15 juny 2020 (4) En record de...

15 juny 2020

En record de…

Ha mort el periodista Manuel Cuyás. Un cop molt dur perque ha estat un dels periodistas del que mai vaig veure que exageres gens ni mica la realitat. Les casualitats han fet que divendres passat tingues un moment per, amb motiu del llibre que estic escribint, tornar a llegir l’article que va fer al cumplirse els vint anys de l’atemptat a Hipercor. Un altre casualitat fa que avui 15 de juny es compleixin vuit anys exactes que vaig anar a la pressó de Zaballa per mantener la trovada que el terrorista de ETA i autor de l’atemptat a Hipercor me havia demanat per carta un any abans messos abans. Aquella mateixa tarda, en Cuyás em va trucar però no per saber cóm havia anat la trovada, sinò per saber com em trobava jo…

Com homenatge a la seva tasca, republico l’article del juny de 2007 i que, evidentment, anirá en el llibre.

Manuel, allà on siguis, una forta abraçada.

24 juny 2007, El Punt

Víctimes a soles amb les víctimes

Mentre no hi hagi justícia i compensacions, la massacre d'Hipercor anirà sent recordada. 

Dimarts es van complir vint anys de l'atemptat d'Hipercor a càrrec d'ETA, i amb aquest motiu es va organitzar un oficial i popular acte de record a les víctimes davant el monument erigit prop del lloc dels fets, a la Meridiana de Barcelona.

Hi ha qui qüestiona la utilitat i el sentit de la celebració de qualsevol aniversari: trenta anys de les primeres eleccions, vint-i-cinc del referèndum tal, cent del naixement o de la mort d'aquell senyor important. No discutirem ara sobre si s'han de recordar eleccions o la personalitat de senyors i senyores benèfics. Només direm, perquè es el cas que ens ocupa, que si de tant en tant i aprofitant qualsevol pretext, l'ACVOT -Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes- no muntés uns actes que fossin de fe de vida i de fe de morts, uns actes que comprometessin els polítics a assistir-hi i a parlar-hi i a manifestar-hi alguna cosa més que promeses, aquí no hi hauria ningú que escoltés les víctimes. Dimarts l'ACVOT va recordar els vint anys de la massacre d'Hipercor. I l'any que ve recordarà els vint-i-un i d’aquí a cinc anys els vint-i-cinc, i que es preparin polítics, jutges i asseguradores perquè mentre no hi hagi compensacions i justícia els records i les reivindicacions continuaran els dies i els anys que calguin. No reconèixer que els trastorns psicològics que pateixen els pares d'en Jordi i la Sílvia van ser causats per la mort dels seus fills de 9 i 13 anys que aquella tarda de fa vint anys havien anat a l'Hipercor a comprar un vestit de bany acompanyats per la tieta Mercè, justifica per si sol manifestacions, reivindicacions i actes oficials i populars.

Les autoritats electes que van pujar a l'estrada van ser el ministre Alfredo Pérez Rubalcaba, l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el president José Montilla. A baix, a la primera fila, s'hi van situar consellers i diputats de tots els partits. A darrere hi seia una estesa de senyors i senyores que amb la cara i el gest ho deien tot. Aquells senyors i senyores havien patit i patien encara. Un jutge o un psicòleg potser establiria que patien perquè feia calor o perquè la cadira no era prou confortable.

Acabats els discursos, Joan Saura, conseller d'Interior, es va aixecar, va estirar la boca, es va cordar l'americana i va marxar. El ministre d'Interior també es va cordar l'americana i va marxar. L'únic que es va quedar una estona i que si no es va cordar l'americana és perquè totes les que té li venen estretes, es el líder del partit d'emprenyats i amargats: Albert Rivera, de Ciutadans. Va mirar si per simpatia pescava alguna cosa, algun vot, sense entendre que l'amargament de les víctimes és diferent del mal humor que ell representa. Després es va ajuntar a un grup de policies per explicar-se confidències i fer rialletes. El líder del partit fundat pel director de La Torna és molt amiguet dels policies.

Un cop produïda l'evacuació del contingent oficial, les víctimes es van quedar amb les víctimes i es va veure qui era l'home del dia i de cada dia. L'home el qual tothom es va abraçar plorant però també rient i, en general, amb tots els sentiments aflorats, és Robert Manrique, el fundador de l'ACVOT i qui més ha fet per donar suport a les víctimes, per fer que alguns jutges s'espavilessin i per aconseguir que els polítics fessin lleis a favor dels afectats, que es com dir a favor de tothom. A les quatre de la tarda del 19 de juny del 1987, dotze minuts abans de l'explosió, Robert Manrique era un dependent de la carnisseria de l'Hipercor. Des de darrere el taulell va atendre clients, alguns de coneguts i d'altres que no coneixia de res. Vint anys més tard, els clients de l'Hipercor que van sobreviure tenen la confiança dipositada en l'activisme de Robert Manrique. Les desgràcies creen relacions, amistats i lideratges insospitats dotze minuts abans.

Hipercor és a uns dos-cents metres del monument. Indiferents a l'aniversari, els vehicles entren i surten del pàrquing on aquell dia va entrar el cotxe amb explosius i, més tard, el de la tieta Mercè amb els nebots. A la carnisseria, al primer subterrani, les dependentes llesquen el pernil com un dia qualsevol. A la pastisseria un rètol anuncia coques per a la revetlla de Sant Joan.