18 juny 2017 (17.11.17)
Les cicatrius
d’Hipercor
Algunes ferides s'han
tancat, però la memòria pública es una de les assignatures pendents
Passaven vuit minuts de les quatre de la
tarda quan una bomba de 200 quilos va explotar a l’aparcament subterrani dels
magatzems Hipercor, al barceloní barri de Sant Andreu. En aquell 19 de juny del
1987, divendres previ a les vacances escolars, va quedar segada la vida de 21
persones i 45 més van resultar ferides. Va ser el primer atemptat indiscriminat
i massiu d’ETA. El dolor va deixar Barcelona atordida. Però només va ser per
unes hores: el diumenge següent 70.000 persones van recórrer els carrers de
Sant Andreu expressant el seu rebuig a l’assassinat dels seus veïns. Entre els
morts hi havia ciutadans lluitadors, impulsores del futbol femení a Catalunya,
quatre nens… persones d’aquestes classes subalternes a les quals va cantar
Raimon. Cares anònimes que donaven vida al Sant Andreu fabril. 72 hores després
de l’atemptat, el dilluns 22 de juny, el centre de la ciutat va viure la
manifestació fins llavors més nombrosa des de la tornada del president de la Generalitat
republicana, Josep Tarradellas. Entre 300.000 i 500.000 persones van omplir les
artèries de Barcelona.
Per què ETA va triar Barcelona per a l’atemptat més sagnant
de la seva història? La capital catalana havia estat designada capital olímpica
i, a més, precisament el mes de gener d’aquell any la Policia havia desarticulat
una de les versions del comando Madrid. ETA va girar els seus ulls cap a
Catalunya i singularment cap a la
Barcelona olímpica. El 27 de març, un guàrdia civil era
assassinat en un atemptat etarra al port de Barcelona. El 2 d’abril, el mecànic
Juan Fructuoso va morir quan va explotar una bomba al pas d’una patrulla de la Guàrdia Civil al
carrer de Biscaia. El 9 d’abril un cotxe bomba esclatava sense víctimes a Pau
Claris cantonada Mallorca i el 12 de juny quan passaven 30 minuts de les 12 de
la nit, 54 quilos d’amonal explotaven en un rack d’Enpetrol,
a Tarragona, que van provocar la fugida de la ciutat de més de 20.000 veïns.
Set dies després arribaria el sagnant atemptat d’Hipercor.
Avui moltes cicatrius queden obertes. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem
van considerar l’Estat responsable civil subsidiari per no haver obligat a
desallotjar Hipercor. Les úniques tasques de supervisió les va realitzar el
personal de seguretat dels magatzems, mentre cotxes i veïns entraven, sortien i
compraven als grans magatzems. El local es podia haver desallotjat en 10
minuts, segons els bombers. Però no es va fer. Van passar les quatre de la
tarda i una onada expansiva que multiplicava per deu la velocitat del so va
recórrer Hipercor. La temperatura va pujar fins a 2.300 graus. L’efecte de
l’amonal, la cola, la gasolina i les escates de sabó, que constituïen
l’artefacte, va provocar en les víctimes un efecte similar al del napalm.
La crueltat de l’atemptat contrasta amb l’obtingut: només
13 familiars de morts o víctimes han rebut indemnització per aquesta omissió
policial establerta per sentència. 33 recurrents han vist rebutjada la seva
pretensió per presentar-la “fora de termini”. De l’experiència de l’atemptat,
els afectats van veure la necessitat d’autoorganitzar-se. Es tractava de
facilitar ajuda i assessorament davant d’una Administració que mostrava la seva
cara més economicista i esquiva. Per a això, va ser decisiu l’embranzida i la
iniciativa de Robert Manrique, treballador d’Hipercor que va patir cremades en
l’atemptat.
Les repercussions d’aquesta bomba van sacsejar el panorama
polític basc i del conjunt d’Espanya. Es va forjar el pacte antiterrorista
entre totes les forces polítiques, des d’Aliança Popular fins al Partit
Comunista, amb l’excepció d’Herri Batasuna. Tot això va cristal·litzar en el
pacte d’Ajuria-Enea. Una bona part de la societat basca, que fins llavors havia
mantingut l’equidistància entre ETA i les forces de l’ordre –eren els anys dels
assassinats dels GAL–, es va allunyar de l’organització terrorista. Dins del
món abertzale també va haver-hi dissidència. Txomin Zuloaga, dirigent de HASI
–partit integrat a Batasuna–, va suggerir que ETA havia de prendre’s unes
vacances i va pronosticar que si ETA continuava en aquesta línia, Batasuna
acabaria il·legalitzada. El 1988 va ser expulsat –juntament amb uns 200
militants– d’HASI, encara que sempre es va mantenir fidel a l’esquerra
abertzale. Txema Montero, eurodiputat de Batasuna que el 10 de juny del 1987
havia obtingut 40.000 vots a Catalunya en les eleccions al Parlament Europeu,
va qualificar l’atemptat d’“assassinat múltiple”. Va dimitir del seu escó l’11
de juliol del 1990. Encara avui dia són molts els qui coincideixen a assenyalar
que Hipercor va marcar un abans i un després.
30 anys després continuen les afliccions d’algunes víctimes
davant els tribunals de l’Institut Nacional de la Seguretat Social.
Hi ha una mena de doble llenguatge: es compatibilitza l’enaltiment de les
víctimes amb la garreperia econòmica.
Algunes cicatrius s’han tancat, però la memòria pública és
una de les assignatures pendents. Per això és rellevant que l’Ajuntament de
Barcelona hagi homenatjat les víctimes. 20 de les 21 famílies dels morts així
com la gran majoria dels ferits van estar presents aquest dissabte en una
cerimònia dirigida magistralment per la directora d’escena Àngels Aymar. Mai
fins ara havia succeït. Ni polítics ni aprenents van parlar. Només el dolor i
la solidaritat humana. Lluny de flàmules interessades i de patrimonialitzacions
polítiques, el protagonisme ha estat per primera vegada dels qui van patir la
pèrdua. Han hagut de passar 30 anys.
Opinió:
Tinc l’honor de estar colaborar amb en Francesc Valls des
de juny de l’any pasat en la preparació de la exposició que es presentará al
mes de desembre d’enguany. La tasca es molt complicada perque es tracta de
oferir la realitat del que ha significat l’atemptat de Hipercor per la vida
social i ciudadana… cal (re)trobar molta documentació perque el mes important
es que tot el que es parli estigui documentat. Es a dir, no fer com d’altres
que parlen de temes que ni coneixen, de patiments que no han sofert, de sequeles
que no apareixen en cap sentència, del dolor que mai han viscut…
Per això l’article d’en Francesc comenta a plantejar la
realitat del que moltes víctimes varem viure i estaré colaborant fins l’últim
minut per explicar les veritats i, de pas, anar descobrint a aquells que parlen
sense saber ni preguntar…
Serán uns mesos molt durs pels records i molt agraïts per
la informació documental que aportarem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario