30 juny 2017
Robert Manrique, en
el 30 Aniversari de l’atemptat d’Hipercor
El 19 de juny de 1987, cap a les tres de la tarda, Guàrdia
Urbana, el Diari Avui i el mateix Hipercor, van rebre avisos telefònics que
entre dos quarts i dos quarts i deu de quatre de la tarda una bomba esclataria
als magatzems Hipercor, de la
Sagrera. En aquells dies l’allau d’alarmes i falses alarmes a
Barcelona era enorme, va acudir la policia, però quan tot semblava que es
tractava d’una més de les falses alarmes, a les quatre i dotze minuts una bomba
va esclatar causant una onada de morts i de ferits.
A l’aparcament, un cotxe Ford Sierra, robat a Donosti,
carregat amb 30 quilos d’amonal, 100 litres de gasolina, amb altres tants de
sabó en escates i cola adhesiva, era detonat, mitjançant un temporitzador,
causant una gran foguera, a elevades temperatures obrint un forat al sostre de
la planta, sobre el qual es trobava la carnisseria de la part de queviures dels
magatzems, estenent-se per tota la planta, assolant l’establiment.
Un estol d’ambulàncies, cotxes de bombers, vehicles de
policia, acudiren aquell divendres a la tarda a la Meridiana, mentre la
notícia s’escampava per tot Sant Andreu, la Sagrera, Nou Barris, per tota la ciutat, tothom
estava pendent del receptor de radio i, mentre anaven passant els angoixosos
minuts, el calfred del degotall constant de xifres, augmentant cada moment el
número de morts i de ferits, era constant.
Diumenge al matí, dia 21 de juny, a les 12 del migdia,
convocats pel Consell de Districte, l’Associació de Veïns, el Col·legi de
Periodistes i signant el Manifest condemnant el sagnant atemptat, amb l’Alcalde
de Barcelona Pasqual Maragall, el regidor Germà Vidal, totes les forces
polítiques, socials, esportives, sindicals i milers de veïns, 60.000 segons la Guàrdia Urbana, van
concentrar-se a la cruïlla de Meridiana amb Fabra i Puig i Rambla avall, Gran
de Sant Andreu, Gran de la
Sagrera, carrer Portugal, carrer Pegaso i l’Avinguda
Meridiana, es manifestaren silenciosament, condemnant l’atemptat, en aquelles
hores es parlava de 17 morts, alguns estaven sent enterrats en aquells moments
a Santa Coloma, de on eren veïns.
Al final el recompta terrible donaria la xifra de 21 morts
i 45 ferits, un d’ells el carnisser que treballava damunt mateix de on va
esclatar el vehicle bomba: Robert Manrique, que quan sortí del tràngol, encara
seguí uns anys a la carnisseria, però la seva vida va canviar en organitzar a
les víctimes de l’atemptat primer, d’altres atemptats terroristes, i organitzar
les primeres associacions, en un despatx minúscul de Can Guardiola, que
compartia amb la Vocalia
de Discapacitat de l’AVV, reclamaven els drets front un estat que s’inhibia i
no protegia a aquells que ni tant sols els hi havia garantit la seva seguretat,
Robert Manrique, primer vinculat a organitzacions, ara com a coneixedor del
tema, és tot un referent i està ben vinculat al barri.
També haig de dir que conec a Robert Manrique des de fa
molts anys, vint-i-set o vint-i-vuit, dos o tres anys desprès de l’atemptat
d’Hipercor, en coincidir amb ell, sobretot als estudis d’Onda Cero i Onda
Rambla, en multitud de tertúlies en aquells anys en que el terrorisme era per
desgràcia habitual. Em sobtava que Manrique no feia judicis polítics, les seves
opinions sempre es basaven en el dictat de la llei i quan el tema girava cap a
camps que no eren la seva especialitat, eludia opinar del que deia desconèixer.
Anys desprès he continuat coincidint amb Robert Manrique
perquè com a historiador local i centrat en temes contemporanis, en jornades,
trobades i congressos, el tema terrorisme al territori és del meu interès i en
les seves intervencions, ha comprovat altre vegada, les seves mires de
dignificar i reparar el mal rebut als afectat, sense barrejar-hi etiquetes ni
ideologies.
