10 agost 2016 (26.07.16)
Terra Lliure, 20 anys
després. Balanç en temps del procés.
Aquest juliol es compleixen 20 anys de l'alliberament dels
últims presos de l'organització armada Terra Lliure. Una part dels seus
membres, juntament amb dirigents de Catalunya Lliure i del PSAN, que van
propiciar l'acostament d'aquest sector a la via parlamentària, van integrar-se
a les files d'Esquerra Republicana de Catalunya. Però què va ser Terra Lliure?
Quina reflexió hauria de fer l'independentisme sobre la via
armada que alguns sectors van emprendre durant aquells anys? Quin balanç es fa
d'aquell temps en ple procés sobiranista? CRÍTIC contesta aquests
interrogants donant veu a testimonis que, des de dins i des de fora,
coneixien una organització que avui és un tema tabú.
Avui, 20 anys després de la desaparició total de Terra
Lliure, Catalunya viu l’anomenat procés sobiranista: la candidatura
independentista Junts pel Sí va guanyar les eleccions catalanes i l’independentisme
ha arribat als seus màxims de suport popular en la història recent. Ha arribat
ja el moment de parlar de Terra Lliure? Què va suposar per a l’independentisme?
Va ajudar l’esquerra independentista a resistir? Va ser un problema perquè el moviment
creixés? Què va significar exactament aquesta organització armada?
Per posar llum a les ombres, CRÍTIC
ha parlat amb dos exmembres de l’organització. Un és Carles
Benítez, que va ser-ne dirigent i va entrar-hi el 1980. L’altre
militant, que prefereix mantenir-se en l’anonimat i a qui anomenarem
Ferran, va estar-hi vinculat durant l’última etapa. Per complementar aquesta
visió, CRÍTIC també ha volgut recollir reflexions de Xavier Vendrell,
que va ser diputat d’ERC i conseller de Governació durant el primer Govern
tripartit, i prèviament havia militat al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i a Catalunya
Lliure, des d’on va viure de primera mà el procés d’integració a ERC dels
membres de l’organització armada que van deixar Terra Lliure el 1991. També n’hem
parlat amb Miquel
Sellarès, que va ser director general de Seguretat Ciutadana de
la Generalitat
entre el 1983 i el 1984 i aporta la visió que tenia el Govern català de CiU
sobre l’organització.
Terra Lliure, una organització filla del desencís
Terra Lliure (TL) va ser una organització armada
independentista d’ideologia marxista que va néixer durant
l’anomenada Transició espanyola. La seva fundació es remunta entre el 1978
—quan el nucli impulsor comença a bastir el projecte— i el 1979, l’any en què
realitza les primeres accions, tot i no començar a reivindicar-les fins al
1980. L’any següent, el 23 de juny de 1981, es va donar a conèixer oficialment
durant un concert al Camp Nou, on es van repartir fulls volants de Terra
Lliure amb el seu primer comunicat, que portava el títol de ‘Crida de
Terra Lliure’.
L’independentisme combatiu era
aleshores una complexa sopa de lletres en transformació constant.
L’embrió de TL és fruit del debat entre militants del Partit Socialista d’Alliberament
Nacional-Provisional (PSAN-P), una organització
nascuda el 1974 i que era una escissió del partit que duia el mateix nom
(PSAN), fundat el 1968 des dels sectors més joves de l’històric Front
Nacional de Catalunya (FNC). El 1979, quan TL va
començar a actuar, neixen els Comitès
de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC),
recollint l’herència de l’organització antirepressiva Socors Català (SC). És
també el 1979 quan el PSAN-P va fusionar-se amb la nord-catalana Organització
Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN). De la trobada d’aquestes dues
formacions, en va néixer Independentistes
dels Països Catalans (IPC),
que, juntament amb el PSAN, van dinamitzar l’independentisme combatiu dels
primers anys de la dècada dels vuitanta. Precisament, del treball d’IPC i del
PSAN, en va sorgir el Moviment
de Defensa de la Terra (MDT) el 1984. L’MDT va ser la punta
de llança de l’independentisme durant aquells anys fins que tres anys després,
el 1987, va quedar partit en dues faccions.
Des de l’independentisme ja hi
havia hagut altres experiències armades a les acaballes del franquisme, com el
Front d’Alliberament de Catalunya (FAC), que va actuar entre el 1966 i el 1977; i l’organització
coneguda com a Epoca,
l’acrònim d’Exèrcit Popular Català, que va ser activa entre el 1976 i el 1980.
Carles Benítez, exdirigent de TL, que anteriorment havia militat al PSAN, a IPC
i als CSPC recorda que hi ha diversos factors que adoben el camí que va portar
un grup d’independentistes a optar per la lluita armada en plena Transició.
Segons Benítez, les bases ideològiques que van afavorir aquesta aposta ja es
van donar al voltant del PSAN-P, sobretot a partir de l’execució del militant
anarquista Salvador Puig Antich. També relata altres fets, com la ‘Carta de Brest’, que
data de 1974 i és la primera declaració conjunta dels moviments d’alliberament
nacional de l’Europa occidental; el context internacional amb les guerres
colonials, com la d’Algèria; i els moviments d’alliberament nacional d’arreu
d’Europa (Còrsega, Irlanda del Nord…) i també, en gran part, el miratge d’ETA al
País Basc.
Un incipient suport social en creixement
La suma d’aquests factors, en un
moment històric en què bona part de l’antifranquisme i de l’independentisme
tenia la ruptura com a objectiu, és el que dóna el tret de sortida de Terra
Lliure. Aquella generació de militants que s’havien forjat políticament amb
l’ideal d’uns Països Catalans lliures i socialistes van arribar a la
conclusió que el pacte constitucional a l’Estat serviria per enterrar
qualsevol esperança de canvi. El desencís
de la instauració de la
Constitució és el que, segons expliquen ells mateixos, fa desencadenar el pas a
l’acció de l’organització armada.
Per fer-ho, els impulsors de TL havien de cercar
complicitats polítiques. Si bé el suport social era minoritari, la resposta violenta,
tal com recorda Benítez, “era contemplada com
a legítima” per bona part de l’independentisme més combatiu. Les primeres
accions de TL, contra objectius que agredien el medi ambient o la llengua
catalana, es van combinar amb un creixement de l’acció política des
d’organitzacions com el PSAN, IPC i sobretot l’MDT a partir de la seva eclosió.
Allò va dinamitzar un moviment que havia crescut en molt pocs anys.
Xavier Vendrell, exmilitant de
l’MDT i des del 1991 a
les files d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), explica com la resposta de
l’independentisme combatiu a la repressió va ajudar a dinamitzar el
moviment. Posa l’exemple de la manifestació convocada a la Rambla de Barcelona durant la Diada de Sant Jordi de 1985,
on un petit grup de manifestants van acabar, juntament amb llibreters i
vianants, rebent càrregues i cops de porra policials que les càmeres d’Euskal Telebista van poder enregistrar.
“Aquell any érem 50 persones. Va haver-hi una càrrega brutal de la policia […]
i això va provocar que al cap d’un any a la manifestació de Sant Jordi en
comptes de 50 fóssim 5.000. Si no haguéssim aguantat aquelles garrotades,
després no hauríem estat 5.000”.
La flama es va anar apagant
Els especialistes en organitzacions
com Terra Lliure defineixen les seves accions com de “propaganda armada, més
que no pas de lluita armada”, ja que el seu objectiu principal era, sobretot,
fer d’altaveu del moviment més que no pas combatre directament contra l’Estat
espanyol des d’un aparell militar. Tanmateix, Ferran, un
antic membre de TL que vol mantenir l’anonimat en aquest reportatge,
matisa a CRÍTIC aquestes apreciacions i explica que, si bé des de la direcció
de TL tenien molt clar que “no hi havia d’haver víctimes innocents”, en
alguns moments “hi va haver accions destinades directament contra agents de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil, fins
i tot amb bombes trampa”. En Ferran assegura avui que “si no
hi va haver danys majors, va ser per atzar, però no pas perquè
allò fos una línia vermella”.
En aquesta línia, Benítez recorda
els agents de la Guàrdia
Civil que van quedar ferits a l’atac contra la caserna del
cos a Vallvidrera: “Fer mal a les forces d’ocupació no era un objectiu, però sí
que en alguns moments se’ls va atacar com a forma d’autodefensa”. Assegura,
però, que Terra Lliure “va deixar de fer diverses accions” per minimitzar
riscos si no podien assegurar l’absència de víctimes innocents.
Terra Lliure va provocar una víctima mortal: Emília Aldomà i Sans, una dona de
62 anys, que va morir a les Borges Blanques quan li va caure una paret a sobre
a conseqüència de l’explosió de l’artefacte col·locat per TL a l’interior dels
jutjats del poble la vigília de l’Onze de Setembre de 1987. A més, les accions de
TL van
causar la mort de quatre membres de
la mateixa organització.
Sobre la capacitat d’acció de
l’organització, Benítez diu que “TL no tenia la línia de l’Epoca, que estava
emmirallada en l’IRA dels anys vint. L’Epoca volia preparar un exèrcit català
per quan es donés el moment idoni d’actuar. Nosaltres més aviat volíem fer una
guerra de guerrilles”. En Ferran explica que la capacitat tècnica no era ni
molt menys tan dolenta com s’ha dit: “Això era el que deia la premsa, però TL
en els seus primers anys i fins a finals dels anys vuitanta utilitzava explosiu
plàstic”. Diu que el mètode descrit com de “càmping gas” era el mateix que
s’havia utilitzat per part d’altres grups armats, per exemple a Algèria, i
especialment pels independentistes corsos. El traspàs d’aquesta tècnica prové
de Resistència Catalana —un grup armat nord-català poc conegut— a través de
l’Epoca: “Es buidava de gas i s’omplien de cloratita aprofitant la bombona com
a recipient compressiu. La potència era molt major en les accions amb aquest
sistema que durant la primera etapa… però això no és important políticament”.
Tot i això, l’expert en qüestions de seguretat i exalt
càrrec dels governs de CiU, Miquel
Sellarès, afirma que TL era una cosa molt d’estar per casa: “L’únic
mínimament seriós que es va fer en aquest aspecte va ser l’Epoca; la resta no
va ser altra cosa que una gran irresponsabilitat per part d’alguns líders
independentistes”.
La ingerència
d’ETA va ser un dels factors clau que van afectar Terra Lliure.
Benítez explica que “l’atemptat de l’Hipercor va ser molt fort. A molta
gent que contemplava la propaganda armada de Terra Lliure com una eina útil,
aquella bomba els va trencar els esquemes”. L’atemptat va provocar 21 morts i
45 ferits al centre comercial de l’avinguda Meridiana el 19 de juny de 1987.
Benítez recorda ara que aquell dia a la tarda hi havia convocada una
manifestació dels CSPC que no es va poder fer perquè, a banda de policies,
gairebé ningú no hi va assistir. L’atemptat d’ETA va estar a punt
d’afectar un dels líders de l’MDT, Carles Castellanos, que estava amb la seva
família comprant al supermercat en el moment de l’explosió. En Ferran apunta
que els sectors més polititzats del moviment ja van adonar-se que “la
ingerència d’ETA era negativa per als interessos de l’independentisme català
molt abans de l’atemptat de l’Hipercor, però que lògicament aquella bomba va
marcar el punt d’inflexió”. En poques paraules, en Ferran diu que “les accions
d’ETA als Països Catalans van suposar una interferència que ens va destrossar
la pedagogia de la lluita armada”.
Sellarès parla també de les seves
relacions amb el País Basc quan era director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat: “Els de TL van rebre, per part
d’ETA, les metralletes Stein i algunes pistoles… però
de totes maneres, la informació que jo tenia, sobretot a través de Gorka Agirre
i del sergent Goikoetxea, que dirigia els serveis d’informació de l’Ertzaintza
i que va acabar sent assassinat per ETA, és que això de TL no era seriós. ETA
no volia obrir un segon front, i per a ells TL era una cosa totalment
instrumental”.
Divisió i final de Terra Lliure
Com a resultat de les tensions i
les diferències estratègiques entre IPC i el PSAN, que tenien un paper dirigent
a l’MDT, aquesta organització va patir un trencament el 1987 que afectaria tota
l’esquerra independentista. El
1989, una part de TL es va escindir amb
el que es coneix com a Terra Lliure IV Assemblea, a l’entorn del sector de
l’MDT-PSAN. L’altra part, anomenada Terra Lliure III Assemblea, seguia a
l’òrbita de l’MDT-IPC i les resolucions de 1988 de l’organització originària.
La divisió de Terra Lliure no va ser altra cosa que el reflex de la fractura
dins del moviment que s’havia donat mesos abans amb la divisió de sigles,
fractura a la qual cal afegir-hi també diferents punts de vista sobre el rumb
que havia de prendre l’organització.
Aquest fet, juntament amb la
manca de suport social, les reiterades detencions de membres de TL i
d’activistes al voltant del moviment, i el fet que ERC pogués donar una sortida
política a les reivindicacions independentistes, van propiciar que una part de
l’organització, Terra Lliure IV Assemblea, abandonés l’activitat. Aquest
sector, liderat per Pere Bascompte, va anunciar en roda de premsa al juliol de
1991 —tot just fa 25 anys— la seva dissolució. Àngel Colom,
aleshores líder d’ERC, va fer una sèrie de moviments que van ajudar
a posar punt final a aquest sector de TL. ERC havia aprovat al congrés de
1989 convertir-se en un partit independentista, fet que va provocar que una part de
l’independentisme combatiu hi apostés com una eina útil per arribar als seus
objectius. Precisament, la dissolució de Terra Lliure IV Assemblea va ser el
primer pas per a la integració de bona part dels seus militants i dirigents a
les files d’ERC. En aquest procés va tenir un paper clau la candidatura
Catalunya Lliure (CL), una marca electoral sorgida l’any 1989 afí a les tesis
de l’MDT-PSAN i reforçada pel Front Nacional de Catalunya (FNC), per
presentar-se a les eleccions europees i que va acabar esdevenint organització
referent d’una part de l’esquerra independentista.
Xavier Vendrell, un dels líders de Catalunya
Lliure del 1989 al 1991, explica que l’organització va sorgir per
l’esgotament de la guerra de noms entre les dues faccions de l’MDT. Així
l’MDT-IPC tornava a ser senzillament MDT, i l’altre sector, influenciat pel
PSAN, esdevindria CL. Vendrell diu que hi ha tres elements bàsics que propicien
la creació del partit, la desfeta de la IV Assemblea de TL i l’entrada posterior a ERC:
“D’una banda, cal entendre el que va passar a escala internacional, és a dir,
la caiguda del Mur de Berlín, les independències bàltiques… En segon lloc, el
context estatal: l’atemptat de l’Hipercor, que allunya l’independentisme català
d’aquells que havien patit de ‘basquitis’. I, en tercer lloc, hi ha un fet
important, que és l’assumpció per part d’ERC, un partit parlamentari, del
discurs independentista. Si hi ha un partit parlamentari que aposta per aquesta
via, el camí que han seguit els bascos queda clar que no va enlloc i a Europa
s’obren expectatives on esdevé quelcom normal l’aparició de nous estats, tot
això fa que el que tingués sentit fos obrir una nova etapa entrant a ERC”.
Sobre el paper de Catalunya
Lliure en la dissolució de Terra Lliure IV Assemblea, Vendrell diu que va fer de pont entre Colom i
aquesta facció de TL. “Hi ha una sèrie de persones que en aquell moment van fer
d’interlocutors. Les converses entre Colom i l’Estat no tenen cap sentit si al
darrere no hi ha un lligam, un compromís, de l’abandonament de la lluita
armada. Lògicament, Catalunya Lliure fa de pont. Per un costat, Àngel
Colom i Carod-Rovira, i per l’altre costat gent que en aquell moment estava a
la direcció de Catalunya Lliure. En
Colom no parlava amb els dirigents de TL; nosaltres érem la garantia que això
anava endavant”.
D’altra banda, els cops
policials cap a la facció no dissolta, Terra Lliure III Assemblea, i per
extensió a la resta de l’independentisme combatiu —l’MDT, els CSCP, les CUP,
etc.— van ser constants des del 1991. TL va
portar a terme les seves últimes accions armades a l’estiu de 1992,
molt pocs dies abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona. Però el 28 de
juny de 1992, el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’inici d’una de les
operacions policials més grans contra l’independentisme: durant aquell estiu i
els mesos posteriors, es va detenir mig centenar d’activistes, fossin o no
membres de TL. La majoria d’ells van denunciar haver patit tortures en
dependències de la
Guàrdia Civil.
L’0peració
Garzón va decapitar bona part del moviment. A partir de l’estiu de 1992, la III Assemblea de
Terra Lliure no torna a realitzar accions, però l’organització no comunica la
seva dissolució fins tres anys més tard, l’Onze de Setembre de 1995, quan fan
públic el ‘Manifest de Terra Lliure’, en què anunciava el final, ara sí, de
l’organització armada. Què va passar durant aquests tres anys d’hibernació? En
Ferran ens ho explica: “Del 92 al 95 s’intentà reconstruir l’organització; hi
havia ordres i gent disposada per fer-ho; per això no es dissol abans”. Carles
Benítez assenyala que de la ràtzia del 92 en surt tocat tot el moviment, no
solament TL, i ratifica que sí, que es va plantejar la reconstrucció, però que
“finalment es va descartar perquè no era el moment polític adequat”.
Fer balanç en ple procés
Una pregunta a fer-se avui és: com
van influir els anys de l’independentisme armat i del combatiu —no solament amb
Terra Lliure, sinó amb tot el moviment de l’esquerra independentista— sobre la
situació actual? L’exdirigent de TL Carles Benítez subratlla el següent: “Cal
recordar que som un poble ocupat des de fa 300 anys i que, durant aquest llarg
temps, l’opressió ha arribat a trencar el fil roig en alguns moments. Si l’any
2010 torna a renàixer l’independentisme, cal retrocedir fins a la ‘garzonada’
de 1992 per trobar de nou l’intent de decapitar aquest fil roig. Al llarg dels
segles hi ha hagut reiterats intents d’aniquilar les nostres aspiracions
nacionals, però mai ho han aconseguit. Hem continuat reeixint. És a dir,
que hi ha una sèrie de condicions que han fet que a dia d’avui arribem on som.
La lluita d’aquells anys va tenir sentit, evidentment”.
D’altra banda, en Ferran explica que TL va ser “clarament
influent políticament”, ja que va tenir un paper important “a l’hora de fer
visible una oposició al poder polític fomentant la capacitat de resistència,
que va fer créixer el moviment independentista”. Explica que l’actitud
combativa, l’agitació i l’activitat armada de TL “van fer de gran imant per a
noves generacions”. “Tot allò va tenir sentit, sens dubte; el que passa és que
traslladar aquell moment històric a l’actualitat no es pot fer, perquè la
percepció de la lluita armada ha canviat al llarg de la història. Nosaltres
volíem fer una guerra de guerrilles, no pas fer mal a la població civil”. En Ferran ho argumenta de la manera següent:
“Forjar el model de l’esquerra independentista no només va ser cosa nostra;
lògicament, va ser cosa de tot un moviment. El model de sectorials, que encara
dura actualment, es desplega els anys vuitanta”.
Sobre si tot plegat va tenir sentit, Xavier Vendrell diu que “les coses s’han de
contextualitzar en el moment en què es troben.És evident que avui això
no tindria cap mena de sentit, però en aquell moment en què la
reivindicació independentista era absolutament marginal, que per part de
Convergència hi havia una obsessió a silenciar tot allò… i la seva estratègia
no anava més enllà del pactisme, el peix al cove i el no fer soroll… o la
mateixa ERC d’aquell moment amb l’Hortalà al capdavant. La sensació d’ofec
absolut, amb la LOAPA
pel mig… hi va haver gent que va decidir que la manera de fer-nos sentir era
aquesta. Cal lamentar la gent que hi va perdre la vida, tant les quatre
persones de l’organització que van morir com una àvia de les Borges Blanques
que malauradament va ser víctima d’un d’aquests atemptats. Però, al marge
d’això, el soroll que va generar segurament va ajudar que tot això [el
creixement de l’independentisme] fos possible”.
Preguntat sobre com es va viure
l’etapa de Terra Lliure des de la Generalitat i des del cos d’uns Mossos d’Esquadra
que tot just començaven a treure el cap, Miquel Sellarès diu: “Es
va viure lògicament amb preocupació, però alhora estàvem ben informats que allò
no era una cosa seriosa. En Pujol temia que tot plegat ens pogués entorpir… Jo
no sé com hauria reaccionat en Pujol si allò hagués estat una cosa més
seriosa. Quina va ser l’actitud del president, del conseller Macià Alavedra o
la meva mateixa? Doncs la d’intentar establir ponts perquè deixessin córrer el
que estaven fent. Juntament
amb en Colom, vàrem fer tot el possible perquè allò s’acabés”.
No obstant això, Sellarès hi
afegeix que “algun dia en aquest país, s’haurà de fer justícia. Aquí perdonem
sempre tots els altres, però els nostres… També caldrà reconèixer algun dia
totes aquelles persones que han fet coses pel país i que se l’han jugada. Que
estaven equivocats? És una apreciació de certa gent, però oi que se la van
jugar pel país? Doncs tenen dret a tenir un reconeixement”, arriba a dir
l’exdirector general de Seguretat. Sellarès opina que en aquella època ni la Policia espanyola ni la Guàrdia Civil no es
refiaven dels Mossos: “No ho han fet mai. Només s’han refiat d’aquells que ells
han posat a dins. Fins i tot hi ha comissaris que avui dia estan marcats perquè
de joves havien militat al PSUC o al PSAN. Tota aquesta gent està marcada”.
S’ha de recordar Terra Lliure?
Carles Benítez opina que des
de l’any 1990 fins a l’arrencada del procés hi ha hagut “una mena de pèrdua de
consciència col·lectiva” amb la suposada bonança econòmica dels primers anys
del segle XXI, i també “com a entitat nacional, amb la llengua com a punta de
llança”. “Als anys vuitanta teníem claríssim que el català havia de ser l’única
llengua oficial un cop independents, i avui dia aquest debat no és gens clar.
Durant aquestes dues dècades, si bé hi ha hagut partits independentistes al
Parlament, en el seu moment va quedar clar que l’independentisme no era la seva
prioritat. Em refereixo, per exemple, als anys del Govern tripartit”, afirma
l’exdirigent de TL.
Un altre membre de TL, en Ferran,
afirma ara que en part entén que el gruix de l’independentisme actual no
se senti hereu d’aquells anys i explica que en aquella època ja hi havia un
independentisme latent que no ha fet el pas fins al dia d’avui. “El que és
important apuntar és que als vuitanta, quan l’independentisme està desplegant
aquesta confrontació, l’ànim de resistència el vam sembrar nosaltres. El sector
àcrata era quasi inexistent. Encara més: la primera mani okupa, la va convocar
l’MDT cap a l’any 85. Tot allò va quallar; algun dia o altre es farà una altra
lectura d’aquells fets. Dit això, però, és
lògic que, més enllà de l’esquerra independentista, hi hagi qui no vulgui
reivindicar aquells anys, perquè evidentment a alguns actors
polítics els pot incomodar, perquè constata la manca de confrontació actual”.
En Ferran apunta que “en termes ‘econòmics’, tot plegat va ser molt útil; el
balanç ha estat clarament positiu. Per exemple, comparat amb la lluita dels
independentistes bascos, nosaltres vam patir numèricament pocs sacrificis, i
els avenços polítics que n’hem recollit són molt més grans”.
Miquel Sellarès no estalvia crítiques sobre Terra
Lliure i diu que “tot plegat ens ho hauríem pogut estalviar”. Però també hi
afegeix que “una part de les noves generacions polítiques es pensen que
l’independentisme ha arribat per obra i gràcia de l’Esperit Sant en els últims
anys. Jo crec que l’independentisme ha arribat de resultes d’haver sembrat
durant anys. Seria totalment injust obviar-ho i, sense ells, avui potser tampoc
seríem on som”.
Xavier Vendrell, preguntat sobre
les recents declaracions d’Artur Mas al programa ‘Els matins de TV3’, on va dir
que “hi ha molta gent que se l’ha jugada per la independència. Però algú se
l’ha jugada més que nosaltres?”, creu que tothom és lliure de penjar-se
medalles, però que, si som on som, és per múltiples factors. Vendrell cita un
article de Toni
Soler aparegut
recentment al diari ‘Ara’. “Toni Soler, tan encertat com sempre, explicava que
l’independentisme l’hem construït els independentistes, però la possibilitat
que Catalunya avui es pugui plantejar la possibilitat de ser un Estat s’ha fet
gràcies a gent que ha fet una sèrie de coses. I les ha fetes Convergència des del
Govern de Catalunya i el PSC des dels ajuntaments. Si nosaltres haguéssim
governat, n’estic segur que hauríem fet més, però no vàrem tenir l’oportunitat
i, per tant, qui va construir el país van ser convergents i socialistes”.
La conclusió de Vendrell, exdirigent
de Catalunya Lliure i d’ERC, és que tothom es pot penjar mèrits: “Jo no li
trauré gens de mèrit a Artur Mas. Per un projecte que fins fa quatre dies no hi
creia, ha acabat deixant-s’hi la carrera política. Una part del mèrit és seva,
sí. Ara bé, avui dia l’independentisme estaria on està sense que hi hagués
hagut una primera brasa independentista? No, avui no seríem on som sense que
algú hagués estat durant 25 o 30 anys denunciant l’engany de la Transició, del pactisme
amb l’Estat. Tot això ha permès que avui no hi hagi corrent més gran a
Catalunya que l’independentisme. Mèrits? Molta gent en té… És clar que la gent
que es va jugar el físic contra dictadures primer i contra democràcies
apanyades després, home, algun mèrit deu tenir”.
Opinió:
Començaré explicant
que he tingut coneixement de aquest reportatge gràcies a un amic de la infància
amb el que me he trobat en el lloc on he gaudit de alguns díes de vacances. Es
l'avantatge de mantenir les amistats, que malgrat pasi el temps la bona gent
sempre ens retrobem.
El reportatge ha
estat motiu de una llarga, molt llarga sobretaula i vesprada. Resumint, una
cosa es la història de una banda terrorista i un altre es el que les seves
víctimes poguin pensar, víctimes que curiosament no tenen veu en cap moment. Es
fa un recordatori de la víctima mortal (l'Emilia Aldomá Sans) però no s'en
parla gairabé gens de les víctimes ferides, algunes d'elles inválides a
consequencia de les activitats terroristes de Terra Lliure. He quedat per la
propera setmana amb els amics que varem compartir el dinar per portar l'estudi
sobre terrorisme a Catalunya que vaig presentar el desembre de 2010 i revisar
les bestiesses que van perpetrar tant els membres de Terra Lliure como els del
grups que també s'esmenten en anys anteriors. Sembla increïble constatar que hi
ha gent que en sap molt d'ETA pero gairebé gens de altres bandes terroristes,
especialment las que van realitzar els seus atemptats a Catalunya.
En quan a Terra
Lliure com a tal, gràcies al tarannà català aquests terroristes no van tenir gaire
recolzament a Catalunya i ha quedat molt clar que es pot defendre qualsevol
idea sense la utilització de la violéncia i molt menys del terrorisme.
I ja posats, es
podía haver explicat la serie de membres de Terra Lliure que es van poder
beneficiar dels indults que van gaudir. El que queda molt clar es que a les
seves víctimes ningú els va demanar la opinió. I els que parlen en aquest
reportatge sobre les víctimes causades, malauradament, no recorden en cap
moment als ferits que varen causar les activitats terroristes de la banda Terra
Lliure… no hagués estat gens difícil fer-ho. Mes ben dit, hagués estat tot un
detall, perque entre els ferits hi ha gent anónima que va quedar inválida per
la resta de la seva vida.
Per no parlar de l’impresentable
del Josep Musté que algún cop que m’el trovaba a l’andana del metro encara es
feia el “milhomes” per haber deixat un paquet bomba en una oficina de l’INEM a
Horta l’any 1992.
Per això llegir que
el suposat membre de Terra Lliure (suposat perque no dona el seu nom real)
digui que “nosaltres volíem fer una guerra de guerrilles, no pas fer mal a la
població civil” mentres es posaven artefactes explosius a
oficines de l’INEM o a la porta de un bar a un carrer proper a Les Rambles es
una gran demostració de “no fer mal a la població civil” (ironía modo ON). Tant
costa reconèixer que no havia cap argument válid per fer aquestes i altres
bestiesses? I de la frase que diuen “també caldrà reconèixer algun dia totes aquelles persones
que han fet coses pel país i que se l’han jugada. Que estaven equivocats? És
una apreciació de certa gent, però oi que se la van jugar pel país? Doncs tenen
dret a tenir un reconeixement”, que tal un reconeixement a les víctimes que “per
aquest mateix país” van veure destrossat el seu present i el seu futur?
Malgrat alguns encara
es pensen que van fer una tasca “profitosa” per la política a Catalunya, tinc
cada cop mes clar que va ser precisament la seva desaparició la que va mostrar
a tothom que es pot defensar qualsevol ideología sense l’ús de la violencia terrorista.
Si ara hi ha gent que demana i negocia i
dialoga per asolir el mateix objectiu sense fer mal a ningú vol dir que mai cal
fer mal a la resta de la gent sota cap concepte.
Per sort per tothom i
gràcies al seny catalá, aquests descerebrats ja no son ningú.