals", lamenta la Rosa Maria , que ara té
59 anys. Després de l'atemptat, el pare va buscar-li una feina a la Guillermina , la filla
petita –es porta deu anys amb la seva germana-, com una manera de tenir alguna
compensació que almenys ajudés la família a tirar endavant. Encara manté la
mateixa ocupació malgrat que no es pot deslligar de l'atemptat. Li agradaria
poder sentir que està allà pel que val "i no pel que va passar". La
seva salut s'ha vist ressentida tots aquests anys i enguany ha patit una
recaiguda que, per primera vegada, l'ha implicat estar de baixa per depressió.
Els camins que segueix la ment a l'hora de reaccionar a l'impacte d'una acció terrorista són inescrutables, i tres dècades després se'n poden seguir patint les conseqüències. La vida fa un gir inesperat per sempre. "Ha estat un dolor crònic que no ens ha marxat mai. Ho arrossegarem fins que ens morim", assumeix
La policia "no va fer res" per evitar
l'atemptat d'Hipercor
En total són tres germanes i un germà. Tant ells com la
família Manzanares-Vicente van ser indemnitzats per l'atemptat, però no formen
part d'un grup de 13 víctimes que van rebre una segona compensació després que
l'Estat fos condemnat per l'Audiència Nacional com a responsable civil
subsidiari. El tribunal va considerar que no havia actuat evitar la massacre
perquè no va desallotjar el centre comercial malgrat que ETA va trucar a la Guàrdia Urbana , a
Hipercor i al diari Avui avisant de la bomba amb antelació. "No és que
diguem que la policia no va fer correctament el que havia de fer, és que,
senzillament, no va fer res, i això doblegant-se a interessos comercials molt
defensables, cert, però no a qualsevol preu de vides humanes", va etzibar
l'Audiència Nacional. El Suprem va confirmar la sentència.
L'Estat va abonar la segona indemnització derivada
d'aquesta condemna a les 13 víctimes que van reclamar primer, però va
considerar que la possibilitat de reclamar-la havia prescrit per a les 33 que
van fer-ho més endavant. Es tracta d'un cas no tancat i que resta pendent
encara d'arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans, mentre que encara hi ha
un tercer grup de 14 víctimes que no van arribar ni a poder reclamar.
Manzanares i Vicente, així com les germanes Cabré, formen part del grup de les
33.
"No ens en vam assabentar, ningú ens va avisar",
assevera Rosa Maria Cabré. Manzanares recorda que en aquell moment no es
coneixien entre les víctimes, ni el Ministeri de l'Interior "va fer
res" per trobar-les. Interior ha perseverat en la seva manca d'una actitud
proactiva. "En 30 anys no ens han trucat mai", assegura Manzanares,
però remarca el paper que ha tingut tot aquest temps Robert Manrique, que també
va quedar greument ferit a l'atemptat d'Hipercor, i Sara Bosch, psicòloga
clínica i forense especialitzada en l'atenció a les víctimes. Els dos han
impulsat ara a Unitat d'Atenció a les Víctimes dels Atemptats Terroristes
(UAVAT) perquè no es repeteixin errors del passat amb les del 17-A.
L'Ajuntament demana perdó 30 anys després
A la família Cabré van sentir-se una mica alleugerides
coincidint amb el trentè aniversari de l'atemptat d'Hipercor que es va
commemorar el 2017. L'alcaldessa,
Ada Colau, va demanar perdó a les víctimes, com ha recordat fa uns dies coincidint
amb el primer aniversari de l'1 d'octubre, quan ha instat l'Estat a
disculpar-se per les càrregues policials. Creu que mai és tard per fer-ho.
"30 anys després jo he demanat disculpes en nom de l'Ajuntament de
Barcelona a les víctimes d'Hipercor per la nul·la o dolentíssima resposta que
van tenir de l'administració pública perquè es van sentir soles i abandonades
durant dècades", va recordar Colau.