Amb els anys Robert Manrique s’ha fet tot un referent en la
matèria, escoltat sobretot pel seu tarannà obert. Durant l’entrevista, el
dimecres anterior a l’aniversari de l’atemptat, el seu mòbil no para, del País
Basc a Madrid, passant per Catalunya, les trucades són continues i els mitjans
que el truquen abastant tot l’Arc de Sant Martí de l’espectre ideològic, però
ell, sense pels a la llengua, parla a tothom amb els mateixos arguments i la
mateixa claredat.
A la taula un diari
parla de l’alliberament de una etarra al cap de 23 anys de presó, li mostro i
em diu:
Per les víctimes és molt dur, els morts ja no tornen, li ha
sortit molt barat, a un any per mort, però és el que diu la llei, ahir deia per
televisió que al Valle de los Caidos en daran raó, perquè s’ha aplicat una llei
de 1973, feta per en Franco.
Robert. Quantes
vegades penses en Hipercor cada dia?
Quan em llevo, quan em miro al mirall, quan parlo en les
víctimes, el 80% del meu temps estic parlant amb elles, quan veig a la meva
dona prenent-se la medicació que pren cada dia des de fa 27 o 28 anys, al
despatx d’advocats on tot el dia tinc, a 30 centímetres un munt d’expedients de
persones afectades pel terrorisme... sempre.
M’agradaria
preguntar-te una cosa que mai m’havia atrevit a dirte: De tot això del tema
d’ETA, o d’allò de ETA en aquells anys: que en pensaves? Que haguessis dit el
matí del 19 de juny de 1987?
Recordo el 3 d’abril de 1987, 6,30 del matí, arribo a la
feina a Hipercor i tots hem parlaven d’un atemptat del vespre anterior contra
la guàrdia civil a Biscaia Meridiana, m’explicaven que havia mort un noi jove
que passava per allà, en Juan Fructuoso. En trenta segons vaig matar el tema:
“pues como siempre, el estado se hará cargo”, desprès això ho he explicat a la
mare i el germà de Fructuoso, dos mesos desprès encara creia que, davant un
atemptat terrorista, l’estat es feia càrrec de les víctimes, els indemnitzava,
assumia la seva responsabilitat. Aquell matí del 19 de juny, havia canviat el
torn al company de la tarda que m’ho havia demanat, i en tenir-lo lliure, vaig
trucar a un company per anar a jugar al tennis a VallPark, quin partit!.
Creus que des de la Sagrera hi ha més
sensibilitat sobre temes com el terrorisme que en altres llocs?
A tots els barris on han tingut víctimes o hi viuen
persones que ho han estat, però fins al 11M, la Sagrera era el barri amb
més víctimes del terrorisme per metre quadrat, aquí ha causat morts ETA, el
GRAPO, el FAC o hi viu la família del treballador mort a l’atemptat de la Revista El Papus, obra
de l’extrema dreta. Sensibilitat? Hi tant, molta, les persones d’aquí l’han
viscut ben prop, directament i varies vegades. Ho sé bé, encara vaig seguir
treballant a Hipercor fins el 92, quan vaig reintegrar-me a la feina desprès
dels mesos a l’hospital, regals per als meus fills dipositats a consigna, notes
d’encoratjament, mostres d’afecte, eren continuades. Per això és important que
es recordi que va passar i com ho van fer tot allò, no cal parlar-ne a cada
moment, però si que tothom ho conegui. Fa poc un xicot, ara tot un home, que de
nen va restar orfe de pare i mare a l’atemptat, explicava encara que no
solucioni l’holocaust, la societat sap qui era Hitler i que va fer, en canvi
ara hi ha persones que ni saben que va passar, ni que era ETA.
Tots els que van
patir l’atemptat estan en el nostre record, però tu que coneixes la procedència
de tots, quants morts i ferits recordes que fossin del barri, comptem com a tal
la zona amplament, els actuals districtes de Sant Andreu i Nou barris, o sigui,
l’entorn? (En Manrique que porta una maleta plena de documents, sentències,
recursos, llistats, agafa una relació i comença a comptar).
