22 juny 2017 (19.06.17) (3) elnacional.cat

22 juny 2017 (19.06.17)

Ser víctima d’Hipercor: trenta anys de lluita contra l’oblit

Se’n recorda perfectament, com si fos ahir. En aquell moment, el Robert Manrique estava tallant deu llibrets de llom per a la senyora Agustina Cabanillas i la seva filla Maricarmen, veïnes del barri. Feia “una mica de broma”, reia, perquè a ell li agradava la seva feina de carnisser, s’ho passava molt bé. Fins que, en un instant, tota la seva vida va canviar: “Estava tallant deu llibrets de llom i... bum!”.

Té un petit buit de memòria d’uns 15 segons, admet. Ho compara amb quan trenques una nou amb un trencanous: “Primer sents un enorme crec i, de cop i volta, el silenci total”. Després recupera els records: “Crits, aigua que queia dels sprinklers del sostre. Notava que la pell se m’estava fonent, que m’estava quedant cec. Recordo molt les olors d’aquell dia encara avui. Mentre intentava sortir d’allà, relliscava. L’aigua que queia es barrejava amb la calor que pujava, i bullia. Se’m van quedar les sabates enganxades a terra. Vaig sortir descalç.”

Abans de sortir, va salvar la vida d’una noia –això ho va saber després-, apagant-li les flames com podia. Va ser un cop va arribar a l’hospital que va saber què havia passat, després de sentir els metges parlar entre ells: havia estat ETA qui havia posat un cotxe bomba al garatge subterrani del centre comercial Hipercor, a l’avinguda Meridiana de Barcelona. D’aquell fatídic divendres 19 de juny de 1987 avui se’n compleixen trenta anys.

Malgrat les tres trucades d’advertència del comando Barcelona d’ETA, el cotxe bomba va esclatar a les 16:08. Una ona de xoc de 2.834 metres per segon, una pressió de 96.948.351 tones/metre i una temperatura d’uns 2.300 graus centígrads. El balanç, de 21 morts i 45 ferits, el va situar com la massacre més sanguinària i indiscriminada del grup terrorista.

Dos dels responsables de col·locar aquell Ford Sierra a Hipercor, Josefa Ernaga i Domingo Troitiño, ja han complert condemna. Els altres dos condemnats, Rafael Caride i Santi Potros, continuen entre reixes. L’Estat espanyol també va ser condemnat per negligència policial, justament per no haver desallotjat les instal·lacions malgrat les trucades anònimes advertint sobre l'artefacte.

El Robert Manrique va sobreviure, amb cremades per tot el cos: les mans, els braços, la cara, la part del cap que no estava coberta per la gorra... Va passar hospitalitzat dos mesos, en un llit, sense veure els seus fills (ell no volia que el veiessin així). Les seves clientes, l'Agustina Cabanillas i la seva filla Maricarmen, també van salvar-se. La mare va fer-ho després de passar diverses setmanes entre la vida i la mort amb greus cremades en el 65% del cos.

El destí pot arribar a ser molt cruel, perquè la veritat és que el Robert no havia de ser allà en aquell moment: una de les seves condicions per acceptar el trasllat d’El Corte Inglés a Hipercor va ser fer torn de matins per poder passar temps amb els seus dos fills, que llavors tenien tres anys i nou mesos. Però tot just el dia abans, el dijous 18 de juny, el seu company Josep Maria va demanar-li si podia canviar-li el torn. “Li vaig dir que sí, que només faltaria, i allà estava jo tallant deu llibrets de llom”.

Qui tampoc havia de ser-hi era el Xavier Valls, un arquitecte de 48 anys que vivia a Santa Coloma de Gramenet. Era a l’agència de viatges d’Hipercor. Estava mirant uns bitllets de vaixell per anar a passar uns dies de vacances a Menorca. Va tenir la mala sort de deixar-se el DNI al cotxe, i el necessitava, així que va haver de tornar al garatge a buscar-lo.

En aquell precís moment, el Xavier va trobar la mort en un Ford Sierra amb 200 quilos de material explosiu. No va poder fer-hi res: era a l'epicentre. L’agència de viatges, curiosament, va quedar intacta, no va passar-li res. De fet, la mateixa directora de l’agència va anar a casa del Xavier l’endemà a explicar el que havia passat a la seva dona, la Maria Josep.

“Quan li van dir a la meva mare que el meu pare estava a l’Hipercor, no s’ho va creure”, explica el Jordi, un dels dos fills del Xavier i la Maria Josep, un “orfe d’Hipercor”. El Jordi tenia llavors sis anys. El que va veure ho ha anat completant amb el que li han anat explicant amb el pas dels anys. “Ni per horaris, ni per ruta, ni per manera de ser. Era impossible que el meu pare fos allà. Però sí que hi era: en el lloc i el moment equivocats”.

El Jordi té alguns records. Cap a les set o vuit de la tarda van rebre una trucada a casa, que va agafar el seu avi, perquè la seva mare era fora. A l’altra banda del telèfon preguntaven pel Xavier, que havia d’anar a fer una conferència i no s’hi havia presentat. També recorda que el van deixar un parell de dies, probablement tot aquell cap de setmana, a casa d’un familiar, “suposo que per mantenir-me al marge de tot allò”.

A més d’arquitecte, el Xavier Valls era activista polític. “Ell era una persona polititzada, que fins i tot havia militat al PSUC durant la clandestinitat i havia estat molt involucrat en el moviment veïnal de Santa Coloma i l’Assemblea Nacional de Catalunya”, explica el fill, que avui té 36 anys. “Era una persona d’esquerres, però també bastant catalanista, nacionalista”, afegeix. Fins i tot havia mostrat simpatia cap a Herri Batasuna, llavors el braç polític de l’esquerra abertzale. Segons la vídua, la Maria Josep, un cop va arribar a dir que “als bascos no els prenen el pèl com a nosaltres”.

De fet, el Jordi confessa que aquestes dues paraules –Herri Batasuna– les recorda des de ben petit. “És un nom que tenia allà i que, inconscientment, em fa posar... No sé com descriure-ho. Jo només escoltava als mitjans que no condemnaven el terrorisme. I jo pensava: són els terroristes que han matat el meu pare i no ho condemnen.”

“Jo ho vaig assumir després, uns anys més tard”, explica el Jordi Valls, que avui és economista. Quan va morir el seu pare, tan sols tenia sis anys, i el seu germà nou; no n’era gaire conscient. “Recordo que a partir dels nou o deu anys, ja vaig començar a assimilar-ho, vaig començar a sentir la falta, que el meu pare no hi era. Aquesta falta va marcar la meva preadolescència i la meva adolescència”, afegeix. Diu que va poder refer-se gràcies a la xarxa de suport familiar i a l’acompanyament psicològic. També la seva mare els va protegir sempre, a ell i el seu germà, de l’exposició pública i mediàtica.

Les circumstàncies de la mort, el fet de ser un atemptat terrorista, van ser determinants. “Amb els següents atemptats, ho anava revivint. La meva joventut va coincidir amb els anys més durs d’ETA, els 'anys de plom'. Ho revivia constantment. Sortia a la televisió i els mitjans, la gent en parlava, i jo no acabava de tancar mai. Evidentment, mai es tanca del tot, però aquell context no ajudava: el tema sempre estava allà, present”.

El dia que l’exlíder de Batasuna Pernando Barrena va fer una conferència a la Universitat de Barcelona on va demanar disculpes a les víctimes, el 22 de novembre del 2012, el Jordi hi era. I va reconèixer aquest gest a una esquerraabertzale que considera que a vegades ha estat “cínica”. Avui pot empatitzar també amb les altres parts del conflicte: “Malgrat ser víctima, jo també entenc que hi ha hagut patiment a tots costats. Entenc que l’esquerra abertzale i l’entorn d’ETA també han patit. Puc empatitzar-hi”.

Després de passar dos mesos sense sortir de l’hospital, sense sortir del llit, el primer que volia fer el Robert era veure els seus nens. Però el primer que va fer, abans de passar per casa, va ser tornar a l’Hipercor, veure com havia quedat i retrobar els seus companys de feina. Un cop fet això, llavors sí, va tornar a casa. “Vaig invertir l’ordre i crec que vaig fer bé”, diu. “Si no, m’hagués costat molt tornar”. De fet, al desembre ja era allà un altre cop treballant, “perquè necessitava tornar a la normalitat i perquè al Nadal pagaven molt bé”.

Segons ell, va refer-se ràpidament pel seu caràcter: era jove (24 anys) i tenia molta empenta. “Jo tenia dues coses ficades al cap: els meus nens i tornar a jugar a tennis, com vaig fer el matí de l’atemptat”, afirma el Robert. “En la primera intervenció hi havia risc d’amputació del braç dret. Quan surts de l’hospital i veus que encara tens braç, i després que a poc a poc vas recuperant la força, tot això et dona confiança”. La recuperació física va acompanyar la recuperació psicològica. Avui té una vida que no dona l’abast: a més d'atendre desenes de víctimes, s’està traient el grau de Dret a la UOC i està ajudant en un despatx d’advocats.

Oblidades pel sistema

No va ser fins al 2010, amb el tripartit, que la Generalitat va tenir una oficina d’atenció a les víctimes. La consellera Montserrat Tura va encarregar al Robert Manrique la direcció del Servei d’Informació i Orientació a les Víctimes del Terrorisme (SIOVT), a semblança de l’oficina del Govern basc. Ell, amb l’ajuda de la psicòloga Sara Bosch, ja portava vint anys documentant, assessorant, acompanyant, tramitant indemnitzacions, fent el que fos necessari.

Però va durar pocs mesos, aquesta oficina. Va ser inaugurada l’abril del 2010. El desembre d’aquell any, va haver-hi canvi de govern, amb el retorn de Convergència i Unió. Aquell mateix mes, el Robert va presentar un informe sobre les víctimes del terrorisme a Catalunya. “Dues hores més tard, el nou Govern va comunicar-me que s’havia de tancar el servei”, diu. Van traslladar-lo a l’Oficina d’atenció a la víctima del delicte i van retallar-ne el pressupost un 95%.

“Vam estar treballant de gener a juliol del 2011, matí i tarda, per 50 euros. Després, ni això”, denuncia el Robert. “Que em diguin que és per les retallades, que puc arribar a  entendre-ho; però que no em diguin que es pot fer des d’una altra oficina, perquè no és el mateix atendre una senyora a qui li han robat la bossa que una mare a qui li han assassinat el fill”.

Justament aquell estudi inèdit que havia presentat el Robert palesava la despreocupació de les administracions: mai abans no s’havien comptabilitzat les víctimes del terrorisme a Catalunya o catalanes. Cap institució, ni policial ni governamental, ho havia fet; de fet, totes confiaven que ho feia algú altre, això. El balanç de l’informe van ser 118 morts a mans de 24 organitzacions terroristes des del 1968. 118 oblidats per l’Administració. “La tasca de cerca de víctimes l’ha de fer l’Administració. Com que no ho fa el Ministeri, fem-ho des de Catalunya”, reclama.

Després de tants anys treballant-hi, n’ha vist de tots colors. Per exemple, falses víctimes del terrorisme, que construeixen relats ficticis com si fossin el mateix Enric Marco. “M’he trobat amb associacions que surten del no-res i diuen haver aconseguit 900 víctimes en tres mesos. Et passen una part de la llista, investigues i veus que està plena de morts que s’hi han inscrit. Però això sí: amb subvenció de 50.000 euros del Govern basc. És que no investiguen a qui subvencionen?”

El Jordi Valls també creu que no s’ha escoltat com s’hauria d’haver escoltat les víctimes. “Hi ha víctimes que, trenta anys després, encara no estan reconegudes. Hi ha gent que no sap encara si és víctima d’Hipercor”. Posa l’exemple d’una víctima de la seva edat que va perdre un familiar i que, si té una fotografia d’aquest familiar, ha estat gràcies a la feina del Robert. “Mira si acompanya l’Administració…”

L’oblit per part de les administracions, diu, ha estat generalitzat, sense excepcions. “N’hi ha que estan més polititzades i n’hi ha que no han fet tanta política, però a nivell de suport cap administració no ha estat a l’altura de les circumstàncies”, lamenta el Jordi, que rebla: “Tots ho han fet malament, perquè no han sabut atendre. L’Estat s’ha ficat més en política i la Generalitat no ha entrat tant en aquest joc, però ningú ha estat a l’altura”. Al final, admet, hi ha la sensació de ser una espècie de víctima doble: “Ja n’has tingut prou amb l’atemptat com per després trobar-te tants problemes i traves.” Les indemnitzacions són un altre capítol.

Però no només són els polítics, qui els han oblidat: és tot el sistema. El Robert recorda un judici al qual va assistir, fa dos anys, per l’assassinat de Juan Fructuoso, a Barcelona, el 2 d'abril del 1987, dos mesos abans d’Hipercor. Va anar a l’Audiència Nacional, a Madrid, acompanyat del Jesús Fructuoso, el germà de l’assassinat.

Això és el que va passar: “Estàvem parlant fora de l’Audiència Nacional. Darrere nostre, hi havia un altre grup, parlant en eusquera. Fins aquí tot normal. Però van començar a moure’s molt, vaig endur-me alguna empenta i finalment vaig girar-me. Vaig trobar-me amb Domingo Troitiño i Josefa Ernaga, els que em van voler matar a mi, els que van matar el Juan.” Es pregunta com és possible que, tenint la llista de gent que aniria al judici, ni la Fiscalia, ni l’Audiència Nacional, ni el Ministeri de l’Interior, ni ningú va evitar una escena com aquesta.

-A què ho atribueixes? -li pregunto.

-A que tant els fot. No hi ha gent preparada. T’imagines que un pederasta es trobés en el judici amb la mare de la nena violada? Doncs és el mateix.

Assegura que no és l’únic cop que li ha passat una cosa semblant.

La línia entre la víctima i el polític

“Jo he tingut el mal costum que no m’ha agradat barrejar l’atemptat o el terrorisme amb la política partidista”, diu el Robert Manrique amb ironia. “A mi m’han ofert càrrecs des de tres partits polítics diferents, i a tots tres els he dit que no. També van oferir-me treballar per al Ministeri de l’Interior l’any 96, i també vaig dir que no, perquè seria posar-me al cantó oposat al de les víctimes. Seria una forma de comprar-me.”

-I es pot saber quins són aquests tres partits, o ens en podem fer una idea?

-Et sorprendria. Només te’n diré un que no m’ho ha demanat mai: el PP.

“Amb Franco es posava un pobre a taula per Nadal. Durant molts anys, la moda ha estat posar una víctima al míting”, critica el Robert. Hi ha polítics que han intentat captar víctimes, continua, però també víctimes que s’hi han posat bé. “Si una víctima pateix un atemptat perquè té un càrrec polític, per exemple Edu Madina, evidentment pot continuar fent la política que li roti. Però quan algú no feia política i després fa carrera política amb això, no hi estic d’acord”.

De seguida li ve un nom al cap: Marimar Blanco, germana de Miguel Ángel Blanco. “El que li van fer al seu germà és una autèntica cabronada i ella és víctima, ho ha patit molt; però d’aquí a ser diputada del PP, i a sobre sent presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme, és molt lleig. Alguna cosa falla.” Per demostrar què ha passat amb moltes associacions de víctimes, posa les manifestacions com a exemple: “Amb Zapatero a la Moncloa, van arribar a muntar set manifestacions contra l’excarceració de terroristes d’ETA. L’altre dia va sortir Idoia López Riaño, condemnada per 23 assassinats, i ningú no ha mogut un dit.” La presidenta del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc (COVITE), Consuelo Ordóñez, va demanar el vot per UPyD el 2012.

Avui el Robert està decebut amb el món de les associacions. Va ser vicepresident de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) espanyola, però el 2002 van expulsar-lo per denunciar la falta de pluralitat, la infiltració d’un determinat corrent polític. Va fundar l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT). Va marxar-ne perquè havia canviat radicalment la forma de treballar. Ell sempre havia apostat per la proximitat.

El Jordi Valls també se sent allunyat del món de les associacions de víctimes. Li molesten especialment aquelles víctimes que s’autoproclamen portaveus de les víctimes. “Jo molts cops no hi simpatitzo, ni amb les associacions ni amb els seus missatges”, explica. “Moltes vegades s’han deixat polititzar, per desgràcia. Això ho veus molt clarament. Hi ha qui s’hi ha posat bé, des de les associacions, a aquest joc polític. Però les víctimes no estem aquí per fer política, sinó perquè se’ns reconeguin els drets i se’ns escolti.”

De fet, el Jordi desmunta qualsevol estereotip que pugui haver-hi al voltant de les víctimes d’ETA. “Les víctimes són tan diverses com el fet que 21 persones aleatòries estiguin comprant en un Hipercor en un moment determinat”, assegura. I continua: “Som catalanoparlants, castellanoparlants, d’esquerres, de dretes… Al final el que compartim és que volem reconeixement, que volem ser escoltats, que no s’oblidi”. El Robert també hi està d’acord: “Jo he vist víctimes a la V o a manifestacions de l’ANC. No som tots els de la bandereta que es passegen pel carrer Serrano de Madrid, malgrat que alguns ho pensen.”

Es pot perdonar?

El maig del 2011, el Robert Manrique va rebre una carta que probablement mai no hauria esperat rebre. Arribava des del centre penitenciari d’Àlaba, al País Basc. Anava signada per Rafael Caride Simón, un dels homes que l’havia intentat matar amb aquella bomba a l’Hipercor. A la missiva hi deia que estava penedit, que creia que la violència no era el mitjà per aconseguir les coses i li proposava una trobada. El Robert va esperar-se a una tarda d’agost, ja de vacances, per a explicar-ho a la seva dona i els seus fills, que li van dir que ho fes. “Portes anys dient que han de demanar perdó. Si ho vol fer, has d’anar-hi”, li van dir.

El Robert va començar llavors les gestions amb el Ministeri de l’Interior. L’octubre va haver-hi l’anunci del cessament definitiu d’ETA, el novembre eleccions espanyoles i el desembre canvi de govern espanyol, del PSOE al PP. Totes les gestions van quedar paralitzades fins que, el maig del 2012, un any després de rebre la carta del terrorista, va concedir una entrevista a El Periódico.

Dues setmanes més tard, va rebre el vistiplau del Ministeri de l’Interior, que va fixar el 15 de juny com a data i va demanar confidencialitat absoluta. No va acabar complint-se per part de qui ho exigia. “No és culpa meva que el bocamoll de Jorge Fernández Díaz anunciés que dues víctimes d’ETA es reunirien amb els seus victimaris. Quan el 15 de juny vaig sortir de la presó, vaig trobar-me desenes de periodistes”, explica. “Moltíssimes víctimes van felicitar-me, però n’hi ha una que va dir que havia muntat un circ, i certs diaris només van fixar-se en ell.” Aquesta víctima era José Vargas, president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes.

Sigui com sigui, la reunió va produir-se. Va durar una hora i mitja. El Robert va negar-li la mà, i així li ho va justificar: “Pel respecte que li tinc a la resta de víctimes, per la seva dignitat, no vull que la meva mà, si toca la seva, després toqui la d’ells.” Durant la trobada, Caride va mostrar penediment, però no va demanar perdó, perquè era un “concepte catòlic” en què no creia. La impressió que se’n va endur el Robert és plena de matisos. “Sé que aquella trobada va tenir un efecte positiu en moltes víctimes, i això ja em serveix”, diu cinc anys més tard.

El Jordi Valls no sap si accediria a una trobada d’aquest tipus; dependria del context, de si realment està penedit, de com ho demanés. “He tingut la sort d’haver-ho portat prou bé. I com que a les víctimes la pau ens importa, podria arribar a fer-ho”, assegura. “Jo també he de remar a favor de la pau; i, si això servís, probablement ho faria. Perquè puc fer-ho. Però entenc que hi hagi víctimes que tinguin molta ràbia acumulada, que el seu procés personal ha estat diferent del meu…”

Què li diria, si es trobés en aquesta situació? “Li preguntaria què pensava aconseguir políticament amb el brutal atemptat d’Hipercor. Voldria saber què li passava pel cap, per què creia que la violència era el mitjà per a aconseguir els seus objectius polítics.”

Un punt d’inflexió

“Hipercor va ser un canvi d’estratègia terrorista, evidentment, però també va fer que, per exemple, la gent d’Herri Batasuna comencés a dir prou: Txema Montero, Julen Madariaga, que a més era cofundador d’ETA…”, assegura el Robert Manrique. “Amb el pas dels anys veus que allò va obrir una petita escletxa, que cada cop s’ha anat fent més gran”, afegeix. Va ser un punt d’inflexió? “Allà va començar el punt d’inflexió, que va acabar d'arribar amb la salvatjada que li van fer a Miguel Ángel Blanco. Però amb Hipercor s’obre un camí.”

Hipercor va provocar les primeres esquerdes en l’esquerra abertzale. Poc després de l’atemptat, Txomin Ziluaga, secretari general d’Herri Alderdi Sozialista Iraultzailea (principal força de la coalició Herri Batasuna) va suggerir que ETA havia de prendre’s “uns mesos de vacances” i fer un replegament de la lluita armada. Va provocar una purga: tant ell com un centenar de militants més van ser depurats d’Herri Batasuna. El 1992 l’expulsat va ser l’eurodiputat Txema Montero, que des d’Hipercor havia anat adoptant posicions cada cop més contràries a les accions dutes a terme per ETA. Més tard va acabar apropant-se al PNB, sense afiliar-s'hi.

“Jo crec que fins i tot des de l’entorn d’ETA van veure la barbaritat que havien comès, perquè va ser brutal”, diu el Jordi Valls, que afegeix: “N’hi havia que podien pensar que bé, fins llavors les bombes anaven dirigides a militars i policies. Però és que aquest cop eren tots civils. Era un centre comercial ple de civils. Per ETA segurament no, perquè va seguir matant molt més, però socialment sí que va representar un punt d’inflexió. Només cal veure les manifestacions que van organitzar-se aquí a Barcelona.”

En una manifestació encapçalada pel president Jordi Pujol i l’alcalde Pasqual Maragall, uns 750.000 barcelonins van omplir el passeig de Gràcia el 22 de juny del 1987 contra el terrorisme. Marxaven darrere de dues pancartes: “Per la convivència en pau i llibertat, Catalunya rebutja el terrorisme”, “Cooperació ciutadana contra el terrorisme”. El silenci solemne que presidia la protesta només va ser trencat pels aplaudiments als familiars de les víctimes.

Les cròniques de aquell dia recullen també una pancarta que criticava els resultats obtinguts per Herri Batasuna a Catalunya. És interessant fer una ullada a l’evolució dels resultats que va obtenir a les eleccions europees, en les quals hi ha una única circumscripció electoral per a tot l’Estat. HB va ser, per a molts independentistes catalans, una opció molt seductora. Als comicis celebrats el 10 de juny del 1987, tan sols nou dies abans d’Hipercor, 39.693 catalans van votar Herri Batasuna. A les de 1989, en van ser 15.427. I el 1994, 4.481. Enmig també va haver-hi l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil a Vic, amb nou morts.

El Robert recorda una cosa que li va dir un dia el periodista Iñaki Gabilondo. Primer el va “encabronar”, però després li va acabar donant la raó. Deia així: “Si Hipercor, en lloc de ser un atemptat amb 21 morts, haguessin estat 21 atemptats amb un mort cadascun, no se’n recordaria ningú”. El mateix Robert s'ha trobat amb atemptats dels quals ningú es recorda. Tampoc les autoritats.

Trenta anys després, la pau

Hi ha una altra data que el Robert Manrique no oblidarà mai: el 20 d’octubre del 2011. Va ser el dia en què ETA va anunciar el cessament definitiu de l’activitat armada. Aquell dia, ja de matinada, el Robert tornava d’una entrevista en una ràdio. “Sempre quedo amb el meu fill a Virrei Amat, a mig camí de casa seva i casa meva. Quan el meu fill em va veure, va abraçar-me com mai a la vida ho havia fet. ‘Cap nen més patirà el que nosaltres hem patit’, em va dir. Vaig tornar a casa plorant.”

Confessa que està vivint “molt content” el final d’ETA. “Perquè ara sé que, si em sona el telèfon a les quatre de la matinada, com a mínim no serà per un altre atemptat d’ETA”, assegura ell. “Perquè sé que ningú més patirà el que molts hem patit durant anys. Perquè, amb la pau al País Basc, som tots els que hi sortim guanyant. Amb la violència, ja s’ha vist, no hi hi han guanyat res; només han perdut.”

“Clar que queda el dolor, però la majoria de víctimes han assumit que això s’acabi. Benvingut sigui el final d’ETA”, defensa el Robert, que afegeix en aquest mateix sentit: “Ara, el que digui la llei. Hi ha lleis que no m’agraden, però, si no m’agraden, intento canviar-les. I això ho pensem moltes víctimes, de debò. El que passa és que no se’ns pregunta i la societat s’acaba fixant només en la víctima que surt al carrer amb la seva bandereta.”

En els mateixos termes parla el Jordi Valls. “Aquell dia, quan ho vaig saber, vaig pensar: ja era hora, ja ha arribat el moment que tant esperàvem. Per fi ETA s’ha adonat que amb allò no anava pas enlloc”, explica. Ho ha viscut, també, amb certa alegria, com un alleujament: “Pensa que han estat anys molt durs. Al País Basc hi ha moltíssima gent, de tots els costats, que ha patit molt. És normal que me n’alegri. La fi de la violència representa un alleujament per mi com a víctima, però també per al País Basc, perquè representa la pau que tant desitjaven.”

Segons ell, malgrat els passos amb comptagotes d’ETA, encara hi ha molt per fer: “L’Estat ha de fer molta feina amb les víctimes i amb el procés de pau, perquè tot això s’ha de consolidar”, sosté. Trenta anys després, quin és el seu missatge? “Que no s’oblidi. Que encara hi ha gent que ho està passant malament, que no ha estat reconeguda, que no ha estat escoltada. I que es consolidi tot això que ja ha començat. Que arribi la pau definitiva al País Basc, a Catalunya i a l’Estat espanyol.”

El Robert Manrique va sobreviure, amb cremades per tot el cos: les mans, els braços, la cara, la part del cap que no estava coberta per la gorra... 

Xavier Valls va trobar la mort en un Ford Sierra amb 200 quilos de material explosiu. No va poder fer-hi res: era a l'epicentre

Jordi Valls també creu que no s’ha escoltat com s’hauria d’haver escoltat les víctimes

Hi ha polítics que han intentat captar víctimes, diu Manrique, però també víctimes que s’hi han posat bé

Hi ha una altra data que el Robert Manrique no oblidarà mai: el 20 d’octubre del 2011. Va ser el dia en què ETA va anunciar el cessament definitiu de l’activitat armada