martes, 9 de octubre de 2018

08 setembre 2018 (5) naciodigital.cat

08 setembre 2018



Dolor i oblit: el tortuós camí de les víctimes del terrorisme a Catalunya

Les dificultats dels afectats del 17-A per aconseguir el ple reconeixement de l'Estat són herència d'una situació que fa dècades que arrosseguen els d'atemptats d'ETA

Patir un atemptat o haver-hi perdut una persona estimada és una vivència que acompanya les víctimes tota la vida. Ningú està preparat per encaixar un cop tan dur, i al dolor s'hi afegeix haver-se d'enfrontar a la burocràcia estatal per reclamar els drets que tenen els afectats per terrorisme. Malgrat que els tenen reconeguts per llei, han d'afrontar un tortuós camí que no garanteix un reconeixement ple per part del Ministeri de l'Interior. S’hi estan trobant les víctimes dels atemptats gihadistes del 17-A a Barcelona i Cambrils, però entre les d'ETA hi ha la mateixa sensació de sentir-se abandonades des de fa dècades. Ara els 30 anys de l’atemotat d’Hipercor i el 17-A han contribuït a rescatar aquestes experiències de l'oblit.

No són víctimes malgrat perdre dos fills i una germana


La queixa més recorrent és que ningú els ha informat sobre quins passos han de seguir per ser reconegudes i la manca de sensibilitat de l'Estat quan es tracta d'atendre-les encara que els successius governs espanyols i el PP i el PSOE sempre hagin reivindicat que estan al seu costat. Nuria Manzanares i Enrique Vicente van perdre els seus fills de 13 i nou anys a l'atemptat d'Hipercor del 19 de juny del 1987. La germana de Manzanares també va morir en aquella massacre. Malgrat això, el Tribunal Suprem i el Ministeri de l'Interior consideren que no són víctimes del terrorisme perquè no estaven en el lloc de l'atac. Tenien dues sentències guanyades, però l'Estat les va recórrer i van perdre, fins i tot malgrat que tenen reconeguda la incapacitat absoluta laboral per estrès posttraumàtic.

Se'ls posa en dubte que les seves malalties tinguin l'origen en el fet d'haver perdut els fills durant l'acció terrorista. Ell també ha hagut de ser operat tres vegades per un tumor al cap. Manzanares, que ara té 67 anys, i Vicente, que en té un més, encara reclamen que se'ls atorgui l'estatus de víctima. "Seria que ens reconeguin una mica tot el dolor que hem passat durant 30 anys", afirma ella. Els permetria també tenir un increment en la pensió i ajudar el seu tercer fill, l'Enric, del qual Manzanares ja n'estava embarassada quan es va produir l'atemptat sense saber-ho i que els ha estat tan cabdal per resistir tots aquests anys.

Les germanes Rosa Maria i Guillermina Cabré van perdre a l'atemptat d'Hipercor la mare, Rosa Valdellou. "Existim només en moments puntuals", lamenta la Rosa Maria, que ara té 59 anys. Després de l'atemptat, el pare va buscar-li una feina a la Guillermina, la filla petita –es porta deu anys amb la seva germana-, com una manera de tenir alguna compensació que almenys ajudés la família a tirar endavant. Encara manté la mateixa ocupació malgrat que no es pot deslligar de l'atemptat. Li agradaria poder sentir que està allà pel que val "i no pel que va passar". La seva salut s'ha vist ressentida tots aquests anys i enguany ha patit una recaiguda que, per primera vegada, l'ha implicat estar de baixa per depressió.


Els camins que segueix la ment a l'hora de reaccionar a l'impacte d'una acció terrorista són inescrutables, i tres dècades després se'n poden seguir patint les conseqüències. La vida fa un gir inesperat per sempre. "Ha estat un dolor crònic que no ens ha marxat mai. Ho arrossegarem fins que ens morim", assumeix la Rosa Maria, i, davant la desatenció estatal, adverteix: "Cada vegada et vas arronsant més perquè veus que no vals res". La Guillermina disposa d'informes mèdics on s'acredita clarament que la depressió està vinculada a la pèrdua de la seva mare, però l'Estat "no li reconeix" aquesta vinculació, critica la Rosa Maria. "Simplement estic demanant que em reconeguin i em donin suport", sentencia la Guillermina, en qüestions com pagar-li l'assistència psicològica.

La policia "no va fer res" per evitar l'atemptat d'Hipercor

En total són tres germanes i un germà. Tant ells com la família Manzanares-Vicente van ser indemnitzats per l'atemptat, però no formen part d'un grup de 13 víctimes que van rebre una segona compensació després que l'Estat fos condemnat per l'Audiència Nacional com a responsable civil subsidiari. El tribunal va considerar que no havia actuat evitar la massacre perquè no va desallotjar el centre comercial malgrat que ETA va trucar a la Guàrdia Urbana, a Hipercor i al diari Avui avisant de la bomba amb antelació. "No és que diguem que la policia no va fer correctament el que havia de fer, és que, senzillament, no va fer res, i això doblegant-se a interessos comercials molt defensables, cert, però no a qualsevol preu de vides humanes", va etzibar l'Audiència Nacional. El Suprem va confirmar la sentència.

