viernes, 25 de marzo de 2022

25 març 2022 (3) elnacional.cat

25 març 2022 


 

'800 metros': per què joves integrats van atemptar a Barcelona i Cambrils?

La docusèrie de Netflix descobreix el camí de la radicalització dels terroristes del 17-A

“Cada dia, des de fa sis mesos, agafo el tren a Plaça Catalunya. Cada dia durant més de mig any creuo la Rambla cap a les 17.15 hores per tornar a casa. Aquest és el primer dijous que no”. Vaig escriure això al Facebook el 17 d’agost de 2017 al vespre, després de saber que no m’havia topat amb un atac terrorista de miracle. Recordo que era una tarda de molta xafogor i que les informacions van ser molt difuses, com sempre que passa un fet inesperat que ho sacseja tot: molts missatges de Whatsapp pels grups d’amics i familiars, notificacions contradictòries, un safareig informatiu que tenia tot el país amb l’ai al cor. Tot eren rumors poc fiables, fins que cap a les 20h, Josep Lluís Trapero, llavors major dels Mossos d’Esquadra, i Joaquim Forn, llavors conseller d’Interior, van comparèixer per explicar els fets: que una furgoneta havia recorregut els 800 metres que separen Plaça Catalunya del mosaic de Joan Miró, davant del Mercat de la Boqueria, atropellant una multitud de persones i que era un atac jihadista. Com l'11-S, com l’11-M,  com a Charlie Hebdo o la sala Bataclan, com milers n'hi havia hagut a països d'Orient. Hores després de l'atropellament massiu, n’hi va haver un altre atemptat a Cambrils. Tots dos van ser perpetrats per joves d’entre 18 i 25 anys.

Però si tot hagués anat com estava previst, Younes Abouyaaqoub no hauria atropellat desenes de persones a la Rambla de Barcelona i l’atac de Cambrils no s’hauria executat amb 4 ganivets i explosius falsos. Els atemptats del 17-A no es poden entendre sense saber que un dia abans va explotar una casa ocupada a Alcanar, plena d’explosius, on s’amagava tota la cèl·lula islamista liderada per Abdelbaki Es Satty, imam de Ripoll i responsable de la radicalització dels terroristes. Per què uns joves suposadament integrats a Catalunya van voler morir matant a Barcelona i Cambrils? Aquesta és la pregunta principal sobre la que gira 800 metros, una docusèrie de Netflix de 3 capitols que s’estrena avui i que es focalitza en la investigació d’un atac que va caure en l’oblit mediàtic molt abans que altres atemptats d'Europa. “L’especial naturalesa d’aquests atemptats davant d’altres ocorreguts a Europa, donat el perfil gens marginal dels joves radicalitzats, van ser les principals raons per les que vam voler endinsar-nos en aquesta història”, explica el director Elías León Siminiani.

No és un documental fàcil: 800 metros mostra la part més cruenta de la maldat, aquella que fuig de la bogeria i situa l’infern en un lloc real que tots podem identificar. És una parada per escoltar les víctimes i els investigadors, però també per escoltar les persones que convivien amb els terroristes, gent del poble que els coneixia i que no podia creure’s que fossin assassins. És impactant veure fotografies d’ells sortint de festa o anant d’excursió: les mateixes cares que hem vist per la tele com els culpables d’una de les situacions més cruels amb què es pot topar l’ésser humà. No falta tampoc el material policial ni tot el muntatge narratiu per entendre què va passar exactament aquells dies, un relat que el temps i l’excés d’informació ha pogut esbiaixar. Per això la docusèrie és una pausa necessària enmig de tants estímuls rebuts.

Produïda per Ramón Campos, de Bambú Producciones, els periodistes i experts en el tema Anna Teixidor  autora també de Los silencios del 17-A, clau per la base teòrica de la sèrie –, Nacho Carretero i Jesús García porten investigant els fets més de 4 anys: s’han fet més de 80 entrevistes i s’ha contactat amb més de 400 persones, amb 150 hores de visionat dels judicis, 60 fonts biogràfiques realitzades i més de 200 hores de gravació. El resultat és aquesta crònica periodística totalment contrastada que analitza els dies abans de l’atemptat, revisa les declaracions dels qui van asseure’s al banc dels acusats i reflexiona sobre els factors que porten a uns joves a abraçar elfonamentalisme islàmic.