El que va sentir llavors la Rosa Maria era quelcom que esperava des de
l'atemptat. "Aquesta sensació només de trucar-te i escoltar-te",
precisa, si bé aquell gest no ha impedit que se segueixi sentint sola. Rememora
que l'Estat només va reunir-los a tots els germans una vegada quan va sortir la
llei de solidaritat amb les víctimes del 1999, i també retreuen el paper que ha
tingut la Generalitat. "Catalunya, amb tots els governs
que hi ha hagut en 30 anys, no hi ha hagut ningú que s'hagi preocupat de les
víctimes", lamenta la Guillermina , i la seva
germana considera que s'hauria de crear una unitat d'atenció a les víctimes a
l'Ajuntament, amb "normes clares i que fos totalment independent".
Les germanes han perdut la pista des del 2007 d'aquell
recurs de les 33 víctimes que havia d'arribar fins a Estrasburg. Manzanares
tampoc en sap res. El president de l'Associació Catalana de Víctimes
d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), José Vargas, afirma que estan preparant
el recurs al tribunal europeu i espera presentar-lo com abans millor. S'ha
tardat tant perquè primer el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba va assegurar
quan era ministre de l'Interior que "ho arreglaria ell", i després
perquè l'eurodiputat del PP Carlos Iturgaiz va emplaçar Vargas a reclamar a la Comissió de
Peticions del Parlament Europeu, la qual ha tardat cinc anys a determinar que
és un afer que correspon a Estrasburg.
Crítica per la comparació dels CDR amb terrorisme
L'ara ministre de l'Interior, el socialista Fernando
Grande-Marlaska, s'ha compromès els darrers dies amb el president de l'ACVOT a
estudiar el cas, que s'encamina cap al tribunal europeu. "No pararé fins
que aconseguim que les 33 víctimes puguin rescabalar-se de les
indemnitzacions", subratlla Vargas, una figura controvertida entre les
mateixes víctimes. A l’aniversari del 17-A va organitzar el seu propi acte
d’homenatge als afectats amb l’assistpencia de polítics fins i tot del partir
ultra VOX, i ha arribat a considerar que en els Comitès de Defensa de la República (CDR) hi ha terrorisme. En opinió de
Rosa Maria Cabré, "que es pugui comparar el que està passant aquí amb el
que li van fer a la meva mare, que li van posar una bomba, és una manera molt
forta de minimitzar, burlar-se i banalitzar". És per motius com aquest que
a la família no els agrada que les associacions de víctimes s'expressin com si
les representessin a totes.
Fins i tot Rosa Lluch, de 49 anys, que és filla de
l'exministre socialista Ernest Lluch assassinat per ETA l'any 2000, admet que
s'ha sentit sola. I això que el seu pare havia estat una figura política de
primera línia i que es veu com "una excepció" perquè va ser
reconeguda com a víctima i indemnitzada amb celeritat. "És cert que he
tingut sensació de soledat", confessa, i concreta: "No em vaig sentir
acompanyada per part de les administracions públiques". En aquests anys ha
sentit l'escalf d'amics del pare i de la mateixa societat, que ha empès perquè
es dediquin carrers i equipaments en record de Lluch en múltiples municipis,
però el tracte no ha estat igual des de l'esfera política més enllà dels amics
que ell hi tenia.
La filla d'Ernest Lluch tampoc s'ha sentit
acompanyada
"Mai ningú s'ha preguntat que com puc portar-ho",
assevera, malgrat que, segons recorda, el pare havia estat company de feina de
líders polítics. A més, el Ministeri de l'Interior es va posar en contacte amb
ella al principi per explicar-li quins drets tenia la família, però "des
de llavors, mai més", assegura. Alguna vegada els ha trucat per alguna
necessitat, però sense que hagi trobat "una gran sensibilitat" a
l'altra banda del telèfon, i posa un exemple. Les víctimes del terrorisme estan
exemptes de pagar taxes universitàries i ella va demanar l'exempció quan estava
acabant la tesi. "Van dir que no era un ensenyament obligatori",
rememora. Tampoc ho és una carrera universitària, i finalment l'Estat va acabar
acceptant la petició. També es mostra crítica amb la Generalitat i creu que no pot defugir
responsabilitats. "No em convenç l'explicació que les competències són de
Madrid", rebla.
La psicòloga Sara Bosch subratlla que, d'una banda, els
polítics segueixen repetint que estan al costat de les víctimes i a Interior li
consta per enquestes internes que "la gent està ben atesa". De
l'altra, molts afectats diuen que l'Estat no està al seu costat i expressen
reiteradament el sentiment "d'estem sols". Corrobora que, en el fons,
el que passa és que "les víctimes que no truquen el Ministeri, el
Ministeri no les truca", i quan hi parlen es troben que no té "gens
de sensibilitat". Per a una víctima, tenir aquesta condició ja és per si
mateix quelcom gens desitjat, i a sobre es troba amb el maldecap dels tràmits.
No caure en l'oblit
"La realitat xoca amb el missatge de solidaritat
–constata-. Després no hi ha solidaritat, hi ha un tràmit i burocràcia",
indica, i això que no volen res de l'altre món. "L'únic que demanen en el
fons és que els preguntin com estan de tant en tant. Volen diners? No
s'equivoquin. Volen que no les oblidin", remarca, recordant que els
afectats tenen molt present la vivència vinculada amb l'atemptat. El cobrament
d'indemnitzacions i la reclamació d'altres drets els resulta determinant, i
Bosch s'atreveix a assegurar que tot canviaria si el reconeixement de l'Estat
es limités a una medalla sense aportació econòmica. "Si les víctimes del
terrorisme no cobressin diners, no hi hauria problemes", sosté.
Les dificultats ja comencen des del mateix moment en el qual es produeix un atemptat, ja que, malgrat tota l'experiència acumulada després de dècades d'atemptats, no existeix encara un protocol d'atenció. Per a Robert Manrique, caldria una llei catalana sobre les víctimes terroristes, mentre que Bosch es queixa que el Ministeri "mai fa tasques de localització proactiva de les víctimes". De fet, Manrique té un llistat de 273 víctimes que sap que ho són però que no té constància si estan sent ateses per Interior. Entre elles n'hi ha d'ETA, el FRAP, els GAL i Terra Lliure. El 2014 va traslladar-lo al Ministeri i li van contestar que no era la seva tasca.La Fundació Olof Palme es va comprometre a buscar-les,
però l'Estat va denegar-li la subvenció perquè entenia no era la seva
atribució.
Les dificultats ja comencen des del mateix moment en el qual es produeix un atemptat, ja que, malgrat tota l'experiència acumulada després de dècades d'atemptats, no existeix encara un protocol d'atenció. Per a Robert Manrique, caldria una llei catalana sobre les víctimes terroristes, mentre que Bosch es queixa que el Ministeri "mai fa tasques de localització proactiva de les víctimes". De fet, Manrique té un llistat de 273 víctimes que sap que ho són però que no té constància si estan sent ateses per Interior. Entre elles n'hi ha d'ETA, el FRAP, els GAL i Terra Lliure. El 2014 va traslladar-lo al Ministeri i li van contestar que no era la seva tasca.
Rosa Lluch no ha conegut mai el veí que va trobar el seu
pare estès a terra mitja hora després d'haver rebut els dos trets d'ETA.
"El que veu un acte terrorista pot quedar molt afectat", adverteix
ella, però Manrique no sap si aquest veí ha patit conseqüències a partir
d'aquesta vivència ni si ha estat mai atès. Un dels darrers episodis que ha
eixamplat la distància entre l'Estat i les víctimes el relata Lluch. Interior
les va convocar enguany per carta a una reunió per explicar la darrera llei de
solidaritat amb les víctimes del terrorisme que es va aprovar el 2011. Ella se’n va
assaabentar pel grup de Whatsapp que comperteixen afectats catalans pel
terrorisme. La trobada era molt
pròxima al debat de la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy i
es va cancel·lar. Havia calgut set anys per un oferiment així, però "no
s'ha tornat a convocar", destaca Lluch.
No hay comentarios:
Publicar un comentario