23 agost 2024
Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de
Barcelona el 1987, és la cara visible de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme
(UAVAT).
“Els terroristes no
van demanar a les víctimes qui votaven abans de començar-les a atropellar”
“Qui diumenge convocava
l’acte era l’Ajuntamentde Ripoll, no cap partit polític”
“Unasentència resol
saber qui ho ha fet, però no les seqüeles de viure un atemptat”
“Cal una llei autonòmica
d’atenció a les víctimes”
L’homenatge de
diumenge a Ripoll salda un deute amb les víctimes dels atemptatsde l’agost de
2017?
Puc assegurar ben bé que sí. A l’UAVAT
estem assistint 270 víctimes. Des del divendres abans fins a principis de setmana he parlat amb més de
100. Tothom està molt agraït. També perquè és el primer acte que s’ha fet no ja
a Catalunya, sinó a tot l’Estat, en què algú ha pensat a fer un reconeixement
públic amb els noms de les víctimes. Estava molt bé fer un acte genèric,només
faltaria. Però ara tenim un monòlit amb una placa on hi ha els noms de les 16 persones
assassinades. Això no era en lloc, fins ara.
Com s’ha de valorar
que no hi hagués representació de la Generalitat o dels grups del’oposició de Ripoll?
Em sap greu haver de fer una valoració política o
ideològica d’un acte d’homenatge a víctimesdel terrorisme. Com a víctima d’ETA
a l’Hipercor de Barcelona, fa 37anys que assisteixo, organitzo o col·laboro en
actes de reconeixement a víctimes del terrorisme. Qui diumenge el convocava era
l’Ajuntament de Ripoll, no cap partit polític. A Barcelona se’n fa un cada any
al monument que hi ha
al costat d’Hipercor i mai s’ha qüestionat si s’hi ha
d’anar o no en funció de si a l’Ajuntamenth i ha un govern del PSC, dels Comuns
o de CiU, com va ser al seu moment.
A Ripoll governa Aliança
Catalana i sembla que la lectura de la resta de partits al consistori ha estat
una altra.
La meva reflexió, que és la de la immensa majoria de víctimes,
és que és una llàstima que hi hagi qui confongui el partit que governa un Ajuntament
amb la institució que representa. Als atemptats de l’agost de 2017 hi va haver
16 persones assassinades, 345 ferides i 123 ferits més que apareixen al sumari
i no són a la sentència. Són prop 500 persones de més de 30 països diferents i,
naturalment, gent que parla i pensa de moltes maneres. Totes són víctimes. I
possiblement, moltes no van sentir-se representades per qui podrien considerar ideològicament
més proper. I això sap molt greu.
La sentència del març
de 2021 va tancar el capítol judicial dels atemptats. Què és el que no s’ha
tancat?
Quan arriba el judici es tanca la preocupació per saber qui
ho ha fet i per què, si és que hi pot haver un perquè. Però només es tanca
això. La dimensió personal, psicològica, social, acadèmica, laboral, després
d’una experiencia com aquesta no la tanca una sentència. I malgrat tot, a la del
17-A s’ha de posar molt en valor una cosa.
Quina?
Que a la pàgina 992 el jutge diu que les víctimes “han estat
les grans oblidades en la investigació”. Això els va representar un suport
brutal, perquè veien que per fi un jutge deixava negre sobre
blanc que realment les víctimes, quan s’estaven queixant, tenien
tota la raó de fer-ho. Perquè en tot aquest temps no se’ls ha fotut ni cas.
Un exemple deuen ser
les frustrades comissions d’investigació del Parlament i del Congrés dels
Diputats.
Jo vaig formar part de la comissió d’investigació que es va
constituir al Parlament de Catalunya. S’hi va citar a declarar 20 alts càrrecs
delgovern espanyol, incloent-hi el president i el ministre del’Interior del
2017 i el que llavors era màxim responsablede la Policia Nacional.
Ningú no va venir a declarar.
Per què?
Van adduir que no estaven obligats a declarar “en un
parlament de rang menor” respecte a l’espanyol.
I què passa amb la
del Congrés dels Diputats?
Que es va crear ara fa un any, té nomenats president, vicepresident
i portaveus i ha estat incapaç de reunir-se un sol dia. Tots aquells dubtes, sospites
i preguntes que poden tenir moltes víctimes un cop llegits els 68.000 folis del
sumari, com a mínim, mereixen unes respostes. Ja té nassos que Espanya sigui l’únic
país d’Europa amb atemptats gihadistes que, tret dels de l’11-M –només
faltaria–,no ha creat una comissióper investigar-los. Espero que tots aquells
que no van voler declarar en un parlament de“rang menor” ho facin quan se’ls
convoqui al que deuen considerar que és el seu.
Javier Martínez, el
pare del nen de tres anys mort, ha portat el cas al Tribunal Europeu de Drets
Humans.
I amb tot el nostre suport, tot i que ja és gros que una víctima
com ell hagi de posar diners de la seva butxaca per intentar buscar respostes
que fins ara no ha pogut trobar. Simplement per saber què va passar i poder
evitar que torni a passar. Penso que caldria algun ajut des de Catalunya per
contribuir a aquesta causa i col·laborar-hi.
Queden preguntes
sense respondre, encara?
Moltes. Sento presumptes especialistes pontificant sobre el
cas que segur que no s’han llegit ni els 1.018 folis de la sentència de
l’Audiència Nacional, ni els 68.000 folis del sumari. Jo, sí. I de dubtes en
tinc que ni tan sols els puc exposar en públic. Però n’hi ha molts. I moltes preguntes
Les víctimes s’han
sentit molt soles. Què poden fer les administracions per revertir aquest greuge?
Si per desgràcia ara tinguéssim un atemptat, l’assistència a
les víctimes seria la mateixa que vam rebre les d’Hipercor, Vic, l’11-M o
l’agost de 2017. Demanem una llei autonòmicad’atenció a víctimes del terrorisme
com hi ha a la resta de l’Estat excepte a Astúries, Canàries, Balears, Ceuta i Melilla,
i que reculli un protocol d’assistència postatemptat. Demanem que es reobri l’oficina
d’atenció a les víctimes que va estar operativa només deu mesos, i un centre de
memòria on es pugui estudiar, assessorar i informar sobre els casos de
terrorisme al nostre país. I que les administracions siguin proactives i no
reactives.
En quin sentit?
Dissabte, a l’acte de Barcelona, van venir tres noies i
una, molt afectada, em va explicar que el dia dels atemptats era a la Rambla i en va ser una
afectada. El seu nom surt a la sentència, i ni tan sols ho sabia. Han passat set
anys, viu a 34 quilòmetres de Barcelona i resulta que, en tot aquest temps, mai
cap administració s’ha dignat a interessar-se per com estava. La consigna
d’Interior és que si algú vol alguna cosa, que la demani. Això, per a les víctimes,
hauria de funcionar al revés. Quan el Suprem va fer ferma la sentència, el novembre
de l’any passat, amb 200 dels afectats ni tan sols s’hi havia contactat.
A vegades la falta
d’empatia no és només de les administracions. Ho pot
explicar que en l’imaginari de molta
gent determinades
associacions de víctimes n’hagin fet una utilització política iper situar-les
en un espectro ideològic molt determinat?
Absolutament
d’acord. I per dir
això en una entrevista a El País el 2002, a mi se’m va fer fora
de l’Asociaciónde Víctimas del Terrorismo (AVT). S’ha creat la impressió que
les víctimes del terrorisme, com a col·lectiu, estan darrere d’una bandera o
d’un partit o partits. Això no és veritat. A mi, a Hipercor, ETA no em va
trucar el dia abans per demanar-me qui votava. I els terroristes del 17-A no
van demanar a les víctimes a qui votaven abans de començar-les a atropellar.
Entre elles, 30 musulmans. Qui no vulgui entendre això s’ho hauria de fer
mirar.
Robert Manrique
Víctima de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona, el
19 de juny de 1987, el seu nom s’ha vinculat desd’aleshores a la defensa i
representació de víctimes del terrorisme. Va ser delegat a Catalunya de
l’Asociación de Víctimas del Terrorismo (1989-2002), i des de llavors s’ha
implicat en altres entitats fins a l’UAVAT, el 2018.