Mira, 12 dels 21 morts i 22 dels 45 ferits eren més o menys
de l’entorn, però hi van haver molts afectats, gent que tenia el cotxe a
l’aparcament i que venia a treballar a les oficines de les tres torres, gent
del barri que encara ho viu, aquell que se’n va lliurar per no res, que acabava
de sortir o venia a comprar i s’ho va trobar, gent que tenia veïns de l’escala
afectats, companyes de l’escola, qui més qui menys li va tocar de prop i en té
un record ben clar. Hi van haver morts i ferits de diverses ciutats de l’àrea
metropolitana, Santa Coloma, l’Hospitalet... Hipercor estava ben comunicat,
venia gent de tot arreu, eren uns grans magatzems i a Barcelona llavors no n’hi
havia tants com ara.
Fins ara els
aniversaris s’havien circumscrit a actes bastant reduïts, llevat l’erecció del
Monument, com valores aquest any, a les vistes del 30 Aniversari?
Molt positivament i no és improvisat. Des del 5 de juny de
2016 he col·laborat perquè en el 30 Aniversari es repari l’oblit i per a que es
faci una exposició, que serà a finals d’any, a la Fabra i Coats. No és
estrany, sempre he col·laborat amb tothom, ajuntament, premsa, ràdio, qui sigui
que em demani ajuda sobre el tema em té al costat i el que ha organitzat en
Ricard Vinyes des del Memorial Democràtic és una bona feina, s’ha contactat amb
les víctimes, se’ls hi ha demanat disculpes per l’abandonament, seria bo que
altres ajuntaments de l’Area Metropolitana on hi va haver víctimes també se’n
preocupessin, però almenys des de Barcelona es fa per a tots. També valoro molt
positivament el que han fet l’Associació de Veïns de La Sagrera amb l’Associació
Symphocat, sense recursos econòmics, sense ajuda ni diners, però esforçantse
per a que la cultura, com és un concert, sigui motiu de trobada. D’altres
projectes per aquest trentè aniversari poc en conec perquè en tinc poca
informació, però personalment a algun no hi acudiré perquè hi assisteixen
autoritats que sé que enganyen, gent que fan ben poc i no s’esforcen en cercar
i localitzar totes les víctimes.
Robert Manrique: i
que és una víctima?
A part del marc legal, he de dir que les víctimes del terrorisme
no són només un problema polític, sinó social, altres víctimes, de transit per
exemple, o altre mena d’accidents, hi ha una asseguradora que en respon, el
mateix estat dona unes garanties i una cobertura, però la víctima del
terrorisme ha de pledejar contra l’estat, conta el Ministeri de l’Interior,
perquè se la reconegui, qui teòricament l’ha de protegir li denegarà les
ajudes, els criteris són ben arbitraris... qui es el beneficiari? Una rascada
és un dany major que un problema psicològic? Un orfe, un germà, l’esposa, la mare
d’una víctima, no és una víctima?
I la conversa segueix, la memòria d’en Robert Manrique és
prodigiosa, esmentes qualsevol atemptat i en dona noms, cognoms i detalls de
totes les víctimes, les famílies, realment ha dedicat moltes hores i esforços
al tema i Hipercor li va canviar la vida, li preguntaria per l’avui, ETA no
mata, però per altres raons portem mesos d’alerta antiterrorista, de nivell 4
sobre 5... altres fanàtics escampen ara l’horror i el dolor, així que veient de
reüll l’agenda que li resta, prudentment tanco el bloc.
Manrique segueix parlant, m’explica la seva trobada a la
presó amb el Cap de l’Escamot de l’Atemptat d’Hipercor. Manrique el va
escoltar, li va parlar, però amb tota dignitat ni li va allargar la mà, ni
s’apropà més que a la distància suficient on dues persones poden parlar sense
forçar la veu: el seu gest, en aquell moment, representava la dignitat de les
víctimes.
Opinió:
Només dir que fer la entrevista ha estat un plaer i veure
com es reflecteix la realitat de la feina feta es un honor.
Tant de bo la meva relació amb La Sagrera hagues estat nomès
com a carnisser i que els veins em coneguesin per ser un bon profesional… pero
a la vida s’ha de ser positiu i el barri va perdre un bon carnisser (modèstia
apart) però va guanyar un amic per sempre…