L'Estat va abonar la segona indemnització derivada d'aquesta condemna a les 13 víctimes que van reclamar primer, però va considerar que la possibilitat de reclamar-la havia prescrit per a les 33 que van fer-ho més endavant. Es tracta d'un cas no tancat i que resta pendent encara d'arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans, mentre que encara hi ha un tercer grup de 14 víctimes que no van arribar ni a poder reclamar. Manzanares i Vicente, així com les germanes Cabré, formen part del grup de les 33.
"No ens en vam assabentar, ningú ens va avisar", assevera Rosa Maria Cabré. Manzanares recorda que en aquell moment no es coneixien entre les víctimes, ni el Ministeri de l'Interior "va fer res" per trobar-les. Interior ha perseverat en la seva manca d'una actitud proactiva. "En 30 anys no ens han trucat mai", assegura Manzanares, però remarca el paper que ha tingut tot aquest temps Robert Manrique, que també va quedar greument ferit a l'atemptat d'Hipercor, i Sara Bosch, psicòloga clínica i forense especialitzada en l'atenció a les víctimes. Els dos han impulsat ara a Unitat d'Atenció a les Víctimes dels Atemptats Terroristes (UAVAT) perquè no es repeteixin errors del passat amb les del 17-A.

La Rosa Maria critica que, al mateix temps que l'Estat considera que la persecució dels terroristes perquè siguin condemnats pels seus atemptats no prescriu mai, sí que hi ha terminis quan es tracta de reclamar els drets de les víctimes, i això malgrat que els successius governs espanyols s'han omplert la boca garantint que estan al seu costat. L'advocat Juli de Miquel, que va exercir l'acusació particular a favor de les víctimes, s'explica els terminis per "garantir la seguretat jurídica" i admet que aquells anys no era fàcil trobar els afectats. En tot cas, la Rosa Maria també recorda les dificultats de la Guillermina perquè l'Estat l'ajudi a afrontar les seves despeses. "Estàs fent que la meva germana no tingui dret a res i la reclamació havia prescrit... és una brutícia per part de l'Estat increïble", lamenta.

L'Ajuntament demana perdó 30 anys després

A la família Cabré van sentir-se una mica alleugerides coincidint amb el trentè aniversari de l'atemptat d'Hipercor que es va commemorar el 2017. L'alcaldessa, Ada Colau, va demanar perdó a les víctimes, com ha recordat fa uns dies coincidint amb el primer aniversari de l'1 d'octubre, quan ha instat l'Estat a disculpar-se per les càrregues policials. Creu que mai és tard per fer-ho. "30 anys després jo he demanat disculpes en nom de l'Ajuntament de Barcelona a les víctimes d'Hipercor per la nul·la o dolentíssima resposta que van tenir de l'administració pública perquè es van sentir soles i abandonades durant dècades", va recordar Colau.

El que va sentir llavors la Rosa Maria era quelcom que esperava des de l'atemptat. "Aquesta sensació només de trucar-te i escoltar-te", precisa, si bé aquell gest no ha impedit que se segueixi sentint sola. Rememora que l'Estat només va reunir-los a tots els germans una vegada quan va sortir la llei de solidaritat amb les víctimes del 1999, i també retreuen el paper que ha tingut la Generalitat. "Catalunya, amb tots els governs que hi ha hagut en 30 anys, no hi ha hagut ningú que s'hagi preocupat de les víctimes", lamenta la Guillermina, i la seva germana considera que s'hauria de crear una unitat d'atenció a les víctimes a l'Ajuntament, amb "normes clares i que fos totalment independent".

Les germanes han perdut la pista des del 2007 d'aquell recurs de les 33 víctimes que havia d'arribar fins a Estrasburg. Manzanares tampoc en sap res. El president de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), José Vargas, afirma que estan preparant el recurs al tribunal europeu i espera presentar-lo com abans millor. S'ha tardat tant perquè primer el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba va assegurar quan era ministre de l'Interior que "ho arreglaria ell", i després perquè l'eurodiputat del PP Carlos Iturgaiz va emplaçar Vargas a reclamar a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, la qual ha tardat cinc anys a determinar que és un afer que correspon a Estrasburg.

Crítica per la comparació dels CDR amb terrorisme

L'ara ministre de l'Interior, el socialista Fernando Grande-Marlaska, s'ha compromès els darrers dies amb el president de l'ACVOT a estudiar el cas, que s'encamina cap al tribunal europeu. "No pararé fins que aconseguim que les 33 víctimes puguin rescabalar-se de les indemnitzacions", subratlla Vargas, una figura controvertida entre les mateixes víctimes. A l’aniversari del 17-A va organitzar el seu propi acte d’homenatge als afectats amb l’assistpencia de polítics fins i tot del partir ultra VOX, i ha arribat a considerar que en els Comitès de Defensa de la República (CDR) hi ha terrorisme. En opinió de Rosa Maria Cabré, "que es pugui comparar el que està passant aquí amb el que li van fer a la meva mare, que li van posar una bomba, és una manera molt forta de minimitzar, burlar-se i banalitzar". És per motius com aquest que a la família no els agrada que les associacions de víctimes s'expressin com si les representessin a totes.