Al Camp Nou, la Torre Eiffel o la Sagrada Família

“Veig els vídeos de com preparaven les bombes i tinc la sensació que és com si estiguessin jugant. ¿Què hagués passat si no hagués explotat la casa d-Alcanar?”, es pregunta un dels testimonis de la sèrie. Ho comenta després de veure com alguns d'ells fan broma mentre tenen explosius a les mans i riuen dient que els infidels tindran el que es mereixen. Suposadament, la idea dels terroristes era cometre un atemptat massiu, matar a les màximes persones possibles, i immolar-se. L’atemptat improvisat a la Rambla, conseqüència impulsiva després de l’explosió a Alcanar, va evitar la idea que tenien els terroristes de cometre un atemptat coordinat i simultani més endavant a llocs com la Sagrada Família, el Camp Nou o la Torre Eiffel, en la que probablement s’hagués convertit en la pitjor massacre de la història d’Europa.

Però la mort de l’imam de Ripoll a Alcanar, juntament amb Youssef Aalla, va precipitar els plans. Mentre Younes anava cap a Barcelona, Mohamed Hichamy va desplaçar-se fins a Cambrils per trobar-se amb Said Aalla, Omar Hicamy  el seu germà , Houssaine Abouyaaqoub  germà de l’autor de l’atac de la Rambla , i Moussa Oukabir, l’únic menor del grup. Un cop allà, la matinada del dia 18, van comprar una destral en un basar xinès i, després d’atropellar tres persones, van atacar a ganivetades fins ser abatuts pels Mossos d’Esquadra. En total, comptant Barcelona i Cambrils, les xifres de l’atrocitat van ser de 16 morts i més de 100 persones ferides. Hores després, Estat Islàmic va reivindicar l’autoria dels fets, declarant que els seus autors materials eren “soldats del califat”.

Més enllà de la preparació dels atemptats, d’escoltar les trucades que es van fer els terroristes abans i després o dels plànols interactius que situen cadascun dels seus passos, 800 metros és també un reconeixement i un homenatge públic a les víctimes que encara no ha arribat. Els testimonis coincideixen en parlar de l’abandonament de les institucions i de la poca empatia que s’ha tingut amb les seves experiències personals. “Et sents dues vegades víctima: una per ser al lloc de l’atemptat i l’altra per part d’una administració que fins que no apareix una acció com la de la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats pel Terrorisme), et sents desemparat”, explica una davant la càmera. O Javier Martínez, pare de Xavi Martínez, el nen de 3 anys que va ser assassinat per Younes. “Ningú es va posar en contacte amb mi, ni tan sol per dir-me que havia de denunciar que el meu fill havia mort a l’atemptat”, confessa el pare. I la impotència, el dolor i el pànic davant el seu testimoni és infinita.

Igual que les imatges de la furgoneta baixant per la Rambla i arrasant amb tot el que té davant, les fotografies dels carrers buits, les persones amagant-se dins els comerços a correcuita i abaixant la persiana, esperant tots apinyats al terra a que algú els informés, esperant arribar a casa i abraçar la família. I la ràbia, la ràbia al pit de veure la fugida del terrorista per la Boqueria, el carrer Entença i fins arribar a Zona Universitària, on va apunyalar un home per robar-li al cotxe, i imaginar que podria haver escapat per tornar a crear una cèl·lula i fer més mal. Però no va ser així: la cèl·lula va ser desactivada i els acusats, els pocs que van quedar vius, condemnats. Potser encara queden preguntes, però 800 metros intenta fer entendre un dels episodis més foscos de la Barcelona recent, el per què d’un terror sense filtres que mai tindrà un per què.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario