Mayte
Cerón: “Vaig acabar sentint el mateix que si ho hagués viscut”
És
psicòloga clínica i d’emergències i ajuda a “pair” el trauma
de l’accident a persones que el van viure de prop
“Els
qui van viure l’atemptat del 17 d’agost no l’oblidaran mai,
però el transformaran en un record desagradable sense que se’ls
torni a activar el cos com si ho estiguessin vivint altre cop”.
Mayte Cerón, psicòloga clínica i d’emergències, fa dies que
treballa per ajudar a “pair” el trauma de l’accident a persones
que el van viure de prop malgrat sortir-ne il·lesos.
L’atemptat
va fer tornar la Mayte a Barcelona i reincorporar-se a la feina just
l’endemà dels fets per atendre treballadors de comerços de la
Rambla, com la botiga de Desigual que va refugiar ciutadans durant
les primeres hores posteriors a l’atac. Recorda que quan va poder
accedir a la zona -encara més buida de l’habitual i amb l’accés
al Metro tallat- va trobar-se una plantilla de treballadors jove i
compungida pels fets. La seva feina va consistir a atendre
individualment els empleats per “ajudar-los a construir el relat de
què havia passat, què havien sentit i pensat”. És un
procés de “ventilació emocional” que resulta clau per anar
integrant el que s’ha viscut, explica.
“El
més dur va ser a la tarda, quan van arribar els treballadors del
torn que eren a la botiga quan va tenir lloc l’atac terrorista
davant seu”, recorda. Hi havia quadres d’angoixa, nervis,
sensació d’ofec i també cansament. D’altres li relataven que
els costava concentrar-se a la feina o que tenien pensaments
repetitius de tota l’escena viscuda el dia abans. “El més
important era que ho traguessin i explicar-los que tot el que sentien
era completament normal”, explica la psicòloga. També hi havia
treballadors que relataven insensibilitat i semblaven menys afectats,
però l’experta també explica que en aquests processos cada
persona va a un ritme diferent.
A
la Mayte, l’atenció a aquestes persones l’ha posat a prova i de
l’experiència n’ha tret un aprenentatge enorme: “He vist en
els afectats la capacitat de refer-se després d’unes primeres
converses, l’aprenentatge del que han viscut i la solidaritat”.
També ella haurà d’integrar tot el que ha passat: “Escoltes tot
el dia reaccions de gent afectada i acabes tenint les mateixes
reaccions tu com si ho haguessis viscut”, afegeix. “Jo també he
hagut d’anar traient-ho tot i vaig fer un bon plor quan vaig
arribar a casa”, reconeix.
Opinió:
Quina
llàstima que fa 30 anys, quan l'atemptat de Hipercor, ningú va
pensar en l'atenció psicológica dels treballadors del centre
comercial, ni en els taxistes que varen portar els ferits als
hospitals (grácies, Paco Torres)... i podría parlar de molts altres
atempats a banda del de Hipercor on ha succeit el mateix, perque ho
he pogut viure i veure presencialmenrt en aquests 30 anys de
experiència acumulada en milers d'hores dedicades a la tasca de
assistència quan, ja pasat el temps, aparèixen els simptomes de que
quelcom no funciona en la ment dels familiars dels assasinats i dels
ferits o dels testimonis presencials i es aleshores quan es
descobreix que els apareixen a les fotos (amb competències en
terrorisme) “ni están ni se les espera”.
Evidentment,
gairebé ningú te el “morro” de anar a una comisaria a
explicar-li una historieta al funcionari de torn per si de cas en un
futur pot arrambar amb una pensió o una indemnizatció... malgrat
alguns casos s'han donat.
Per
això s'ha de advertir de aquesta problemàtica als afectats reals
dins del primer any després de l'atemptat.... perque es trobarán
amb la sorpresa de que hi han polítics que tambè juguen a ser
psicólegs perque per alguns d'ells la vida i la salut dels súbdits
son només això, un joc.
D'altre
banda tambè ens trobarem amb aquells suposats “especialistes”
que diuen ajudar però que no explicarán mai aquesta situació de
abandonament ni a la propia víctima ni a la societat en general no
sigui cas que els retallin o deneguin la propera subvenció i no
puguin cobrar dietes ni sortir a les fotografíes amb els seus
polítics preferits.
I
això, malaraudament, tampoc ho ensenyen a la Facultat de psicología.
Malgrat tot, crec que en un futur no molt llunyà podrem explicar
això públicament...
No hay comentarios:
Publicar un comentario