Fins i tot Rosa Lluch, de 49 anys, que és filla de l'exministre socialista Ernest Lluch assassinat per ETA l'any 2000, admet que s'ha sentit sola. I això que el seu pare havia estat una figura política de primera línia i que es veu com "una excepció" perquè va ser reconeguda com a víctima i indemnitzada amb celeritat. "És cert que he tingut sensació de soledat", confessa, i concreta: "No em vaig sentir acompanyada per part de les administracions públiques". En aquests anys ha sentit l'escalf d'amics del pare i de la mateixa societat, que ha empès perquè es dediquin carrers i equipaments en record de Lluch en múltiples municipis, però el tracte no ha estat igual des de l'esfera política més enllà dels amics que ell hi tenia.

La filla d'Ernest Lluch tampoc s'ha sentit acompanyada

"Mai ningú s'ha preguntat que com puc portar-ho", assevera, malgrat que, segons recorda, el pare havia estat company de feina de líders polítics. A més, el Ministeri de l'Interior es va posar en contacte amb ella al principi per explicar-li quins drets tenia la família, però "des de llavors, mai més", assegura. Alguna vegada els ha trucat per alguna necessitat, però sense que hagi trobat "una gran sensibilitat" a l'altra banda del telèfon, i posa un exemple. Les víctimes del terrorisme estan exemptes de pagar taxes universitàries i ella va demanar l'exempció quan estava acabant la tesi. "Van dir que no era un ensenyament obligatori", rememora. Tampoc ho és una carrera universitària, i finalment l'Estat va acabar acceptant la petició. També es mostra crítica amb la Generalitat i creu que no pot defugir responsabilitats. "No em convenç l'explicació que les competències són de Madrid", rebla.

La psicòloga Sara Bosch subratlla que, d'una banda, els polítics segueixen repetint que estan al costat de les víctimes i a Interior li consta per enquestes internes que "la gent està ben atesa". De l'altra, molts afectats diuen que l'Estat no està al seu costat i expressen reiteradament el sentiment "d'estem sols". Corrobora que, en el fons, el que passa és que "les víctimes que no truquen el Ministeri, el Ministeri no les truca", i quan hi parlen es troben que no té "gens de sensibilitat". Per a una víctima, tenir aquesta condició ja és per si mateix quelcom gens desitjat, i a sobre es troba amb el maldecap dels tràmits.

No caure en l'oblit

"La realitat xoca amb el missatge de solidaritat –constata-. Després no hi ha solidaritat, hi ha un tràmit i burocràcia", indica, i això que no volen res de l'altre món. "L'únic que demanen en el fons és que els preguntin com estan de tant en tant. Volen diners? No s'equivoquin. Volen que no les oblidin", remarca, recordant que els afectats tenen molt present la vivència vinculada amb l'atemptat. El cobrament d'indemnitzacions i la reclamació d'altres drets els resulta determinant, i Bosch s'atreveix a assegurar que tot canviaria si el reconeixement de l'Estat es limités a una medalla sense aportació econòmica. "Si les víctimes del terrorisme no cobressin diners, no hi hauria problemes", sosté.

Les dificultats ja comencen des del mateix moment en el qual es produeix un atemptat, ja que, malgrat tota l'experiència acumulada després de dècades d'atemptats, no existeix encara un protocol d'atenció. Per a Robert Manrique, caldria una llei catalana sobre les víctimes terroristes, mentre que Bosch es queixa que el Ministeri "mai fa tasques de localització proactiva de les víctimes". De fet, Manrique té un llistat de 273 víctimes que sap que ho són però que no té constància si estan sent ateses per Interior. Entre elles n'hi ha d'ETA, el FRAP, els GAL i Terra Lliure. El 2014 va traslladar-lo al Ministeri i li van contestar que no era la seva tasca. La Fundació Olof Palme es va comprometre a buscar-les, però l'Estat va denegar-li la subvenció perquè entenia no era la seva atribució.

Rosa Lluch no ha conegut mai el veí que va trobar el seu pare estès a terra mitja hora després d'haver rebut els dos trets d'ETA. "El que veu un acte terrorista pot quedar molt afectat", adverteix ella, però Manrique no sap si aquest veí ha patit conseqüències a partir d'aquesta vivència ni si ha estat mai atès. Un dels darrers episodis que ha eixamplat la distància entre l'Estat i les víctimes el relata Lluch. Interior les va convocar enguany per carta a una reunió per explicar la darrera llei de solidaritat amb les víctimes del terrorisme que es va aprovar el 2011. Ella se’n va assaabentar pel grup de Whatsapp que comperteixen afectats catalans pel terrorisme. La trobada era molt pròxima al debat de la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy i es va cancel·lar. Havia calgut set anys per un oferiment així, però "no s'ha tornat a convocar", destaca Lluch.


  


No hay comentarios:

Publicar un comentario